“El proteccionisme acaba sovint en violencia”
Entrevista a Harold James, historiador de la globalització
Entrevista realitzada per Maximilian Probst i Mark Schieritz
Harold James és un historiador britànic, especialitzat en història econòmica d’Alemanya. És professor a la Universitat de Princeton i autor, entre altres de The Creation and Destruction of Value: The Globalization Cycle (2009) i coautor de The Euro and the Battle of Ideas, aparegut recentment. Aquesta entrevista es va publicar a Die Zeit.
DIE ZEIT: L’any 2000 va publicar el llibre The End of Globalization [La fi de la globalització]. Ara als Estats Units s’acaba d’elegir president una persona que vol protegir l’economia nord-americana. Vostè què és, un pessimista per sistema o un visionari?
Harold James: La globalització ja era polèmica aleshores. Hi havia sovint protestes en part violentes contra l’Organització Mundial del Comerç, com ara el 1999 a Seattle. El moviment antiglobalització mancava de projecte, no tenia la visió d’un nou model d’organització, però entenia com de destructiva era la globalització. Per això vaig proposar-me de mostrar que la crisi que començà el 1929 i que s’agreujà el 1931 no havia de ser considerada com un fenomen aïllat. Els mateixos factors que varen posar fi llavors a la globalització, podrien reproduir-se ara.
ZEIT: Quins eren aquests factors?
James: La globalització es caracteritza sempre per un gran volum de fluxos de mercaderies, de capitals i de migració. La crisi econòmica dels anys trenta fou una conseqüència de la interrupció i la contenció d’aquests fluxos.
ZEIT: ¿Quin paper tingueren les migracions en aquell context econòmic i polític?
James: Doncs bastant decisiu. El debat sobre la immigració s’encetà als EUA a finals del segle XIX. El primer resultat d’aquest debat fou la contenció de la immigració xinesa a Califòrnia. A més a més, el Congrés va tractar reiteradament de limitar la immigració en general, cosa que fracassava sempre davant el veto del president. Després de la Primera Guerra Mundial, en 1921 i en 1924, la immigració als Estats Units fou aturada gairebé del tot legalment, cosa que es va fer també en altres països d’immigració com Canadà, Austràlia, Argentina i Brasil.
ZEIT: ¿En quina mesura va conduir aquesta frenada a la immigració a la vulnerabilitat de l’economia mundial durant la dècada de 1920?
James: Primer en va patir el sector immobiliari. El boom de la construcció als Estats Units en el segle XIX estava naturalment directament lligat als fluxos migratoris. Però cal tenir present també el context global. Els immigrants venien sobretot de l’àrea mediterrània i de l’Europa oriental. Després de la frenada els salaris caigueren als seus països d’origen davant la gran abundància de força de treball. Això reduïa els costos de producció. Les exportacions de l’àrea mediterrània o de l’Europa oriental varen ser considerades com a dumping. I els Estats Units hi va reaccionar amb aranzels proteccionistes.
ZEIT: ¿D’on procedia aquesta idea d’introduir aranzels proteccionistes?
James: La idea de protegir sectors econòmics específics és bastant antiga. En 1815 els anglesos promulgaren les Corn Laws, per tal de protegir l’agricultura autòctona, després que amb la fi de les Guerres Napoleòniques s’enfonsaren els preus del blat. També França tenia una forta posició proteccionista, la qual cosa anava lligada a un cop de timó nacionalista: als anys de 1830 i de 1840 s’hi parlava del treball nacional, que s’havia de protegir davant la competència cosmopolita. El proteccionisme va ser considerat, doncs, la solució davant la qüestió social que havia sorgit amb la industrialització.
ZEIT: Tanmateix, a mitjan segle XIX la globalització començà a agafar volada. Per què’
James: Perquè cada vegada més països s’industrialitzaven seguint el model d’Anglaterra. Però sobretot perquè finalment comença a imposar-se el lliure canvi. El punt de partida el va marcar l’abolició de les Corn Laws el 1846 a Anglaterra. Després comença la negociació dels grans tractats de lliure comerç.
