Pau Viciano
L’assassinat del jove antifeixista francès Clément Méric a mans d’un grup ultradretà ha esdevingut una notícia d’abast internacional. Desgraciadament, arreu d’Europa, aquesta mena d’agressions no són infreqüents, però rarament adquireixen el ressò que ha tingut aquest cas. Que l’escenari dels fets siga el centre de París, potser ha afavorit la difusió de la notícia, però això ha estat sobretot un reflex de la commoció de la societat francesa. La violència de l’extrema dreta ha estat denunciada per la premsa majoritària –com ara Le Monde i Libération, val a dir que més tèbiament pel conservador Le Figaro— i per tot l’espectre polític, fins al punt que el Front Nacional dels Le Pen ha hagut de posar-se a la defensiva. El mateix president de la República i el ministre de l’Interior han condemnat l’assassinat, que des del primer moment ha estat percebut com un crim amb motivacions polítiques. El resultat: la detenció pràcticament immediata dels agressors i un corrent de simpatia i de solidaritat cap a la víctima i els seus familiars. Segurament cap regidor del Font Nacional s’atrevirà a amollar en el twitter que Clément “està bé on està”, com ha fet un ultradretà amb corbata de P x C en referència a Guillem Agulló. Ni el partit de Sarkozy afegirà la seua sigla a una convocatòria amb els del FN i grupuscles encara més obertament feixistes. La premsa francesa, en general, tampoc s’ha esforçat per presentar l’assassinat com la baralla casual entre joves radicals o antisistema, com acostumen a fer els mitjans valencians i espanyols. Ni els pares i els amics del jove antifeixista francès hauran de suportar amenaces i insults a la memòria de seu fill. Amb totes les seues mancances i hipocresies, que en són moltes, la cultura política francesa encara manté una part del llegat democràtic de la Resistència. En aquest sentit, els Pirineus encara marquen una trista frontera.
