Sal·lus Herrero
Fa cinc anys, publiquí a la revista Caràcters un article sobre un llibre d’Antoni Defez, Música i sentit. El cas Wittgenstein (2008). Llavors, Isidre Crespo em va dir que volia que parlàrem de música. Perquè estava enllestint un treball de recopilació i d’anàlisi de les diverses referències de Joan Fuster a la música, que n’eren moltes, molt riques i variades. I em confessà que tenia el propòsit de publicar un llibre Els escrits de Joan Fuster sobre la música, on se’ns mostraria el Fuster amic de les arts, com a expressions de la Bellesa i l’intent de Fuster d’analitzar tots els laberints de la cultura, de la ciència, de la societat i de l’art, com a mostres de la condició humana en un temps i espai concrets. El nostre i el d’altres.
El 2005, al MuVIM, es van fer unes jornades, les “Documenta”, dedicades a Joan Fuster, amb motiu del cinquanté aniversari de la publicació d’El descrèdit de la realitat, on un joveníssim Fuster desgrana la seua sensibilitat artística i el seu saber entorn al zigzaguejant tema del realisme i de la creixent consolidació de l’abstracció al llarg de la història de l’art –centrant-se en la pintura-, des del Renaixement fins a la segona meitat del segle XX. Tot això, des de la seua singularíssima mirada il·lustrada, de literat, expert en usos, canvis i costums socioculturals, amant de la Bellesa, amic de les germanes arts, que estan trenades i agermanades i són expressió dels nostres treballs i afanys. Per a expressar el món. Com ha analitzat Isidre Crespo en el llibre col·lectiu Sobre el descrèdit de la modernitat (Romà de la Calle, F. Pérez Moragón, eds., PUV, 2010), a l’article “Joan Fuster, amic de les arts”. També hi escriuen Xavier Antich, Doro Balaguer, Joan A. Blasco Carrascosa, Joan Borja, Romà de la Calle, Josep Iborra i Aina Moll.
Recordem que El descrèdit de la realitat apareix en un context valencià poc informat, poc modernitzat i prou allunyat de les relectures pròpies de la modernitat, tret del propi Fuster, Alfons Roig, Doro Balaguer, Aguilera Cerni, Josep Renau, des de l’exili alemany de l’est, i pocs més. A El descrèdit de la realitat, Fuster s’interroga en quin sentit ‘realitat’ i ‘abstracció’ podien viatjar juntes. Li serveix per analitzar les relacions entre la nova realitat o una ‘nova’ i ‘diferent’ figuració, que es fa servir per a expressar les realitats contemporànies. En el seu article, Isidre Crespo explica, amb detall, per què Joan Fuster no només era un amic de les arts sinó que era un home d’art i refuta el prejudici que la música en Fuster és un tema marginal, sinó una qüestió freqüent en la seua producció, amb més de dos-cents escrits al respecte. Des del tam-tam de les coves prehistòriques fins al rock-and-roll de les discoteques, la passió de Joan Fuster per Mozart (el seu preferit), Bach, Beethoven, Concha Piquer, Raimon, Ma. Carme Girau, Lluís Llach, Els Pavesos i la Nova Cançó, el Misteri d’Elx, el jazz, els himnes, la Marsellesa, la Internacional… La música ens acompanya des del bressol fins a la mort.
El dijous dia 9 de maig passat, em tocà presentar, a Ca Revolta, Isidre Crespo i Vicent Torrent perquè ens contaren el seu saber musical i la música en la vida i obra de Joan Fuster.
Vicent Torrent té un article excel·lent “Joan Fuster i la música tradicional” al llibre col·lectiu Joan Fuster i la música (2012), on també diuen la seua Josep Iborra, Joan B. Llinares, Xavier Planas i Rafael Xambó. En aquest llibre, Vicent Torrent agraeix les aportacions de Joan Fuster sobre el país, la llengua, l’art, la cultura i la música, però després de fer la dissecció dels diversos significats del que s’entén per ‘folklore’, i els distints usos, sentits i versions que li dóna Fuster a allò folk, tradicional i popular, Torrent analitza i puntualitza algunes qüestions en una “conversa” molt interessant i fructífera amb el mestre Fuster. Hi ha una discrepància respectuosa i cordial. I una reivindicació, dins del marc mediterrani, de la música popular, tradicional i folklòrica, cantada en català per expressar les alegries i les penes dels nostres pobles. Per a presentar com cal Vicent Torrent em vaig llegir el llibre de Víctor Mansanet Al Tall, música per a un poble (Bromera 2010), molt recomanable per copsar la importància decisiva d’Al Tall en el procés de recuperació lingüística, cultural, musical i poètica del País Valencià. Després vindran Miquel Gil, un dels components inicials d’Al Tall, Rafa Xambó, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Pep Gimeno El Botifarra, Orxata Sound Sistem i altres cantants i grups musicals, però Al Tall, fou -com Raimon, a nivell individual- el precursor dels grups que expressen les frustracions i esperances del País Valencià en la seua pròpia llengua, amb una administració ‘valenciana’ hostil i contrària als nostres cantants i grups. No vaig aconseguir trobar el llibre de Vicent Torrent La música popular (1990, IVEI-Alfons el Magnànim), perquè està exhaurit, però crec que hauria de reeditar-se.
