Abans moros que catalans!

24438_moriscos-2_big

 

Dolors Bramon

Antes moros que catalans” proclamava la pancarta principal d’una manifestació blavera organitzada a València l’any 1981. Formava part de les diverses estratègies posades en marxa pel sector de la població valenciana que s’entestava –i s’entesta!- en negar que el valencià és una de les maneres que hi ha de parlar en català. La seva diferència principal rau en el fet que els valencians el parlen amb ortografia. Mentre que a d’altres indrets hispànics, com a Andalusia, grups més o menys nombrosos reivindiquen llurs arrels islàmiques, a la ciutat de València aquest passat era presentat com el pitjor que es podia ser… però encara hi havia un pitjor dels pitjors: ser català!

Què passaria si ens apliquéssim argumentacions d’aquesta mena a nosaltres, els catalans? Estaríem tots disposats a acceptar que abans vàrem ser moros que catalans? Heus aquí una obra on es planteja aquesta afirmació i s’intenta raonar-la. Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat, per ara el meu darrer llibre, porta, entre altres, a aquesta conclusió.

Primer de tot, caldrà explicar que la paraula moro, probablement d’origen fenici i que originàriament no era despectiva ni mai no hauria d’ésser-ho, era la denominació dels habitants de la Mauritània romana, que encara s’aplica als seus descendents, els habitants de l’actual Magreb. Si bé només es refereix a un concepte ètnic i geogràfic, molta gent l’utilitza com a sinònim de musulmà. Però val la pena d’assenyalar que fins avui, el moro més famós que jo conec no és el Moro Mussa de les nostres pors infantils –que, per cert, era àrab!— sinó un personatge que es deia Agustí, que va ser bisbe d’ Hipona des del 395 fins que morí, l’any 430, i que no només és el moro més famós sinó que va ser un moro cristià, tingut com el més important pare de l’Església Llatina i elevat a la categoria de sant.

L’obra que comento comença amb la vinguda de combatents musulmans a Hispània a través de Gibraltar i el pas de la Península Ibèrica de domini visigot a domini islàmic (711-1492). Els invasors van ser majorment comandats per homes de nissaga àrab, però ben aviat el seu nombre va ser superat amb escreix: si avui amb Guardia Civil segueixen arribant pasteres, què no devia passar quan hi havia un mateix govern a banda i banda de l’Estret? Així les coses, la majoria dels nou vinguts van ser nord africans, és a dir moros; però això no és suficient per explicar tot el que va passar.

És cert que resulta molt complicat comptar persones en època tan reculada, però enfront dels entre sis i nou milions que hom calcula que constituïen la població hispànica a l’època, les cròniques àrabs permeten suposar l’arribada d’uns cinquanta mil combatents de manera organitzada fins a la gran onada invasora dels almoràvits, també moros, a finals del segle XI. És per tot això que no és gens agosarat anomenar moros als musulmans instal·lats en el territori que avui forma part de Catalunya.  Però, en aquest càlcul de població –encara que sigui aproximat-, cal descomptar els àrabs que van tornar a casa seva i afegir-hi des del primer moment un gran nombre d’hispànics que varen col·laborar indubtablement amb els musulmans invasors. Sense aquesta circumstància no pot explicar-se que tan poques persones vingudes de fora tinguessin la capacitat de canviar el rumb polític, social i religiós de l’antiga Hispània; i que aquest canvi es perllongués tant de temps.

En esmentar un canvi religiós vull que quedi clar que estic afirmant que la gran majoria dels habitants de la Península es varen convertir a l’islam i no només per conveniència política d’estar a la mateixa òrbita dels nous amos, i econòmica, d’estalvi d’impostos més onerosos, sinó perquè, contra el que massa sovint se’ns ha volgut fer creure, la romanització d’Hispània no va comportar una total cristianització del territori. Així les coses, sembla que només es pot considerar població cristiana la que habitava a les grans urbs (amb bisbe i altres autoritats religioses) i al llarg de les grans vies de comunicació. No és difícil de creure que sorgís interès per una creença que preconitzava l’existència d’un Déu Únic i entès sense misteris, enfront de les bosses de paganisme que encara subsistien, sobretot en el medi rural.

