Volker Ullrich
Hi ha motius de preocupació? No, considerava Nikolaus Sieveking, empleat a l’Arxiu d’Economia Mundial, de Hamburg: “Fer-ne, de l’arribada de Hitler a la cancelleria, un esdeveniment sensacional, em sembla tan infantil que ho deixe als seus seguidors fidels”, anotava el 30 de gener de 1933 al seu diari.
A l’igual que Sieveking molts altres alemanys no varen percebre d’entrada aquesta data com un tombant dramàtic. Gairebé ningú se n’adonà del que significava realment el nomenament de Hitler com a canceller del Reich. Molts reaccionaren amb una indiferència sorprenent davant aquest esdeveniment.
El canceller del gabinet presidencial havia canviat dues vegades en el decurs del 1932: Heinrich Brüning havia estat substituït a principi de juny per Franz von Papen i aquest al seu torn per Kurt von Schleicher a principi de desembre. La gent gairebé s’havia avesat a aquest ritme. Per què no havia de ser el govern de Hitler un altre episodi d’aquesta mena, i prou? Al noticiari Wochenschau, que es projectava a les sales de cine alemanyes, l’acte da jurament del nou gabinet apareixia com a darrera informació, just davant dels esports.
I tot això malgrat que Hitler, al Mein Kampf i en innombrables discursos anteriors a 1933, no havia amagat mai el que pensava fer una vegada arribat al poder: abolir el “sistema” democràtic de la República de Weimar, “eradicar” el “marxisme” (que es referia tant a la socialdemocràcia com al comunisme) i “expulsar” els jueus d’Alemanya. Pel que fa a la política exterior, no havia fet cap secret del fet que el primer pas era la revisió del Tractat de Versalles, però l’objectiu a llarg termini era la conquista de “Lebensraum a l’Est”.
La camarilla del president del Reich, Paul von Hindenburg, que a través d’un joc d’intrigues havia dut Hitler al poder, estava totalment d’acord amb ell en l’objectiu d’impedir un retorn a la democràcia parlamentària, segar les cadenes de Versalles, emprendre un rearmament massiu de l’Exèrcit i fer d’Alemanya novament la primera potència a Europa. Quant a les altres declaracions d’intencions de Hitler, els seus aliats conservadors tenien tendència a descartar-les com a mera retòrica. Una vegada en el càrrec, actuaria de forma raonable. D’altra banda, pensaven que tenien a Hitler tan “subjectat” que podrien controlar les seues ànsies de poder i la dinàmica del seu moviment. “I què voleu?”, va retrucar el vicecanceller Papen, el veritable arquitecte de l’aliança del 30 de gener, als seus crítics: “Tinc la confiança de Hindenburg. En dos mesos haurem posat Hitler en un racó, i ja rondinarà!”
No podia subestimar-se d’una manera més imprudent la voluntat de poder de Hitler. Era veritat que els nous ministres conservadors tenien una clara majoria sobre els nacional-socialistes al si del “gabinet de concentració nacional”. Però Hitler ja s’havia cuidat que dos ministeris clau quedaren en mans d’homes seus. Wilhelm Frick es va fer amb el Ministeri de l’Interior del Reich. Hermann Göring era ministre sense cartera, però a canvi fou nomenat ministre de l’Interior de Prússia i això li va permetre fer-se amb el control de la policia a les ciutats més grans d’Alemanya, una palanca essencial per a la implantació de la dictadura nazi.
El magnat de la premsa i president del Partit Popular Nacional Alemany, Alfred Hugenberg, era considerat l’home fort del nou govern. Se li confiaren els ministeris d’Economia i d’Agricultura, tant del Reich com de Prússia. Que Hugenberg li digués ja el 31 de gener a l’alcalde de Leipzig, Carl Goerdeler, que havia fet “l’estupidesa més gran” de la seua vida per haver-se aliat amb el “més gran demagog de la història”, té poca credibilitat. Perquè Hugenberg, a l’igual que Papen i la resta de ministres conservadors, estava convençut que podria dirigir Hitler d’acord amb les seues prioritats.
Una il·lusió que compartia amb els representants de la gran indústria. En un article editorial del Deutsche Allgemeine Zeitung, el mitjà més proper a la indústria pesada, el cap de redacció Fritz Klein afirmava que la col·laboració amb els nacional-socialistes seria probablement “difícil i no mancada de tensions”, però alguna vegada s’havia de gosar fer “el salt al buit”, perquè el moviment de Hitler s’havia convertit en el factor polític més potent a Alemanya. El líder del NSDAP havia de demostrar “si té fusta d’estadista”. A les Borses no hi va haver cap mostra de neguit; hom esperava esdeveniments, sense més.
No tan sols els conservadors que ajudaren Hitler a pujar al poder, també els seus adversaris en el camp dels republicans, es varen equivocar molt sobre la veritable correlació de forces existent. El 31 de gener el Comte Harry Kessler, el diplomàtic i mecenes de les arts, reportava una conversa amb Hugo Simon, un antic estret col·laborador de Walther Rathenau, el ministre d’Afers Exteriors assassinat el 1922: “Considera Hitler presoner de Hugenberg i Papen.” Aparentment Kessler compartia aquesta opinió perquè pocs dies després profetitzava que el nou govern duraria poc, perquè es sustentava només en “els tripijocs i el joc d’intrigues de Papen”. I afegia: “Hitler ja deu haver-se’n adonat que ha estat víctima d’una ensarronada. Està lligat de peus i mans a aquest govern i no pot ni avançar ni retrocedir.”
“Senyals de tempesta” En Història d’un alemany, escrita en 1939 al seu exili a Anglaterra, el publicista Sebastian Haffner explicava “l’horror gelat” que li va produir sis anys abans, quan treballava com a oficial al tribunal arbitral de Berlín, la notícia del nomenament de Hitler com a canceller. Durant un instant havia ensumat “quasi físicament la fortor de sang i brutícia d’aquell individu, Hitler”. Però l’horabaixa mateix d’aquell 30 de gener havia debatut amb son pare, home liberal i pedagog reformista, les perspectives del nou govern i ràpidament es varen posar d’acord en què si bé podia fer molt de mal, no duraria massa. “Un govern profundament reaccionari en conjunt, amb Hitler com a ornament. Tret d’aquest afegit, no es diferenciava gaire dels dos governs anteriors, que havien succeït Brünning […]. No, tot comptat i debatut, aquest govern no era cap motiu de preocupació.”
No serà tan greu… -aquest era també el to dels gran diaris liberals. Theodor Wollf, cap de redacció del Berliner Tagblatt, veia en el nou gabinet la realització d’allò que s’havien proposat com a objectiu els diferents grups de la dreta en la reunió de Bad Harzburg el 1931. “Aconseguit. Hitler és canceller del Reich, Papen vice-canceller, Hugenberg dictador de l’economia, és a dir, els càrrecs s’han repartit com els senyors del ‘Harzburger Front’ volien.” Així començava el seu editorial del 31 de gener. El nou govern no estalviaria mesures “per subjectar els seus adversaris i reduir-los al silenci”. La prohibició del Partit Comunista figurava al programa, i es podia comptar amb una limitació de la llibertat de premsa. Però la imaginació d’un periodista en general tan clarivident com ell no bastava per a fer-se una idea mitjanament realista de les possibilitats a l’abast d’una dictadura totalitària. Hi ha “un llindar que no traspassarà el poder”, concloïa. En el poble alemany, que sempre ha estat orgullós “de la llibertat de pensament i de paraula” bategaria “la resistència intel·lectual i espiritual” i posaria límits a qualsevol ambició dictatorial.
