Joaquim Nadal
Escoltem sovint expressions com ara “consulta sobiranista” o “consulta pel dret a decidir” i observo que qui les formula dóna peu a més d’un equívoc. I els temps no estan ni per a equívocs ni per a confusions. Convé, doncs, un esforç de clarificació i simplificació dels missatges per fer-los entenedors i arribar a com més gent millor.
El dret a decidir és el que avala, justifica i ha de permetre la consulta. El poble de Catalunya té tot el dret a decidir el seu futur i per decidir-lo, saber i mesurar quina és la seva voluntat és imprescindible fer una consulta. És tot tan elemental que cal insistir en una idea bàsica: estem radicalment a favor del dret a decidir. Com un dret que expressa una voluntat i que concreta una sobirania del poble amb radicalitat democràtica. El dret a decidir és un principi democràtic, és l’expressió genuïna i simple del dret a l’autodeterminació dels pobles; és expressió i símbol de la llibertat individual i de les llibertats col·lectives.
El dret a decidir és l’expressió d’un pensament comú, compartit, contra un o diversos pensaments únics. Contra el monopoli d’unes idees o la imposició d’unes altres, és l’imperi de la llibertat. El poble de Catalunya ha exercit aquest dret i ha decidit de forma reiterada. La decisió que ha pres s’ha orientat sempre cap a una mateixa direcció: més i millor autogovern, més i més llibertat, sobirania, diàleg, acord, bilateralitat. Més competències i recursos en un context de més sobirania. L’expressió reiterada d’aquest dret a decidir en la mateixa direcció ha sigut sempre, també, d’una forma reiterada i contumaç, retallada, perseguida, liquidada, sentenciada. Els drets d’un poble han sigut menystinguts des del poder unilateral de l’aparell de l’Estat, que, actuant contra el mateix estat, i sense sentit d’estat, ha liquidat i ensorrat el pacte que s’havia bastit durant la transició. És, doncs, normal que ara el context sigui un altre i que l’expressió del dret a decidir es plantegi en els termes d’una consulta. Preguntem al poble de Catalunya i deixem que s’expressi amb llibertat.
Hi ha qui mostra reticències al dret a decidir. En uns casos amb arguments constitucionals, desmentits pel mateix valor atorgat a la Constitució pels que ara l’esgrimeixen com un baluard contra aquest dret a decidir. En d’altres casos, la recança de caràcter polític i social tracta de situar el risc de fractura, la discriminació social i lingüística, com una barrera per no abonar el dret a decidir. Dirien aquests que no es pot abonar una consulta que, segons ells, produeix dues condemnes implícites: la dels contraris a la secessió i la dels que veuen limitats els seus drets socials sota la bandera dels drets nacionals. Des d’algunes esquerres es vindria a dir que la consulta deixa de banda els qui són contraris a la secessió, i els qui sofreixen els efectes de la crisi i de l’atur en la seva pròpia pell i en les seves famílies, amb extrema duresa. Però justament aquí hi ha l’error d’aquests arguments, que atorgarien a la consulta mateixa, i a la seva essència democràtica, el valor negatiu de prejutjar els termes de la consulta i el resultat.
Si precisament hem cregut en les premisses de dret i de llibertat d’un poble, ha de quedar clar que estem parlant de tot el poble. Que tots són cridats a expressar, democràticament i amb llibertat, el seu pensament i les seves posicions. Negar el dret a decidir, o negar les taules per al dret a decidir, i negar-se a participar-hi és abonar la idea dels que, des d’un pensament únic, creuen i volen que la consulta sigui esbiaixada i prejutgi ja el resultat.
El dret a decidir és un punt de confluència, és l’àmbit comú on s’expressa la diversitat de pensaments dels catalans i de les catalanes com un sol poble que no és, no ha estat i no serà dividit ni per raó ideològica, ni per raons lingüístiques i culturals, ni per raons d’origen i procedència. El dret a decidir és, justament, la garantia, l’aval de les llibertats de tots, és el mínim comú denominador a partir del qual, democràticament, podrem sotmetre al contrast de la consulta totes les idees i totes les posicions. Així, doncs, les taules per al dret a decidir han de ser, i és bo que siguin, el reflex de la pluralitat, de la diversitat, de la transversalitat, el punt comú i les bases d’acord a partir del qual es pot començar a construir la definició del nostre futur com a poble. Tothom s’ha de sentir cridat a ser-hi, ningú no en pot quedar exclòs, ningú no pot erigir-se en intèrpret únic d’un dret que és el fonament i la base de la consulta que defensem. L’expressió d’una taula plural és, justament, el millor reflex de la societat plural que som. En aquest context no hi valen ni les solucions tèbies, cataplasmes constitucionals per emparar la continuïtat de la discriminació negativa de Catalunya, ni les solucions homogènies, ni la negació en origen de més competències per a Catalunya, ni les actituds sectàries i excloents dels fanatismes radicals que s’abonen implícitament o explícitament des de posicions diverses. Com tampoc no hi té cabuda el recurs a la intimidació, des de la força i el poder, o des de la inanitat més absoluta. Contra la por, llibertat. Contra la intimidació, dret a decidir. Per sortir de dubtes: consulta emparada en el dret a decidir. El dret a decidir és el marc per a una consulta en la qual es pugui expressar amb rotunditat democràtica la voluntat contrastada del poble.
Només la miopia política de les actuals elits polítiques espanyoles pot intentar confondre i menysprear un sentiment general que reclama, des del diàleg, el reconeixement d’uns drets, que el poble ha expressat de forma reiterada i que els subterfugis han liquidat de forma equivalent. El crèdit de la política, en entredit greu en els temps darrers, només es pot regenerar des de la intel·ligència emocional dels que sense considerar-se dipositaris d’una veritat absoluta estiguin disposats a tornar la veu al poble i a les arrels mateixes de la política.
Publicat a El Punt Avui, 27-7-2013
