El valencianisme polític i la independència de Catalunya: invocació als sants patrons

llach santos

Manuel Alcaraz

Començaré recordant una obvietat: és temerari parlar d’un valencianisme polític sense més, perquè amb aquesta denominació s’apunta a una constel•lació d’idees, objectius i estratègies essencialment dispar. De fet, crec, l’únic punt d’unió –de condensació– consisteix a compartir una genealogia comuna. En aquesta genealogia s’hi troba, de manera dominant, el fusterianisme catalanista. I si això és suficient en l’àmbit del reconeixement, ningú n’és propietari, ningú té la patent de la definició. I, per descomptat, en el valencianisme polític hi ha una ventall ampli de finalitats. Entre aquestes, tret de minories irrellevants, no està la independència valenciana. ¿Consciència dels propis límits o consciència de la realitat d’un País essencialment dual en tantes coses, fragmentat per moltes realitats, que no podria sinó trencar-se en el cas d’un debat entorn de l’independentisme? Segurament ambdues coses alhora. Però si ens detenim en els límits, cal assenyalar-ne, almenys, dos. Al primer m’he referit en articles més extensos però potser convé recordar-lo: el culte sistemàtic a la pròpia derrota ha privat al valencianisme polític de capacitat per a despertar il•lusió, esperança, en les masses valencianes. El segon, lligat a l’anterior, es pot formular així: igual que el nacionalisme català –ara majoritàriament independentista- és possible perquè hi ha un catalanisme difús, cultural, però que ofereix sòl a les arrels polítiques, ací s’ha fracassat a recórrer el lent camí de construir valencians conscients… i, dit siga de pas, en bona mesura per la convicció d’alguns que aqueix camí hauria de ser idèntic al recorregut històricament en el Principat.

I tanmateix… I tanmateix, la mobilització impressionant a Catalunya fa reviure en alguns sectors del valencianisme polític la recuperació de la idea de Països Catalans i, avorrits –amb raó- d’algunes coses que ocorren a Espanya, està motivant que apareguen algunes veus favorables a l’independentisme. Obliden que, per descomptat, això és el que menys voldrien els estrategues del dret a decidir, més enllà del voluntarisme de Lluís Llach o de la retòrica de míting d’alguns membres de les CUP o ERC. És a dir, que, francament, som una nosa. Però deixem això de costat. Com podem deixar de costat també que embolicar-se en una estelada pot anar agafar en futures mobilitzacions el mateix significat que té portar una tricolor: enarborar una bandera de rebel•lia. Bé està, però el seu recorregut polític és curt, fins i tot en el pla simbòlic. Més m’importa la calculada ambigüitat d’alguns davant el procés. No crec que des dels sectors organitzats del valencianisme polític el silenci haja de ser una alternativa. Entre altres coses perquè no es pot servir dos senyors: no sabem fins a on serà possible una simpatia difusa per qualsevol causa catalanista i conformar un bloc amb aspiracions de conformar majories i de trobar encaix, alhora, en discursos d’Estat. Això no vol dir, per descomptat, coincidir en aquesta matèria amb el PP o el PSOE. El que reclame és tenir una veu pròpia, precisament per a marcar uns senyals d’identitat i identificació.

Des d’aquesta perspectiva, té sentit defensar la independència de Catalunya? Crec que no. Una altra cosa és demanar una reforma important de la Constitució –no de tota la Constitució, anhel que seria necessàriament lent i d’incerta destinació-, cercar vies de federalisme asimètric, proposar canvis en matèria de referèndums, acceptar el dret a decidir amb consensos previs i, arribat el cas, resignar-se sense dramatismes a la independència. Però això, repetisc, no és defensar la independència, fent-ne eix de pràctiques i exhibicions polítiques. Procedir d’aquesta manera seria un desastre. I no solament per raons d’imatge. Com seria un desastre per al valencianisme polític que es produïra aqueixa independència: potser, a curt termini, serviria per a aportar majors subvencions a algunes entitats, organitzar memorables excursions a llocs de la memòria compartida (?) i ser esmentats en discursos protocol•laris com a germans separats. Però la veritat és que s’erigiria una frontera formal entre Catalunya i Espanya/País Valencià i els problemes per al desenvolupament d’instruments de trobada a través de cooperació econòmica, en infraestructures, cultural, etc., serien evidents.

Però més gran seria la força de la frontera espiritual. Potser no per al valencià-catalanista molt convençut, però sí per a milions dels valencians als quals, precisament, cal convèncer que els senyals d’identitat, la cultura, la llengua, només es consolidaran en cooperació amb els catalans de Catalunya. Però ens podem imaginar el clima que es crearia? Ens agrade o no ens agrade –que no ens agrada- l’espanyolisme arrasaria. Posar-se al mig de la plaça a recordar que la llengua es diu català o que dir-nos valencians en definitiva és la nostra manera de dir-nos catalans demanaria grans dosis d’esperit de missió i, col•lectivament, de propensió al martiri. Per no tenir en compte aquestes coses, per simplificar la política a nivell de catecisme, per substituir la raó per la voluntat, en la Transició vam perdre –m’incloc, jo hi era- l’oportunitat d’organitzar discursos penetrants amb vocació de majoria. Així que més val ser cauts. O, si més no, saber on ens ficaríem amb certes alegries. Perquè, en un altre cas, ja podem posar-nos a pregar a la Verge de Montserrat i a la dels Desemparats, alhora. Encara que igual no ens fan cas, perquè parlarien llengües diferents. I mentre que Sant Jordi es distrau matant dracs, el nostre Sant Vicent Ferrer, com tenia per costum, perseguiria la ja reduïda nòmina d’heretges: nosaltres, els valencians.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER