Joan del Alcàzar
El Partit Popular torna a batre els tambors de l’anticatalanisme com a exorcisme darrere del qual amagar les seues misèries. Aquells que vam viure la Transició amb ús de raó política no podem evitar un tic nerviós cada cop que el PP actual torna a desenterrar, torna a parapetar-se darrere dels eixos vertebradors del seu discurs antiautonomista d’aquells anys. Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia era la trilogia de l’esquerra aleshores, i la dreta espanyolista estava espantada per una possible catalanització del mapa polític valencià (una dreta nacionalista i una esquerra, el PSUC, al marge de l’obediència madrilenya). Ací no teníem més que al PNPV i la UDPV pel marge dret, però el PSPV i, fonamentalment, el PCPV podien representar el perill d’una articulació descontrolada per a ells del mapa partidari valencià. Vista la situació a pilota passada sembla que el perill no era real, però molts (no sols des de la dreta) van reaccionar com si ho fora.
En el Congrés de Roma de 1976, el PCE va decidir eixir de la clandestinitat, guanyar la llibertat als carrers, aconseguir l’amnistia per als presos polítics i exigir un estatut d’autonomia per a les nacionalitats històriques: el País Basc, Catalunya i Galícia. Segons es va acordar a l’aplec comunista a Itàlia, els altres territoris peninsulars també podrien demanar-lo en el futur; però, d’entrada, el País Valencià no va merèixer la consideració de nacionalitat històrica i va quedar per a aspirar a una autonomia de segona divisió.
La dreta espanyola, des de la franquista encapçalada per Fraga Iribarne fins a la neofranquista representada per Adolfo Suárez, no volia més mals de cap amb les regions perifèriques. Si Manuel Tuñón de Lara havia escrit que els problemes d’Espanya en proclamar-se la II República n’eren l’Exèrcit, l’Església, la propietat de la terra (tan injustament distribuïda) i els nacionalismes perifèrics, allò més sensat en matèria de conflictes -pensaren molts a Madrid- era estalviar-se tots els que es pogueren estalviar. I en això van coincidir AP, la UCD, el PSOE i el PCE; i no sols per economia, sinó perquè entenien que Espanya és i ha de ser allò d’España y sus regiones.
Els socialistes ja tenien prou amb el PSC, i els segons, a més del PSUC ja patien problemes amb les seues organitzacions a Galicia, Euskadi i el País Valencià. De forma explícita i implícita, els Alts Estats Majors del PSOE i el PCE van treballar per a que València no es convertira en un obstacle afegit a la complicada situació política espanyola. Les tribulacions d’Abril Martorell i Alfonso Guerra van anar pel camí de la confluència de la UCD i el PSOE en evitar que el trencaclosques tinguera més peces de les imprescindibles. Clar que això va ser possible perquè el tempo partidari va accelerar-se: el PSOE va incorporar al PSPV amb totes les conseqüències, i el PCPV -després d’haver estat legalitzat- va patir la decepció de les eleccions de 1977. Més tard, a poc a poc, l’opció comunista valenciana començà a perdre presència i contundència, i les batalles internes no van ser poca cosa. L’expulsió de l’alcalde Jaume Lloret i cinc regidors de Sueca, l’acte conjunt a València del basc Lertxundi, Pilar Bravo (diputada per Alacant) i altres marcà l’inici d’una davallada que esdevindrà imparable. Una dada: en els primers vuitanta, del més d’un centenar de militants que el PCPV tenia a la Facultat de Filosofia i Lletres no en quedaria pràcticament cap. Les contradiccions internes del Partit, entre les qual ocupava un lloc destacat l’anomenat fet nacional valencià, van esclatar sense control. Al seu tomb, el PSOE, -que senzillament no havia existit a les terres valencianes durant la clandestinitat-, va fer-se l’amo del corral i del carrer des de les eleccions municipals de 1979.
