Joan del Alcàzar
Quan era xiquet, ja fa massa anys, en els seixanta, amb Franco encara al Pardo, vivito y amargando, la Setmana Santa era un malson per als que no érem fills de família religiosa. Per als que sí ho eren segurament també, però això hauria de explicar-ho un altre.
S’imposava, sense dret a reclam, una mena de dol rigorós. No es cantava, no s’expressava alegria alguna, no s’exterioritzava cap signe que declarés felicitat, per modesta que aquesta fos. Les emissores de ràdio, les poques que hi havia, emetien música clàssica, preferentment sacra. Res de goig o content, tot havia de ser trist, fúnebre, dramàtic.
Era molt menut, no tindria encara els deu anys, i vaig baixar l’escala de l’edifici saltant esglaons i xiulant, imagine que feliç perquè aniria a trobar-me amb els amics. La portera va sortir de la seva garita com per un ressort i em va aturar amb escarafalls exigint silenci. No recorde les seues paraules, perquè l’ensurt m’havia paralitzat, però em parlava de “la mort de nostre Senyor”, i m’amenaçava amb les penes de l’infern. Vaig eixir d’allà mort de por i convençut d’haver comès un pecat dels més greus. Una de les dues fulles de la porta del pati romania tancada, com quan moria un veí. Molta por.
La Setmana Santa va tindre, amb més força des de llavors, uns tints tenebrosos per a mi. Era temps de silenci, de pregària i recolliment, deien. Sort que més endavant em vaig reconciliar amb la música clàssica, perquè crec que en aquell temps van fer tot el que van poder perquè la detestés en associar-la a repressió, dolor, patiment, mort.
Així eren moltes coses en aquella Espanya casernària i beata. Tot s’imposava, res s’explicava, tot s’exigia, res es discutia. I el que s’imposava i s’exigia eren les formes, les pautes, els dogmes dels que havien vençut en la guerra. Que a cap vençut ni fill de vençut se li passés pel cap oblidar-se d’això; que ningú descurés aquesta realitat. Tothom a cantar l’himne feixista i a aixecar el braç quan l’autoritat ho considerés, tothom a missa, tothom a rebre la Formació de l’Esperit Nacional, tothom a memoritzar l’últim comunicat de guerra signat per Franco l’1 d’abril de 1939.
Tinc aquests records quan llegeixc que el Ministeri de Defensa ha enviat una circular a totes les instal·lacions militars en la qual ordena que “des de les 14:00 hores del Dijous Sant fins a les 00:01 hores del Diumenge de Resurrecció, l’ensenya nacional onejarà a mig pal en totes les unitats, bases, centres i aquarteraments “.
Malo és que el Ministeri de Dolores Cospedal oblide un decret vigent, aprovat per la tristament morta Carme Chacón, en què es va establir que la bandera s’arriarà a mig pal només per la mort de militars en acte de servei, el rei , el seu hereu, consort o els dies de dol nacional. No obstant això, és encara pitjor l’explicació que dóna el Govern. Sempre és així amb el PP, dolent el que fan, i pitjor quan t’ho expliquen.
Diu el Ministeri que amb aquesta disposició es “respecta l’exercici de la llibertat religiosa” i que aquesta mesura “forma part de la tradició secular dels exèrcits”.
Bonica manera de respectar la llibertat religiosa en un país aconfessional, en què l’article 16.3 de la seva Constitució diu: “Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions “.
Estem, em tem, cada dia més a prop d’aquelles pautes que van marcar la meva infantesa. Des del Govern actual, el del PP que presideix Rajoy, es dirigeix l’Estat des de la seva llibertat religiosa, des de les seues creences, des de la seva confessionalitat, des de la seua [interpretació de la] Constitució. Així, quan se’ns explica, displicents, que això de la bandera a mig pal entronca en la tradició secular de l’exèrcit, hem d’entendre que no hi ha ni hi ha hagut cap altre exèrcit més que el seu, que l’exèrcit que va romandre lleial a la legítima República Espanyola aquest no era un exèrcit, era una horda … o similar.
Aquest exèrcit del que parlen és el mateix que en aquests dies envia un escamot de legionaris a custodiar el Crist de la Bona Mort a la processó de Dijous Sant a Màlaga. I allà, fent virils malabarismes amb el crucificat, i davant la mirada atenta de la ministra Cospedal, li canten el seu himne, el de la Legió, aquell de “soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tal leal compañera”.
Veig i sent, i em faig la pregunta que no vaig saber fer-me en aquelles setmanes santes de la meva infantesa: Què tinc jo a veure amb aquesta gent?
