Sal·lus Herrero
Fa uns dies vaig assistir a una conferència a l’Aula Magna de la Universitat de València, promoguda pel diari El País, que pronunciava el catedràtic de Geografia Humana, Joan Romero. El professor Romero es va esforçar a analitzar la situació crítica de l’escenari polític actual, les conseqüències de les reformes de l’administració que du a terme el govern del PP, tot incloent critiques als dèficits democràtics de la reforma educativa de Wert, així com crítiques al monolingüisme i als dèficits de reconeixement inclusiu en l’acceptació de la diversitat plurilingüística, pluricultural i plurinacional per part d’un Estat-nació que no pot ser-ho si no reconeix la diversitat i el pluralisme nacional. També hi va fer critiques a la pèrdua de drets socials que ocasiona la reforma laboral, a la situació d’atur i de precarització dels serveis socials, a unes polítiques incapaces de defensar allò públic i resoldre els problemes “regionals o nacionals”. I conclogué en defensa de la viabilitat d’un Estat federal o federalitzant en la línia dels seus darrers llibres sobre aquesta matèria, escrits conjuntament amb el professor Joaquín Azagra, País complex i Desde la margen izquierda o en solitari, Espanya inacabada.
Després d’un debat marcat per la “tolerància”, on fins i tot hi havia qui, des del públic, defensava la reforma educativa de Wert en “creure” que, davant el fracàs escolar, potser fomentaria l’”excel·lència”, segurament des d’un espanyolisme intolerant, intransigent i molt poc respectuós del reconeixement de la diversitat lingüística, cultural i nacional –de la dels altres, anomenats, benèvolament, “perifèrics” respecte als”‘centrals”‒ el professor Romero remarcava al col·loqui la seua “sorpresa” perquè s’havia pogut debatre amb una certa “tolerància”. Aquesta certa “tolerància” ‒en el sentit d’una mica de tarannà “pluralista”‒- s’hi va donar perquè els qui s’enfronten directament a l’estat actual de coses i a la continuïtat d’un Estat espanyol amb primacia espanyola, no badaren boca. Es tractava, al meu parer, d’un escenari esbiaixat i emfatitzat cap a un model d’Estat que ha esdevingut insostenible. Segurament, no és sostenible ni tan sols amb les “reformes” ‒socialdemòcrates i federalitzants‒ que s’apunten, com a suggeriment, tot i que des de posicions progressistes i benintencionades, fins i tot “regionals”. Perquè des del centre de l’Estat es manté la idea d’Ortega y Gasset, allò que les cabezas rectoras només poden ser castellanes. I allò d’Unamuno sobre el menyspreu cap a la diversitat de llengües distintes a l’espanyola i el menysteniment dels levantinos als qui els perd l’estètica emocional. És cert que Romero “trenca” aquesta tradició i reivindica l’Ortega de la “conllevancia” i s’empelta amb la tradició azañista de la necessitat d’entendre’s amb Catalunya. I tanmateix, des de la catalanitat, Azaña ens sembla la temptació d’imposar la unitat d’Espanya per la força de les armes, la de “hay que frenar el separatismo”, com siga.
Després del debat en què no hi vaig intervenir en part perquè no era un escenari “còmode” per a les posicions no nacionalistes (espanyoles) i en part perquè no havia assistit a tota la conferència, em preguntava per “la solució” que havia proposat Joan Romero: el “federalisme”, tot i que és veritat, que ell mateix relativitzava la seua pròpia proposta, la matisava i l’explicava amb més detall i reconeixia alguns problemes intrínsecs que la feien molt dificultosa. Preguntat pel catedràtic de Periodisme, Josep-Lluís Gómez Mompart, sobre el federalisme dels espanyols, com federar si els federals, de veritat, només són els perifèrics, va explicitar Romero que sabia que el federalisme no tenia massa bona imatge a Espanya, que la majoria dels espanyols monolingües l’associaven, a l’igual que la República, amb el “cantonalisme”, amb el “Viva Cartagena!”, el desordre i el caos, etc. Coneixia les dificultats polítiques i, no obstant, deia que li interessava el resultat final més que com es definís, potser li valia “encara” l’Estat autonòmic, la potenciació real de l’autogovern de les diverses comunitats autònomes, etc. que les paraules eren el de menys, que era molt més important la realitat a construir o a impedir que es “desconstruira” amb la recentralització de les polítiques de l’administració del PP i la demolició de l’Estat de les autonomies sota la retòrica del”‘no hi ha cap altra alternativa”, aprofitant que la crisi passava per ací, per desballestar l’Estat autonòmic i aconseguir “el vell somni” d’una prístina recentralització estatal sota l’ègida de “la nació espanyola” que hauria acabat amb la “molesta” diversitat tot imposant un unitarisme nacional-estatal que és impossible de mantenir i de fer prevaldre sense conflicte. Perquè l’Estat espanyol no és l’Estat francès, no és un Estat nació sinó un Estat “de nacions”. Ací rau el problema clau, d’Espanya, la feixuga inviabilitat del seu ésser, el fet de no deixar ésser els altres en la seua diferència cultural i nacional. Per aixafament i asfixia.
