Francesc Viadel
Els diferents casos d’agressions a catalanoparlants que hem conegut aquests darrers mesos al País Valencià protagonitzats per policies nacionals i guàrdies civils, dóna a entendre quina és la consideració que a aquests personatges els mereix la llengua del país, parlada per uns quants milions de persones, una de les llengües d’Europa, també, amb una de les millors i més antigues tradicions literàries. Tot plegat, cada vegada que els agressors pretenen per la força del garrot –-o de la llei, si voleu– imposar el castellà el que estan dient-nos a crits és que per a ells, el valencià, és la mateixa cosa que una enorme merda, calenta i esvarosa, lluenta al sol de l’estiu, cobejada per un milió de golafres mosques de llom daurat i vol pesant. El silenci de la immensa majoria dels notables de la incapaç i gris classe política valenciana, dóna credibilitat i reforça la trista equivalència establerta pels agressors i ratificada per un ordre legal cada dia més anacrònic i asfixiant, atrapat en les seus pròpies contradiccions. En el fons, aquests dirigents pensen el mateix, amb matisos si vostès volen, perquè al capdavall com quasi tots els espanyols que han passat per l’escola del franquisme entenen les llengües en un sentit excloent i jeràrquic, on el castellà es situa al més capdamunt d’una piràmide de la dimensió de la de Kheops. Culturalment indisposats per a aprendre l’anglès o el francès o res que no siga el castellà, miren amb recel i odi als qui amb el mateix carnet d’identitat simplement són diferents, en el parlar també, és clar. Així, doncs, l’escola que iguala mínimament el castellà amb el català o el gallec o l’èuscara només potser que una fàbrica de desafectes i de separatistes. Dècades després de mort Franco els bons espanyols no han entès res mentre els seus representants genuïns tornen a les andades, és a dir, a l’eliminació i l’estranyament de la impossible Espanya plural en nom del progrés, la globalització i els drets universals de la ciutadania. Les agressions, però sobretot la impunitat amb què es cometen, formen part d’aquest clima moral infecte, propi d’un país endarrerit, construït sobre un oceà d’odi africà, ignorància i prejudicis. I així estem des de fa anys i panys.
El març passat va tastar la vara el dolçainer d’Obrint Pas, Miquel Gironés, a Benimaclet. Agents de la policia el van tractar de porc, merda, i de deixalla, el van colpejar i se’l van endur detingut. Al setembre, l’agressió la va patir l’advocat, Francisco Escortell, exsecretari del Bloc de la Vila Joiosa en acudir a la comissaria d’Elx a denunciar un contingut il·legal en Internet. Escortell fou tractat com un autèntic delinqüent, tal i com es va denunciar des de l’associació, El Tempir. Fa res hem sabut que l’Audiència Provincial de Castelló ha admès un recurs de la Fiscalia i condemnat al conductor Carles Mateu Blay a sis mesos de presó i un any per un delicte de desobediència a l’autoritat, això és a la Guardia Civil, per parlar-los en valencià durant un control rutinari que tingué lloc en Almassora. Segurament, aquesta setmana, ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, algun ciutadà més serà agredit per parlar en valencià o per fer-ho en èuscar, o en gallec, a casa nostra, en Alberic o en Riudellots, en Vigo o en Eibar. L’agredirà algú que pot cobrar una nòmina a final de mes gràcies a l’esforç de l’agredit, algú que farà cara d’imbècil i deixarà anar el més beatífic dels seus somriures quan un turista anglès li pregunte per un carrer en el passeig de Lloret de Mar o de Cullera. Malauradament, tots els indicis, com ara el conflicte contra l’escola en català a Balears, els clams de Wert en favor de l’espanyolització dels xiquets catalans… l’aire d’imminent recentralització… fan preveure el pitjor. No hi ha merda més gran que la que no s’olora a si mateixa.
