La victòria i l’esperança política. A propòsit de l’anul·lació del Pla Rabassa a Alacant

pla rabassa

Manuel Alcaraz

L’anul·lació pel Tribunal Superior de Justícia (TSJ) del Pla Rabassa a Alacant –13.500 vivendes al marge del PGOU, sense recursos hídrics, amb adjudicació sotmesa a escrutini judicial i penal–, així com sentències similars que afecten altres PAIs, bé mereix alguna consideració política més enllà de les seues implicacions jurídiques i urbanístiques, tan complexes: el Pla Rabassa duia vuit anys de tramitació, per això la “lletra menuda” ha arribat a ser tan menuda que ha esdevingut quasi il·legible per als no especialistes, la qual cosa pot ser aprofitada pels cacics de la localitat –els perdedors, precisament– per a llançar una darrera càrrega de confusió.

Resumint aquestes consideracions, podem concloure:

Primer. Es pot copsar un relatiu canvi jurisprudencial que no hauríem de deslligar –com altres coses– de les alteracions en el clima social: els esforços didàctics d’alguns, els pitjors efectes de la crisi i l’aflorament de la corrupció, contribueixen al fet que la sensibilitat davant certes qüestions siga molt més acusada que fa uns anys. I és que una cosa és apreciar la independència judicial i una altra, ben diferent, és pensar que la judicatura és aliena a les tendències principals de la ciutadania. El somni de Montesquieu que els jutges foren el braç mut de la llei, no fou mai veritat: ¿podem esperar, per exemple, que judiquen igual un Pla urbanístic quan, alhora, una altra branca del mateix poder judicial indaga les implicacions criminals del procés que permeté que aquest pla fos aprovat? Per consegüent, és essencial, en les lluites encara pendents, d’establir relacions, lligar arguments: guanyar la majoria social.

Segon. Les sentències no s’esgoten en cada cas concret. I no tan sols perquè estableixen una jurisprudència que es consolidarà i desarmarà en part els pitjors usos de l’aberrant legislació urbanística, sinó perquè tallen de soca-rel la tendència a acceptar sense més –en raó d’un presumpte ”interès general”– les decisions dels Ajuntaments ratificades per la Generalitat en aquestes matèries. Això, ras i curt, és una catàstrofe per a les trames especulatives sobre les quals el PP va establir i consolidar el seu poder. Allò que és augment de la seguretat jurídica com a principi constitucional, esdevé, en les cavernes conservadores del poder político-econòmic, augment de la inseguretat en el negoci i en la impunitat dels amics polítics. L’ona expansiva és potencialment demolidora. Més que d’altres batalles polítiques més importants en aparença.

Tercer. Ens trobem, doncs, davant una victòria dels poders cívics, de la part resistent de la societat civil. És un triomf de la pedagogia social: al llarg dels anys d’efervescència especulativa mai no faltaren grups que “amargaven la festa” i que ara, finalment, poden collir èxits i proclamar-los amb el cap ben alt. Més enllà de la satisfacció personal, ben lògica i ben legítima, hi hem de destacar una lliçó essencial: la lluita valia la pena. És a dir: era possible guanyar. Avui hi ha obertes desenes de causes que havien nascut perdudes de bestreta però que van trobant un espai per a l’esperança. I no és poca cosa, aquesta esperança: afecta el moll de l’os de la reproducció político-econòmica conservadora. L’esperança esdevé així un valor polític de primer ordre: més proper que les vanes utopies, més llunyà que les receptes de curt termini que també contaminen una esquerra massa avesada a jugar –tan sols– a la contra. Un valor, fet i fet, lligat al component ètic dels combats per un urbanisme i un medi ambient decents, a les lluites per un País Valencià amb futur: es tractava de construir ciutats, comarques, País, sobre valors alternatius. No té massa substància esperar veure això inscrit amb claredat absoluta en les consciències ciutadanes, però sí que podem deduir-ne els resultats si ens fem càrrec que aquests valors arriben fins on poden arribar: al llindar mateix dels processos polítics, tot preservant la seua integritat, garantint-ne una autonomia segrestada per negocis especulatius i oligopòlics.

Quart. Els qui han perdut tracten de minimitzar danys i addueixen que, al capdavall, no és tan greu per als seus interessos el que està passant, puix que la crisi ja havia paralitzat la construcció. (És curiós, si més no, que alguns progressistes abonen aquesta idea: són els que sempre confonen el radicalisme amb el pessimisme). La cosa és reveladora: el missatge devalua els factors jurídico-polítics i remet al funcionament intern del mercat: marxistes inesperats minimitzen els factors superestructurals… Però és fals. I és fals perquè fins poc encara escoltàvem molts especuladors i polítics del PP reiterar que “quan la crisi acabaria” el que calia fer era continuar el negoci allà on s’havia deixat. Ara ja no podran dir-ho. És fals perquè en molts casos es desfà la il·lusió de controlar sòl per a futures extorsions a pobles i ciutats. I és fals, sobretot, perquè les successives sentències confirmen allò que l’opinió pública sospitava: l’imperi de la llei havia estat substituït per una generalització de la Il·legalitat, la corrupció, el nepotisme, el caciquisme… Els factors de legitimació del procés de reproducció del capital els fan aigües per tot arreu… se’ls havia oblidat la superestructura ideològica, intrínsecament –dialècticament– lligada, en aquest cas, al model econòmic que necessita l’aquiescència de les poblacions per a elegir partits afins, còmplices.

Cinquè. Les lluites que han mantingut la flama de l’esperança contra tota esperança i que avui donen fruits amb les sentències que anem coneixent s’han caracteritzat per la pluralitat i l’absoluta proximitat als problemes, en diàleg amb veïns i afectats, i han estat alhora escoles de formació i militància. En general –tot i les traïcions o els abandonaments d’alguns, sobretot al principi–, han aplegat el suport de tota l’esquerra política, social, cultural i sindical. És, per consegüent, una experiència que cal aprofitar quan reflexionem sobre futurs acords per traure el PP del poder municipal i autonòmic. No només ofereix punts programàtics i aclareix alguns dubtes de difícil gestió per a governs de progrés, sinó que traça un camí practicable pel que fa a com es pot i s’ha d’arribar a pactes: no començant per les cúpules, no tractant de conciliar postures inconciliables, i sí, en canvi, mostrant que quan es tracta d’allò concret, proper, connectat a moviments socials actius, la síntesi no és tan complicada, sobretot perquè és una exigència dels mateixos que han guanyat les batalles més importants d’ençà que governa el PP. I que ara no perdonarien que l’egoisme partidari fes malbé aquesta victòria.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER