Més enllà dels ibers

ibers-moixent

 

Juli Capilla

Cada vegada que s’acosta un període electoral al País Valencià, la dreta autòctona enarbora la senyera del secessionisme lingüístic. Aquest recurs del tot oportunista denota que l’anticatalanisme disfressat de valencianisme –o potser fóra millor dir-ne valenciania folklòrica al servei de l’espanyolisme més ranci– continua sent rendible per a la dreta. Una rendibilitat, no obstant això, cada vegada més dubtosa, si ens atenem al fet que els últims anys s’ha desactivat força aquest moviment ideològic de caràcter xenòfob, i, en la versió més exacerbada, de filiació clarament parafeixista. Sembla que la batalla de València és ja, per sort, un malson de temps passats. I, tanmateix, n’hi ha que encara s’obstina a ressuscitar el mort –que no la morta viva–, a risc, fins i tot, de fer el ridícul més espantós.

El darrer episodi blaver ha estat la proposició no de llei impulsada pel PP a les Corts Valencianes que demana a la RAE que deixe de considerar el valencià com una variant de la llengua catalana. I ho fa de la manera més irracional i borda possible, tot apel·lant a un suposat origen iber de la nostra llengua. Un origen que es remunta, ni més ni menys, que al segle vi abans de l’era cristiana. Nyas, coca! La bajanada és tan monumental que no s’aguanta dreta. El Govern valencià, però, hi insisteix i, més encara, en veu del seu vicepresident, José Ciscar, considera que és legítim “defensar els signes d’identitat” dels valencians. Fa llàstima sentir el vicepresident del Consell pronunciar aquestes paraules. I és que aquest senyor de Teulada parla un dialecte del valencià que, des del punt de vista estrictament lingüístic –fonèticament, sobretot–, és correctíssim; homologable a qualsevol altra varietat de la llengua catalana. No és el típic energumen blaver que descura el valencià cada vegada que obri la boca, i a propòsit, sinó un senyor mitjanament culte que ostenta una variant dialectal molt digna. I això, cal dir-ho, fa encara més mal als qui ens estimem la llengua.

D’altra banda, l’argúcia del Govern valencià és maniquea i falsa, perquè parteix d’una premissa filològica aberrant, i d’un prejudici lingüístic de caràcter excloent que no té sentit. En primer lloc, perquè no hi ha al món cap filòleg de prestigi –o, simplement, cap filòleg– que s’atrevisca a dir que valencià i català són llengües diferents. Llengua catalana és, per unanimitat científica, el nom oficial de la llengua segons els romanistes, independentment que li diguem valencià, mallorquí, barceloní, rossellonès, fragatí, alguerès, eivissenc… Aquestes maneres diferents d’anomenar la llengua no tenen per què ser excloents, de fet. Són fórmules populars, i vàlides, que serveixen per acotar-la segons el dialecte en qüestió. A més a més, gaudeixen d’una tradició que es remunta a segles, com ara el cas del valencià. En definitiva, són maneres de dir del tot compatibles amb la denominació científica; etiquetes bescanviables segons el context i el registre en què les utilitzem. Però que els arbres no ens impedisquen de veure-hi el bosc: el nom científic, més enllà d’aquestes llicències de nomenclatura tradicionals, és el de català o llengua catalana.

Pel que fa al prejudici lingüístic esmentat, cal dir que hi ha moltes llengües al món, com ara la nostra, que no són patrimoni exclusiu de cap territori. Pensem, posem per cas, en l’espanyol, el portuguès, l’anglès, el francès, etc.; o de l’alemany, l’italià, el flamenc, el suec… Són llengües, majoritàries o no, que pertanyen a més d’un estat. L’espanyol, per exemple, es parla en moltíssims països i per uns quants milions d’habitants, i això no implica necessàriament un sentiment de pertinença a una nació única, més enllà de la feble apel·lació a la hispanidad, vaga i insuficient des del punt de vista de la cohesió nacional. Una llengua, per tant, no constitueix per se una determinada adscripció nacional, de caràcter unívoc i natural. El món n’és ple, d’exemples, que palesen més aviat el contrari: que hi ha llengües escampades per moltes nacions; i viceversa, que hi ha nacions en què es parla més d’una llengua, fins i tot més de quatre, com és el cas de Suïssa, França i –ai las!–, també a l’Estat espanyol. I això si ens referim només a Europa. A la resta dels continents la disparitat s’accentua exponencialment. Les homogeneïtats, en aquest àmbit, són més aviat escasses, i excepcionals. La diversitat és, en canvi, el més habitual en el món de les nacions; també lingüísticament.

Dit això, val a dir que no tots els valencians i els catalans se senten ciutadans de la mateixa nació, independentment del fet que consideren o no que la llengua és una compartida –o esquarterada– en diverses administracions autonòmiques i en estats nacionals diferents. Ara bé, més enllà de l’adscripció nacional de cadascú, dir que valencians, catalans i mallorquins parlem llengües diferents és una barbaritat absurda. Dir-ho amb la intenció de traure’n un rèdit electoral, per minso que siga, és, a més de ridícul, una aberració capciosa, i barroera; com diem en valencià, un autèntic desficaci.

Ja és hora que el PP deixe de brandar el fantasma del secessionisme cada vegada que s’ensumen les eleccions. No li fa cap favor, aquesta actitud irreverent, sinó que més aviat els denigra com a partit, i també com a persones, i els reporta tan pocs beneficis de caràcter pragmàtic que no paga la pena escarrassar-s’hi. Ans al contrari, el secessionisme lingüístic els fa més pobres i miserables. Clar i català, els porta directament a la caverna; encara més enllà dels ibers: al paleolític.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER