Sergi Sol
Els Països Catalans són una realitat econòmica, social i cultural. Tot i així la seva definició ha estat un motiu de controvèrsia. No només entre les files dels que sempre han defensat les raons d’Estat (espanyol), també entre allò que històricament hem anomenat nacionalisme català. És ben normal que el nacionalisme espanyol hagi combatut ─i de quina manera!─ els Països Catalans. Allò que ja és més xocant és la bel·ligerància de bona part del nacionalisme català.
Per cert, i la dada no és baladí, un nacionalisme (el català) que històricament no ha estat independentista, almenys el gruix d’aquest nacionalisme.
I aquesta no deixa de ser una paradoxa xocant. El nacionalisme, aquell que reivindica la nació, té com a senya d’identitat la història, la cultura i la llengua de manera singular i acusada en el cas català. D’aquí la paradoxa de veure els Països Catalans com un problema i no com a part d’aquesta comunitat nacional en la qual els catalans del Principat en som demogràficament la majoria.
Per a un nacionalista, la defensa, posem pel cas, de la llengua, és un afer de primer ordre, sobretot quan la nostra llengua pròpia (el català) ha estat objecte d’una persecució salvatge. O quan en ple segle XXI assistim a una ofensiva per terra, mar i aire de l’estat (espanyol) contra la llengua catalana, molt més acusada a les Illes, el País Valencià i la Franja de Ponent; precisament allí on la llengua és més vulnerable davant la feblesa dels sectors socials disposats a parar els peus a aquells que s’hi acarnissen per esborrar el català del seu domini lingüístic i per reforçar l’hegemonia de l’espanyol en un procés deliberat, premeditat, planificat, de substitució lingüística. I malgrat tot, com al País Valencià, la vitalitat d’Escola Valenciana és un exemple admirable de resistència, de defensa i reivindicació desacomplexada de l’ensenyament en català.
Com és que el nacionalisme català ha pretès viure d’esquena als Països Catalans? Quan es dinamita l’ensenyament en català a Benicarló o Gandia, quan s’impedeix a centenars, milers, d’escolars valencians aprendre en la seva llengua (el català) no és exactament el mateix que quan es posa un i mil obstacles als escolars de Lleida o Tortosa intentant dinamitar l’Escola catalana? Quina diferència hi ha entre privar un nen d’Alcoi o Cornellà d’aprendre en la seva llengua, el català?
Allò més preocupant és que l’independentisme s’hagi contagiat d’aquesta animadversió del nacionalisme català que no havia estat mai independentista (però que afortunadament s’hi ha reconvertit majoritàriament els darrers anys, per a desesperació de de Duran Lleida) contra els Països Catalans. Que un independentista hagués pogut objectar matisos als Països Catalans, per la ‘dificultat’ afegida de plantejar la independència de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, podria tenir sentit seguint aquesta lògica. Però per a un nacionalista, que no era independentista, i que només aspirava a una convivència més amable dins d’Espanya, quin sentit podria tenir voler enterrar els Països catalans o viure-hi d’esquena com si fóssim estranys els uns als altres?
Hi ha un punt esquizofrènic en tot plegat, delirant, confús en el millor dels casos. I en bona mesura, difícil de justificar. Com ho és l’exclusió de centenars de balears que per decisió, necessitat i demanda pròpies volen ser a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Com és possible que els excloem? Però sota quin criteri? És que ara resultarà que l’ANC té la patent de la catalanitat i discerneix qui som catalans i qui no?
Tots els mallorquins que conec, tots, entenen perfectament que el Principat ha de fer el seu camí. I que la resta de territoris seguiran l’estela al ritme que les pròpies forces els hi permetin. Però excloure’ls, vetar-los, no voler que participin, a què obeeix? I en què fa més forta i millor l’ANC amb aquesta absurda i injusta decisió? En què beneficia l’ANC impedir als balears que hi volen ser la seva participació? Però per quins set sous els observen com un destorb?
És veritat que hi ha sectors de l’independentisme, avui també al Parlament, que cometen l’error (en pretendre singularitzar-se) de convertir els Països Catalans en un problema, a força de contraposar el procés d’emancipació que viu el Principat amb la necessita d’incloure la resta dels Països catalans. És un error majúscul i contraproduent posar el carro per davant els bous i no sabria dir si més o menys que aquells que atorgant-se la patent de la catalanitat n’exclouen els altres, siguin de Manacor o de Vinaròs.
L’ANC ha de rectificar. I quan abans millor. Els compatriotes de les Illes que se senten catalans, per història i perquè així ho han triat contra totes les adversitats, han de poder participar en organismes com l’ANC, amb tota naturalitat. I això és absolutament compatible amb la defensa d’una estratègia d’emancipació nacional per al Principat a través d’una consulta o pels mitjans democràtics que acabem escollint. Perquè aquesta també serà una de les conseqüències del procés, insuflar oxigen als compatriotes de la resta de territoris històrics, qua faran el camí al seu ritme i en funció de les seves possibilitats.
Publicat a tribuna.cat
