Joan del Alcázar
Molt malament està la situació de Catalunya. És evident que la polarització i la crispació són creixents. Els diaris catalans parlaven de la borrascosa sessió en la que va ser aprovada la Llei del Referèndum. L’editorial de La Vanguardia, sota el títol Crisi d’Estat, afirmava “Tensa, confusa i convulsa, la sessió parlamentària va ser un reflex clar de la divisió política i social que suscita l’aventura que han decidit emprendre els independentistes”; El Periódico de Catalunya, al seu torn, amb el títol La consumació d’un fracàs, afirmava: “La consulta està suposadament emparada per una llei aprovada després de violentar les normes del Parlament en un procés mancat d’elementals garanties democràtiques i en el qual es va excloure la meitat de l’hemicicle”; el diari digital Ara.Cat, tot i des d’altre posicionament, apuntava: “La d’ahir va ser una sessió trista pels retrets de manca de garanties de l’oposició i el posicionament del Consell de Garanties Estatutàries, que va deixar clar unànimement el dret dels diputats a demanar-li dictàmens abans de la votació tot i que la seva opinió no sigui vinculant. La ficció política que assegurava que es podia convocar els catalans a votar sense forçar els procediments s’ha acabat, i ningú, a hores d’ara, se’n pot sorprendre”.
L’Ara, clar, explicava que no es podia haver fet una altra cosa: “La manera no ha sigut la desitjada per ningú, com van reconèixer des de JxSí. Però quina era l’alternativa? Des de la sentència del TC no hi ha proposta per a Catalunya més enllà de la dissolució dins de la uniformitat i la unicitat d’Espanya”. El Periódico pronosticava: “Les conseqüències són imprevisibles, ja que és desconeguda la situació en què la irresponsabilitat, el frentisme, el radicalisme i l’immobilisme d’uns i altres han portat Catalunya”. Mentrimentres, La Vanguardia sentenciava al seu editorial: “Els esdeveniments d’ahir malmeten la institucionalitat catalana, deixen a la intempèrie la meitat de la societat, debiliten la causa de Catalunya en els debats públics, entelen la imatge del país a Europa i debiliten el mateix independentisme. Aquest no és el camí”.
És difícil no coincidir en l’afirmació final: aquest no és el camí, no pot ser el camí. Podem discutir quina ha de ser la senda, però resulta evident que no és aquella per la qual s’avança ara.
Una de les intervencions més notables de tot el debat al Parlament de Catalunya, sinó la que més, va ser la de Joan Coscubiela, portaveu de la coalició Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), qui digué que s’havien viscut en aquell Parlament 48 hores negres en les que la majoria no havia aconseguit més que aprovar una llei que situa Catalunya en el terreny de la política ficció.
A Coscubiela li han plogut crítiques, desqualificacions, menyspreus i insults a mansalva. Tots els que van sentir-se despullats per les seues crítiques al procediment parlamentari i per les preguntes sense resposta al desenvolupament de la Llei del Referèndum han carregat contra el diputat, oblidant no sols que ell mateix es va definir com a sobiranista, sinó fent malbé el seu currículum antifranquista i catalanista acreditat per més de quatre dècades.
No són pocs els que s’han sentit representats per Joan Coscubiela, qui en acabar la seua segona intervenció va rebre els aplaudiments dels diputats de l’oposició posats dempeus. És extraordinària la situació política actual a Catalunya: els independentistes fan sang al diputat de CSQEP perquè el van aplaudir els del PP. De les palmes de Ciutadans i del PSOE no cal que en parlem, però que la cosa rellevant siga que García Albiol i els seus aplaudiren Coscubiela és certament cosa notable. Aquest els havia dit poquet i bo, havia parlat de la bunquerització del PP, de la utilització de les clavegueres de l’Estat, d’apostar únicament per la repressió tot renunciant a la política, de ser el partit de la mordassa i els hereus de Manuel Fraga (“La calle es mía”), i així i tot el van victorejar al crit de de-mo-crà-cia, de-mo-crà-cia. Per a sorpresa de propis i estranys, allò que l’independentisme ha posat de relleu, allò en el que ha fet èmfasi, no és en la poca vergonya dels diputats del PP d’aplaudir Coscubiela, sinó el pecat d’aquest per… deixar-se aplaudir per aquells als que havia denunciat sense miraments.
