Els Serrans: una joia del País

Els Serrans. Joies a l’angle obscur del País o una jornada (i mitja) particular

Josep Sorribes i Octavi Vila

Seguint l’objectiu que ens vam plantejar en este treball, hem repassat moltes vegades el mapa del País, per tal de reflexionar sobre lo que sabíem, intuíem o, moltes vegades, ignoràvem dels indrets on es posaven els nostres ulls. En esta tasca estimulant en la que sovint ens recreàvem de maneres diverses sempre ens sorgien a cop d’ull idees o preguntes derivades normalment del coneixement o de la experiència.

Però, sempre que desplaçàvem la mirada cap a l’espai que es situa a l’est i nord-oest de Llíria, el que sorgien eren interrogants, i no pocs. Unes terres que denominem com “els Serrans”, però seguint les recomanacions del cronista oficial de Villar del Arzobispo, també podríem denominar-les “la Serranía”. És cert, no és gens habitual nomenar un territori pel gentilici. I com que en les nostres converses hem utilitzat indistintament les dues formes, així ho continuarem fent al llarg del text. No és cosa d’entrar al segon paràgraf en polèmiques terminològiques.

Alguna visita de joventut recercant experiències més que coneixements, (Ai, eixes, acampades iniciàtiques!); el record d’algun amic vinculat a la zona; la intuïció de que ens trobaríem davant d’un cas convencional de despoblament i desestructuració econòmica; fill inevitable del procés d’urbanització i industrialització del País en les darreres dècades del segle XX; la certesa d’un patrimoni natural que se’ns suggeria interessant; la referència d’alguna excursió gastronòmica feta per algun company i poqueta cosa més són les coses que ens venien al cap. És a dir, la informació que habitualment té un ciutadà convencional de la Àrea Metropolitana mitjanament informat. I, darrere de tot això, la convicció de que caldria viatjar, tot i que s’haguera de superar una certa peresa, per tal d’intentar prendre-li l’ànima i el pols a la comarca, o millor, caldria intentar subcontractar la faena, -en el sentit simbòlic, clar està- a algú que ho fera o que tinguera un coneixement més proper que el nostre.

Dissortadament, els temps estan com estan, els amics ja no es deixen embolicar de manera fàcil en empentes com aquesta i, al remat, ha tocat fer un mix entre les dues opcions: el subcontractista (Octavi Vila) fixa les seues condicions i allò implica que el viatger (Josep Sorribes) també viatjarà (That’s life!), coneixerem gent i indrets junts, menjarem, conversarem i escriurem, que és de lo que es tracta. Però escriure, ja veurem qui escriu: el contractista o el subcontractat, o tots dos. Són les condicions.

Feta la cita, un dilluns hivernal encetem bon matí el nostre camí. Haguera estat bé iniciar-lo davant la Torre dels Serrans del cap i casal, porta medieval d’on sortia el camí que històricament connectava els pobles d’esta zona amb el cap-i-casal, però la xarxa viària urbana actual i un respecte mínim a les normes de convivència no aconsellen iniciar en contra direcció el pont que ens duria cap a la Església de Santa Mònica, per buscar vora riu Burjassot i adreçar-nos cap a Llíria i optem per encetar-lo al carrer del Mar, lloc de cita adequat per als dos.

Després agafem la via fàcil i racional, deixant-nos de nostàlgies ja que el subcontractat encara té impregnat, en una part difusa de la memòria, el camí que seguia el cotxe de son pare al final de la dècada dels seixanta per la Avinguda de Burjassot, on voreta riu encetava l’antiga C-234 que ens portava cap Santa Cruz de Moya i Ademús. En arribar Burjassot, conta que apareixia un cartell que indicava “Llíria”, per travessar Paterna, i dirigir-te després cap a la Pobla de Vallbona i Benissanó, etc, etc. Fent cas de la realitat actual de la xarxa viària, busquem la Pista d’Ademús, la moderna CV-35 que substitueix la citada C-234, per tal d’encarar el nostre primer destí: Casinos. És el que ha proposat el subcontractat. Esmorzar en Casinos, més exactament, al bar de la gasolinera.

I perquè este bar? Precisament, doncs, simplement perquè Casinos i, particularment, este bar, és allò més paregut a una frontera entre el Camp del Túria i els Serrans. No és El Paso-Ciutat Juárez, és clar. Casinos és una frontera física, lingüística i, per tant, segurament espiritual, però no una barrera, ja que no està exempta de vincles amb l’altra part. Al remat, les fronteres separen, alhora que, paradoxalment, també uneixen. El contacte comercial i els vincles familiars ofereixen lligams més que suficients per a una comprensió especial entre els pobles. Però, a més a més, també els lligams administratius han existit, tot i que en temps esta localitat va pertànyer en una època al partit judicial de Villar del Arzobispo.

Casinos, l’últim poble del Camp de Túria, independitzat de Llíria a mitjans del segle XIX, ha estat sempre lloc de parada i descans per als viatgers que s’adrecen cap a la Serranía. No hi ha serrà que no haja viatjat cap al seu poble en la Hispano Chelvana, S.A. abans de que s’obrira el by-pass de la CV-35, i que no tinga al cap la salmòdia de Peladillas, peladillas, peladillas i almendras garrapiñadas, cantades per una de les bessones Mercedes i Nieves Vidal, quan pujaven a l’autobús en la parada tècnica que es feia abans de començar la part definitiva del trajecte. Una visita comercial moltes vegades frenètica perquè s’acumulava la feina: havien coincidit els autobusos de Villar-Higueruelas, el de Sot de Chera i el de Ademús-Torrebaixa, tots a una!!!

I és en Casinos, esta mena de Port Bou, on el subcontractat i el viatjant, rodejats de colles de treballadors i jubilats (i només poques treballadores i jubilades) comencen a parlar dels Serrans ,-l’ú-, de la Serranía, -l’altre-, de les lectures compartides, del pla de visites previst, de les limitacions perquè només disposarem de dos o tres dies, del que ja sabem, etc. I, com sempre, deixen de banda qui escriurà, perquè…. no és cosa d’avortar la iniciativa abans de començar-la.

Com no, a la primera surt l’assumpte que ens a portava a aquella taula i a aquell lloc i que no era tant el desig d’escriure sobre la comarca, com precisament la necessitat de buscar ajuda, en tant que el no saber era manifest. I darrere d’esta conversa que surt de la nostra necessitat, una idea clara i compartida que es revela prompte: la invisibilitat de la comarca. Quan, cóm i perquè ix la comarca als mitjans de comunicació. Si repassem els arxius vorem que quasi la totalitat de les notícies que es reflecteixen només rauen en tragèdies, més concreta i regularment en els incendis i, puntualment, amb episodis com el de la grip porcina de fa unes dècades. En qualsevol cas, el que hem dit, desgràcies.

Podria no ser massa necessari calfar-se el cap per a endevinar les causes d’esta invisibilitat, notícies de caire truculent a banda. Per exemple, l’escàs pes relatius de les dimensions econòmiques i de la comarca. Dimensions demogràfiques, que no físiques, com ja tindrem oportunitat de comprovar. Però, al subcontractat l’agrada afegir de quan en quan algun comentari malèvol i amolla una interpretació addicional per tal d’animar la conversa: “València es una ciutat de clara vocació mediterrània des de la seua època d’esplendor a la edat mitja i està en perpetua crisi d’identitat i d’autoestima. Per això, en la seua frenètica tasca de mirar recelosa a Barcelona i a Madrid, s’ha oblidat permanentment del que té a l’esquena. La Serranía està al tos de València i sense ajuda d’espill, ningú es pot veure el tos. València concentra la seua atenció i amb ella la mirada en un camp visual simbòlic fitat per la A-7 i la A-3, que passa pel Mediterrani i sembla que no pot (ni vol) girar el cap”.