Al Frankfurter Zeitung el redactor de política nacional Benno Reifenberg expressava els seus dubtes quant a la “qualificació humana” de Hitler per al càrrec de canceller del Reich, però no excloïa que canviés amb la nova responsabilitat que assumia i es fes mereixedor de respecte. A l’igual que Theodor Wolff, Reichenberg considerava que denotava “un terrible desconeixement de la nostra nació el fet de creure que se li podria imposar un règim dictatorial”: “La diversitat del poble alemany exigeix la democràcia”.
Menys confiat es mostrava el cap de redacció Julius Elbau, del Vossische Zeitung. “Hi ha senyals de tempesta”, deia al seu primer comentari. Certament, Hitler no havia pogut imposar-se amb la seua pretensió d’exercir el poder tot sol: “No és un gabinet Hitler, sinó un govern Hitler/Papen/Hindenburg”. Però malgrat les diferències internes, aquest triumvirat estava d’acord a “dur a terme un trencament absolut amb el que ha existit fins ara”. Davant d’aquesta perspectiva, el diari advertia: “Un experiment perillós que només podem contemplar amb la més profunda preocupació i una desconfiança extrema.”
També estava preocupada l’esquerra. En el seu manifest del 30 de gener la direcció del partit i del grup parlamentari de l’SPD havien cridat als seus militants i simpatitzants a dur “la lluita en el terreny de la Constitució”. Qualsevol intent del nou govern de dretes de conculcar la Constitució “xocarà amb la resistència més resolta de la classe obrera i dels amants de la llibertat de tots els sectors socials.” Atenint-se de manera estricta a la seua posició de defensa de la legalitat, la direcció de l’SPD no se n’adonava del fet que els governs presidencials anteriors ja havien soscavat la Constitució democràtica de la República de Weimar i que Hitler no dubtaria a destruir-ne les darreres restes.
També errà la valoració el KPD, que cridà a la “vaga general contra la dictadura feixista de Hitler, Hugenberg, Papen”. Davant la realitat de sis milions d’aturats, entre els qui tenien ocupació no hi havia cap proclivitat a exposar-se. La crida a organitzar conjuntament un front de defensa, d’altra banda, trobà un ressò molt escàs entre els socialdemòcrates, que no podien oblidar-se tan fàcilment que feia molt poc encara que els comunistes els insultaven com a “social-feixistes”.
Els sindicats tampoc tenien cap intenció de llançar-se a l’activisme extraparlamentari. “Organització, i no manifestació: aquesta és la consigna del moment!”, declarava el president de la Confederació General dels Sindicats alemanys, Theodor Leipart, el 31 de gener. Per als representants del moviment obrer socialdemòcrata, Hitler era un instrument de les velles elits de poder reaccionàries, de la gran propietat rural de les regions a l’est de l’Elba i la indústria pesada de Renània-Westfàlia. En un discurs pronunciat a principis de 1933 Kurt Schumacher, diputat al Reichstag per l’SPD, digué que el Führer del NSDAP era una mera “figura decorativa”: “El nou gabinet diuen que és el govern d’Adolf Hitler, però és el govern d’Alfred Hugenberg. Adolf Hitler pot xerrar, però qui farà i desfarà és Hugenberg.”
No es podia desconèixer d’una manera més grotesca el perill que emanava de Hitler. La major part dels líders socialdemòcrates i sindicalistes s’havien format en l’època del Kaiser, abans de Weimar. Podien imaginar, en tot cas, una repressió a l’estil de la llei contra els socialistes de Bismarck, però no que algú es proposés seriosament la destrucció total del moviment obrer.
