Antoni Furió
Entre els mites fundadors de la moderna identitat valenciana un dels més arrelats i eficaços és el de la feracitat de la seua horta. En un país que, des de Morella a Guardamar i des de les muntanyes de l’interior als plans del litoral, es caracteritza per l’aridesa dels seus sòls i l’escassetat d’aigua, a causa d’un règim pluviomètric irregular, propi del clima mediterrani, la successió d’aiguamolls, llacunes i, sobretot, grans hortes al llarg de la costa o a les planes fluvials intermèdies pot semblar una benedicció divina o un regal de la naturalesa. El valencià, en efecte, és un país de grans excessos, amb poques precipitacions durant tot l’any i pluges torrencials durant la tardor, quan s’obrin els cels per efecte de la gota freda i es produeixen inundacions catastròfiques que històricament s’han cobrat un alt tribut en vides, collites i infraestructures. Per això, des de molt aviat, els valencians han hagut d’aprendre a domesticar l’aigua, a lluitar contra la seua escassetat o el seu excés, canalitzant en sèquies, dessecant marjals i construint hortes. Les hortes valencianes, i en particular la de la seua capital, l’Horta per antonomàsia, no són, per tant, ni un do de la Providència ni un paisatge natural, com molts encara creuen, sinó un paisatge humà, construït i mantingut pel treball de successives generacions de llauradors valencians, que són els que veritablement l’han creat.
Que siga una creació humana, un paisatge històric, construït, i no un espai natural, com pretenen alguns ecologistes generosament entestats en la seua defensa, no li lleva cap valor ni en minva la necessitat de protecció. Ans al contrari, li afegeix una estimació més, en ser alhora fruit i testimoni de l’activitat agrícola dels valencians en els últims mil anys, que és aproximadament el temps històric que ha viscut l’Horta, des de la seua creació al segle XI fins la seua degradació al segle XX, a causa tant del creixement urbanístic descontrolat de la capital i l’especulació immobiliària com de la manca de relleu generacional al camp.
Al llarg de tot aquest temps l’horta ha estat el gran rebost i sobretot, si més no al principi, el graner de la ciutat de València. Tendim a pensar que -com avui- l’horta es dedicava principalment al cultiu d’hortalisses o, fins i tot, que horta i hort són sinònims. En realitat horta significava -i significa- espai irrigat, en oposició al secà, i el que s’hi conreava a l’edat mitjana era fonamentalment cereals i vinya. L’aigua de les sèquies s’utilitzava sobretot per regar blat i ordi, els dos principals cultius de l’horta, seguits per la vinya, que també es regava. En algunes partides, especialment en les més properes als marjals, es conreava arròs, l’expansió del qual es va veure limitada per les contínues prohibicions, a causa del perill que representaven per a la salut les aigües estancades dels arrossars. En altres, predominaven cultius d’explotació industrial, com el lli i el cànem, destinats a proveir de matèries primeres a la manufactura local. I en algunes zones, trencant l’horitzontalitat del paisatge, la terra campa es combinava amb cultius arboris com ara l’olivera, el garrofer i la figuera.
Un viatger alemany, Hieronymus Münzer, que va passar per València el 1494, va quedar fascinat davant la visió de la plana que envoltava la ciutat, gairebé tan gran, afirmava, com les de Milà o Colònia, regada per múltiples sèquies i “fecundíssima” en oli, magranes, taronges i llimes. Des de mitjan segle XV, però sobretot ja en l’edat moderna, aquest paisatge agrari es veuria profundament alterat per la introducció de nous cultius, en particular la morera -base de la indústria sedera- i les plantes arribades d’Amèrica, com ara la dacsa, les creïlles, les tomaques o les pebreres, el cultiu de les quals es faria aviat tan habitual com el de les hortalisses tradicionals (cols, encisams, cebes, carxofes, albergines…). Amb aquests nous cultius l’horta va canviar profundament. No només pel que fa a la dedicació productiva i econòmica, sinó també quant a l’aspecte visual. Va anar acostant-se cada vegada més a la imatge que els valencians hem tingut d’ella en els últims segles, abans que arribaren els promotors urbanístics i els especuladors immobiliaris que han canviat la dedicació productiva de l’horta, i han substituït els cultius “tradicionals” per plantacions de xalets i adossats.
