Francesc Viadel
Un dia l’emperador romà que sempre ha dormit a les vísceres de Rita Barberà, es va despertar fent un gran badall. Aquella resurrecció sobtada, coincident amb la victòria del zapaterisme a les Espanyes, va tenir conseqüències gens menyspreables en la vida política de la ciutat de València. Barberà, amb aquell emperador insomne retorçant-s’hi als budells, sense possibilitats ja de ser ministra, va sentir que moria d’avorriment en un paisatge que mai no havia somiat, massa local i mancat d’èpica per algú com ella, amb tantes flatulències imperials. I aleshores, envoltada per la seua cort de rosegadors i llepaculs, va començar a recrear-se en el seu poder petit. Començà també a fer coses estranyes com ara contar els anys de la fundació del món a partir del moment en què ella va arribar a la trona de la Casa Gran, cal dir que amb desgana, cagant per mig cul, a cavall d’un nan malacarós i colèric. Les hemeroteques poden donar fe d’aquell canvi de calendari amb què ens va obsequiar i que insinua el desficaci en què han viscut els valencians durant les dues darreres dècades. Recorde perfectament aquell gest amb ràbia, per incontestat. Fet i fet, l’esquerra ara carmanyolaire, ara distreta, ara proscrita, massa sovint era incapaç d’adonar-se de perversions polítiques com aquella, una de les pitjors, consistent a negar-li l’existència mateixa a l’adversari, ni en el passat ni el present. Comptat i debatut, Barberà repetia amb els vius el que ella mateixa i els seus correligionaris i avantpassats ideològics havien fet des del 1939 amb els morts de l’enemic. El cas és que amb el temps no només va aconseguir esborrar simbòlicament aquell adversari maldestre sinó que va poder també apropiar-se dels seus encerts. Fou un robatori de proporcions gegantines comés per algú de qui no trobareu ni una sola realització pròpia, ni una sola idea brillant més enllà del seu retoricisme engolat i provincià… De Barberà, per no ser, no és ni el projecte d’enderrocament de part del Cabanyal, ni tampoc la infame Copa d’Amèrica… res, de res…
Tot plegat, la València oberta al mar, parcialment dominada en el seu creixement desordenat, revoltada contra unes infraestructures miserables, clandestinament mediterrània i culta i petit burgesa, enyoradissa d’una Europa mai prou a prop, forma part, tant si es vol com si no, del relat escrit per Ricard Pérez Casado ara fa uns quants segles. És un relat únic, posteriorment potinejat, matisat, reescrit, versionat… L’exalcalde socialista acaba de tornar amb un llibre de memòries polítiques, Viaje de ida (PUV, 2013), per reivindicar justament aquest relat i, també, per ajustar comptes. El seu és un text dur, carregat de retrets, amb regust a rancúnia per més que l’autor la negue i, alhora, necessari en una ciutat de memòria fonedissa, internament esgarrinxada, col·lectivament desorientada, ciutat de veïnat dòcil i voluble, acostumada a nodrir-se de libels, d’un filldeputisme de proporcions clàssiques… A València el canibalisme, ja ho sabem, es pràctica amb tots contra tots, enmig d’un ambient festívol i despreocupat. Martí Domínguez Barberà recordava des del seu exili interior aquella dalla que cada albada segava a la ciutat els caps que hi reeixien. La podem veure esmolant-la en la redacció d’un diari o en una sagristia o en un despatx qualsevol d’advocats pulcrament decorats amb aquarel·les costumistes…
Encara avui l’exalcalde no entén com des de la plaça de Manises se li va enviar “tanta mosca collonera i tant d’imbècil que no arriba a ser pols de la història per a truncar un projecte sòlid de ciutat que anava assolint una complicitat social sense precedents en la mateixa història urbana de València”. Ben mirat, potser el que tampoc no ha arribat a comprendre encara és per què va perdre el poder, per què la marea reaccionària encimbellà al capdamunt de tot una dreta de corretges i vitols fanàtics que es delia pels rallyes de l’humor, la crema de llibres i les batalles de flors.
Com siga, heus ací el viatge de Pérez Casado, mamprés per a clarificar i entendre, ple també de revolts, d’etapes fosques, d’incògnites, de secrets… inconfessables? Segurament, sí.
