Joan del Alcàzar
Rajoy va manar publicar una nota de premsa i vam saber quina era la composició del nou gabinet que, teòricament, ha de governar durant els pròxims quatre anys. Més enllà del debat sobre si la legislatura serà llarga o curta, resulta evident que serà com el president vulga que siga. Això és: si el susanisme s’aferma en el control el PSOE i prossegueix en la seva deriva de claudicació –pel bé d’Espanya i del partit-, res fa pensar en una convocatòria electoral abans l’estiu; per contra, si la Gestora veiera perillar el control de l’organització per la sedició de la militància, o si un nou congrés del partit canviara l’actual correlació de forces, el panorama podria ser el contrari: donada la seva falta de suport, Rajoy cridaria a eleccions abans les vacances estivals.
Mentrestant, un sol primaveral seguirà lluint esplendorós en els dominis del PP, però les enfangades trinxeres de l’oposició romandran sota els efectes de la pertinaç borrasca. Vull dir, per ser clar, que de seguir amb les pautes de comportament tradicionals, el Partit Popular continuarà com a amo i senyor del negoci polític hispà per molt temps.
Mentre el PSOE es debat entre la vida i la mort com a partit de l’esquerra moderada, la major responsabilitat del que passe en el tauler polític recaurà sobre Podem i afins i -en menor mesura- sobre les altres formacions esquerranes de l’Espanya perifèrica. Els socialistes han de resoldre si accepten seguir el camí del PASOK o prefereixen revisar alguns dels axiomes que han mantingut durant les últimes dècades i oferir així una alternativa d’acord amb els temps que vivim. Podem, per la seva banda, ha de resoldre si prioritza no espantar bona part de l’electorat potencial -com diu Errejón- a risc de perdre suport en els segments més radicals, o al contrari: decideix seguir a Iglesias en allò de Lluitar, crear, poder popular i esdevenen Esquerra Unida bis. Les altres esquerres, les perifèriques [catalana, basca, gallega, valenciana i balear], hauran de resoldre si fan prevaldre el factor nacional o el factor social. Amb el primer, en la línia d’ERC, Bildu i la CUP, l’estabilitat del govern de Rajoy serà més sòlida, i molt menys si -per pur pragmatisme- optaren pel segon.
En qualsevol cas, en la mesura que a Catalunya res tornarà a ser com era, els socialistes tenen necessàriament que revisar la seua posició pel que fa a la plurinacionalitat d’Espanya i actuar en conseqüència. L’evidència empírica demostra que la dreta nacionalista espanyola pot governar sent quasi residual a Catalunya i al País Basc, mentre que és impensable que el PSOE puga tornar al poder sent minoritari a Catalunya i testimonial a Euskadi. A més, si segueixen perdent força a tot arreu menys a l’Espanya del sud, llavors la pasokització està assegurada.
Què dir de Ciutadans en aquesta disjuntiva de legislatura curta o llarga? Tot el fien a recuperar forces i imatge apareixent com aquella UCD de Suárez, la de “el bo de la dreta i el bo de l’esquerra“. No ho tenen fàcil perquè el verb florit i el posat kennedyà del seu fotogènic dirigent no pot amagar que són els teloners de Rajoy i la seva banda. Aquesta xaranga de molt de soroll però buida de contingut té els dies comptats, i és que entre l’original i la còpia els electors sempre acaben triant el mateix. Necessiten temps i claredat d’idees, així com poder apuntar-se algun gol moderant Rajoy i obligant-lo a flexibilitzar-se en aspectes que siguen evidentment explícits. Difícil missió.
El registrador de la propietat ha format un govern que és més del mateix. No es cansa de parlar de diàleg, però es desmenteix amb els seus fets. Ni tan sols va tenir el decòrum d’explicar per què havia triat uns nous ministres i prescindit d’altres, i es va limitar a enviar una nota de premsa als mitjans. A més, mantenint De Guindos, Montoro i Báñez deixa clar que ni la política econòmica ni la d’ocupació van a modificar-se, ni va a millorar el clima financer amb les comunitats autònomes, ni tan sols es va afrontar el necessari rejoveniment de les plantilles del sector públic. En paral·lel, el ministre d’educació, Méndez de Vigo, ja ha dit que la llei del seu negociat no admet més que lleugers retocs cosmètics. Amb una genèrica apel·lació a negociar sobre el paorós problema de les pensions, i sense notícies de com afrontar la retallada de més de cinc mil milions d’euros que exigeix Brussel·les, ha arrencat aquest nou Executiu que només ha obtingut aplaudiments dels incondicionals de Rajoy.
No obstant això, el Partit Popular compta només amb 137 diputats, el que li imposa la necessitat d’aconseguir suports per governar, començant per l’aprovació dels pressupostos. Excepte que Ciutadans s’avinga a immolar-se –cosa no impensable, que ja hem vist el que ha passat amb el PSOE– la que ara comença hauria de ser una legislatura en què els pactes entre els partits de l’oposició obligaren Rajoy a revertir algunes de les seues lleis més emblemàtiques i a moderar la seua política econòmica incorporant una sensibilitat social que al PP és inexistent.
Sydney Pollack va dirigir, a finals de la dècada dels seixanta, una pel·lícula ambientada en els anys de la Gran Depressió nord-americana que és tot un clàssic del cinema social. Persones desesperades participaven en maratons de ball simplement per aconseguir menjar i aixopluc, mentre els espectadors gaudien del cruel espectacle per intentar oblidar els seus propis problemes. El film es va estrenar a Espanya sota el títol Danseu, danseu, maleïts.
Pacteu, pacteu, maleïts seria un bon títol per a una pel·lícula que es rodara ara al Congrés dels Diputats. Si les forces polítiques d’oposició volen sobreviure, si no es resignen a destrossar-se entre ells per a major glòria del lamentable espectacle dirigit per Rajoy, s’han d’entendre, han de pactar, pactar i tornar a pactar. Haurien i podrien arribar a acords mínims, bàsics, que els permeteren ser oposició efectiva al govern, obligant aquest a moderar el seu neoliberalisme agressiu i pervers, transmetent a qui els van votar que han començat a complir amb les promeses que els van fer en campanya electoral. Això els permetria afrontar amb millors expectatives les eleccions que, sens dubte, Mariano Rajoy convocaria abans l’estiu que ve.