El viatjant, lògicament, retrucarà esta boutade amb l’argument de que el Camp de Túria, que està a l’oest de València sí compta i què esta invisibilitat no és privativa dels Serrans, sinó que afecta quasi totes les zones interiors del País allunyades del eixos de comunicació. Res a discutir, perquè no es tracta de guanyar, sinó d’aclarir i d’aclarir-se. En qualsevol cas ve al cap en nostra ajuda una idea becqueriana que ens acomoda als dos: ”Del salón en el ángulo oscuro, de su dueño tal vez olvidada, silenciosa y cubierta de polvo veíase el arpa…”. (Haurem de traure-li profit a aquell ensenyament memorístic que patírem alguns, no?). Els Serrans a “ l’angle obscur” del País…. i no, no ens sembla inadequada la figura.

En primer lloc, perquè quan parlem dels Serrans, cal deixar clar que estem parlant del País i, a més a més, no de una comarca nouvinguda, no. En segon, perquè tot i haver sofert totes les circumstàncies històriques que han determinat l’estat actual del País (conquesta i repoblació, expulsió dels moriscs, guerra de Successió, guerres carlines, caciquisme, guerra civil, postguerra, postguerra i maquis, dictadura, desenrotllisme, democràcia, crisi i globalització), la seua presència ha estat discreta, sense cap protagonisme, convertida en tot cas en teatre de batalles i episodis diversos però, potser llevat del maquis, quasi sempre secundaris i d’escassa transcendència. En tercer lloc, perquè el paper que se li ha reservat a les seues gents, o que estes han assolit, ha estat sempre subaltern pel que fa a la gestió pública i al poder econòmic valencià: no, no podríem aportar quasi cap nom de “prohom” del País nascut a la comarca. En quart i darrer lloc, per la escassa dimensió que en termes poblacionals i econòmics ha tingut sempre la comarca en el context del país i, particularment, en les darreres dècades, el que comporta la inevitable escassa rellevància en el mercat del vot.

Però abans de endinsar-nos en l’angle obscur, de la manera desordenada que ho farem, detinguem-se una miqueta i aprofitem per a parlar un poc de la delimitació de la comarca, perquè es necessari concretar de què estem parlant. Per a la qual cosa, farem servir un bon company de viatge, el tercer, que serà el millor estudi actual que disposem sobre la comarca. No és que els Serrans no tinga qui li escriga, però quasi, quasi. I ràpidament, convindrem, viatjant i subcontractat, en el gran interès del llibre de Carles Rodrigo Alfonso “La Serranía: anàlisis geogràfico comarcal” editat a l’any 2000 per el Centro de Estudios de La Serranía, un treball altament recomanable per a tots aquells que tinguen interès en apropar-se a la comarca, tot i que la distància en el temps haja desactualitzat, inevitablement, l’important aparell estadístic que utilitza.

És este llibre una xicoteta joia en la que no només es fa una interessant radiografia dels aspectes que són objecte de l’anàlisi geogràfic (el medi natural: relleu, clima, vegetació, fauna; l’organització territorial; la població; sistema de comunicacions; activitats productives i problemàtiques actuals…) sinó que a més a li dedica una especial atenció a explicar-nos els processos històrics que estan en l’origen de la situació actual.

Doncs, parlem primer de la seua ubicació geogràfica, que com vorem és un dels factors que coadjuven. Perquè es veritat que si li peguem una ullada a qualsevol mapa orogràfic, la Serranía sembla ubicar-se en un racó, en un autèntic “cul de sac” delimitat, al nord per les serres de Javalambre, el Toro i Andilla, que les separen d’Aragó i la comarca valenciana del Alt Palància i al sud per les serres del Negrete i Xiva, que fixen la frontera amb la comarca de Requena-Utiel i la Foia de Bunyol. A l’oest, i en la cruïlla de les dites serralades un punt, quasi una porositat, permet creuar el riu Túria per tal d’arribar al poble castellà de Santa Cruz de Moya i, poc després, en passar pel port de “Las emes” arribar de nou a terres valencianes, a Cases Baixes, ja en el Racó d’Ademús.

