Pau Viciano
De l’armari o de la vitrina, perquè sembla com si fos una antiguitat custodiada en algun museu de Londres o Berlín. I no: està en l’Ajuntament de València, al costat mateix de la senyera de la ciutat. Hauria de resultat desconcertant que l’element més vinculat a la Conquesta de Jaume I –allò que es commemora el Nou d’Octubre, amb una interpretació o una altra— quede absolutament al marge de les celebracions i de la simbologia oficial de la diada. El cartell de l’Ajuntament es limita a jugar amb una mena de senyera de la ciutat –amb molt de blau però sense corona— i un text atribuït al testament de Jaume I. El fet de prescindir d’un element amb tanta càrrega simbòlica com el Penó és, evidentment, una hipoteca més de l’anomenada Batalla de València, que va «estrangeritzar» un referent tan valencià –tan local fins i tot— com el Micalet. Sense massa dificultat es poden trobar mostres de la seua utilització, ja des de la Renaixença, pel diguem-ne «valencianisme», des del més polític fins al merament folklòric, incloent-hi Lo Rat Penat o la Junta Central Fallera. Hi ha també moltes imatges on el Penó apareix al costat de la senyera amb blau i corona, atès que eren símbols igualment valencians i perfectament compatibles. No cal dir el potencial pedagògic que tindrien uns dissenys institucionals relatius al Nou d’Octubre inspirats en aquestes imatges de coexistència simbòlica. No es tracta de fer gestos precipitats que poguessen ser percebuts, per la majoria de la ciutadania, com un intent de reobrir el «conflicte identitari». Però seria decebedor que, al llarg de tota una legislatura, un govern local progressista fos incapaç de restituir un element històric com el Penó entre els referents d’una identitat valenciana que hauria de ser plural i inclusiva.
La commemoració d’un esdeveniment històric, d’altra banda, sempre corre el risc de caure en derives mitificadores. La figura de Jaume I és tan central en el fet i ha adquirit tants significats al llarg dels segles, que es fa difícil prescindir-ne. El cartell de l’Ajuntament, completa la imatge de la senyera de la ciutat amb una citació atribuïda al testament del rei: «Ameu i protegiu totes les persones i el poble… Feu regnar la justicia i vetleu perquè els grans no oprimisquen els menuts». Més que Conqueridor, Legislador o Fundador, ací se suggereix un monarca que rescata persones i protegeix el poble, els més humils, contra l’opressió dels poderosos. Seria una imatge de Jaume I que actualitzaria la que va bastir la tradició liberal i el republicanisme. Si la intenció és bona, no deixa de ser una visió forçada. En el testament del rei, escrit en llatí, els maiores (grans) i els minores (menuts) no són els poderosos i els febles en general, sinó el grans barons i els simples cavallers, però tots membres de la noblesa i, per tant, de la classe dominant. I la justícia que s’ha de conservar entre ells, fa referència als privilegis i senyories concedits pel monarca, és a dir, al botí de la Conquesta. És més, poc després d’aquestes disposicions, en el mateix testament, Jaume I demana al seu fill Pere el Gran que «expulse els sarraïns del regne de València, de manera que cap d’aquests sarraïns hi romanga». En el seu llit de mort, doncs, i davant la revolta generalitzada dels andalusins, Jaume I propugna una neteja ètnica radical. Que això no arribàs a produir-se del tot, va ser resultat de la voluntat de resistència dels indígenes musulmans i no de cap suposada tolerància. Amb tot, seria desenfocat suggerir que un rei del segle XIII fos «islamòfob», però igualment seria abusiu presentar-lo com a «progressista». Al capdavall és inevitable que el passat –símbols i personatges— gravite sobre el present, però s’hauria de ser prudent a l’hora d’interpretar la història segons els interessos actuals, per més legítims que aquests siguen.
