Jordi Évole
Sóc un afortunat. L’altre dia la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va parlar de mi. Bé, de mi i d’uns quants més. Dels que no vam anar a la cadena humana, aquells a qui ella va anomenar «majoria silenciosa», aquell concepte que ha de sortir en el minut 1 de reunió de qualsevol Govern que veu sortir al carrer molta gent. Tan originals com sempre.
Apreciada vicepresidenta, jo no vaig anar a la cadena, però li pregaria que la pròxima vegada que parli de majoria silenciosa no m’hi compti, no s’apropiï del meu silenci. Perquè li ben asseguro que quedar-me a casa no significa tenir l’opinió que vostè interessadament pressuposa.
Miri, no vaig anar a la cadena perquè segueixo mantenint bons vincles amb la resta d’Espanya, que fan que la meva primera opció no sigui la independència. Els meus pares van néixer allà, es van criar aquí, van aprendre català, me’l van ensenyar. He viatjat per tot Espanya sense amagar mai la meva catalanitat, i he tingut la sort de conèixer també una Espanya dialogant, plural i tolerant. Una Espanya pràcticament desapareguda d’alguns mitjans de comunicació catalans, que prefereixen donar ressò a una columna incendiària de la pàgina 27 de La Razón. I passa el mateix amb la Catalunya dialogant, plural i tolerant: que ha desaparegut d’alguns mitjans espanyols encaparrats, per exemple, a magnificar a les seves grotesques portades la suposada persecució del castellà a Catalunya. I així els extrems s’han anat retroalimentant fins a la situació actual de gairebé no retorn.
Vostès diuen que aquí hi ha mitjans de comunicació públics que s’aboquen en la causa independentista. No li diré que no. I és una anomalia que això ja no sigui ni notícia. Però poques coses són tan eficaces per a l’independentisme com un bon editorial de l’Abc o una declaració del seu ministre Wert.
Els que creiem encara en els ponts entre Catalunya i Espanya ja som minoria. I no m’estranya, després de totes les contrarietats viscudes des del gratuït «recolzaré» de Zapatero: un Estatut votat en referèndum, aprovat pel Parlament, escapçat al Congrés i després inconstitucional.
Ara a Catalunya el que impera és exhibir-se com a independentista. A una amiga el seu fill de 9 anys li va preguntar per què ells no anaven a la cosa de la cadena, que vista per la tele semblava molt guai. I la meva amiga no va saber què respondre-li. Perquè la posada en escena cívica, reivindicativa i festiva és indiscutiblement atractiva. Per no parlar del rotund èxit de convocatòria. Però jo no he estat mai gaire de pàtries. Ni d’aquella ni d’aquesta. Despenjaria el banderot de la plaça de Colón, m’incomoden les banderetes espanyoles als canells d’alguns, com m’incomoda viure en un lloc on l’estelada s’ha convertit en adorn habitual de balcons, braçalets o vambes.
Em diuen que amb la independència Catalunya serà lliure. Serà lliure d’Espanya per poder-se equivocar o encertar pel seu compte, com és lícit. Però lliure amb majúscules no m’ho acabo de creure. I no és que jo ara sigui lliure. No ho sóc. Per exemple, com a periodista, la meva llibertat radicaria a poder publicar el que considero que he de publicar. ¿És possible portar a la portada d’algun gran mitjà català o espanyol alguna cosa que afecti greument un banc que ha donat un crèdit a aquell mitjà de comunicació? ¿I amb la independència de Catalunya serà possible?
Però, ¿sap què passa, apreciada vicepresidenta? Que si algú em dóna motius per canviar d’opinió, aquests són vostès, que amb la seva actitud s’han convertit en la màquina més bèstia de fer independentistes. Des que governen, no han perdut ni un sol minut a intentar entendre el que passa aquí. A vegades tinc la sensació que són vostès els primers interessats que Catalunya s’independitzi.
Deixin votar
Si realment volen escoltar la «majoria silenciosa», deixin-la votar. I si la Constitució és un obstacle, reformin-la: vostès i el PSOE ja tenen experiència en reformes constitucionals exprés. I, posats a demanar, facin-ho més d’hora que tard. Perquè jo també tinc pressa. Tinc pressa perquè els meus governants es preocupin d’alguna cosa més que no sigui la independència. Perquè els governs que hem escollit s’ocupin, per exemple, de la gent que ho està passant malament. Encara que pot ser que als que governen aquí o allà això no els interessi.
Publicat a El Periódico, 16 de setembre de 2013