Si, a més a més, superposem un mapa de carreteres, apreciarem que és també un espai no allunyat físicament però, en canvi, molt allunyat orogràficament dels grans eixos de comunicacions de la ciutat de València i la seua Àrea Metropolitana amb Madrid (la A3) i Aragó i el Cantàbric (la N-340), que discorren al nord i al sud de la comarca, però separats per barreres geogràfiques quasi insalvables. De fet, la eixida en la A-3 que indica el Villar (Villar del Arzobispo), sembla més una broma sàdica d’un enginyer del ministeri que una opció realista!.

Dit d’altra manera, als Serrans se’n va només si vols anar-hi. No és via de pas cap enlloc. Ni tan sols ho és ja cap a Ademús des que en la dècada anterior es va millorar l’accés des de Requena reduint en mig hora el trajecte des de València respecte a l’antiga C-234.

Este és l’àmbit espacial on s’ubiquen els municipis que configuren la comarca. Atès que no existeix una delimitació comarcal oficial, ni per suposat consens entre els estudiosos al voltant d’una delimitació concreta per als Serrans, atendrem, per assenyada, a la judiciosa delimitació que proposa Carles Rodrigo en el llibre esmentat feta combinant trets històrics, geogràfics i funcionals.

Rodrigo defineix l’àrea comarcal al voltant del termes municipals de 17 poblacions, les quals estructura en quatre subcomarques: La Serranía Alta (Alpuente, Aras de los Olmos, Titaguas i La Yesa), La Serranía Media (Benagéver, Calles, Chelva i Tuéjar), la Serranía Baja (Alcublas, Andilla, Chulilla, Higueruelas, Losa del Obispo i el Villar Arzobispo) i el Valle del Túria (Bugarra, Gestalgar i Pedralba). De la comarca històrica i per raons funcionals, quedarien fora Sinarcas i Chera, que Rodrigo afegeix a la comarca de Requena-Utiel per la seua proximitat a aquets municipis i per la facilitat de les comunicacions. I també, Domeño i Loriguilla, poblacions desplaçades en la segona meitat del segle XX amb motiu de la construcció de l’embassament que rep el nom de la última població. En resum, la superfície de la delimitació proposta és lleugerament inferior als 1.500 km² i la seua població a l’any 2014 de 16.250 habitants. O, d’altra manera, el 6,5% de la superfície del País, habitat pel 0,03% de la seua població. El 80 % de la població del barri de Benimaclet de la ciutat de València.

Fitada la ubicació geogràfica i delimitada l’àrea, continuem amb les reflexions i conversacions del viatjant i el subcontractat, respecte a les raons que col·loquen la comarca a “l’angle obscur” del País o, com a mínim, en uns dels “angles obscurs”, (que tampoc cal demanar el monopoli de la “obscuritat”!.

Dèiem que parlar dels Serrans és parlar del País, i cal detenir-se una miqueta en comentar-ho, perquè no sempre tothom ho te clar. Haver d’explicar que la Serrania forma part del País des de la constitució d’este com a Regne per Jaume I és imprescindible perquè, de quan en quan, sembla que s’oblida o que, mes bé, intencionadament s’eludisca. Trenca determinades versions uniformadores. Podrem no acceptar-lo per tindre una visió que vulga passar per alt esta idea: però el bilingüisme com a característica del País rau des de la constitució del Regne de València com a entitat política. La incorporació de les comarques castellanes del segle XIX o l’arribada de la immigració en els anys 60 del segle XX reforçaran este caràcter mestís i bilingüe, i seran un factor definitiu en la configuració actual, però el fet ja existia. Està a l’ADN.

És més, a qui se li va ocórrer la idea no fou un altre que al pare fundador, Jaume I, qui decidirà repoblar les terres serranes amb població d’origen majoritàriament aragonès i navarrès, el que determinarà el predomini lingüístic castellà de la comarca. Això sí, amb un lèxic molt ric i interessant, derivat tant de la pervivència de paraules d’origen aragonès com dels préstecs lingüístics del valencià, a més a més d’una sintaxi “sui generis” permeable al valencià. El subcontractat li te especial estima l’ús del verb auxiliar caldre ( “No, no cal que lo hagas, galán!”).

