Dresden, un crim de guerra

Antoni Furió

Quasi setanta anys després, Dresden, com moltes altres ciutats alemanyes, encara no ha cicatritzat del tot les ferides de la Segona Guerra Mundial. Durant tres dies seguits, del 13 al 15 de febrer de 1945, la capital saxona va ser víctima d’un bombardeig apocalíptic que va deixar reduïts els seus habitants i els seus edificis a un munt informe de runes i cendres. L’atac començà a les 22:14 amb el llançament de milers de tones de bombes explosives i incendiàries que originaren una veritable tempesta de foc que ho devastava tot al seu pas i que en menys de vint minuts arrasà les tres quartes parts del centre històric. Tres hores després, a la una i mitja, una segona onada d’atacs amplià l’àrea assolada, impedí les operacions d’extinció dels incendis i d’auxili i rescat dels ferits i acabà de sembrar el pànic i el caos entre la població. A aquelles hores de la nit, la columna de foc i fum es podia veure a més de cent quilòmetres de distància. El càstig no s’aturà ací, i als avions britànics, que protagonitzaren la primera incursió, els seguirien durant dos dies més els bombarders nord-americans.

Molt s’ha escrit des d’aleshores sobre la magnitud de l’hecatombe i en particular sobre el nombre de víctimes. Tot i que els nazis inflaren les xifres de morts, elevant-les a més de 200.000, ja fa temps que ha quedat establert que hi van perdre la vida unes 25.000 persones. Altres ciutats bombardejades, com Ham­burg, van rebre atacs més destructius i mortífers, amb una major superfície devastada i un nombre superior de baixes. Però el cas de Dresden impactà més les consciències dels contemporanis, inclosa l’opinió pública dels països aliats responsables de l’agressió, perquè encara estava més injustificat des de qualsevol punt de vista, fins i tot el militar, que el de les altres ciutats, a poques setmanes de la fi de la guerra, que se sabia ja pròxima, i sense cap altre propòsit que la venjança, la represàlia pel bombardeig de les ciutats angleses cinc anys abans, i la completa desmoralització de l’enemic. Una barreja de guerra psicològica i de terrorisme a gran escala, sobre una població civil indefensa, que va provocar la condemna de molts intel·lectuals i les protestes d’alguns diputats laboristes en el parlament britànic. El mateix Churchill, que n’era responsable, es va veure obligat a aturar els bombardeigs de ciutats, que no tenien cap eficàcia ni justificació militar –o sí, si el terror es pot considerar un arma–, sinó que havien estat concebuts com a pures operacions de càstig. Enfront de les crítiques, el general Harris, mariscal de la RAF, es va limitar a dir: “Els atacs sobre ciutats, com qualsevol altre acte de guerra, són intolerables si no és que tenen justificació estratè­gica. Però són estratègicament justificables en tant com ajuden a escurçar la guerra i salvar vides de soldats aliats… Per a mi, personalment, totes les ciutats alemanyes que queden no valen el que valen els ossos d’un sol granader britànic… Dresden era una aglomeració de fàbriques de munició, un centre administratiu intacte i un nus de comunicacions bàsic per al transport cap a l’Est. Ara ja no és res d’això”.

Però no està clar que Dresden tingués cap significació estratègica a dos mesos i mig del final de la guerra. Al començament de 1945, la capital de l’antic regne de Saxònia era una de les poques ciutats alemanyes que encara no havia estat bombardejada pels aliats. El seu centre històric, una concentració harmònica d’edificis renaixentistes, barrocs, neorenaixen­tistes, neoclàssics i modernistes, es mantenia encara indemne, aliè als estralls de la guerra que devastava la resta del país. Una ciutat refinada i elegant, amant de la música i la cultura, coneguda com la Florència de l’Elba. Tot va canviar de sobte la nit del 13 de febrer, quan la ciutat es va convertir en un infern per als seus habitants. Ningú no s’ho esperava, i prova d’això és que a penes hi havia refugis, llevat dels soterranis particulars dels edificis, que acabaren convertint-se en veritables rateres. Un horror mai no vist, però que es repetiria, augmentat, sis mesos després, a Hiroshima i Nagasaki.

Encara avui es discuteix sobre la raó de la destrucció de Dresden, que molts consideren un crim de guerra, no reconegut ni jutjat perquè va ser comès pels vencedors. De fet, Gran Bretanya i els Estats Units encara s’oposarien anys després a la projectada reforma de la Convenció de Ginebra, que definia els bombardeigs de ciutats com a crims de guerra –una mena d’accions que havia iniciat la Luftwaffe, abans fins i tot de la guerra, amb la total des­trucció de Gernika–, ja que se’ls hauria pogut acusar en retrospectiva d’haver-los perpetrat a Dresden i a altres ciutats alemanyes. Per a uns, no hi ha dubte del caràcter punitiu que tingué el bombardeig de Dresden, ja fos en revenja pels atacs a Londres i altres ciutats angleses, en particular Coventry, al començament de la guerra, ja fos pels crims en general de l’Alemanya nazi, que es feien pagar a tots els alemanys. Per la seua part, les autoritats de la República Democràtica d’Alemanya, que primer havien responsabilitzat al règim nazi, atribuïren més tard la magnitud de la destrossa, més que a un propòsit de revenja, a la voluntat dels aliats occidentals d’assolar i no deixar res intacte, servible, d’importància militar o industrial, en la zona que la conferència de Yalta, celebrada una setmana abans, reservava a l’ocupació soviètica.

