Òscar Adamuz
Tot just acabem l’any on hem homenatjat la figura de Joan Fuster, il·lustre escriptor valencià del segle XX, del que diuen que, precisament, si no hagués estat valencià i si no hagués tingut la ideologia que defensava, catalanista i esquerrana, avui estaríem parlant d’un autor admirat i conegut arreu d’Europa.
El cas és que a més de ser un intel·lectual d’una talla immensa i un gran estudiós de la nostra història, llengua (de fet l’han batejat com a “historiador de la llengua”) i un “monstre” que consumia literatura de manera compulsiva, com és prou sabut es convertí en el gran gurú del nou valencianisme de postguerra, en un acèrrim defensor de la unitat de la llengua catalana, en un pont entre catalanistes a banda i banda del Sénia i, com es digué del seu admirat Pompeu Fabra, si aquest hom se’l definí com “el mestre ordenador de la llengua catalana”, no fora forassenyat de dir que Fuster fou i és, pels qui creiem i defensem la idea i concepte de Països Catalans, el “geni ordenador de la unitat nacional”. Perquè no-res començà ni acabà amb el “solitari de Sueca”, però sense ell segurament estaríem a anys llum de la situació actual (i això que estem a les beceroles), on, d’alguna manera, el concepte unitari de Salses a Guardamar ha amarat en l’esperit d’entitats culturals, món acadèmic i que, amb certa certesa, podem dir que n’ha esdevingut una mena de somni o objectiu últim del catalanisme polític, com ens explicà Arnau Gonzàlez a “La Nació imaginada”.
Arribats en aquest punt, i d’alguna manera superats alguns dels conceptes que Fuster ens deixà sobre el País Valencià (paper de la burguesia o economia productiva per exemple), l’alta i complexa figura de Joan Fuster segueix marcant el camí de tots aquells catalanistes que bandegen les fronteres de l’estat autonòmic espanyol i d’altres, i que segueixen, seguim, perseguint el somni del mateix Fuster, o de Verdaguer, o d’Alcover, o de Pere Quart, per exemple, que no és altre que creure’t que el teu país és on dius “bon dia” i et responen “bon dia”, com diuen que digué Josep Pla.
Acceptant, doncs, que l’ànima del seu esperit encara cueja i influeix, i molt, en el pensament del valencianisme actual, hi ha una curiosa situació actual que val la pena de comentar, en l’espectre polític del País Valencià, situació que resulta molt curiosa i paradoxal alhora.
Repassant la història valenciana de la transició, traumàtica història, veiem com la doctrina fusteriana i la seva idea de país (i de països) fou ben recollida, a voltes parcialment, però, per totes les opcions partidistes considerades d’esquerres, des de l’antiga Unitat del Poble Valencià (UPV, bressol de l’actual BLOC) fins el PSPV passant per EUPV (cal dir que ambdues sigles començaren sent partits d’obediència valenciana).
Aquest vincle fou aprofitat per les dretes (regionals i espanyoles) per atacar les dites esquerres i vendre la història de l’annexionisme català, espantall que, malauradament, trobem encara a la política diària del país.
Estigmatitzades i acomplexades, dites esquerres començaren a fugir de la figura de Fuster i de la idea de Països Catalans (recordem que el primer PSOE reconeixia el dret d’autodeterminació i que el PSPV en parlava de PPCC), començant així el joc de fet i amagar del fusterianisme, podríem dir-ne.
En el procés del pas d’UPV a BLOC es deixà de parlar de “Països Catalans”, que fou ja, i fins avui, com una paraula perduda i maleïda, encara que, per dir-ho tot, els mateixos estatuts actuals del BLOC accepten la possibitat d’una “associació política amb la resta de països amb els que es comparteix llengua, cultura i bona part de la història”. A despit d’aquest punt estatutari, la tendència al BLOC (i ara a Compromís) és la de separar les coses de València i les de Catalunya com les de dues realitats separades que, això sí, poden tenir molts interessos conjunts (corredor mediterrani, cura de la llengua, etcètera). El possibilisme decantà la balança i el pancatalanisme és obviat, tot i tenir segurament molts militants defensors d’aquesta ideologia.
Pel que fa al PSPV-PSOE d’avui dia, exclou tota referència del seu antic pensament, diem-ne, amarat de fusterianisme, fins al punt de quasi canviar de sigles (de poc va ser que no parlem avui de PSCV), i de parlar en tot moment i prioritària de “Comunitat Valenciana”, per molt que el seu líder actual (Ximo Puig) pugui ésser considerat un “fusterià a la intimitat”.
Per últim, EUPV (marca territorial d’IU) és un cas força curiós, ja que fa gala d’un desacomplexament fusterianista molt més acusat que el nacionalisme valencià, com si l’estigma que acompanya els defensors de Fuster no hi vagi amb ells. Si bé, cal aclarir, que parlem, a grans trets, d’un desacomplexament bàsicament simbòlic (ús de senyeres sense blau, denominació de la llengua com a català, èmfasi en la unitat de la llengua, de les sigles PV, defensa del nacionalisme cultural catalanista d’ACPV, etc.).
Una reflexió s’escau de tot això, segur que molts hi veuen la idea de treure vots al votant més proPPCC de Compromís, però llavors, la idea de Països Catalans, aquell fusterianisme omnipresent no restava al País Valencià? en què quedem? mentre uns n’amaguen el seu perfil “catalanista”, uns altres flirtegen i gairebé es postulen com a garants (repetim, simbòlics) d’aquest?
Entre tant, el feble independentisme d’esquerres al País Valencià, n’ha fet enguany una passa d’unitat precisament sota la figura de Joan Fuster, una ingeniosa idea dita “Nosaltres els fusterians”, on ERPV, SI-PV, i l’MDT cerquen reivindicar la vigència del mestre i l’apologia de la seva idea de plenitud nacional.
Sacralitzat per uns, marginat per una altres, encobert, ignorat, utilitzat, atacat i defensat, tot a parts iguals, sembla com si la figura fusteriana estigués condemnada a romandre dins la controvèrsia entre valencianistes, i també del catalanisme en general. Ell, que “només” volia generar un debat inexistent aleshores, sense conviccions predeterminades (ja se sap que una convicció és la petrificació d’una idea), avui dia es podria donar per satisfet, perquè de debat, n’ha generat a bastament, i el que queda…
