Sal·lus Herrero
El 3 de maig al diari ARA i el 5 de maig a la web ‘paisvalenciaseglexxi.com’, Jordi Muñoz, publicava un article titulat “Els Països Catalans en el procés sobiranista català”, on després d’analitzar els avatars de la noció de Països Catalans per banda de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) a partir del ‘malentés’ de la incorporació o no de la federació de Mallorca, en igualtat de condicions, i interrogar-se sobre si hem de donar per tancada la carpeta ‘Països Catalans’, descarta la idea que el PaísValencià i les Illes s’incorporaran a un procés que no els interpel·la. I diu que no ho faran almenys “en alguna generació”. De moment això -la incorporació- ‘no sembla’ que serà així. O sí. Perquè, en política, les coses canvien, sovint, ‘acceleradament’. O més del que es preveu ara mateix. Tots els països europeus que s’han independitzat al segle XX a Europa, -els bàltics o els balcànics-, han prosperat i millorat socialment i econòmicament. I, uns anys abans, semblava que ningú els interpel·lava. Com la RDA semblava que sempre seria un estat separat de la RFA i no era urgent la caiguda del Mur del Berlín, tot i que als manuals l’anomenaven el “Mur de la Vergonya”, o Txèquia i Eslovàquia unides en un estat que es desintegrà arran de la “revolució de vellut” amb un divorci amistós. A tots aquests, en realitat, no els interpel·lava ningú, la realitat anterior s’havia consolidat com un costum inqüestionable. En canvi, a nosaltres, -els valencians, balears i catalans-, ens interpel·la i urgeix la situació de greu crisi socioecològica i socioeconòmica que ens ha deixat afonats, a causa de l’aposta -forçosa- pel carril, rigorosament perillós i fèrriament, de via única i unitarista, del nacionalisme espanyol.
Anem a pams. No conec el cas concret de Mallorca, amb exactitud ni detall; ni sé, si, finalment, la federació de les Illes i el País Valencià hi són presents a l’ANC. El que sí sé és que, a mitjan juliol, a la Gran Via de les Corts Catalanes, a Barcelona, em demanaren la meua signatura per a fer una petició al Parlament de Catalunya -amb comprovació del número de carnet d’identitat i tot-. Textualment la fonamentació de la demanda diu:
“La democràcia, les meues llibertats, la Declaració Universal dels Drets Humans i l’ordenament vigent, el dret de lliure determinació, el dret internacional i la doctrina del Tribunal de Justícia de la Haia. I tot exercint el DRET FONAMENTAL DE PETICIÓ
1. DEMANO al Parlament de Catalunya que dugui a terme totes les iniciatives polítiques per tal que es pugui celebrar, no més tard del 31 de maig de 2014, una consulta democràtica i políticament vinculant, en la que es pregunti als ciutadans de Catalunya si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent.
2. En el supòsit que l’Estat espanyol no permeti, impedeixi o dilati la celebració d’una consulta democràtica o unes eleccions plebiscitàries, o no en reconegui els resultats, vull que aquesta PETICIÓ sigui una manifestació lliure de la meua voluntat favorable (“VOT”) perquè els representants electes del Poble de Catalunya DECLARIN LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, d’acord amb el dret internacional, com a molt tard l’11 de setembre de 2014.
Diposito aquest document a l’Assemblea Nacional Catalana perquè el faci arribar al Parlament de Catalunya i/o als organismes, institucions i/o tribunals internacionals, i/o representants electes del Poble de Catalunya”.
En el moment de demanar-me la signatura, la mesa petitòria, a Barna, no recordí el ‘malentés’ de la federació de Mallorca, que s’esmentava més amunt, per tant no demaní aclariments sobre com s’havia resolt, ni esmentí res d’això. El que sí que els vaig proposar -a la gent que hi havia recollint signatures- és que signava amb una condició, no excloent: que si el Principat de Catalunya aconsegueix la independència, ens ajudés a la ciutadania del País Valencià i de les Illes a aconseguir-la també i reconstruir -en la mesura que vulga la majoria d’aquestes societats, (valenciana, catalana i balear)- la proposta federal o confederal dels Països Catalans. No era un xantatge sinó un suggeriment amable; signaria de tota manera, perquè, estic a favor del dret a decidir arreu del món i considere que de la gàbia de ferro de l’estat espanyol cal fugir-ne, com siga. Perquè no es veu, ni es preveu, ni se l’espera, cap senyal en la senda del reconeixement de la pluralitat lingüística i cultural i de la diversitat multinacional de l’estat.
Òbviament, estava d’acord que una part del territori, ‘regionalment’, s’independitze d’un estat espanyol que ens ofega, espolia i oprimeix. Però caldria no oblidar la resta de ‘connacionals’ dels països de parla catalana. Tenir en compte a l’endemà de la independència, els qui ara us han ajudat als principatins a independitzar-se i els que no us ajudaran mai perquè han sigut formats en la catalanofòbia d’un Estat de maneres imperials i colonialista que denigra els nostres territoris catalanoparlats, que els maltracta com si foren territoris ‘estrangers’ (com deia la presidenta de la Comunidad de Madrid, E. Aguirre quan no volia que una empresa de gas anés a mans catalanes). Amb independència o sense, no podem deixar de coordinar-nos i de col·laborar més estretament, augmentant les nostres relacions humanes, socials, empresarials, culturals i comercials. Perquè tenim una mateixa llengua, cultura, societat interdependent, ciutats ‘connectades’, estat alié i hostil, mercats interrelacionats de segles, espoliació fiscal i econòmica, ecosistemes comuns a protegir, etc. Per tant, fragmentats, dividits, enfrontats i d’esquenes, com ara, no anem enlloc més que a l’anorreament. Per la via ràpida.
I tanmateix, tornant a l’article de referència sobre “Els Països Catalans en el procés sobiranista català”, de Jordi Muñoz, després d’adonar-se’n que això de la ‘incorporació’ del País Valencià i de les Illes al procés sobiranista català no passarà- espontàniament o mecánica- i, que, en canvi, que es necessita per tal de garantir la nostra supervivència diferenciada, com a valencians i balears, apunta Muñoz: no obstant, “cal fer-ho per evitar que aquest procés allunye encara més uns territoris que, econòmicament i culturalment, es necessiten. Som països petits, i tenim una llengua i una cultura tan vives com fràgils, i un sistema productiu molt malmès per una combinació dels errors propis i un maltractament secular que compartim”. En el context actual la crisi, en bona part, s’ha agreujat localment encara més, per les nostres circumstàncies especifiques de manca d’estructures d’estat pròpies que l’amainen. I per molts motius que s’afigen en compte d’alleugerir la crisi s’ha aprofundit: per la deriva ruïnosa de la posada en marxa ‘triomfal’ de les polítiques de l’“Eje de la Properidad” (Madrid-València-Palma), fruit de la picaresca, la rapinya i el llatrocini; per una gestió de mal govern pèssima i de malbaratament desastrós, feta a posta per a fer fracassar i descarrilar el procés autonòmic al País Valencià, RTVV, etc. ; per un estat advers i delinqüencial al servei de la Cort de Madrid i en contra nostra; per la bombolla immobiliària i el monocultiu del turisme i de la rajola, que avui s’han demostrat del tot insuficients per superar la crisi i generar un teixit empresarial adequat; per l’evaporació del sistema bancari propi, tret de la Caixa Ontinyent, a mans de malfactors com J. L. Olivas et alii, augment del deute desorbitat que hipoteca les vides de les actuals i futures generacions; pel conreu de l’especulació urbanística i d’un model productiu basat en l’espoliació i la destrucció de la costa del Mare Nostrum, etc. Per processos de deslocalització i privatització dels recursos públics. Com si aquest saqueig d’allò públic i de la nostra terra costanera pogués ser il·limitat. Un model cap al no res.
Des de fa segles i també a les darreres dècades, hi ha hagut una orientació de rumb jacobina, dèbilment “inflexionat” i només aparentment “interromput” durant l’inici de la creació de l’estat de les autonomies, però, ara, en accelerar-se el procés de ‘recentralització’, de nou (com un etern retorn cíclic), impulsat per l’actual Govern del PP s’ha retornat a un model centralista obsolet empentat pel nacionalisme espanyol, que ha fet fallida per col·lapse i ens ha dut a l’abisme actual, a causa d’un sistema de reestructuració centralista d’estat disfuncional, basat en l’esquema radial del segle XIX i en la subalternitat de la perifèria. Aquest model polític, impulsat pels Borbons, d’abans i d’ara, i també, per l’estat espanyol de matriu castellana, ha sigut ruïnós, si més no, per als habitants dels països de l’Eix Mediterrani, Ara, no es pot sostenir més el model anterior. Ha esdevingut caduc, ruïnós i desastrós.
Ens és urgent reubicar-nos, des de la federació o confederació entre les comunitats autònomes del Principat, les Illes i el País Valencià; precisament allò que, justa la fusta, prohibeix l’actual Constitució tutelada pels militars, pels polítics i mandarins espanyols ‘hegemònics’ i per uns tribunals de justícia al servei del PP-PSOE i contra els Països Catalans, com hem vist amb la militància pepera de l’actual president del TC, un senyor catalanòfob de Múrcia. Un ‘parti pris’ ple de prejudicis ‘onanistes’ que l’inhabiliten per a ser jutge de cap TC; en el fons subjau això de “la marca España”: “catalanes de mierda. No se merecen ‘nada’”. En el mot catalans dit des de la metròpoli [per suposat, s’inclou a valencians i balears, a no ser que es mostren lacais de Madrid]. I si no dimiteix -el president del TC-, s’hauria de denunciar i impugnar als tribunals europeus. Perquè els inhabiliten com a tribunals infestats de nacionalisme ètnic espanyolista, d’odi profund per motius lingüístics, culturals i nacionals. En aquest sentit, es tracta d’un clar cas ‘de retorn a la tribu’.
Concloia Jordi Muñoz en l’anàlisi de l’actual situació del País Valencià i la pertinència urgent dels PPCC en el procés de sobiranisme català cap a la independència: “la prioritat en aquest context hauria de ser fer difícil que, en un hipotètic pacte amb Espanya per un nou estatus polític –d’independència o del que siga-, les institucions catalanes decidesquen pagar el preu d’oblidar-se completament i definitivament de les relacions amb la resta dels Països Catalans. Per a alguns seria un preu insignificant, per a nosaltres seria tràgic. Aquest és el risc real, tangible i que caldria conjurar: amb independència o sense, la llengua i cultura catalanes, i el nostre teixit productiu, tenen moltes més probabilitats de sobreviure i progressar en un marc de proximitat i cooperació entre els nostres territoris que si seguim, temeràriament, donant-nos l’esquena”.
Aquesta reflexió de Jordi Muñoz, la compartesc amb algun petit matís. M’explicaré. Durant l’anomenada “transició”, els diputats franquistes, es feren l’esbombat harakiri, perquè els prometeren que, en realitat, no hi hauria “cap canvi”. Que no temeren res, perquè, amb l’aministia i la ‘reforma’, eixirien guanyant, molt més encara; que els premiarien i recompensarien amb abundància. Si mantenien el franquisme ho podien perdre tot (o molt), perquè la burgesia europea no els deixaria entrar de ple dret a la CEE però, si acceptaven una ‘reformeta’ de façana, podrien guanyar moltíssims més beneficis. Traure molt més profit de les circumstàncies i consolidar els fonaments, la permanència de l’estat i els guanys econòmics de la dictadura, dels darrers anys de ‘desarrotllisme’, només amb un altre rostre més amable i “aggiornat”. La vida seguiria igual, com la cançó de Julio Iglesias al primer festival de Benidorm, el 1968. Com així va ser, més o menys, deu anys després. Les qüestions ‘fonamentals’ estaven prou ben lligades i l’essencial del “Fuero de los españoles” es reproduí a la Constitució.
Després de guanyar el PP les eleccions a la Generalitat Valenciana, a la fi dels anys noranta, m’apuntí -des del MOC (Moviment d’Objectors de Consciència-Alternativa Antimilitarista)- a un curs d’ètica ”d’educació per a la pau” al CEFIRE (Centre de Formació del Professorat) de València, celebrat al col·legi de sords de Patraix. Curiosament, amb barra i insolència, el curs, d’”educació per a la pau”, l’impartien militars, falangistes i investigadors becats de l’OTAN, d’entre els quals un senyor que fou “jefe del movimiento” de la falange de València, un tal Adán; es vantava -per la lletra del seu cognom- d’haver sigut el primer diputat de les Corts de la dictadura franquista en votar a favor de la ‘reforma’ política proposada per Adolfo Suárez ex jefe del Movimiento. A canvi -de promeses i realitats- que entrarien en suculents negocis en les estructures industrials dels Alts Forns del Mediterrani de Sagunt o altres empreses de l’estat, en tràfic d’armes o en les estructures militars de l’exèrcit espanyol i de l’OTAN. Per això posaren a la redacció de la Constitució de 1978, allò de l’”ejército como garante de la indisoluble unidad de España, patria, común e indivisible”; per això posaren allò de la prohibició de la federació o confederació entre diverses comunitats autònomes, que és una referència directa als Països Catalans (i potser també a la reunificació d’Euskadi i Navarra en la nació d’Euskal Herria). Deien, en privat i en públic, que no havien fet un colp d’estat, una Guerra (in)Civil i una dictadura de quasi 40 anys per a permetre els separatismes.
I tanmateix, aquesta caduca prohibició ‘constitucional’ – de la ideologia jacobina i de l’herència del feixisme- ens du a la ruïna del nostre teixit productiu, de les infraestructures ferroviàries decimonòniques entre Castelló i Tarragona que ens ofeguen, a la fragmentació cultural, social i lingüística per aniquilar-nos. Perquè aquest model espanyol, contraproduent, ens impedeix, del tot, el nostre desenvolupament i reconeixement com a pobles i ciutadania amb majoria d’edat i ens extermina com a poble diferenciat al marge de l’estat espanyol. En tots els àmbits.
La proposta dels Països Catalans -modelada a gust d’una majoria viable als nostres països- no és una qüestió només de “to be or not to be”, és una qüestió de necessitat vital, de supervivència. Des de fa anys, però ara ho sabem ben bé; sempre de manera ben cruel, dura i inajornable. El que és del tot inacceptable és caure en el “victimisme” i en el fatalisme -d’alguns valencians, fins ui tot dels ‘nostres’, és a dir, favorables a la independència i el dret a decidir-, dels que afirmen que ‘no tenen cap dubte’ que si el Principat aconsegueix la independència, pactarà amb l’Estat espanyol a canvi de deixar en Espanya a les Illes i al País Valencià… Anem a veure, on està escrit això?
El futur es construeix pas a pas ampliant i ensamblant voluntats, objectius, projectes i reptes, superant malentesos, derrotes i fracassos. Només esmentant aquesta possibilitat d’abandó del PV i les Illes per banda del Principat, sense resistir-se, ni oposar-se i construir propostes amb un rumb alternatiu -des de la base d’esquerres valencianistes i/o catalanistes-, és anar en la direcció de les profecies ‘autocomplides’; que es realitzen, precisament, perquè es consideren fatals i inexpugnables, una destinació fixa, invariable i irreversible. Sense cap altra alternativa, unidireccionalment.
El futur és un estrany país llunyà, diu Josep Fontana al seu darrer llibre després de Por el bien del Imperio on reivindica les promeses de benestar i d’autodeterminació posteriors a la II Guerra Mundial, sense tenir prou en compte la profunditat de la crisi ecològica; també el futur és a ‘prop’, ‘proper’, ‘pròxim’, ‘immediat’ avenir, el que està per venir, el ‘per vindre’. Només depèn cap a on es fan les passes; dissenyar quin és el nostre horitzó estructurant, no per entancar-se sinó per encaminar-se i avançar significativament. La societat civil, valenciana i balear, ha d’impulsar aquestes referències clares, aquest horitzó utòpic i possible, anomenat -provisionalment i a manca d’un nom millor- Països Catalans, o Comunitat Catalànica o Bacavés. Serà per manca de noms? Davant els qui -com els portaveus del PP en el Govern de l’Estat- fan servir, feroçment i desvergonyida, l’anticatalanisme, la catalanofòbia o el terrorisme (fins i tot citant els noms d’assassinats per ETA), per a tapar la corrupció del “Partido Popular”, les seues trames mafioses de Gürtel i els tripijocs de comptabilitat B de Bárcenas en el més que probable finançament il·legal del PP. Cal proposar, sense complexos, uns Països Catalans nets de pols, fang i palla. Des de les societats civils impulsar les institucions perquè re-coordinen i re-construeixen els nostres territoris catalanoparlants (sense excloure els castellanoparlants). Amb delicadesa, rigor, habilitat, encert i perseverança, “recosim-nos, doncs”.
En qualsevol crisi que ens agafés recosits i ensamblats -a l’avenir- els danys i sofriments serien molt menors, les possibilitats del recursos (humans, ecològics i materials) i de resposta molt majors. Les crisis que vindran, sobretot les socioecològiques, seran més greus encara, si no canvien les dinàmiques de l’actual model productiu. No li devem res a l’estat espanyol, sinó el deure de l’alliberament davant l’ ignominia d’una l’opressió de segles, de la imposició d’una Espanya ‘perenne’, monolítica, alèrgica a la pluralitat, que no reconeix la llibertat, els nostres drets de ciutadania plena, sense discriminació, el nostre dret a l’autogovern i la nostra diversitat lingüística, cultural i nacional. Els programes electorals dels partits que aspiren a dirigir els pròxims governs de la Generalitat Valenciana, Catalana i Balear, haurien d’anar en eixe sentit. Tot i que fora amb tota la delicadesa del món, per guanyar i ampliar voluntats. La resta, allò de “la vida sigue igual”, és reproduir les misèries de la ‘transició’, la nostra fragmentació, acceptar la divisió administrativista i la prohibició de federar-nos i confederar-nos, que encara ens persegueix com una ombra allargada i ruinosa. L’actual crisi, al meu parer, ha augmentat les seues causes, ha agreujat els efectes i les conseqüències negatives, davant les nostres febleses, dèficits històrics i dependències d’un estat que s’ha comportat, de segles, amb hostilitat, com el nostre principal enemic per atacar la nostra llengua, cultura, societat, fiscalitat, inversions, economia i ha mantingut les nostres nacionalitats dividides i enfrontades, des de la metròpoli de Madrid i les seues sucursals teledirigides. A llur servei, sense cap respecte pels altres.
Una ‘segona’ transició hegemonitzada pel PP i pel PSOE, actuals, fins i tot sota benvolents fórmules “federals” seria igual com la primera: una enganyifa, per a tornar a dividir els catalans, valencians i balears i poder governar-nos, dirigir-los i expoliar-los des de la Meseta. Molt bo per a ells, però, per a nosaltres, un molt mal negoci, com Joan Fuster explicita en tots els seus escrit polítics, que encara causa urticària a la dreta valenciana, la d’ofrenar noves glòries a Espanya. I fins i tot als valencians terceraviistes que denosten els escrits més polítics de Fuster quan afirmava: que la política que no fem, ens la faran contra nosaltres, els valencians (o catalans).
La proposta de Països Catalans s’hauria d’anar perfilant, passar de l’ incipient esborrany de les xarxes universitàries i socials, Joan Lluís Vives i l’Institut Ramon Llull, a impulsar-ho socialment i institucionalment de ple, en fiscalitat, cultura i societat(s)… El nostre futur en depèn d’encertar-la per aquesta via, fins ara, quasi inèdita, plena d’entrebancs, obstacles, prohibicions, dictats, censures, inèrcies, llasts i d’impediments. De segles. Sempre ha sigut l’eix mediterrani, des del País Valencià, el camí més curt per arribar a Europa i als centres del món on ens interessa ser-hi. I, segurament, és el camí el més fructífer, cordial i interessant. Per això, des d’Espanya, tracten d’estrangular-lo. I, nosaltres, els valencians, no ho hauríem de consentir.