ZEIT: Ja n’hi havia, aleshores?
James: Sí. Per exemple, es va obrir camí la clàusula de nació més afavorida. Volia dir que els avantatges comercials acordats a un país havien de ser estesos també als altres si accedien al lliure comerç. França i Gran Bretanya ho acordaren el 1860. També s’hi afegiren els petits estats alemanys. Però tot això s’acabà el 1879 amb el gir de Bismarck cap al proteccionisme. Poc després Itàlia en va seguir l’exemple, i un temps després França va fer marxa enrere.
ZEIT: ¿Per què va fer Alemanya el primer pas i no, diguem-ne, Anglaterra?
James: En realitat Alemanya era dels guanyadors de la globalització. El problema era la gran població rural. El vot dels pagesos tenia pes. En la dècada de 1870 l’agricultura va sofrir una pressió considerable. Les exportacions de Rússia augmentaren, afavorides per l’expansió de la xarxa ferroviària. Al mateix temps, els nous vapors travessaven l’Atlàntic amb cereals dels Estats units i carn congelada de Sudamèrica. Però això van caure els preus dels productes agrícoles a Alemanya, i començà una espiral proteccionista cap avall.
ZEIT: Por explicar-ho de manera més precisa?
James: En 1879 els alemanys no abandonaren la globalització, sinó que utilitzaren la protecció aranzelària com a eina per a traure’n profit, puix que simultàniament estimulaven fortament les exportacions. Per això els altres països varen acusar els alemanys de no jugar net. És el mateix que ara quan Trump diu que la Xina no juga net. I contra aquest joc brut hom va pensar que calia defensar-se, és a dir, els altres països començaren també a introduir aranzels proteccionistes.
ZEIT: Amb quines conseqüències?
James: El proteccionisme genera sempre perdedors clars, sobretot pateixen els consumidors, perquè a la fi han de pagar preus més alts pels productes. Per això la socialdemocràcia es va afermar en bona part a partir de l’oposició als aranzels proteccionistes. Hi ha cartells electorals del segle XIX que mostren de manera molt gràfica una barra de pa i com és de gran la llesca arrabassada per culpa dels aranzels agraris.
ZEIT: Qui se n’aprofitava, dels aranzels proteccionistes?
James: Sobretot els empresaris i els grans terratinents, en qualsevol cas no les capes més modestes. La majoria de la gent senzilla obtenia beneficis de la globalització. De tota manera, sempre hi apareixien els dubtes i l’escepticisme. Walter Rathenau digué una vegada que només 300 persones, tots homes naturalment, menaven el destí d’Europa i ell formava part d’aquest grup. Ja aleshores hi havia la sospita que l’obertura global era un projecte de la banca i de les grans finances, com si al final tot anés a parar a les butxaques de les elits. I això provocà una reacció de defensa que sovint es combinava amb l’antisemitisme.
ZEIT: El problema sembla que és la desigualtat creixent. El treballador corrent potser havia guanyat amb la globalització –però els qui pertanyien a l’elit guanyaven incomparablement més.
James: Això és cert. Amb la globalització augmenten alhora el benestar i la desigualtat. Amb la marxa enrere dels anys 30 minvaren els ingressos, però la desigualtat també es va reduir. Les economies es varen tancar i amb això deixaren més marge per a la redistribució. Amb el proteccionisme tots guanyen menys i retrocedeixen junts.
ZEIT: ¿El proteccionisme i el nacionalisme van de la mà?
James: Sí. A França, per exemple, a final del segle XIX durant un temps no es feien contractes de l’Estat amb empreses que utilitzaren mà d’obra estrangera. Però hi ha un altre argument: qui importa massa és vulnerable i dependent en cas de guerra. Als Estats Units i a l’Imperi alemany, per exemple, els preocupava que el finançament i l’assegurança de les exportacions ultramarines estigués exclusivament en mans de bancs i empreses amb seu a Londres.
ZEIT: I què argumentaven els partidaris del lliure canvi en defensa de les seues posicions?