Però, a més a més, Jaume I no tan sols repoblà, sinó que també incorporà estes terres al nou Regne, amb el mateix estatuts que altres territoris i sota els mateixos Furs. Ben és cert que per raons que podrem intuir, el pes específic de les terres valencianoparlants ha estat sempre molt superior i, per això, ha constituït el subjecte protagonista dels processos històrics al País. Al remat, han disposat de la massa crítica necessària i suficient per a jugar eixe paper. La realitat sol tendir amb tossudesa a no deixar-se encasellar en models i no està per la “puresa” de les nacions. Afortunadament, caldria afegir!

Però no sempre ha estat esta la situació. A l’Edat Mitjana i fins la meitat del segle XVII, els Serrans jugarà un paper important en les comunicacions de la ciutat de Valencia ja que per ella travessaven importants camins de connexió amb Castella i Aragó. Així, el “Camí Real de València a Conca” passava per Chelva i Tuéjar (era i és l’itinerari més curt des de València a Madrid) i el “Camí Real d’Aragó” comunicava des de Llíria amb el Racó d’Ademús després de recórrer la zona nord de la comarca. Hui en dia, només queden residus d’estos viaris i tan sols una part de l’antic camí castellà forma part de l’autèntic eix de comunicació comarcal actual, la esmentada CV-35 que creua tota la comarca de nord-oest a sud-est i de la quals sorgeixen les vies que comuniquen la majoria de la resta de municipis de la comarca. Només queden fora del seu abast “El Valle del Túria” (Pedralba, Bugarra i Gestalgar) i Alcublas, amb viari propi i directe amb Llíria. CV 35 que, per altra banda, serà la nostra via d’accés als pobles que visitarem el primer dia: Chelva, Titaguas i Alpuente.

A esta importància en les comunicacions, cal afegir que la comarca ha gaudit històricament de bones condicions per a la producció agrícola i d’una bona disponibilitat de recursos per obtenir-la. Bones condicions que foren aprofitades no només a la Edat Mitjana, sinó també en temps dels ibers i dels romans. De l’època romana daten les primeres transformacions agrícoles i les primeres infraestructures de rec, entre les quals destaca de manera singular La Peña Cortada, un indret ubicant en el terme municipal de Calles on es conserva part de la infraestructura que canalitzava aigua mitjançant aqüeductes i galeries excavades en la pedra entre punts que, hui per hui, encara estan per identificar i que constitueix un atractivíssim lloc d’excursió per la seua espectacularitat. El peculiar aqüeducte arriba des de Chelva, lo qual genera la habitual disputa d’apropiació entre localitats, com no!-.

Els musulmans, posteriorment, fent honor a la seua provada habilitat en la gestió d’este recurs centraren la seua activitat en la gestió del regadiu, aprofitant tant els rius que travessen la comarca com els aleshores abundants naixements. Rius que, cal dir-ho, tracten a la comarca amb una generositat inversament proporcional al cabdal transportat. Per una banda el Túria, (més bé ronyós ja que pràcticament discorre encanonat fins Chulilla i no permet el rec aigües amunt, excepte en alguns punts i masades), guarda la seua magnificència per a fecundar terres més avall. Dels pobles serrans, sols es beneficiaran de les seues aigües, a banda de la mencionada Chulilla, Gestalgar, Bugarra i Pedralba. En canvi, el Tuéjar-Clelva (ai, segon conflicte, ara toponímic!) tributari del Túria, bastirà de recursos tant el dos pobles que rivalitzen per donar-li nom, com Calles i Domeño. És particularment significativa per la seua extensió l’horta de Tuéjar i això potser justifica el toponímic de riu.

Amb la conquesta cristiana i de la ma dels repoblaments s’estendrà l’activitat agrícola al conreu de les terres del secà i a la ramaderia, especialment pel que fa a la producció llanera, que amb la explotació silvícola conformaran els sectors que facilitaran l’activitat comercial amb el mercat principal (la ciutat de València) i que constituiran la base fonamental de l’activitat econòmica de la comarca fins les darreres dècades del segle XX. Lògicament, existien també activitats industrials i artesanals però fonamentalment adreçades al mercat local: molins, teixiries, fusteries, obradors de cera, ferrers….

