Fragmentacions

barca

Ferran Garcia-Oliver

Enguany celebrem aniversaris de la mort d’Espriu, Rosselló-Pòrcel i Estellés. La triple commemoració mostra les debilitats d’un país sense estructures estatals, o les mancances d’un estat autonòmic que mira prim a l’hora de franquejar els límits marcats pels seus respectius estatuts. Els estats “creen” les nacions, les “inventen”, les fiquen dins els motles dels seus àmbits territorials. ¿Algú veu Espanya reclamar Espriu, Rosselló-Pòrcel i Estellés com a emblemes literaris seus? Espanya, en aquest cas, voldria dir pedagogia televisiva i escolar, exposicions patrocinades pels ministeris, actes acadèmics, combois literaris arreu d’aquella pell de brau a què apel·lava el poeta de Sinera. Les inhibicions perfilen a la perfecció que l’Espanya plural no passa de ser una enganyifa, o un joc malabar de federalistes de cap de setmana.

Més que la previsible girada d’esquena espanyola, allò que cou més –allò que em cou més— és la distància que catalans, mallorquins i valencians hem posat entre cada un dels nostres poetes. El parany autonòmic ens atrapa. Cada govern regional tributa els homenatges merescuts al seu, i encara gràcies. Catalunya amb força, el País Valencià, a empentes i redolons, i  Mallorca, ací caic i allà m’aixeque. Tampoc podem esperar gaire dels governs controlats per feudataris dels senyors del carrer Gènova de Madrid. Però la societat civil, si més no la que és mou en les aigües de la cultura, desesmada per les garrotades de la crisi, tampoc ha programat res per fer coincidir clamorosament les tres veus que ens agermanen (i si res se’m passa, ja demane discupes). I ací no cal “inventar” res. Tot ve donat per la paraula, per la força del vers. “Seràs la llum il·limitada”, o “llum de retorn de barca”, o “sóc avar de la llum que em resta dins els ulls”. Versos de llum i llums intercanviables: ¿quin vers és de qui? Lluminosa, aquesta nostra pàtria que brolla de les paraules. Però una pàtria, ai, no es fa sols amb belles paraules lluminoses, sinó amb lleis i ordenaments, codis i juntes generals, bombers i policies, i escoles bressol i hisenda pròpia. I com que l’estat d’ara no ens ampara ni s’identifica amb allò que ens identifica a nosaltres, i com que un de propi se’ns nega, Espriu, Rosselló-Pòrcel i Estellés semblen tres estranys sense res a compatir mútuament.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER