Jordi Muñoz
Un malentés en el si de l’Assemblea Nacional Catalana, que ha acabat
impedint l’entrada en igualtat de condicions de la federació de
Mallorca, ha tornat a posar sobre la taula una qüestió incòmoda que fa
temps que sura en l’ambient: quin és l’encaix dels Països Catalans en
el procés sobiranista obert a Catalunya? Si el Principat prem
l’accelerador, tot sol, cap a la independència, on queda la vella idea
d’un espai nacional comú a totes les terres de parla catalana, de
Salses a Guardamar i de Fraga a Maó? ¿Cal que ens n’oblidem o, per
contra, els hem de fer ben presents en aquest procés? No és una
qüestió fàcil, i fins ara, han predominat dues respostes, oposades però
no del tot satisfactòries.
D’una banda hi ha els que, plenament identificats amb el marc nacional
dels Països Catalans, viuen aquest procés amb una mescla d’incomoditat
i mala consciència, i de tant en tant fan proclames, gestos, campanyes
o jornades per reivindicar la ‘idea’, el mapa o la icona dels Països
Catalans. Alguns són sincers, a d’altres més aviat els mou l’estètica,
i es limiten a fer declamacions romàntiques de fidelitat eterna a la
nació completa sense preocupar-se gaire de com es construeix això. En
el millor dels casos, però, aquesta és una postura estèril que no
canvia res. En la seva pitjor versió, aquesta postura pot resultar
contraproduent, perquè associa, si més no implícitament, la idea dels
Països Catalans a un llast que Catalunya hauria d’arrossegar en aquest
‘procés’. És difícil trobar una estratègia més eficaç per fer
antipàtic el projecte dels Països Catalans que convertir-los en un fre
a un projecte col·lectiu com la independència de Catalunya.
A l’altre extrem, hi ha els que no en volen ni sentir a parlar,
d’aquest tema. Repeteixen que “ara no toca”, que aquesta és una
qüestió superada i que la més mínima menció al marc compartit és, ara
ja, sobrera. Cadascú ha de fer el seu camí, diuen, i no ens hem
d’entretenir en una idea romàntica però fracassada. Girem full. Hi ha
qui va més enllà i pràcticament defensa que només pensar-hi és
contraproduent, tant pel procés català com per als nacionalismes
valencians i illencs. Com si aquest fos el problema, d’uns i
d’altres! N’hi ha que, almenys, amaneixen la renúncia amb un optimisme
remarcable, que preveu que una hipotètica independència de Catalunya
tindria uns efectes gairebé taumatúrgics a la resta de països: obriria
els ulls i desvetllaria consciències adormides. És una possibilitat,
certament. Però no en tenim cap certesa, i la hipòtesi contrària és
també plausible.Confiar-hi i prou és una aposta arriscada.
Hi ha, però, marge per a una actitud alternativa. En efecte, els
Països Catalans en aquest procés ni hi són ni se’ls espera. Ningú amb
un mínim contacte amb la realitat se n’hauria de sorprendre: és
el que tenim. Ara bé: una vegada hem acceptat això amb naturalitat,
hem de donar per tancada la carpeta ‘Països Catalans’? ¿Hem de desar
la vella idea, els mapes i llibres en el calaix de les bones
intencions que mai van reeixir? Ni de bon tros. És ara precisament que
cal tenir-ne cura, preservar i reforçar tant com puguem els vincles
entre els nostres països. Però no per conrear la ingènua idea que el
País Valencià o les Illes s’incorporaran a un procés que no els
interpel·la: això no passarà, almenys en alguna generació. Cal
fer-ho per evitar que aquest procés allunye encara més uns territoris
que, econòmicament i culturalment, es necessiten. Som països petits, i
tenim una llengua i una cultura tan vives com fràgils, i un sistema
productiu molt malmès per una combinació dels errors propis i un
maltractament secular que compartim.
Concretament, la prioritat en aquest context hauria de ser fer difícil
que, en un hipotètic pacte amb Espanya per un nou estatus polític
–d’independència o del que siga-, les institucions catalanes
decidesquen pagar el preu d’oblidar-se completament i definitivament
de les relacions amb la resta dels Països Catalans. Per a alguns seria
un preu insignificant, per a nosaltres seria tràgic. Aquest és el risc
real, tangible i que caldria conjurar: amb independència o sense, la
llengua i cultura catalanes, i el nostre teixit productiu, tenen
moltes més probabilitats de sobreviure i progressar en un marc de
proximitat i cooperació entre els nostres territoris que si seguim,
temeràriament, donant-nos l’esquena. Recosim-nos, doncs. Amb
delicadesa, encert i perseverança.
(Publicat al diari ARA, 3 maig 2013)