Per arrodonir este passetget per l’itinerari històric dels Serrans, cal detenir-se també una miqueta en la conformació del règim de propietat de la terra durant la repoblació. En l’habitual exercici d’equilibris a l’hora del repartiment de les terres conquerides, les terres de la comarca seran distribuïdes entre les tres institucions amb poder polític i/o militar implicades en la campanya: els senyors feudals, l’església i el mateix Rei. Així, a la comarca trobem, des d’este punt de vista, tres àrees en las que tindran presència tant el reialme, com el domini feudal o l’eclesiàstic. La Serranía Alta se la reservarà el Rei, La Serranía Media i el Valle del Túria, així com Andilla correspondran a diferents senyors feudals, entre els quals destacarà el Vizcondado de Chelva, mentre que Chulilla i Losa del Obispo, el Villar i Alcublas restaran per al domini eclesiàstic, les tres primeres sota la diòcesi de València i la tercera depenent de la Cartoixa de Vall de Crist. Els rastres d’este passat són encara ben perceptibles a la comarca, mitjançant un patrimoni històric ocult durant molt de temps que, dia a dia i subvenció a subvenció, es va revaloritzant.

Estes i altres divagacions, si bé formulades de manera bastant més col·loquial, acompanyades del ben farcit “esmorzaret” i de l’aldarull inevitable que comporta la arribada dels “tocaets” de licors espirituosos a les taules veïnes, entretingueren la nostra parada prèvia abans d’endinsar-nos en el món de la Serranía. Liquidats els inevitables cafè americà del viatjant i el tallat del subcontractat, emprenguérem de nou la ruta, cap a Chelva, el nostre destí primer.

Només eixir de Casinos, fem un creuament simbòlic de la frontera en el punt que el subcontractat ha decidit emplaçar-lo sota la cascada artificial de la canalització que porta les aigües del embassament de Loriguilla al Pla de Casinos i que ha permés la conseqüent reconversió agrícola d’este espai. A partir d’ara, el canvi en el paisatge es perceptible. Pugem i els pins ixen a la nostra companya. No ens abandonaran en el nostre trajecte, fins que tornem. Bo, millor dit, ells o l’esperit dels que hi hagueren abans del incendis que, com una plaga divina, han castigat la comarca des de final de la dècada dels setanta del segle passat.

La CV-35 enfila l’Alto de la Sabineta que constitueix, esta vegada sí, una frontera física natural, a partir de la qual podem dir que hem entrat als Serrans. Davant de nosaltres, s’estén un paratge ben interessant. Enfront, la serralada que discorre de Chelva a Chera, acabada pel “Pico Rope”, visible des de molts punts de la comarca, i baix nostre la (més o menys) plana del Villar, en un perfil lleugerament descendent de dreta a esquerra, és a dir, des de les serres de Andilla i Higueruelas on regnen “las Peñas de Dios” cap al Túria, intuït a la nostra esquerra, rere el “Cerro Moreno” i la Muela de Chulilla. Creuant la plana, la carretera s’adreça cap a Losa del Obispo en una quasi recta llarguíssima. Des ella, surten les desviacions que ens porten al Villar, Higueruelas i Andilla per un costat i a Chulilla, Sot de Chera i Chera, per l’altre. A la dreta, damunt del Villar, si la velocitat del cotxe t’ho permet i saps on mirar, es poden apreciar ja les ferides que l’activitat minera deixa en el patrimoni natural de la comarca. Però, ja en parlarem d’açò, ja.

Deixada Losa a l’esquerra, continuem pujant una miqueta més, per tal d’anar baixant a la trobada amb la ribera del riu Tuéjar-Chelva o, si és prefereix, del Chelva-Tuéjar. Abans d’arribar a aquesta, surt de la carretera el ramal que en porten a los Baños de Verche, l’únic establiment termal que resta a la comarca després del tancament del Balneari de Chulilla, afectat per la voracitat de l’últim incendi.