El grup Al Tall, com va contar Vicent Torrent, abans d’eixir a la llum pública, anaren a visitar a Joan Fuster i a Vicent Andrés Estellés. Fuster volia que Estellés els fera poesies destinades a esdevenir cançons; el poeta de Burjassot en va fer alguna però estava una mica aclaparat per l’encàrrec de Fuster, que els va recomanar que feren una cantata on contaren la història del País Valencià des de Jaume I, passant per la batalla d’Almansa fins a l’actualitat. D’alguna manera, reconeixia Vicent Torrent, havien complert, a mitges, l’encàrrec de Fuster amb les cantates “Quan el mal ve d’Almansa” i “Vergonya, cavallers, vergonya”, aquesta de l’últim disc.
Vicent destacà la importància de la nostra tradició musical per utilitzar-la per a crear productes musicals que responguen a la sensibilitat del segle XXI. Cal destacar l’esforç en lletres i en música d’Al Tall per estar a l’alçada de les circumstàncies del segle XX i XXI; recollint la perspectiva antiimperialista, de classe i mediterrània. Un cant, contra el colonialisme i l’estandardització, que incita a la revolta revolucionària per recuperar la dignitat dels que han sigut aixafats, humiliats i derrotats, però no mai vençuts del tot. Ara que veiem com, a Burjassot, van energúmens a vessar pintura blava sobre l’estàtua del poeta Estellés que hi ha a la plaça del poble, a interrompre la lectura de poemes, convé repetir la reflexió de Vicent Torrent contra el localisme i el vil patriotisme, tan pròxim a la xenofòbia, al racisme i a la mort. Al Tall és un cant i una música per a un poble. Un cant de treball, de memòria, de lluita, d’amor, d’esperança i de vida.
Isidre Crespo no va voler explicar els problemes que havia tingut per publicar el seu treball sobre Fuster i la música; va dir que preferia girar full, no recrear-se en el passat, tot i que havien sigut més de set anys de recerca ininterrompuda per recopilar, ordenar, organitzar, comentar i explicar les aportacions del Fuster melòman. I va anunciar que pensava treballar -encara amb més entusiasme i dedicació- sobre els escrits musicals de Fuster, sis o set anys més per a escriure un assaig on analitzarà l’arquitectura dels sons en Joan Fuster, així com les relacions entre la música i la resta d’arts, i amb la vida tota. Li desitgem tot l’èxit en aquesta nova i engrescadora tasca. Va recordar Isidre la relació de Joan Fuster amb Raimon i Annalisa, que li portaven llibres i d’altres materials de l’estranger. I ens va mostrar el llibret Música i antimúsica en Unamuno de Federico Sopeña, per confirmar algunes de les assercions de Fuster al respecte. Va remarcar Isidre Crespo les influències musicals que Fuster havia begut a Adonis y el Alfabeto y otros ensayos d’Aldous Huxley i de Joan Maragall. I les crítiques a l’amusia, és a dir, a la sordesa musical d’Ortega y Gasset, Unamuno i Eugeni D’Ors
Perquè, com va recordar Crespo, que deia Joan Fuster (1), el volum dels seus escrits “d’orientació político-cívica o de temàtica valenciana –o catalana” ocupen tan sols un 12% del total. I, sovint, els detractors de Fuster els fan servir per tapar el bosc de les seues aportacions culturals, en art, en estètica i en música. Una desgràcia que Joan Fuster no es mereix i que caldria reparar. Per això, estem segurs que Isidre Crespo durà a terme el seu assaig sobre el pensament musical de Joan Fuster a fi d’ajudar a trencar alguns tòpics, i acabar amb la ‘marginació’ institucional de, sens dubte, el nostre millor intel·lectual del segle XX. Així ho esperem. I desitgem a Isidre els millors auguris en la tasca de donar a conèixer millor un Fuster musicòleg, artista, esteta i amant de les arts, que, pel que fa a la música, fins no fa massa temps, era gairebé inèdit. O no massa ben conegut. Mes per estimar i valorar Fuster, en la seua mesura, cal conèixer-lo millor, en totes les seues múltiples cares. Sense mutilacions.
1 Cfr. Converses inacabades (1992, Ed. Tàndem) i Converses filosòfiques (2002, Tres i Quatre).
