Toni Rico
Els ànims estan encesos en la comunitat educativa dels Països Catalans. Depenent del territori, els motius són diversos i de major o “menor” gravetat. Al País Valencià tornarem a començar sense garantir el dret a l’escolarització en la llengua pròpia, el valencià, el nostre català, a tots aquells que ho vulguen. Segons dades d’Escola Valenciana, enguany uns 14.000 xiquets i xiquetes valencianes no podran ser educats en la llengua autòctona. L’administració no fa res. Bé, sí que fa: és la culpable de la situació, és qui no mou un dit per a evitar-ho i si fa alguna cosa és retallar places en línia en valencià. Les dades ens diuen que aquells que són escolaritzats en el sistema d’immersió lingüística tenen millors resultats acadèmics en totes les matèries i acaben dominant perfectament les dues llengües, català i castellà. Potser, a banda de l’extermini lingüístic i cultural, també hem de buscar en el fet que al poder no li interessa un poble instruït, format intel·lectualment i sobretot crític, lliurepensador.
A les Illes la situació encara és més greu. Les escoles i instituts no saben en quina llengua hauran d’impartir les classes. La dictadura Bauzà, aquesta mena de règim de “senyorito hispànic” cutre i gomina barata, està imposant mesures que no es donaven des del franquisme. La destitució, amb exclusió de sou i feina, de tres directors a Menorca, la no admissió de projectes educatius de 150 centres per no “adequar-se a la llei” i les retallades que pateixen els professors i professores dels seus drets laborals, estan portant a plantejar la possibilitat de començar amb una vaga indefinida del sector. Les persones valentes lluiten i els educadors “illencs” estan demostrant ser-ho.
I la fabulosa Catalunya que avança camí de la independència i el somni de no dependre de la “ancha Meseta”, què? Pel que fa a la llengua, és evident que la situació és molt diferent i que, per tant, els intents del sinistre Wert no aconseguiran els seus objectius als nostres centres. Ara bé, el somni del liberalisme salvatge, de la privatització de l’escola pública sí que avança, “progresa adecuádamente”. El decret de plantilles aprovat per la Conselleria de Rigau, amb el suport o silenci de PSC i ERC, així ho avala. Menys professors als centres, pitjors condicions laborals, més alumnes per aula, menys baixes cobertes, direccions que tendeixen a convertir-se en petits feus despòtics en mans de directors formats a ESADE i no en la facultat de pedagogia, són la recepta, el camí marcat pels Chicago boys de pa amb tomata.
Sembla, doncs, que la tardor serà més calenta que aquest estiu de pluges i temperatures templades. USTEC, STEPV, STEI, CGT-ensenyament, COS, Intersindical i els estudiants de la SEPC així com les assemblees de professors i mestres que s’han format en els diferents territoris, tenim l’obligació de lluitar, de plantar cara a aquells que s’ho volen carregar tot, literalment. De nosaltres dependrà que continuem tenint una escola pública, de qualitat i en català els propers anys. Perquè si el present és lluita el futur és nostre.
Publicat a Llibertat.cat (14 d’agost de 2013)