Joan Romero, en la seua proposta federal intenta esmenar aquest dèficit democràtic espanyol, reconeixent les altres llengües, cultures i nacions, acceptant “el dret a decidir” ‒com diuen els juristes Javier Pérez Royo i Francisco Rubio Llorente‒ com un dret democràtic i reformant la Constitució actual per donar cabuda a les altres nacions, en reconèixer el dret a l’autodeterminació de la població d’un “territori” que se sent nació al marge d’Espanya.
El 25 de juny, després del dia de Sant Joan, el catedràtic de Filosofia (a Madrid) José Luis Villacañas, escrivia al Levante-EMV, un article d’anàlisi sobre la reforma de l’Administració del PP on analitzava “críticament” les dificultats de les elits de la classe dirigent espanyola, el mateix Rajoy ‒fill i nét de presidents de la Diputació de Pontevedra‒, incapaç d’eliminar organismes burocràtics provincials des de criteris d’eficàcia i de subsidiarietat europees, en clau de comarcalització i de potenciació autonòmica, i acabava amb l’enyor de la impossibilitat de construir el somni d’un “país” federal. Tot i que coincidint en la crítica a les elits polítiques espanyoles, no obstant ‒en contrast amb Romero‒ Villacañas no reivindicava explícitament ‒només en la conclusió última i d’afegitó‒ el “federalisme”, ni el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. Ho feia només de la “diversitat” de les “regions” d’Espanya; hi havia una certa preocupació perquè la fi del “cafè per a tothom” podria beneficiar només a Catalunya, Andalusia i el País Basc i perjudicar a Galícia i el País Valencià, anomenat tothora València o Comunitat Valenciana. I ho feia algú que sovint s’ha autoqualificat més espanyol que els toros “ibèrics” de Guisando. La seua particular perspectiva “valenciana”, per dissort, reprodueix un cert “anticatalanisme” que sospita sempre dels catalans com a fenicis, com a ciutadans deslleials d’un Estat que va pactar perquè se sentiren a gust al final de la dictadura, i, segurament, ara els considera sospitosos i inclús “traïdors” a l’Espanya eterna de la tradició espanyola.
