Toni Mollà
Fa uns quants anys, un honorable polític professional em va fer un enigmàtic comentari que relacionava la porqueria amb les finances dels partits. Encara que no ho sabíem, llavors tots érem rics i desconeixíem termes com bons porqueria o contractes escombraries, per la qual cosa vaig deduir que el meu interlocutor, un home llegit, parlava en un sentit metafòric. Però amb el temps he anat comprovant, gràcies a periodistes escrupolosos i valents, que la relació entre els polítics i la porqueria és ben tangible, i que la seva recollida, transport i tractament és un negoci que atrau borinots de tota mena. De Nàpols, de Buenos Aires, de Toronto o d’Alacant arriben llibres i reportatges que denuncien les xarxes espesses, i sovint criminals, teixides entre abocadors i honorables representants polítics. El napolità Roberto Saviano és potser el més conegut dels periodistes d’investigació (perdó per la redundància) que han centrat les seves indagacions en les connexions, literals i metafòriques, entre diners, porqueria i política. La seva obra situa fins i tot la Camorra a la xarxa de connivències més o menys opaques entre governants, homes d’honor i de negocis. Saviano documenta la participació de la Màfia a través d’empreses legals en la gestió de serveis a base d’informació privilegiada, amenaces i xivatades.
Molt abans que Saviano, el cinema i la literatura ja s’havien ocupat del tema. Francis F. Coppola i Martin Scorsese van alimentar al seu dia el nostre interès informatiu pel doble fons, la clandestinitat i els codis de comportament sanguinaris entre els membres de les grans famílies mafioses. La sèrie televisiva Los Soprano, que va encimbellar James Gandolfini per la seva encarnació de Tony Soprano, es va basar, com altres d’anteriors, en el llibre Honrarás a tu padre, de Gay Talese, un monument del periodisme literari i/o d’investigació. Per insòlit que sembli, els tentacles de les diferents versions de La piovra -¡una altra gran sèrie de televisió!- han adquirit un nivell d’hiperrealisme difícil d’assumir sense una tassa diària d’escepticisme preventiu. No sabem el punt de no retorn de l’ecosistema democràtic a causa del nivell de corrupció que publiciten els mitjans. Però hi ha dies que, al llegir la premsa, un creu que la piovra s’ha instal·lat definitivament a les entranyes de l’Estat de dret fins a difuminar la frontera entre la realitat i la ficció. La contracta de les escombraries de la ciutat d’Alacant, el saqueig de caixes d’estalvis o del Palau de la Música, les visites del Papa o la construcció de parcs d’atraccions amagaven, segons hem sabut a pelotazo passat, activitats molt semblants a les que documentaven Talese, Saviano, Coppola o Scorsese.
L’últim cas conegut del femer de corrupció que ens ofega -que coincideix en el temps amb l’escàndol Urdangarín, un altre que Déu n’hi do- emana de la depuradora d’aigües fecals del sud de València. El responsable d’Emarsa, que acumula càrrecs al PP valencià, es reunia en luxosos hotels de València amb les seves traductores de 20 anys portades expressament de Romania a càrrec de l’empresa pública. L’home s’ha embutxacat milions removent la merda, amb perdó. Un cop més, com en el cinema i les novel·les, apareixen aquí els elements clàssics del gènere: governants, porqueria i joves especialistes en la sociolingüística del kama-sutra. En el fons, poques coses han canviat des dels bordells i casinos que apareixen, per exemple, a la biografia de Sam Giancana, un gàngster de Chicago que odiava la política, però que va fer tots els possibles perquè John Kennedy s’imposés a Richard Nixon a les eleccions presidencials dels Estats Units.
Gràcies a Talese, Coppola, Scorsese i companyia vam aprendre que un dels objectius estratègics de les famílies mafioses era la seva legitimació social a través de l’accés a la política formal. Utilitzaven els diners sortits de les clavegueres per saltar a l’arena representativa i conservar el vell poder des d’una altra classe d’honorabilitat. Sorprèn que ara el comportament que regeix el submón de la política peninsular sigui exactament l’invers: massa governants utilitzen la seva legitimitat institucional per ficar-se de ple dins el femer. Aquell honorable polític que em va assenyalar fa anys l’abocador amb el punter m’estava donant una pista periodística que jo no vaig descobrir potser per falta d’olfacte professional. Però ara sabem que l’abocador és exactament el punt de fusió d’una part important dels diners bruts que viatgen entre la màfia i la política, tant en sentit metafòric com literal.
En fi, alguns dels notoris casos de corrupció que omplen els mitjans -Emarsa, Gürtel o els negocis de Carlos Fabra- tenen els seus tentacles a les comarques valencianes, de color taronja, segons la iconografia indigenista. Curiosament, aquest cítric té una gran càrrega simbòlica i premonitòria en el desenvolupament de les tres entregues d’El padrí, de Coppola. Aprofitin aquestes festes familiars per repassar-les. I quan aparegui una taronja a la pantalla, vigilin el seu cunyat.
Publicat a El Periódico, 28 desembre 2011
