Jordi Muñoz
Un dels principis essencials perquè hi pugui haver un diàleg democràtic és el reconeixement de les raons de l’altre. En cap cas, en aquest context, reconèixer significa compartir, ni tant sols apreciar. Però sí que implica reconèixer-ne la legitimitat i, en darrera instància, la racionalitat. A Catalunya i a Espanya sembla que, en el debat sobre la independència, aquest principi bàsic s’ha anat perdent.
Un cert independentisme ha sigut molt cec respecte a les raons de l’altre, especialment dels catalans que no comparteixen el projecte independentista. Aquesta falta de reconeixement i, diria, d’empatia ha contribuït a la polarització política i al creixement del fenomen Ciutadans. En el debat democràtic sobre la qüestió cal tenir clar que els contraris a la independència tenen arguments no només legítims i racionals, sinó també importants per oposar-s’hi. Sigui per raons vinculades a la identitat i els vincles afectius, per mera aversió al risc i la incertesa associada a la independència, per desconfiança envers els partits i líders polítics independentistes o per una voluntat més instrumental de mantenir Espanya com a espai primari de decisió política, i de redistribució. Menysprear aquests arguments, des del punt de vista independentista, no serveix per a res més que per degradar el debat, i per reforçar-los. Entendre’ls i mirar de dialogar-hi des del reconeixement seria molt més productiu des de tots els punts de vista.
I això és especialment important precisament perquè la manca de reconeixement de les raons de l’independentisme és un element fonamental del discurs espanyolista. No fa gaires dies José Zaragoza, del PSC, ho expressava de manera molt crua: “Casi la mitad de los catalanes han abrazado la nueva religión del independentismo: tienen fe en ello, organizan grandes procesiones, siguen a los apóstoles de la causa y consideran positivo el martirio. Por eso todo diálogo es dificilísimo. Las emociones han sustituido a la razón”. No és més que una declinació sintètica d’un argument de fons que es repeteix de manera insistent i constant als grans mitjans espanyols: l’independentisme respon a una pulsió irracional i, per tant, no hi ha diàleg possible. Per això les analogies amb l’integrisme religiós i el nazisme i altres formes de totalitarisme són tan freqüents en el discurs espanyolista sobre l’independentisme. O, en altres versions potser encara més preocupants, l’analogia és amb una infecció o malaltia.
Això que diu Zaragoza ressona molt clarament en un cert discurs de la dreta espanyola. Des de Jiménez Losantos a Aznar, passant per Albert Rivera o Pablo Casado. La competència és ferotge. Però diria que aquests no necessiten gaires giragonses perquè en la seva tradició política el no reconeixement de la legitimitat de l’independentisme ja venia de sèrie. En canvi, crec que aquestes apel·lacions són especialment importants en l’entorn del centreesquerra espanyolista i per això han sigut tan freqüents a les pàgines d’opinió d’’El País’.
Potser és la justificació necessària per al seu alineament amb la dreta en aquest tema. I potser, també, és l’instrument per justificar una involució com la del PSC, que no fa tants anys encara defensava una solució escocesa o quebequesa. Perquè el debat sobre la independència només es pot solucionar amb una confrontació democràtica de projectes si es reconeix la legitimitat de l’altre. Si no es reconeix el projecte independentista com un projecte legítim, racional i democràtic no hi ha lloc per a la solució democràtica i només queda la imposició.
Un cop estigmatitzat l’independentisme com un moviment fanàtic, totalitari, violent o patològic, llavors no ens hem de sorprendre que s’imposi la lògica schmittiana de l’amic-enemic que sembla inspirar la resposta dels aparells de l’estat, des de l’executiu al judicial, passant per la monarquia i els grans mitjans. És allò que, segons hem pogut saber, deia un magistrat al canal de correu del CGPJ: “Con los golpistas no se negocia ni se dialoga”.
Aquesta és, doncs, la base ideològica fonamental de la resposta de l’Estat. Això explica, per una banda, el tancament absolut a les demandes de la majoria parlamentària catalana: des de 2010 no només s’ha negat tota possibilitat de parlar sobre el referèndum, sinó que fins i tot s’ha produït un retrocés palpable en l’autonomia. I explica també la lògica repressiva: l’ús dels cossos policials com a agents de repressió política, l’empresonament dels Jordis i del Govern, el seu processament per delictes clarament inexistents i la vulneració de tota mena de drets fonamentals i garanties jurídiques bàsiques.
Per tant, si no es posa en qüestió i s’afebleix aquesta concepció deslegitimadora de l’independentisme, no hi ha diàleg ni solució possible. I és molt difícil que això passi, per una sèrie de raons. Primer, perquè després de tanta insistència en aquesta idea, ara ja és una concepció ben assentada que ha traspassat fins i tot a un cert sentit comú popular que ha acabat combregant amb una idea difusa que la vida a Catalunya és una mena de malson orwellià. Segon, perquè l’Estat està molt més còmode amb la imposició que amb el diàleg i la resolució democràtica de la qüestió, que veu com una amenaça potencial a l’’statu quo’. I, per tant, és una idea molt funcional. I, finalment, perquè el nacionalisme de la dreta espanyola és una força que exerceix una gran capacitat d’intimidació sobre el centreesquerra.
Si realment els preocupa la convivència, doncs, els defensors a Catalunya de la unitat d’Espanya haurien de combatre i no alimentar aquest relat de la irracionalitat, el totalitarisme i la manca de legitimitat de l’independentisme. També l’independentisme ha d’aprofundir en el seu reconeixement i empatia amb les raons dels ciutadans catalans que s’hi oposen, esclar. Però en aquest cas no seria just caure en l’equivalència equidistant, ja que l’independentisme està, i ha estat sempre, obert al diàleg polític, i es planteja sempre la solució escocesa com a prioritat.
(ARA, 21 de stembre 2018)