És possible, o potser que es tracte només d’un argument dels temps de la guerra freda. En tot cas, Dresden ha estat durant quasi cinquanta anys una ciutat grisa, esmorteïda, amb nous barris de cases prefabricades a la perifèria i el centre històric deixat sense reconstruir, com un monument a l’horror. Només amb el col·lapse de l’Alemanya de l’Est, engolida per la de l’Oest, i l’arribada de capitals, capitalistes i la lògica del benefici, s’ha començat a netejar, restaurar o reinventar els antics edificis, transformats en hotels, restaurants i negocis orientats a la nova economia de la regió: el turisme. Dresden, com Leipzig i tantes altres ciutats alemanyes devastades per la guerra i reinventades per la reunificació, és un immens parc temàtic que recupera acceleradament les antigues esplendors. Queda encara molt per fer, però són ja cosa de detall: els daurats dels bronzes, l’envernissat de les fustes nobles, la lluïssor de les pedres… És possible que, en uns pocs anys, el centre històric de Dresden torne a ser tan fastuós o més que abans. Ara per ara, cal reconèixer-ho, fa molt de goig passejar pels seus carrers empedrats i nets, visitar els palaus i les esglésies dels segles XVIII i XIX, que de nous que estan semblen acabats d’estrenar, o prendre un cafè a la plaça del mercat vell, el cor històric i elegant de la ciutat i fins fa poc un descampat abandonat.

El paisatge moral, en canvi, no s’ha regenerat tan fàcilment. Els habitants de Dresden, com en general els alemanys orientals, se senten descol·locats dins la nova Alemanya que els ha comprat. No hi ha hagut reunificació, sinó annexió. L’antic estat socialista –i amb ell, tot un país i quaranta-cinc anys d’història– va desaparèixer de la nit al dia, amb les seues institu­cions i el sistema de pensions i de seguretat social. El procés va ser tan ràpid i improvisat que encara avui, més de vint anys després, són ben visibles les diferències entre els wessi i els ossi. La majoria de les dones de la RDA, per exemple, treballaven en la indústria en un percentatge molt més elevat que en la RFA, on la presència de les dones en el món laboral es reduïa majoritàriament al comerç minorista i a l’hostaleria. Amb el traspàs de la gran majoria de les empreses d’Alemanya oriental a consorcis de l’Alemanya occidental i, sobre­tot, amb la desindustrialització dels últims anys, moltes persones han perdut la feina o han hagut de reciclar-se com a cambrers, recepcionistes d’hotel, dependents de comerç o guies turístics. Alemanya de l’Est és avui això, un destí turístic per a l’altra Alemanya, l’occidental, la rica. Pels carrers de Dresden, Meissen o Leipzig, no se sent una altra llengua que l’alemany i, en molta menor mesura, el rus, el txec o alguna altra llengua eslava del veïnat.

L’autoestima col·lectiva està per terra, i són molts els qui se senten decebuts, estafats, pel negoci de la reunificació. No és d’estranyar, doncs, tant la nostàlgia pels vells temps que embarga molts ossi –dita ací ostalgie–, com, sobretot, el fet que siga ací, en l’antiga Alemanya comunista, on estiga ressorgint amb més força l’extrema dreta, alhora xenòfoba –els alemanys primer, fora els immigrants que ens furten els nostres llocs de treball i s’aprofiten dels nostres serveis socials– i revisio­nista. No sols es minimitza o es nega l’Holocaust, sinó que se l’oposa al bombardeig de Dresden i el d’altres ciutats alemanyes, com a mostra d’una barbàrie aliada, igual o superior a la nazi. Els anarquistes i radicals que se’ls enfronten al carrer no dubten a dir-la ben grossa i reclamar al general Harris que torne a bombardejar la ciutat. És una forma de profanació o provocació que no té un altre objectiu que fer evident els perills del revisionisme, de la manipulació de la memòria històrica.

Les guerres no sempre acaben amb la fi dels combats. Algunes deixen moltes ferides obertes, sense cicatritzar. Ho sabem molt bé a casa nostra, on encara hi ha carrers i monuments dedicats a Franco i als seus generals, o es revisa amb total impunitat la història de la república i la guerra. Cosa que resultaria impossible a Alemanya amb Hitler o qualsevol dels jerarques nazis. Com tampoc a Alemanya, l’extrema dreta, tan vociferant en el carrer, ocupa els llocs de preeminència en el parlament, les institucions i els mitjans de comunicació que ocupa a Espanya. Alemanya ha estat un model en l’exercici de l’autocrítica del seu passat recent, cosa que l’ha convertit en un dels països més democràtics de l’Europa actual. Estaria bé que Gran Bretanya i els Estats Units posaren també alguna cosa de la seua part i assumiren la seua responsabilitat en la destrucció de Dresden. Com han començat a fer els francesos, primer amb el col·laboracionisme durant l’ocupació alemanya i després, més tímidament, amb el colonialisme. Mai no és tard per a reconèixer i assumir críticament el propi passat. De pas, Espanya podria seguir també l’exemple, començant per la guerra civil i la llarga dictadura que la va seguir.