Joan del Alcàzar
Christine Lagarde i Olli Rehn, francesa i finlandés respectivament, gaullista i liberal demòcrata al seu tomb –centristes, dirien ells al remat-, són dos personatges que parlen amb freqüència del que s’hauria de fer amb la crisi econòmica espanyola. Quan no ataquen per la imperiosa necessitat de retallar i retallar en prestacions socials, ho fan per anunciar-nos les penes de l’infern per incomplir els seus -diuen-consells o recomanacions. La darrera intervenció de l’FMI ha sigut tirar-la llarga: demanar una reducció salarial generalitzada del 10 per cent, dins d’un gran pacte per la generació de llocs de treball. El senyor Rehn s’ha afanyat a sumar-se a la demanda, i aviat l’han recolzat des de Brussel·les en afirmar-se que el centrista finlandés està en la línia correcta del que en pensa la Comissió Europea.
Qui és qui en aquesta pel·lícula? Doncs la francesa, una de les dones més poderoses del món, segons la revista Forbes, cobra prop de 30 mil euros al mes i no paga impostos. Val a dir que només prendre possessió de directora gerent del FMI es va pujar el sou un 11 per cent. Ella va ser qui va escriure a Sarkozy allò tan indigne de “Utilitza’m mentre et convinga i convinga al teu projecte i el teu càsting (…) Si m’utilitzes, et necessite com a guia i suport: sense la teua guia podria ser ineficaç, sense el teu suport podria ser poc creïble. Amb la meua immensa admiració”.
El senyor Olli Rehn és vicepresident de la Comissió Europea, i guanya prop de 24 mil euros mensuals, inclosos els complements. Economista, cientista polític, periodista i jugador del futbol en la seua joventut, el bon senyor és un centrista pur i dur que, segons sembla, ni sent ni pateix pel que li passe a les persones que no han estat tan afortunades com ell en la vida.
El tercer actor del film són els assalariats espanyols, i el seu aspecte no és tan cool com el dels seus companys de repartiment. Segons la darrera Enquesta Anual d’Estructura Salarial de l’INE, el salari més sovintejat a Espanya va ser en 2012 de 15.500 euros anuals. Estem parlant, clar, d’una xifra abans d’impostos.
És a dir, que el segment majoritari dels assalariats cobra en Espanya 1.292 euros bruts al mes i la proposta de les patums de les finances mundials és que -mitjançant un gran pacte pels llocs de treball entre treballadors, empresaris i Govern- passen a cobrar 1.163 euros bruts. I això per a generar llocs de treball que permetrien reduir la desmesurada xifra actual. Des dels sindicats ja han contestat que actualment bona part dels salaris ja són de mera subsistència, així com que els empresaris estan incomplint el que van pactar en l’acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva en 2012, perquè mentre els seus beneficis han pujat un 2,2 % les rendes dels treballadors han disminuït el 5,4 %.
Alhora, els representants sindicals han assenyalat que els salaris reals a Espanya, una vegada descomptada la inflació, han caigut 6,3 punts des de 2010, i que eixe descens no sols no ha generat treball, sinó que n’ha destruït, atés que ha provocat una caiguda del consum i la inversió, a més d’elevar el sofriment a les famílies.
El Govern Rajoy s’ha limitat a assenyalar que les salaris estan pactats, mentre que els empresaris han assegurat que ara no és el moment de baixar més els salaris. On anem?
És difícil de saber, però en cap cas a un lloc amable amb els interessos de la majoria. No amb aquests desaprensius que manen a les finances d’Europa i d’Espanya.
Des de la dreta europea civilitzada i culta, cosmopolita i viatjada, les receptes són no sols infames i vergonyoses, arrogants i deshumanitzades, sinó que van sempre, sempre en la mateixa direcció. ¿Quan emanarà de l’FMI o de la Comissió Europea alguna directriu que demane, que exigisca, sacrificis a grans empresaris o banquers? Quan ens diran que és exactament allò que volen aconseguir. ¿On està la meta final d’aquesta cursa diabòlica en la que uns, la majoria, paguen i paguen i tornen a pagar; i altres, la minoria, guanya i guanya i sempre torna a guanyar?
Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?
