Maite Insa
A colps d’eslògan, així és com hem estat governats els darrers vint anys. “Progrés”, “futur”, “desenrotllament”, “innovació”, “plurilingüisme”, són paraules que han aparegut als discursos institucionals, floquets de paper de seda de colors que decoraven enfilalls de frases sense sentit (tots recordem els inefables parlaments del senyor Camps, que hauria sigut eliminat immediatament en qualsevol concurs de retòrica).
Nosaltres, com a societat –no dic individualment–, ens ho hem anat empassant, per no fer l’esforç d’aturar-nos a pensar què volia dir cadascuna d’aquelles tirallongues rituals; per no fer l’esforç d’escoltar alguns polítics i polítiques que sí que s’aturaven a estudiar el que hi havia darrere del paper de seda de colors. Ja ho estem pagant.
Una de les ensarronades dels darrers anys, però, sura, encara, triomfant, i surarà molt de temps si no comencem a desemmascarar-la: és la del trilingüisme. No som trilingües, ni ho serem. Tal i com s’estan fent les coses, només aconseguirem que els ciutadans del futur siguen capaços de comprendre missatges simples en anglés i produir oracions coixes en la llengua franca que, si bé ens permetran fer-nos entendre (en un aeroport o en un correu electrònic), no faran de nosaltres ciutadans trilingües, sinó gent que, com que no domina la llengua materna i la llengua cooficial (perquè ha esmerçat molt de temps de la seua vida rebent classes en un anglés de pel·lícula d’indis), serà incapaç, també, de produir missatges orals i escrits en un anglés que ens òbriga les portes, seriosament, per exemple, a les universitats d’arreu del món.
Per què? Doncs perquè tots aquests polítics de façana ens volen fer creure que –malgrat que ni ells mateixos són capaços de fer discursos espontàniament en anglés–, milers de docents angoixats per les nefastes condicions de treball actuals, en el seu temps lliure i amb només una hora setmanal (en aules de 30 professors) seran competents per impartir les classes respectives (d’educació física, plàstica, matemàtiques, etc.) en anglés. Sí: el sistema de capacitació en llengües estrangeres és un nyap, per la falta de recursos (a distància, amb poques hores pràctiques, poques places, etc.). Ens volen fer creure que l’aprenentatge de llengües és així, una cosa com aprendre a fer nusos mariners o bricolatge a la cambra de casa.
Paral·lelament, el nombre de beques per estudiar a l’estranger s’enfonsa; se n’enfonsa també el pressupost i, fins i tot, gosen afirmar que “per a aprendre idiomes no cal viatjar a l’estranger”. Com que menystenen la feina dels mestres i professors, creuen que aquests necessiten, per tal d’impartir les classes en una llengua forana, les mateixes hores que necessitaria algú del sector comercial per atendre al públic. Ens volen fer creure que aprendre anglés és aprendre llistes de vocabulari de cada matèria (perquè, diguem-ho clar, això és el que s’està fent als centres on l’estadística oficial diu que l’ensenyament és “plurilingüe”).
L’alumnat actual té greus mancances de comprensió i producció de textos orals i escrits en les dues llengües cooficials. I la culpa no és dels docents, sinó de moltes altres qüestions: la manca de cultura de l’esforç, la facilitat amb què un jove té accés a la ficció (no necessita, com abans, llegir per tal d’accedir a tot un món de fantasia), la gran quantitat d’estímuls tecnològics que li impedeixen centrar l’atenció, etc. Això s’ha de resoldre. I no es resol, precisament, paquistanitzant una llengua tan important com l’anglés i portant-la a l’aula indiscriminadament, per complir “quotes” que embelleixen les estadístiques. El llenguatge és constructor de coneixement i tots sabem que un alumne ben preparat, pel que fa a la comprensió i expressió oral i escrita, encara el futur amb més bones perspectives (és, després, més capaç d’avançar en l’aprenentatge continuat al qual ens sotmet la vida). La tercera llengua, o la quarta, o totes les que vulguem, no les poden assolir els nostres joves si no fan estades a l’estranger, allà on l’aprenentatge és significatiu. Per tant, és essencial, per al futur del país, que el nombre de beques cresca de manera exponencial; que s’abandone el discurs de façana pel que fa al trilingüisme; que es facen estudis sobre els “assoliments” dels centres que ja estan duent a terme aquests programes –i que no els faça la Conselleria d’Educació.
Però per a això, necessitem, al capdavant, uns polítics que no hagen aprés “anglés amb mil paraules”; que no s’hagen pres al peu de la lletra les converses de bar dels personatges que interpretaven Faemino i Cansado (per als quals, l’anglés era una llengua d’“insert coin” i “game over”); que hagen provat de fer un parlament en una llengua que no siga la seua, per tal de ser conscients del rigor que això exigeix.