En aquell context, la llengua, la denominació del territori i la bandera que ens representara van ser les tres trinxeres de la dreta política valenciana. La primera era innegociable per a l’esquerra, tret que es carregaren la romanística que s’ensenya a totes les universitats del món. La denominació lògica, raonable, era dir-li País al que és un país (amb connotació política), que no una regió (massa condicionada pel pes de la geografia), o un Regne (sense cap rei). Llavors, País. I la bandera? Doncs per tal de tindre una referència pròpia i diferenciada de Catalunya, acceptar la franja blava de la ciutat cap i casal podia ser una solució. Per a molta gent de València (on es concentrava, com ara, el major volum de població) la franja blava no sols no era un problema, sinó que era la bandera valenciana habitual: la que es feia servir a les falles inclús durant el franquisme. Llavors, franja blava. Es tractava, encara que no exclusivament, d’acostar posicions i traure els símbols de la intoxicació diària de Las Províncias i altres.
Dit això, no obstant, com és que vam arribar a allò tan surrealista deComunitat Valenciana? És un precedent que no vam saber aturar del que està passant-nos avui mateix. Ara, per exemple, en diuen mobilitat exterior al que és emigració, de la mateixa forma que li van dir Comunitat al que hauria d’estar reservat, -Enric Valor dixit-, per als regants i els frares. Tot forma part de la mateixa lògica: enredar, barrar, entrebancar, enganyar tot el possible la ciutadania.
Com, malgrat tot, vam arribar? Doncs passà que la dreta autòctona va entendre que allò de la guerra dels símbols era un manà electoral, i va decidir que el conflicte era més rendible per a ells que el consens i l’harmonia cívica i política. Emilio Attard (amb l’estreta col·laboració d’Abril Martorell, María Consuelo Reyna des de Las Provincias, i alguns més) va ser l’artífex d’allò que més que una denominació territorial semblava una boutade: Comunitat Valenciana.
Des d’aleshores ençà, la dreta que ens [mal]governa des de 1995 ha reviscolat el fantasma de la catalanització cada vegada que ha considerat necessari. Ara, quan no tenen com justificar l’enfonsament que patim, quan s’han carregat des del sistema financer a l’economia en el seu conjunt, quan estem endeutats fins a les celles, quan estem al davant dels territoris generadors d’atur i de pobresa a Espanya, el Partit Popular torna a reviscolar el perill catalanista i prohibeix escriure País Valencià als documents que arriben a les Corts. Mira per on, les paraules d’Enric Valor tornen a estar d’actualitat: “Ara acostumen a dir als professors que no diguen País Valencià, que diguen Comunitat. Això és només per als regants i per als frares. Una comunitat no és per a una nacionalitat. Una nacionalitat és una nacionalitat, un país, País Valencià”.
Que faran ara els tres partits de l’oposició? Tornar a caure en el parany? Tornar a tindre-los por i acceptar de nou el xantatge? Ja n’hi ha prou de bromes, haurien de dir; i afegir tot seguit: el nom és País Valencià. I des d’aleshores oblidar-se de la Comunitat Valenciana.
De cara al futur, al futur pròxim, els tres partits i coalicions que han de fer fora el Partit Popular, els que han de constituir un govern que ens salve de la desaparició, de la pobresa, de la fallida, de l’emigració dels nostres, el que rescate el bon nom dels valencians davant el món, podrien començar per declarar pública i solemnement que el nom és País Valencià. Està clar que el nom no fa la cosa, i que n’hi ha d’altres problemes més greus i urgents, però seria un bon senyal a propòsit de que la col·laboració política i la unitat d’acció de l’actual oposició és possible.
Una altra legislatura sota la direcció del Partit Popular i podrem donar-nos-en com a una regió més de la secular Espanya castellanista i castellanitzadora, a més d’arruïnada. Ja tenim un país al qual -segons el CIS- el 55.6% dels que habiten el territori voldrien formar part d’un Estat centralista o d’una regió amb menys autonomia, mentre que el 23% ja està bé com està, i sols el 10% en voldria més. Si no reaccionem, el futur del País Valencià no sols no serà d’un roig encés, com cantava Raimon, sinó que serà negre com la foscor de la nit.
