Gustau Muñoz
És el tema de fons. Ara certament vindrà l’estiu, que en aquest “vell país ineficient” (Gil de Biedma) suposa una gran dispersió i un parèntesi exagerat -que en alguns àmbits arriba fins l’octubre. I després vindran les eleccions al Parlament Europeu, que centraran l’atenció i les anàlisis. Hi haurà matèria, sens dubte, perquè les europees, aquesta gran enquesta que compromet a poc, bé poden donar via lliure a l’expressió de totes les frustracions i de tots els malestars acumulats, que no són pocs, amb uns resultats esclatants, que provocaran la controvèrsia.
Però aviat tornarà a primer pla el tema indefugible, la possibilitat de traure del govern de la Generalitat Valenciana el PP, i les fórmules alternatives per a governar. En principi hi ha les condicions perquè la premissa de tot plegat, que el PP perda les eleccions la primavera del 2015, es faça realitat. Totes les fonts de legitimació que una anàlisi racional podia distingir als seus anys de triomf i esplendor s’han assecat, una darrera de l’altra. El rastre d’ineficiència i corrupció que deixa es fa insuportable, i fins i tots els sectors de les classes mitjanes benestants que li havien estat fidels ara dubten i se’n distancien. La catàstrofe econòmica que han provocat amb la política de balafiament i ostentació buida de l’època de Zaplana i Camps, i amb la paràlisi induïda per l’inepte que ocupa ara la presidència de la Generalitat, passarà factura. Com la passarà, i grossa, la divisió interna, centrada sobretot a dirimir qui ha d’assumir les conseqüències penals dels mil i un casos de corrupció i qui no. Una part del vot –i la dispersió en aquest cas serà el signe de la desfeta- anirà a altres opcions de dreta (com UPyD, alguna candidatura de ‘centre liberal’ que podria aparèixer o formacions d’extrema dreta), una altra a l’abstenció, i una altra fins i tot a l’oposició actual… En tot cas, no és previsible que l’electorat de classes populars, que tant està patint i que fou enganyat amb la falsa promesa de la prosperitat i els tres milions de llocs de treball (González Pons) torne a ensopegar amb la mateixa pedra.
El camí cap a un nou escenari polític al País Valencià està, per consegüent, obert. I aquesta afirmació no és un exercici de voluntarisme, un excès d’optimisme de la voluntat. També el pessimisme de la intel·ligència podria, per una vegada, estar-hi d’acord. Perquè tots els sondejos i enquestes, i la deducció analítica més freda, la lectura desapassionada dels signes evidents que emet el carrer, apunten en aquesta direcció.
Ara bé, per guanyar les eleccions i governar no n’hi ha prou amb l’esgotament de la fórmula actual. Cal oferir una alternativa creïble i mobilitzadora. Perquè la clau està en la mobilització del vot progressista i decent, d’un espectre molt ampli que aniria des de les zones temperades de l’electorat fins als reductes de l’esquerra més combativa i persistent, passant pel conjunt del valencianisme, de tots aquells que senten la valencianitat i de tots aquells que s’hi volen sumar, perquè planteja un projecte de societat integradora, tolerant i fidel a la seua història. Un espectre amplíssim, he apuntat, capaç de superar contradiccions internes, de deixar-les en un segon pla, i d’ajuntar sensibilitats diverses, plurals, amb un denominador comú de recuperació de la dignitat del País, de la dignitat de les persones, de l’esforç col·lectiu per aconseguir el redreçament econòmic i dels serveis públics i la política social, de recuperació de la política i de la democràcia. Un vent de llibertat, d’il·lusió col·lectiva, una oferta engrescadora i optimista.
Tot això s’haurà de plasmar en programes, en manifestos, en complicitat amb l’electorat. S’haurà de comptar amb un bon ambient entre els representants de les forces disposades a governar, a oferir una alternativa. La fórmula previsible a hores d’ara no seria una altra que una coalició entre les principals forces que fan oposició a les Corts Valencianes i que històricament representen les sensibilitats diverses de l’esquerra i el valencianisme. I per a fer què? No per a repetir un passat que ja no tornarà. L’hora de les majories absolutes ha passat, i per part del PSPV s’hauria d’assumir aquesta realitat. No per a aplicar cap programa màxim que implicaria la satisfacció d’aspiracions o expectatives massa confinades socialment. Governar vol dir una altra cosa, vol dir connectar amb la majoria social per a transformar en la mesura possible, i amb els recursos a l’abast, una realitat marcada per la devastació heretada, en condicions molt difícils i amb un horitzó que caldrà definir i construir amb l’aportació de tots, amb transparència i participació.
No hauria de fer por aquesta hipòtesi realista i versemblant d’una possible coalició. Les coalicions de govern són moneda corrent a Europa i formen part de la cultura democràtica. Qui les ataca i denigra adduint que seria una olla de grills, un caos, és potser que té un dèficit de cultura democràtica.
I tanmateix la llunyana suggestió que la fórmula alternativa de govern podria ser una coalició de tres partits –el famós “tripartit”- ja ha alçat totes les alarmes. La dreta més dreta, acostumada a desqualificar i criminalitzar, hi ha trobat el filó: el tripartit catalanista. Tot indica, però, que aquesta vegada la jugada no serà tan fàcil. És massa gran la necessitat d’una alternativa viable i creïble, i a més sectors amplis d’aquesta societat ja no s’espanten tan fàcilment amb els espantalls habituals.
Però la fórmula de la coalició (suggerida per la lògica i les enquestes que es van coneixent, perquè seria la manera de fer una majoria), espanta també sensibilitats estantisses que només imaginen el futur com la repetició del passat, i que senten –segons sembla- la temptació d’estripar la baralla si no són protagonistes exclusius. O els qui no tenen massa clar, encara, què vol dir governar, i què es pot fer i què no.
De tota manera, la fórmula s’obrirà pas, si així ho volen els votants. Hi ha símptomes de maduració social i personal molt estimulants. Hi ha líders i dirigents que fan i han fet una gran feina, que inspiren confiança, que han esdevingut veritables líders socials, coneguts i apreciats. I un seguit de grups generacionals joves, avui penalitzats i marginats, als quals se’ls ha d’obrir de bat a bat l’horitzó de la construcció del País, també des de les institucions democràtiques. I un poble, el poble valencià, que espera i mereix una sort millor que aquesta trista herència d’atur, corrupció, malversació, enfonsament de l’economia i del sistema financer, tancament d’expectatives vitals i abandonament, que ha deixat l’època de Camps, Zaplana, Olivas, Barberà, Rus, Fabra i la resta.
