Javier Cercas, la impostura i el dret a decidir

JAVIER CERCAS

Sal·lus Herrero

Afirma Cercas, al seu article “Democracia y derecho a decidir” publicat a El País diumenge 17 de setembre: “amb la llei actual en la mà, els catalans no podem decidir pel nostre compte si volem la independència, perquè la Constitució diu que la sobirania resideix al conjunt del poble espanyol”. Efectivament, en aquesta Constitució espanyola el poble català es considerat un ‘braç mort’ supeditat al cos espanyol que és l’únic ‘demos’ (poble) reconegut, confós i barrejat amb l’artifici estatal que legitima l’única nació ‘vertadera’, l’espanyola, i exclou les altres d’aquest reconeixement; aquest Estat solapat amb la nació castellana [o espanyola] pot prescindir de la resta de ‘nacions’ en retirar-los el reconeixement lingüístic, fiscal, cultural, d’inversions i la negació de Catalunya i els Països Catalans com a ‘subjecte polític’ al mateix nivell que la nació castellana [o espanyola]. És evident que al 1978, a l’eixida de la dictadura franquista, només es va reconèixer el poble espanyol [o castellà], però els pobles bascos, catalans i gallecs foren exclosos i tractats com a sucursals espanyoles a dirigir des de Madrid. Canviar una mica perquè tot continuàs igual. Però això, aquesta ‘argúcia’ postfranquista, a qualsevol demòcrata de veritat, favorable a la declaració dels drets humans i dels pobles, l’hauria d’avergonyir. Perquè és una Constitució que xoca, frontalment i de ple, amb les declaracions de drets universalistes, on es reconeix el dret a decidir [o també anomenat dret a l’autodeterminació]. Esdevé un sarcasme remetre a tot l’estat espanyol el dret a decidir de Catalunya, perquè és com deixar en mans del Marroc la decisió de la independència d’el Sahara o en mans d’Israel la voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació de Palestina, o als anglesos el dret a la independència d’Escòcia. Absurd.

Per tant, caldria preguntar-se qui és el feble i qui és el fort en aquest fabulós relat. El senyor Cercas -que ha investigat la transició per escriure la gran novel·la “Anatomia d’un instant”-, no pot desconèixer les pressions militars que feren els franquistes als redactors de la Constitució perquè s’inclogués això de “la indivisible unitat de la nació espanyola, pàtria común i indivisible de todos los españoles”. Es tracta d’una llei aprovada legalment, però, les pressions, al meu parer, la fan il·legítima i molt poc democràtica. Així com la prohibició de federació o de confederació de les comunitats autònomes amb llengua i cultura pròpia, quan la nació específicament castellana o espanyola pot federar-se i confederar-se amb tots els països d’Amèrica Llatina i del món sencer per desenvolupar la seua pròpia llengua, cultura i nació sense cap obstacle; en canvi, amb una llengua oprimida i minorada durant tres segles, els Països Catalans, no ho poden fer, amb igualtat de condicions; tornem a preguntant-nos, qui és el feble o el fort? Una llengua amb més de 400 milions de castellanoparlants arreu del món amb tots els instruments dels estats espanyol i americans o una llengua sense estat, amb només 7’5-8 milions de catalanoparlants, emmordassats, lligats de mans i peus i sense cap reconeixement oficial als parlaments espanyols i europeus?

En el recompte de vot assignat als partits independentistes, em sembla que Cercas ha esbiaixat els nombres i els ha fet a conveniència ‘seua’ per demostrar el que volia, forçant les dades i acusant els partidaris del dret a l’autodeterminació de fer ‘trampa’; però, és que els partidaris de la indivisible unitat d’Espanya, no en fan encara molt més? No només els diputats d’ERC i la CUP són favorables al dret a decidir [i a la independència], perquè CiU s’ha pronunciat a favor del dret a decidir, inclús el senyor Duran i Lleida, i al seu programa electoral CiU proposava la construcció d’estructures d’estat pròpies per a ser un nou estat independent a Europa dins de la UE, ara ell senyor Duran diu que vol un estat ‘confederal’ associat a l’Estat espanyol; els de IpC-V-EUiA també s’han pronunciat a favor del dret a decidir [i del dret a l’autodeterminació, que pot incloure el dret a la independència]; i inclús al si del PSC hi ha molts partidaris del dret a decidir i alguns també a favor del dret a l’autodeterminació, posem-ne per cas l’excandidat a la presidència Quim Nadal, l’exconseller Maragall, etc., que abans eren federalistes i s’han tornat sobiranistes i independentistes perquè des de l’Estat espanyol es torna a oferir el “fuero de los españoles” amb fórmules ‘federalistes’ o ‘confederalistes’. A molts, a cada vegada més gent catalana, ens fa la impressió (i no només la impressió), que els amos del semàfor, de les senyals i de les lleis del trànsit -els partits nacionalistes espanyols- es posen per a si mateixos la llum verda sempre, amb la finalitat de reproduir allò del ‘fuero de los españoles’ [com a privilegi naturalitzat per la Providència de la Història o per la gràcia de Déu, en dictadures i “democràcies”] i per als nacionalistes ‘perifèrics’ -en fiscalitat, en llengua, el cultura i en reconeixement del dret a decidir-, sempre els posen el semàfor en roig, inclús amb amenaça de l’exèrcit, de totes les catàstrofes imaginables i de l’apocalipsi sencer fins i tot l’expulsió del paradís de la zona euro de la UE.

Aquesta doble vara de mesurar es va veure, de manera molt evident, amb la sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya, aprovat per la ciutadania catalana del Principat en referèndum, i s’ha tornat a comprovar davant la recusació del president d’aquest tribunal (militant del PP); hi ha dues vares de mesurar del tot antagòniques, on la ‘justícia’ esdevé un escarni, una burla i un insult per als catalanoparlants conscients de les repercussions jurídiques i polítiques i de l’hermenèutica legislativa: a Catalunya, si un jutge fa un informe autonòmic, el senyor Pérez Tremps, per a la Generalitat o el fiscal del TSJ afirma que, potser, amb les lleis actuals fóra possible una consulta sobre el dret a decidir, com admeten altres catedràtics de dret constitucional, són obligats a dimitir. No obstant, el president del TC pot ser racista, anticatalanista, militant del PP, afirmar que la ciutadania de Catalunya és educada amb l’odi a Espanya [quan són els espanyols els qui són formats i ensinistrats a les escoles, casernes, mitjans de comunicació, institucions, etc., violentament, contra els catalans] i tot està la mar de bé, obté l’aval de 9 membres del TC i la recusació de només 2 jutges i encara es burlen dient que els jutges no han d’éssers ‘tabules rases’, amb la ment buida, innocents i incontaminades; quins jutges més imparcials, honests i objectius en allò que els afecta a la seua absoluta parcialitat, esbiaixament i corrupció!

Mentrestant, a les formacions espanyolistes i als seus mitjans de comunicació espanyols, UPyD, PP, PSOE, IU, des de Madrid i sucursals provincianes es construeix un discurs quasi ‘unanimista’ i totalitari d’odi a Catalunya i als catalans, tractats, amb trets de criminalització, de manera semblant a com el nazisme tractava els jueus als anys trenta del segle XX. Un discurs que es construí durant la dictadura franquista i s’ha reproduït i incrementat a la major part d’Espanya, sobretot a Madrid i Extremadura, des de la ‘transició’, fins ara mateix, fins al punt, que, al País Valencià s’ha intensificat aquest relat anticatalanista totalitàriament. Per exemple, sota el franquisme, a final dels cinquanta, es va poder presentar el “Diccionari Catala-Valencià-Balear” d’Alcover i Moll a l’Ajuntament de València en presència d’autoritats polítiques i intel·lectuals valencians i catalans, però, avui dia, això seria impossible, explicava l’amic Francesc de Paula Burguera. El relat insultant i anticatalanista de polítics espanyolistes del PP, UPyD i del PSOE, etc. de la majoria dels periodistes que ixen per RTVE, tret de Gabilondo i pocs més, és aclaparador; ací sí que hi ha fabulosos discursos de fabricació de l’odi anticatalanista , tot i que alguns comencen amb abrandades declaracions d’amor etern per Catalunya i tot allò català; com la ‘contorsionista’ Esperanza Aguirre que ara declara, cínicament, que cal catalanitzar Espanya, mentre pacten el PP i UPyD per a recentralitzar l’estat, imposar encara més l’espanyol i discriminar, encara més, els altres llengües distintes a l’espanyol.

Dir  -com diu Javier Cercas-  que “el dret a la independència sí, però, el dret a decidir, no”, perquè és una ‘argúcia’ que oculta la voluntat independentista, em sembla un sarcasme perquè és reduccionista i molt poc raonable. Perquè només sabrem si hi ha prou massa crítica per a decidir la independència si es vota en un referèndum, que és el que s’està sol·licitant, demanant i exigint; com no és veritat que hi haja ‘unanimisme’ a la societat catalana sobre el dret a decidir, doncs, segons el mateix Cercas, en contradir-se, CiU i IpC-V-EUiA no ho tenen clar, tot i que hagen dit per activa i per passiva que estan d’acord amb el dret a decidir i amb el dret a l’autodeterminació [tot i que, potser, alguns d’Unió no tinguen del tot clar el dret a l’autodeterminació], el PSC ho accepta, això del dret a decidir, però, “dins de la llei”, a la manera de Cercas, però, el PP, Ciutadans i l’extrema dreta -que no són esmentats a l’article perquè li trencaria la ‘versemblança’ del seu relat- estan en contra i, segons Cercas, només ERC i la CUP estarien clarament a favor del dret a decidir i del dret a la independència; no veiem cap totalitarisme ni unanimisme a la societat catalana ni al parlament de Catalunya, sembla una simple fabulació de novel·la, amb les dades errònies i amb una interpretació forçada i distorsionada, potser, producte de la por a una intervenció totalitària per banda de l’estat espanyol, que, al llarg de l’article, no esmenta, però altres vegades ha afirmat que li generava temor.

En conclusió, totalitarisme? Potser, però des de l’estat  espanyol. Lleis al servei dels poderosos i en contra del febles? Sí, les lleis espanyoles, espanyolistes i anticatalanistes, que ens discriminen als catalanoparlants, per motiu de llengua, cultura, fiscalitat i nació, en imposar-nos el primacisme espanyol de l’estat. Dret a decidir, dret a l’autodeterminació i inclús a la independència? És un dret reconegut arreu del món en la declaració universal per a tots els pobles oprimits per banda d’uns estats que no respecten la diversitat i ens discriminen i exclouen sistemàticament. Com, per desgràcia, és el cas concret de Catalunya i dels Països Catalans. Davant d’una opressió reiterada i sistemàtica, el dret a la secessió d’un poble que vol conservar la seua pluralitat, diferència i singularitat, es torna  un dret bàsic, el dret més bàsic i vital per garantir la nostra supervivència com a catalanoparlants en un context favorable enmig d’una globalització uniformadora que només reconeix del tot les nacions amb estat propi, tret de situacions com les que es donen a la Confederació Helvètica (Suïssa) o a estats com Bèlgica o el Canadà, tan distintes a l’imperialisme espanyol-castellà en el tractament i el respecte a la diversitat lingüística, cultural i nacional.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER