Carles Boix
L’historiador Francesc Vilanova (a Espanya i Catalunya: un embolic inacabable, ARA, 6 de juliol de 2013), recomana, per reflexionar sobre el catalanisme, “llegir […] l’única historiografia acceptable: la científicament rigorosa, crítica i honesta” i, en aquest sentit, “començar per quatre noms cabdals: Ramon d’Adabal, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar”.
Si aquesta llista és tancada, la seva composició és, com a mínim, estranya. D’Abadal es dedicà a estudiar com vàrem passar de ser visigots a ser catalans ara fa més de mil anys. Els altres historiadors són, respectivament, els representants màxims de tres generacions en absoluta oposició entre elles pel que fa a la seva interpretació de la “qüestió catalana”. A Soldevila hi domina el problema político-institucional de la construcció de Catalunya i, sobretot, la progressiva sensació dels catalans d’haver perdut aquelles institucions pròpies on hauríem pogut sentir-se plenament confortables. Una sensació d’absència i d’orfandat que no hem deixat d’experimentar mai i que ara se’ns ha fet cada cop més aguda. Per la seva banda, Vicens Vives matà el pare (en Soldevila) amb una tesi que recuperava Ferran el Catòlic com un polític reformista avant-la-lettre, s’enamorà després de l’aproximació social i econòmica dels Annales acabà escrivint un llibret, Notícia de Catalunya, paradoxalment ple de tòpics culturals i essencialistes (como he discutit en el meu darrer llibre, Cartes ianquis). Per acabar, Vilar, un “aprenent de geògraf”, en les seves mateixes paraules, intentà encabir el catalanisme en l’esquema marxista de la lluita de classes: hi tornaré a fer referència més endavant.
Si la llista és oberta, aleshores, permetin que suggereixi afegir-hi els noms de medievalistes com Bisson i Bonnassie, historiadors de la Catalunya moderna com Eliott i Lluch i de l’època contemporània com Termes i Anguera. I, per descomptat, els noms dels participants del congrés Catalunya contra Espanya, que entenc que el Sr. Vilanova desaconsella que se celebri.
En tot cas, fer llistes no resol els problemes intel·lectuals que encara planteja el catalanisme: primer, les continuïtats (o no) d’una identitat nacional pròpia; segon, l’extensió social del catalanisme, i tercer, les causes de la varietat de catalanismes (entesos com a estratègies de defensa del país) que han existit en el decurs de la nostra confrontació amb la monarquia i l’estat espanyols. Jo aquí el que demano és menys articles bibliogràfics i, en canvi, més múscul analític i més imaginació sociològica.
En altres ocasions ja he escrit que tenim evidència d’una identitat col·lectiva i d’un sentiment polític catalans considerables a finals de la dècada del 1830, un cop caigué Ferran VII (el nostre Al-Assad espanyol) i començà una mínima llibertat de premsa. Aquesta identitat era, si es vol, protonacional perquè no venia clarament articulada en un moviment polític estructurat com el del regionalisme de tombant de segle XIX. Però generà demandes polítiques mols específiques i alimentà un model d’estat descentralitzat (amb etiquetes molt diverses) fins i tot abans que es produís la Renaixença cultural, que se’ns ha tendit a presentar com a precedent del catalanisme polític.
Així, per exemple, u any abans de morir Ferran VII, un tal Xaudaró proposava una federació de pobles en una única nació política espanyola –el mateix Xaudaró que va assaltar i controlar les dues bandes de la plaça de Sant Jaume en una revolta progressista l’any 1837–. Uns mesos abans, la Comissió de Fàbriques (la rebesàvia de l’actual Foment del Treball Nacional) feia circular una proclama entre els treballadors del tèxtil per advertir-los dels costo del separatisme. I la Junta Revolucionària de novembre de 1841 publicà una declaració per demanar la independència de Catalunya dins de la unió dels pobles d’Espanya (i que, per dir-ho d’alguna manera, era una combinació de les crisis actuals de Síria i Egipte), no tingué cap altre remei que referir-s’hi tant per oposar-s’hi com per proposar un embrió de regionalisme.
Considerant aquests moviments, tan diversos, és difícil acceptar la descripció de Villar del catalanisme de 1901 com el d’”una classe que veient-se refusada de l’Estat, es replega sobre l’exigència d’una organització regional políticament autònoma”. La defensa de les institucions catalanes venia de lluny. El catalanisme noucentista no es replegà en res: cregué que calia canviar Espanya per salvar Catalunya. I no fou propietat de cap classe: la Lliga en perdé el control precisament quan va perdre el seu alè revolucionari (i faig servir aquí l’anàlisi de Josep Pla en la seva biografia de Cambó) cap al 1919-1921.
En tot cas, dins d’aquesta continuïtat en l’afirmació d’una pàtria pròpia i diferent de la resta de l’Estat (que, fent servir el llenguatge de l’època, els catalans liberals de 1840 anomenaven nació), el catalanisme va adoptar estratègies molt diverses. Deixo la seva anàlisi (i la del bucle polític en què hem viscut durant 200 anys) per a una altra ocasió.
Publicat al diari Ara (16 de juliol de 2013)