El mateix dia, 25 de juny a El País, la líder d’UPyD, Rosa Díez, escrivia un article, “Una propuesta para la igualdad”, on també rondinava sobre un “model federal, regulat i tancat” que es proposava com alternativa al “desgavell” en que s’ha tornat ‒segons ella‒ l’Estat de les autonomies, i no la resposta a les exigències “insaciables” dels nacionalistes. Un sistema autonòmic que qualificava d’elefantíac i obsolet que no garanteix la igualtat i la llibertat dels ciutadans. Critica la Constitució espanyola, no perquè no garantisca la supervivència de les altres llengües, cultures i nacions distintes a l’espanyola, ni la igualtat i llibertat dels ciutadans que no són de nació castellana ‒això a ella no l’importa un rave‒ sinó que pretén “modificar la disposició addicional primera que consagra els drets històrics dels territoris forals, per ser contraris al valor superior de la igualtat que regeix la Constitució i per consolidar una situació inacceptable de ‘privilegi’ d’uns espanyols sobre altres”. Concretament els espanyols de matriu castellana, poden expressar-se perfectament en espanyol a tots els àmbits de l’estat i els no castellans, només poden expressar-se, subordinadament i secundària, si castren la seua pròpia llengua, cultura i nació (catalana, basca o gallega) i accepten formar part del nacionalisme espanyol de matriu castellana, com proposa el nacionalisme balcànic, variant sèrbia, d’UPyD, que, mentre parla de propostes “federals”, en realitat pretén exterminar les altres llengües, cultures i nacions, distintes a l’espanyola. Aquesta senyora considera “el ‘fet diferencial’ […] allò que aviva els seus ‘instints més primaris’, per a reivindicar, per la via que siga, un tracte polític diferent”. Per descomptat que, com en un espill, això dels “instints primaris”, el “fet polític diferencial”, el tracte “polític diferent” (i primacista), etc., a qui més li escau, fins i tot legalment, en realitat ‒en llengua, cultura, nació, infraestructures, inversions i fiscalitat‒ és al nacionalisme espanyol. Les projeccions sobre els altres “nacionalismes” és conseqüència de la interiorització, ‘natural, de la pròpia imatge i pràctica d’un nacionalisme espanyol primacista, prepotent, dominador, i excloent dels altres. Instintivament, fabricat al llarg de segles d’hàbits de colonització i domini sobre els altres considerats inferiors, “territoris” o categories socials a dirigir als quals se’ls ha d’imposar por justo derecho de conquista l’ordre del nacionalisme espanyol-castellanista.
Evidentment, davant un Estat espanyol que no defensa un sistema polític constitucional pluralista i de reconeixement inclusiu, perquè prioritza els espanyols de matriu castellana, o davant les propostes “alternatives” d’un nacionalisme ètnic tipus UPyD que extermina i suprimeix el dret a la diferència, el reconeixement de la igualtat i la llibertat real de tots els ciutadans de l’estat, siguen de la nació que siguen, en la seua pròpia llengua, cultura i nació, sense primacismes nacionalistes estatals, hi ha ben poc a fer. No es tracta de respondre a aquestes propostes “federalistes” ‒si més no la de Rosa Díez, que és una sobirana ximpleria de retorn al franquisme amb aparença “constitucional” de cartó pedra. Davant d’aquests reptes exterministes la millor resposta, al meu parer, és fonamentar el nostre autogovern i la nostra pròpia autonomia federal o confederal entre els països de parla catalana, i en el seu cas, amb possibilitats de coordinació amb els habitants de Galícia i d’Euskal Herria (ampliable a les illes Canàries i Andalusia), que són els països on hi ha federalistes de debò o podem trobar-hi complicitats federalistes perifèriques. Perquè, ¿com es pot construir el federalisme si a Espanya, almenys a l’Espanya monolingüe castellana, només hi ha centralisme i no hi ha cap federalista? Només des de la perifèria de l’Estat, d’aquells països ibèrics que no formen part del nucli dur del centre, es pot trobar alguna complicitat, de reconeixement, de reforma constitucional, en el marc d’una proposta helvètica o del dret a decidir per a construir la nostra pròpia federació o confederació.
Davant algunes de les propostes “federalistes”, que reivindiquen “la unitat de la nació espanyola”, com Franco, mitjançant la força bruta, que només busquen reforçar els privilegis, la “igualtat”, la “llibertat” i els ”drets”, dels espanyols de matriu castellana, cal plantar-se.
Perquè per a aquest nacionalisme excloent espanyol-castellanista, a la resta que les den… com canta una famosa ranxera mexicana: “Adiós mi corazón, que te den, que te den por ahí, que no me supiste dar ni un poquito de lo que yo te di a ti… ¡Que te den!”. Sobretot és una cançó apropiada i com feta aposta per a una part de la ciutadania valenciana, que es considera espanyolíssima, i que durant anys i panys s’ha esforçat ‒agenollada i genuflexa‒ per ofrenar noves glòries a Espanya, com a mera regió. Tanmateix, des de Madrid només han rebut, a canvi, indiferència, menyspreu, humiliació, rebuig (i alguna guitza); l’obligació a sacrificar-se del tot, com en un holocaust, amputant la pròpia llengua, cultura i nació i adoptant només la de l’Estat castellanista en marxa triomfal cap al no res o per a ser mera sucursal, donant-li voltes al nano, com a satèl·lit de Madrid. I a més, arruïnats, espoliats, fotuts i arrimats al marge.
