Pau Viciano
La pregunta no hauria d’admetre un simple “sí” o “no”. “Depèn”, seria una resposta més adequada, i no per fugir d’estudi, sinó perquè la paraula “nacionalista” està lluny de tenir un significat inequívoc. Com tants d’altres termes amb què tractem de classificar i entendre la realitat política, el seu sentit varia segons el context. I ja va dir el clàssic que la veritat sempre és concreta. Concretem-ho, doncs. Què vol dir, posem per cas, ser “republicà”? Als Estats Units identificar-se amb els Bush i amb el Tea Party, a l’Estat espanyol compartir un ideari democràtic més o menys progressista, a França quasi qualsevol cosa, des de l’antifeixisme al rebuig de la pluralitat lingüística en favor de la supremacia del francès. A l’Alemanya federal dels anys vuitanta, els “republicans” eren els partidaris de Die Republikaner, una formació d’extrema dreta. Definir-se com a socialista, així en general, tampoc no és menys arriscat: socialista –o socialdemòcrata, si es vol— poden ser tant Tony Blair o Felipe González com Largo Caballero o Salvador Allende, i no diguem ja els comunistes, que, en un sentit merament nominalista, inclourien des d’Enrico Berlinguer fins a Stalin o Pol Pot.
Els liberals tampoc no ixen millor parats: en el context nord-americà liberal vol dir alguna cosa semblant a progressista, mentre que ser “liberal” del Partit Liberal d’Àustria és situar-se en l’extrema dreta xenòfoba. A Suècia, aquesta gent ultra són els Demòcrates Suecs i a Noruega els “progressistes” del Partit del Progrés. Fins i tot definir-se només com a cristià resulta insuficient per copsar la ideologia de personatges que van des de Rouco Varela i Ruiz-Gallardón fins a Teresa Forcades. I això és el que passa amb el terme nacionalista, que adquireix significacions molt diferents segons el context. Per tant, per a respondre la pregunta de manera assenyada, és a dir, concreta, ens hem de situar en la realitat política valenciana (o catalana) i espanyola, però cada vegada més també en el marc europeu.
Al País Valencià, des dels anys seixanta, els nacionalistes han estat els partidaris de construir precisament això, el País Valencià, quan no existien més que tres províncies aïllades, el record d’un regne perdut que alimentava una boirosa región i el projecte d’un Levante despersonalitzador i tecnocràtic, o d’un Sureste que volia trossejar les terres d’Alacant per integrar-les amb Múrcia i Almeria. Però la idea de País no era una mera aspiració “territorial”, anava més enllà de reivindicar una nova demarcació administrativa. El projecte consistia en la transformació de la societat valenciana per traure-la de la seua condició subalterna, per fer-la subjecte col·lectiu, socialment més justa, més democràtica, en definitiva per “modernitzar-la” sense haver de renunciar a la llengua i a les pròpies arrels. El nou nacionalisme valencià –el “catalanisme”— era percebut amb raó com un moviment antifranquista, d’esquerres o progressista, amb una implantació creixent arreu de les comarques del País.
Val a dir que els activistes i simpatitzats d’aquest ideari no s’identificaven necessàriament amb els partits i formacions estrictament nacionalistes: hi havia molts militants i votants de l’esquerra estatal que no dubtaven a qualificar-se de nacionalistes. Més encara, molts dels nous corrents emancipadors com el feminisme, l’ecologisme o l’antirracisme van ser impulsats a tot el territori valencià per formacions polítiques i tota mena d’associacions culturals i cíviques del món nacionalista. En aquesta tradició política, que és la nostra, ningú que compartesca les idees i la pràctica d’aquest valencianisme no hauria de sentir-se incòmode amb la identificació de “nacionalista”. Al contrari, se n’hauria de sentir orgullós, per haver participat en una trajectòria que, vista en conjunt, justifica el títol de l’assaig que Francesc Viadel li dedica: Valencianisme, l’aportació positiva (PUV, 2012).
Passa, però, que el terme “nacionalista” té altres significats en l’espai públic valencià, subordinat com està al marc comunicatiu espanyol. Si durant l’anomenada Transició els nacionalismes perifèrics encara eren vistos des de Madrid com uns aliats naturals de l’esquerra, en el vaixell comú de l’herència antifranquista, les coses canviaren a les darreries del segle XX. La dreta espanyola i sectors destacats d’una certa esquerra de referents orteguians han coincidit en la satanització del nacionalisme. Del nacionalisme dels altres, és clar. Les resistències perifèriques que, com una criada respondona, impugnen l’hegemonia d’un poderós nacionalisme estatal, són equiparades a la xenofòbia, l’antisemitisme i el nazisme, fins i tot en televisions públiques. Tot això mentre que l’espanyolisme més excloent es disfressa d’un virtuós “patriotisme constitucional” o de sentiment nacional “no-nacionalista”. Sens dubte, aquestes fabricacions propagandístiques responen al joc brut de la política espanyola, però no pot oblidar-se que enllacen amb percepcions negatives del nacionalisme més generals. Arreu d’Europa, el nacionalisme s’identifica amb una ideologia pròpia dels populismes xenòfobs i del feixisme. Això succeeix tant en els mitjans de comunicació, com en l’àmbit polític i en els estudis acadèmics de ciència política o d’història.
Així les coses, i com que no és realista que es puga fer una tasca pedagògica eficaç per explicar què vol dir nacionalisme en la tradició valencianista, fora del nostre context seria temerari respondre la pregunta de si un és nacionalista amb un “sí” ingenu o desafiant. Temerari perquè amb tota seguretat el missatge arribaria distorsionat, fins i tot a l’auditori més neutral però marcat pel concepte de nacionalisme predominant en els mitjans de comunicació i en la cultura política, d’ací i de fora. Però contestar amb un “no” rotund no deixaria de ser una traïció a una trajectòria honorable. El “depèn” podria concretar-se en diverses fórmules. Una, identificar-se amb els defensors de les llibertats del País Valencià que no es consideraven nacionalistes com… Joan Fuster. L’assagista de Sueca només volia ser un simple ciutadà de la seua nació, sense les crispacions inherents a la revolta davant les agressions d’un nacionalisme estatal implacable. “Jo, com Joan Fuster, no sóc nacionalista”, podria respondre’s als no-nacionalistas. O si ens ve al cap la imatge del posat burleta i prepotent de gent com Vargas Llosa, Savater o Rosa Díez, podríem fer com l’Astre Intercomarcal, el cantant Quimi Portet, quan a la pregunta de si era nacionalista, responia: “Jo el que sóc és no no-nacionalista”.
