Joan del Alcàzar
Vaig rebre aquesta setmana un correu des d’un diari digital argentí, Infobae.com, demanant-me respostes a un qüestionari sobre el que en diuen eleccions municipals a Cuba, del diumenge 26 de novembre. No sé si hi ha experts en eleccions cubanes, però jo no em conte entre ells per descomptat. No obstant això, com el qüestionari era ampli i no es cenyia a la cita electoral, vaig respondre amb gust.
Abans de fer-ho vaig visitar la web del diari oficial Granma, el diari opositor que dirigeix des de l’interior de l’illa Yoani Sánchez –14ymedio.com-, així com el portal de notícies Cibercuba, que s’edita des dels Estats Units. Com gairebé sempre que m’acoste a l’actualitat interna de Cuba, la realitat supera la ficció.
Vaig descobrir que el 25 de novembre s’ha complert el primer aniversari de la mort de Fidel Castro i l’efemèride apareix reflectida en els tres mitjans referits, amb diferent èmfasi, és clar. Al Granma, òrgan oficial del PCC, el record al líder desaparegut ho inunda tot, literalment. No em causa sorpresa, però, que la referència a la cita electoral municipal siga tot just testimonial. En 14ymedio.com la realitat informativa és molt diferent pel que fa al dirigent mort i similar pel que fa a les eleccions. Cibercuba, per la seva banda, ignora la cita a les urnes, però ofereix dues perles sobre l’aniversari de la mort de Castro. Una és una notícia d’una compareixença de François Hollande a Madagascar, amb motiu d’una cimera francòfona, amb un titular que impacta: “Presidente de Francia envía al pueblo cubano sus condolencias por la muerte de Fidel”. Emmanuel Macron no ha arribat a l’Elisi encara, pel que sembla.
L’altra perla informativa de Cibercuba és un vídeo en què uns xiquets, pertanyents a l’Organización de Pioneros José Martí (OPJM), plataforma oficialista que agrupa els estudiants des de l’ensenyament primari, declamen el poema Cançó a Fidel de la poetessa Carilda Oliver Labra. El titular de la notícia és: “Pioneros cubanos recitan “Canción a Fidel”, el “novio de todas las niñas que tienen el sueño recto”. Efectivament, el poema és en si mateix surrealista, encara més recitat per infants de deu o onze anys: Ese Fidel insurrecto / respetado por las piñas, / novio de todas las niñas /que tienen el sueño recto / (…) Gracias por ser de verdad, / gracias por hacemos hombres, / gracias por cuidar los nombres / que tiene la libertad… / Gracias por tu dignidad, / gracias por tu rifle fiel, / por tu pluma y tu papel, / por tu ingle de varón. / Gracias por tu corazón, / ¡Gracias por todo, Fidel!
Un dels molts homenatges, incomptables, que apareixen en el Granma és una cançó, que podem escoltar en el vídeo de la gravació amb diversos cantants, joves tots ells. El títol és ben expressiu: “Cabalgando con Fidel”, i el subtítol de la notícia, també: “El poble cubà continua el rumb marcat pel seu guia”. Destaquem una de les estrofes, cantada per una xica de preciosa veu: “Hoy no quiero decirte comandante / ni barbudo ni gigante / todo lo que sé de ti / Hoy quiero gritarte, padre mío / no te sueltes de mi mano / aún no se andar bien sin ti”.
Sembla que a Cuba el temps es va aturar. Però segurament no és ben bé així, sinó simplement el que passa és que resulta més fàcil parlar i recordar el passat que abordar els problemes i la realitat del present.
Per això, quan el periodista argentí em preguntava si, al meu entendre, les eleccions d’aquest diumenge marquen l’inici del procés de successió de Raúl Castro, la meua resposta va ser extensa. Parlar d’eleccions a Cuba és una cosa que condueix a error, perquè aquestes no responen en absolut al que a Occident entenem per comicis democràtics. Els ciutadans trien entre una oferta limitada de candidats que ja formen part del sistema. No es diferencien per oferir propostes diferents, ni defensen una cosa que s’assemble a un programa polític i, en última instància, tots els que finalment accedeixen als càrrecs hauran de ser membres del mateix partit, el PCC. Per tant, parlar d’eleccions a Cuba exigeix utilitzar moltes cometes. Constitueixen, en realitat, el procediment del règim castrista per renovar parcialment els seus quadres dirigents en els diferents nivells. Raúl Castro i el PCC, al costat de les Forces Armades Revolucionàries, FAR, busquen un relleu suau i segur per a la gerontocràcia dirigent que res canvie. L’actual mandatari és un ancià, com en general bona part de la direcció política del país. La majoria dels dirigents estan més enllà dels vuitanta anys.
L’última de les preguntes del qüestionari em va resultar la més amarga de respondre: Què podria canviar a Cuba després de l’eixida de Raúl Castro del poder? Vaig contestar el següent: Sóc extremadament pessimista respecte a l’evolució de Cuba en els propers anys. Amb Obama a la Casa Blanca hi va haver un temps d’esperança, però després l’arribada de Trump aquella es va esvair en la boira. El règim cubà va fracassar socialment fa més d’un quart de segle. Concretament des que va caure la URSS, el seu soci i amic generós. El socialisme cubà no proveeix a la majoria dels seus ciutadans ni tan sols de l’alimentació bàsica i necessària; els serveis educatius i sanitaris, que dècades enrere van donar merescuda fama al règim, pateixen les dràstiques retallades pressupostàries així com mancances de tot tipus que s’arrosseguen des de finals dels anys vuitanta; a més, en el món interconnectat en què vivim, els cubans -particularment els professionals, els estudiants i la joventut en general- no hi manquen només de les llibertats fonamentals, sinó també d’una cosa tan imprescindible en la nostra època com l’accés a Internet, limitació que els margina del món global i que llasta, també, la capacitat formativa a les seues escoles i les seues universitats. L’anomenada generació dels “néts de la revolució” està fastiguejada i desesperada per la seua falta de futur, per això bona part dels que -per un o altre motiu, per una o altra via- aconsegueixen marxar del país fan l’impossible per no tornar. Són ells, crec, els que amb més força expressen aquest pessimisme existencial de què em faig ressò.
Veritablement, veient i llegint allò publicat amb motiu de l’aniversari de la mort de Fidel Castro, sembla que a Cuba el rellotge està absolutament aturat.