James: Rebutjaven aquesta preocupació perquè el lliure comerç era un projecte de pau. Aquesta era ja la idea en el moment de l’abolició de les Corn Laws: només un món en el qual el comerç siga lliure entre uns i altres pot prosperar econòmicament, i aquesta prosperitat és la condició de la preservació de la pau. Exactament la mateixa argumentació es va emprar en 1944-45 en la formació de les Nacions Unides i en la Conferència de Bretton-Woods, que va establir el marc de la política comercial per a un rellançament de la globalització.
ZEIT: Al voltant del 1880 el pèndol tombà cap al proteccionisme. Sabem com va acabar aquesta història, en 1914, amb la guerra. ¿Quina relació es pot establir entre ambdues dates, 1880 i 1914?
James: No hi ha una línia recta d’una a l’altra. Però la militarització del pensament econòmic condueix a un pensament basat en criteris relacionats amb la política de seguretat. Moltes vegades són els grans estats els qui aposten per aquesta forma de pensar, perquè amb el proteccionisme poden disposar de més recursos. Però el proteccionisme divideix sempre el món en guanyadors i perdedors. Això és, ben mirat, un pensament de tipus bèl·lic.
ZEIT: ¿1914 marcà aleshores tan sols el final d’aquesta desviació que començà el 1880?
James: Jo miraria la història d’una altra manera, amb matisos diferents. El primer gran moviment de globalització, que començà a mitjan segle XIX, no s’acabà en 1914, sinó arran de la crisi econòmica i financera de 1929 i 1931. Després de 1933 el proteccionisme superava, en dimensió, tot el que s’havia conegut en fases anteriors.
ZEIT: Com s’hi arribà?
James: En 1919 encara es va intentar establir un nou ordre global. Però la dura herència de la guerra i el pensament basat en la política de seguretat van fer molt fràgils aquests començaments. Poc després que la Societat de Nacions hagués començat a funcionar, en 1920, Estats Units va aprovar una legislació restrictiva de la immigració. Hi va seguir el crack de la Borsa de Nova York el 1929 i, en 1930, la Smoot-Hawley Tariff Act, amb la qual els aranzels americans augmentaren un 60%. Però el punt de no retorn sobrevingué amb l’esfondrament dels bancs europeus en 1931 i la consegüent paralització dels fluxos de capital. Després hom va reaccionar amb un proteccionisme massiu, no només amb aranzels, sinó també amb l’establiment de quotes d’importació o contingents. La seqüència és important: el tancament no és el començament de tot, sinó una reacció davant una situació de crisi.
ZEIT: Això sona com si la globalització produís el seu propi enemic…
James: La globalització s’ha desenvolupat històricament per onades, en cicles. Si la globalització ha anat prou lluny i es veuen les conseqüències de l’obertura, tot l’assumpte va de mal borràs. De sobte hom considera perillosa la mobilitat de mercaderies, capital i persones. Això respon també a motius psicològics. La gent té en el cim d’una onada de globalització la sensació que tot ha esdevingut incontrolable, que les connexions són massa complicades, les distàncies massa grans. Aleshores la globalització apareix com un pecat, davant el qual només pot ajudar una regeneració moral en el marc nacional. Malauradament aquest programa acaba sovint en violència contra els suposats estrangers al propi país o en guerra contra països estrangers.
ZEIT: La globalització i la reversió com a cicle que retorna: que potser l’home simplement no aguanta viure, culturalment i econòmicament, en un context d’obertura?
James: La tasca de l’historiador no és especular sobre la naturalesa humana. Però diria que la globalització, com la coneixem des del segle XIX, és percebuda com un fenomen ambivalent: gaudim amb alegria dels avantatges de la globalització, mengem gerds i maduixes en hivern, que es cullen a l’Orient Mitjà o a Amèrica Central. I tanmateix en molta gent hi ha el sentiment que l’abast del comerç no hauria d’estendre’s massa. Ja Aristòtil deia que allò que es necessita per a la vida ha de venir de prop, i encara millor de la producció domèstica, car les distàncies comporten riscos, també per a la salut. Al segle XIX es deia que els porcs de Sèrbia estaven infectats amb agents patògens. Avui a Europa espanten els pollastres tractats amb diòxid de clor americans.