Pel que sembla, allò que interessa és tensar la situació al màxim des de les emocions, renunciant a la racionalitat. Els atacs a Coscubiela, la desqualificació i la deslegitimació de la persona i dels seus arguments són el resultat del procés que estem patint. L’emocràcia com a paradigma de la realitat política, l’emocràcia de les emocions primàries, que tot s’ha de dir.
No importa que Coscubiela deixara clar que el pacte social i polític de 1978 està esgotadíssim, ni que lamentara que s’haja perdut en 48 hores negres l’autoritat moral de la defensa de les urnes. No importa que afirmara la legitimitat de l’independentisme i de l’objectiu de construir la República Catalana. Allò que se li retreu al diputat, allò pel que se l’insulta és perquè va mostrar la nuesa dels responsables polítics del Procés.
Com sabem, fer una llei és cosa fàcil atés que sols cal tindre els vots necessaris al Parlament. Però, i aplicar-la, fer-la efectiva sense la capacitat per a fer-la obeir? Això, ja ho hem dit, és entrar en el terreny de la política ficció.
La Llei aprovada preveu què, una vegada independents, Catalunya pactarà amb Espanya moltes coses. Per exemple, apuntava Coscubiela, la doble nacionalitat, la sobirania terrestre i marítima, la sobirania tributària, el sistema de cotització a la Seguretat Social, etc., etc., etc. Com van pactar això amb qui no ha volgut arribar a un acord ni amb la realització d’un referèndum, preguntava el diputat al president Puigdemont. Com va a resoldre’s el problema de les pensions sense disposar ni tan sols de les bases de dades de la Seguretat Social? És legítim lluitar per la independència, però no ho és enganyar a la gent. Això no és legítim, va concloure el diputat de CSQEP.
Indicadors n’hi ha de que molts ciutadans estan en sintonia amb la intervenció de Joan Coscubiela, i també de que altres estan a les seues antípodes, molts dels quals desconeixen o obliden el currículum polític del cavaller i el seu compromís amb l’esquerra catalanista des de sempre. Convindria que els qui el desqualifiquen mostraren una miqueta de respecte pel diputat i per aquells que hi coincideixen amb ell. És incorrecte entendre que la realitat és binària. No estar a favor de la independència és compatible amb exigir la realització d’un referèndum d’acord amb els criteris internacionals definits per la Comissió de Venècia. Estar a favor de la convocatòria d’un referèndum no significa estar a favor de qualsevol referèndum. No estar a favor de la independència no és igual a ser nacionalista espanyol, ni fatxa, ni botifler, ni lerrouxista, ni traïdor a les legítimes aspiracions polítiques encara que ultrapassen els marcs legals actuals. Els distints actors polítics –i també la ciutadania en general- haurien d’abandonar l’emocràcia i obrir de bat a bat les portes del diàleg, del debat i del pacte. Convençuts, això sí, que la situació no es resoldrà en un termini breu.
Com va dir Coscubiela, convindria no oblidar que és el PP, amb Mariano Rajoy al front, el màxim responsable de la situació de crisi d’Estat com no hem conegut des de febrer de 1981. D’una crisi de la que no es podrà eixir amb antagonismes irreconciliables, com tampoc amb judicialització extrema i actuacions policials. Tard o d’hora caldrà raonar i pactar, però mentrimentres convindria entendre que Joan Coscubiela no és l’enemic per a ningú –tal vegada l’adversari- que alguns han dibuixat, és un home carregat de seny que va acomplir amb la seua obligació com a parlamentari honest, i que va aportar al debat les reflexions i les preguntes que va considerar. Malauradament, recordava Gary Cooper en Sols davant el perill (High Noon, 1952).
L’actual majoria parlamentaria va preferir no respondre-les, i els seus hooligans s’han dedicat a atacar sense pietat l’incòmode diputat de CSQEP, que va rebre foc amic també des de les seues pròpies files. Malament anem.