A Hitler només li varen caldre cinc mesos El fet que hagués arribat al poder un antisemita fanàtic hauria d’haver neguitejat profundament els jueus que vivien a Alemanya. Però no fou així. “En qualsevol cas, avui és més vàlida que mai la consigna de calma i esperar!” Així concloïa la Presidència del Centralverein deutscher Staatsbürger jüdischen Glaubens [Associació central de ciutadans alemanys de fe jueva] la seua declaració del 30 de gener. Si bé acollia el nou govern “evidentment amb gran desconfiança”, considerava, això no obstant, que el president del Reich, Hindenburg, era “el pol tranquil·litzador”. No hi havia cap dubte del seu “sentit de la justícia” i de la seua “lleialtat a la Constitució”. Per això estaven convençuts que “ningú gosarà” “atemptar contra els nostres drets constitucionals”. En un editorial del Jüdische Rundschau del 31 de gener, a més, s’expressava l’esperança “que també al si del poble alemany estaran despertes les forces que s’oposarien a una bàrbara política anti-jueva.” Només haurien de passar unes setmanes perquè totes aquestes hipòtesis es demostraren il·lusòries.
També els diplomàtics estrangers es varen formar idees equivocades sobre la naturalesa real del canvi de poder que s’acabava de produir. I no foren els que menys s’equivocaren. El cònsol general americà a Berlín, George S. Messersmith, per exemple, deia que era difícil formular una predicció clara sobre el futur del govern Hitler, però suposava que seria tan sols un fenomen transitori cap a una situació política més estable. Segons l’ambaixador anglès Horace Rumbold, tot indicava que els conservadors havien reeixit a encerclar Hitler. Però pronosticava que aviat podrien sorgir conflictes entre uns aliats tan diferents, perquè l’objectiu de Papen i Hugenberg d’una restauració monàrquica no era compatible amb els plans de Hitler. Recomanava al Foreign Office adoptar una actitud d’expectativa davant el nou govern.
L’ambaixador francès André François-Poncet caracteritzà el gabinet Hitler/Papen/Hugenberg com un “experiment arriscat”, però també recomanà al seu govern de mantenir la calma i esperar a veure com evolucionaven els esdeveniments. Quan la vesprada del 8 de febrer, en una recepció del president del Reich al cos diplomàtic, trobà per primera vegada Hitler, es sentí alleujat. El nou canceller li va semblar “apagat i mediocre”, una mena de Mussolini en miniatura.
El plenipotenciari suís, Paul Dinichert, va rebre la notícia del nomenament de Hitler en un dinar amb “altes personalitats alemanyes”. “Moviments de cap. ‘Quant durarà això?’ – ‘Uf, podia haver estat pitjor’”, així retratava les reaccions en el seu informe a Berna. Dinichert l’encertava a identificar Papen com el qui havia mogut els fils per a la formació del nou govern. Però s’equivocava, a l’igual que la major part dels comentaristes, quan descrivia el resultat en els termes següents: “Hitler, l’aspirant durant anys i anys al poder en exclusiva i sense restriccions, subjectat, contingut, o encaixat –com vulgueu dir-ho- amb dos dels seus xicots entre els col·legues Von Papen i Hugenberg”.
Poques vegades s’ha revelat tan ràpidament quimèric un projecte polític com el pla dels conservadors per a la “domesticació” dels nacional-socialistes. En matèria de tàctica i tripijocs de poder i de pilleria política, Hitler era de molt bon tros superior als seus aliats, i alhora adversaris, del govern. En poc temps els tenia contra la paret: Papen forçat a perdre la posició preeminent amb Hindenburg i Hugenberg obligat a dimitir.
A Hitler li varen caldre només cinc mesos per a establir el seu poder. A l’estiu de 1933 ja estaven suspesos els drets fonamentals i la Constitució, l’autonomia dels Länder eliminada, els sindicats matxucats, els partits prohibits o dissolts, la premsa i la ràdio sota control, i la igualtat jurídica dels jueus suprimida. “Tot el que existia a Alemanya fora del Partit nacional-socialista” havia estat “destrossat, dispersat, dissolt, desarticulat o absorbit”, aquest era el balanç de François-Poncet a principis de juliol. Hitler havia “guanyat la partida sense despentinar-se”. “Només li va caldre bufar i tot l’edifici de la política alemanya s’enfonsà com un castell de cartes.”
(Article publicar a Die Zeit 5/2017, el 26 de gener 2017. Traducció de Gustau Muñoz)