ZEIT: En la dècada de 1930 el proteccionisme fou una reacció davant la crisi econòmica. Però ara com ara l’economia avança.
James: Però molta gent té la impressió que l’auge no ha sigut tan fort com en la segona meitat del segle XX, cosa que s’expliquen en base a la globalització, el desplaçament dels centres de gravetat del comerç cap a Àsia i Amèrica Llatina. A més, cal posar el que passa avui en el context de la crisi financera i del deute de 2007 i 2008. Donald Trump , el Brexit i els èxits actuals dels populistes de dreta a Europa, però també l’allunyament de Putin respecte d’Occident, són resultat d’aquesta crisi.
ZEIT: Naturalment, el rescat dels bancs amb diners públics es pot presentar fàcilment com una operació de les elits, contra la qual el populisme apareix com una opció. Però què pinta Putin en aquesta història?
James: Al principi Putin semblava un modernitzador, algú que, amb un estil dinàmic, esmenaria les errades de l’etapa de Ieltsin. Se’l considerava digne de confiança i fiable, George W. Bush el valorava molt. El tomb vingué amb un discurs de Putin el 2007 en la Conferència de Seguretat, a Munic, però sobretot amb la guerra de Geòrgia el 2008. Què havia passat? Abans de 2007 Putin veia que valia la pena cooperar en l’arena internacional, necessitava l’entrada de capitals per a eixamplar el sistema de producció d’energia rus. Després de 2008 Estats Units estava afeblit per la crisi. Amb Obama s’anunciava un distanciament de l’internacionalisme. I Putin se n’adonà que la cooperació li resultaria menys rendible que una política nacionalista agressiva.
ZEIT: Sona ombrívol, això.
James: És ombrívol, en efecte. Perquè d’un context proteccionista global no se’n surt tan ràpidament. Generar una nova confiança en la globalització exigirà anys!
ZEIT: ¿No pot oferir un missatge una mica encoratjador la història?
James: En realitat no. 1945 fou un gran moment en què es va mirar als errors del passat i hi havia la decisió d’aprendre-hi. Però per això va caldre una gran crisi i costos enormes. A hores d’ara ja no es vol recordar aquests costos tan grans. I no es vol atendre als experts que alerten sobre els perills del Brexit, de Trump i del proteccionisme en general a la llum dels ensenyaments de la història.
ZEIT: És nova aquesta crítica als experts?
James: No. De sempre ha format part del repertori dels partits populistes, naturalment també dels NSDAP [el Partit Nazi] això d’afirmar que els experts expressen només els seus propis interessos.
Just en aquest moment la conversa és interrompuda per un missatge dels altaveus que se sent al despatx de Harold James, a Londres, i que diu: “Atenció, atenció: en breus moments començaran els dos minuts de silenci en record dels caiguts en la Primera Guerra Mundial”.
James: Ho han sentit? El missatge fa referència a l’11 de novembre de 1918, quan a les 11 hores començaren oficialment les negociacions de l’armistici. És curiós que hagem d’acabar ara en raó d’aquests minuts de silenci. També és significatiu que Trump ha arribat al poder un 9 de novembre: un dia que té un doble significat en la història alemanya.
ZEIT: Encara ens resta un minut per a una pregunta ràpida, la darrera: ¿creu que no hi hauria una retirada proteccionista de la globalització si fos possible organitzar de manera socialment més justa el lliure canvi, a través, diguem-ne, d’un procés de redistribució?
James: Seria bonic. Però després d’haver analitzat de prop les forces desfermades de la globalització i els moviments en contra que generen, no me’n resta gaire, d’aquesta esperança.
(Aquesta entrevista es va publicar a Die Zeit Núm. 48, el 17 de novembre de 2016. Traducció de Gustau Muñoz).