El govern islàmic a la Catalunya Vella (així com també a les comarques del Rosselló, el Vallespir i el Conflent) va durar fins a la caiguda de Barcelona (801), és a dir, prop d’uns cent anys, i a la Catalunya Nova va continuar al llarg de quatre segles més fins a la presa de Tortosa i de Lleida, el anys 1148 i 1149. Cal tenir en compte, a més a més, el període en què, perdut el poder polític, van romandre musulmans en territori català sota el nom de moros o de sarraïns, podent conservar la seva religió, les seves institucions (amb algunes restriccions) i els seus costums.

Quan, amb el pas del temps, la nostra societat medieval va quedar inclosa dins la monarquia hispànica, les minories religioses van sofrir les conseqüències de la ideologia uniformadora dels Reis Catòlics i de la seva voluntat d’entrar a la història moderna com a nació europea, sense súbdits tinguts per dissidents. Els jueus van ser els primers a patir el dilema dels batejos forçosos o l’exili, però ben aviat la voluntat reial homogeneïtzadora va afectar també els mudèjars, és a dir, els moros que s’havien quedat. Una vegada batejats, a principis del segle XVI i en general per força, varen rebre el nom de moriscos i van seguir vivint a casa seva fins que es va dictar i portar a terme el decret de la seva expulsió (1609-1614).

Així les coses, l’existència de població romanent de l’època islàmica en terra catalana es va perllongar cinc segles més, sobre tot a les conques del Segre i de l’Ebre i és evident que un total de nou-cents anys d’existència de musulmans al que avui en diem Catalunya va permetre tota mena de barreges. I nosaltres en som el resultat.

Dic això perquè, en parlar de moriscos cal tenir en compte molt expressament el fet diferencial català: no tots els descendents de musulmans, i d’una manera especial els de la diòcesis de Tortosa, van ser foragitats de casa seva. El bàndol d’expulsió exceptuava els que s’haguessin casat amb cristians vells i la seva descendència, els descendents de cristians vells per via masculina i els seus cònjuges i fills i els esclaus musulmans, amb els seus cònjuges, si eren descendents de cristians vells. En conseqüència, s’hi van fer quatre enquestes informatives entre els anys 1610 i 1615 per tal d’indagar qui complia amb els esmentats requisits.

Al seu torn, Pedro Manrique, bisbe de Tortosa, publicà l’any 1610, un informe on  explicava que els feligresos de la seva diòcesi eren “buenos y verdaderos cristianos ofendiéndose generalmente de que los llamen cristianos nuevos … casi todos mezclados en casamiento con cristianos viejos y por la maior parte comen tocino y beven vino, fundan misas y aniversarios y hazen devociones que los demas cristianos y algunos los exceden”.

Efectivament, una de les informacions més interessants d’aquestes enquestes és la relativa als matrimonis existents: dels 248 consignats, 168, és a dir, un 68 %, eren mixtos, en una proporció que anava del 79% a Móra i del 82% a Tivissa fins al 100% a Flix.

Així les coses, disposem d’un llistat de 1.359 moriscos, distribuïts entre catorze pobles de l’entorn de Tortosa, que foren autoritzats a quedar-se i sabem també que un bon nombre dels desterrats, més endavant va tornar. Cal assenyalar que els que ho van fer clandestinament no tingueren massa dificultats perquè, pel que es desprèn de la documentació que ens ha pervingut, passaven desapercebuts tant pel seu aspecte físic, com per la seva indumentària i la llengua que parlaven.

Sembla, a més, que els nostres avantpassats tinguts per cristians vells varen ser força tolerants: ni abans ni després de la mesura límit de l’expulsió iniciada l’any 1609, els investigadors no troben indicis d’enfrontaments entre els que es consideraven cristians “de tota la vida” i els recentment batejats, encara que és innegable que constituïren un col·lectiu a part.

En resum, l’opinió majoritària dels que varen dur a terme les esmentades enquestes permet arribar a la conclusió que no hi havia diferències físiques ni tampoc en la pràctica religiosa entre els que es van quedar i els expulsats; però, cal advertir al respecte, que aquesta opinió, en realitat, resulta neutra perquè no pressuposa en cap moment que uns i altres fossin bons o mals cristians.

Hem de concloure, en conseqüència i si mirem més enrere, és a dir, si considerem el conjunt iber, celta, romà, visigot, àrab, nordafricà i altres emigracions vingudes del Nord, que tots plegats som una bona barreja i molts de nosaltres hem tingut avantpassats que van ser musulmans. La multiculturalitat és bona i enriquidora, encara que algú vulgui presumir de tenir només sang del Pirineu.

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER