Joan del Alcàzar
L’actor i humorista -pallasso s’ha auto-titulat ell- Dani Mateo ha sigut imputat per mocar-se amb una bandera d’Espanya en el programa El Intermedio, que dirigeix El Gran Wyoming en La Sexta. Un jutge d’Instrucció va admetre la denúncia que l’organització Alternativa Sindical de Policia [sic] va presentar davant el jutjat de guàrdia contra el còmic per “ofensa a Espanya, els seus símbols i, per tant, a tota la societat democràtica”. Un portaveu d’aquest col·lectiu policial ha declarat que –en ser policies- estan “obligats a perseguir tot tipus de delictes”.
El jutge Carretero va citar Mateo per decidir si el còmic va cometre un delicte d’ofenses o ultratge a símbols d’Espanya amb publicitat [article 543 del Codi Penal], castigat amb una multa i fins a 12 mesos de reclusió; i, a més a més, per un delicte d’odi, [article 510], penat amb fins a quatre anys de presó. L’humorista es va negar a declarar, acollint-se al seu dret. A les portes del jutjat, Mateo va dir: “Estem portant davant un jutge a un pallasso per fer la seua faena”.
No és la primera vegada que Mateo ha de comparèixer en seu judicial per un sketch d’humor del programa El Intermedio. Ja va ocòrrer amb un altre sobre El Valle de los Caídos, en el que va ser imputat junt amb El Gran Wyoming; però, tots dos van ser finalment absolts. Veurem si en aquesta ocasió passa el mateix, que seria el més lògic i pertinent. L’assumpte, no obstant, hauria de fer-nos pensar en alguna cosa important. Anem a pams.
Tenim tres persones que intervenen en la seqüència: un policia, un jutge i un còmic. Sorprén que un agent de la llei que declara ser deutor de l’obligació de “perseguir tot tipus de delictes” comence per un que, presumptament, ha estat comés per un pallasso en un programa humorístic a la televisió. No hi ha d’altres delictes més importants per a Alternativa Sindical de Policia [sic], ni més urgents d’aturar o investigar, pel que sembla. S’ha ofès a Espanya i, per tant, diu el policia, “a tota la societat democràtica”. Si deixem de costat la hipèrbole, el que podem imaginar és que l’agent policial identifica afectivament eixa bandera amb Espanya, i allò que considera l’ofensa de Mateo la fa extensiva a tots els demòcrates espanyols. Una identificació excessiva, es mire com es mire. Però és la seua opinió, i la del seu col·lectiu; són els seus sentiments, o els seus interessos, ves a saber, allò que està al darrere de la denúncia.
Tot amb tot, més sorprenent és encara que el jutge, un funcionari de carrera, dels que formen l’elit dels funcionaris de l’Estat, que ha arribat on ha arribat després de molt d’estudiar, de molt de memoritzar articles i articles de tots els drets imaginables, de penal, de civil, d’internacional, d’administratiu, de constitucional, de processal, de laboral… confonga ficció i realitat. Allò d’El Intermedio era un sketch humorístic, en el que l’actor i pallasso Dani Mateo interpretava un gag ideat per l’equip de guionistes del programa. En qualsevol cas es tractaria d’un delicte de ficció, és a dir, no real; un hipotètic delicte al marge de la realitat, en un altre plànol distint del dels delictes concrets, tangibles, efectius. Algú podria pensar que poca faena tindrà el jutge Carretero si no despatxa la denúncia ràpidament i la desestima. Com que no ho ha fet, com que no l’ha arxivat, i és segur que té la taula plena de casos que jutjar, és lícit pensar que darrere de la decisió del magistrat hi ha alguna raó que potser se’ns escapa.
El tercer intervinent en la seqüència és l’actor, Dani Mateo. Va ser un sketch dolent, mancat de gràcia, inoportú, excessiu? És possible. És cosa de gustos i, com sabem, per a gustos, colors. El propi Wyoming fa sovint broma amb la mala qualitat dels seus guionistes, que no es mereixen allò que els paga. No és infreqüent que, com a part de l’acudit, de la broma, Wyoming reconega a càmera que allò que acaba de dir no té ninguna gràcia. També és recurrent que el propi Dani Mateo es burle del presentador, o que la pròpia Sandra Sabatés, que és l’única periodista del trio, faça carasses davant la gràcia inoportuna o fallida de Wyoming. Tot forma part de la ficció del programa. Un programa que obeeix a un lema que el jutge hauria de tindre en consideració: “Ja coneixen les notícies, ara els contarem la veritat”. Efectivament, la gràcia del programa està, en bona mesura, en pegar-li la volta a la notícia, en caricaturitzar-la, en interrogar-la, en treure-li punta amb afany de fer denúncia, sí, però també amb el desig de fer-ho amb humor, de vegades amb humor negre, de vegades amb burla i sarcasme, de vegades amb veritable acarnissament contra aquells a qui denuncien.
El quart element de la seqüència es la bandera i aquí és on, vertaderament, rau el problema. Quina bandera és aquesta i quin és el grau d’identificació que els ciutadans amb passaport espanyol senten per ella. No estaria mal que el CIS preguntés per això.
És en aquest context en el que Almudena Grandes va posar el dit en la nafra en la seua columna de veu a la Cadena SER. L’escriptora va dir: “Una bandera és en si mateixa un símbol de naturalesa fictícia, ja que un tros de tela no pot encarnar un país sencer, amb tot el seu territori i els seus habitants, sobretot quan, com a Espanya, una bona part de la població no s’identifica amb ella. Això és així, els agrade o no als jutges, ofenga o no a uns pocs policies”.
Vet aquí el problema: una bona part de la població no s’identifica amb eixa bandera, tot i que l’accepte –molts per imperatiu legal- com l’ensenya oficial d’Espanya. Acceptació no és afecte, no és identificació, no és assumpció d’aquesta representativitat amb caràcter universal. Fet i fet, és molt difícil que allò que provoca escàndol als membres d’Alternativa Sindical de Policia [sic] siga extensible, si més no, a una bona part de la ciutadania.
Qualsevol persona mínimament observadora constata que la bandera no juga en l’Espanya plurinacional el paper que juga en altres països europeus. Només el futbol, i no sempre, genera una proliferació de banderes en l’escenari públic. Però, si ho comparem amb el que passa als països veïns, és evident que alguna cosa no funciona respecte de la “banderita tu eres roja / banderita tu eres gualda”.
Si alcem la mirada i ens allunyem mar enllà, a Amèrica per exemple, ja siga al nord o al sud, als Estats Units o a les repúbliques llatinoamericanes, la respectiva bandera nacional està per tot arreu, en espais públics i privats, i és freqüent constatar una exhibició ad nauseam de les respectives banderes que no són, en cap cas, motiu de fricció o manca d’afecte, sinó tot el contrari.
No som pocs els que tenim clar per què no passa això a casa nostra; i podríem opinar sobre per què no existeix eixa identificació amb la bandera que el franquisme, els franquistes i els seus hereus patrimonialitzaren i continuen patrimonialitzant. Són aquests els que farien bé en reflexionar al voltant del per què eixa bandera no és el símbol universal que ells voldrien; per què els sentiments que desperta en una bona part de la ciutadania no són els dels policies de la denúncia a Dani Mateo.
Malauradament, sabem que aquests sectors són poc proclius a la reflexió. A bona part d’ells encara se’ls escauen els versos amargs d’Antonio Machado: “De diez cabezas, nueve / embisten y una piensa. / Nunca extrañéis que un bruto / se descuerne luchando por la idea”. En aquesta ocasió li ha tocat a Dani Mateo l’envestida. Esperem que el jutge dimensione adequadament la pretesa ofensa amb delicte d’odi afegit, i el pallasso puga continuar guanyant-se honradament la vida. Que la ficció és la ficció, i això ho saben Agamèmnon i el seu porquer.