Aquest espai de transició, abans d’arribar a Calles, resulta un tant espectral. Bonic, també, però sobretot espectral. Loriguilla i Domeño formen part del preu que la comarca hagué de pagar en els anys del “desenrotllisme”. Aquests pobles hagueren de ser abandonats per els seus habitants, a causa de la construcció de l’embassament de Loriguilla i els dispersaren per diferents poblaments de l’IRYDA en la comarca del Camp de Túria i l’Horta. Potser a nivell material i individual els habitants resulten a la llarga beneficiats per el trasllat, ja que foren ubicats en terres més productives i rendibles. Tot i això, haguera estar interessant, i queda pendent, una visita a les noves poblacions per tal de conèixer de primera mà el balanç; també el deure i l’haver de la operació.

En passar el forat que deixà Domeño, el qual tan sols reconeixen els que algun dia el van veure, ja que no queda ni una sola pedra de l’antic poble (demolit i desplaçades les seues ruïnes per raons de seguretat), entrem en el canó de Calles, amb les seues hortes i xoperes al costat del riu, per tal d’adreçar-nos cap a Chelva, qui descansa sota el majestuós “Pico del Remedio”, que de segur no és el cim més alt de la comarca, però si, sense dubte, el més elegant i majestuós, “glamourós” podríem dir.

Ací tindrem la primera trobada del dia. El nostre contacte és Joaquín Roger, Chimo Roger. Persona tan discreta i afable com activa, i un perfecte introductor de la ciutat. Home important en el món cultural i econòmic de la Chelva, tot i que a ell, en la seua discreció, li costa reconèixer-ho. Empleat de banca a la població durant tota la seua vida professional, gerent de la Cooperativa de Construcció local que va desenvolupar una important tasca a la ciutat de València com a proveïdora de la aleshores Caja de Ahorros de Valencia, executant obres com la construcció de l’edifici CEMECO, i també president de la Banda Municipal de la localitat pràcticament en continuïtat des de la dècada dels setanta, encara que amb algun període escàs de descans, de segur ben merescut, ens sembla un interlocutor molt adequat per presentar-nos la vila.

Després de rebre’ns a sa casa, encetem una xerradeta al voltant de la situació de la activitat econòmica a la localitat. I la veritat és que, tot i que no és el que ningú voldríem, la conversa adquireix de seguida un to melancòlic. Chelva, capital comarcal, seu del partit judicial durant molts anys, ha vist minvar la seua població al llarg del segle XX en més d’un 70%. La seua població actual envolta els 1.500 habitants, després d’haver arribat als 5.600 habitants en els anys 20 del segle passat, i amb això, com a inevitable rerefons, el seguit d’iniciatives fracassades, d’intents d’industrialització frustrats. De particular entitat, la desaparició de l’activitat tèxtil, subsector confecció, amb la desaparició de la factoria de Quenk, marca de pantalons que va assolir certa fama en els anys 70 i 80 del segle passat i que donava treball a dos centenars de persones, fonamentalment dones, de tota la comarca, i que significaven un complement molt important als ingressos que encara generava l’agricultura en l’època. Després d’aquella iniciativa, tan sols ha restat la cooperativa de paletes de la construcció com una activitat d’impacte en l’ocupació, ja que les successives pirotècnies instal·lades en la localitat (!la mítica Pirotècnia El Gato, afegeix el subcontractista!) d’estructura bàsicament familiar deixaren d’operar, tot i que darrera i excepcionalment revifen.

Pel que fa al sector agrari, alguna alegria dóna, però limitada. El producte més importat del municipi és l’oli i és ben apreciat pels consumidors. La seua producció es fa en dues empreses, la Cooperativa Agrícola y la empresa Martínez Zaballos, S.A, que dona servei d’almàssera a tota l’àrea compresa entre Pedralba i Ademús, a banda de distribuir els seus productes a l’exterior. Tot i això, la producció no és tan abundosa com en èpoques anteriors i la seua rendibilitat, minvant. Moltes vegades, els camps es mantenen més per tradició que pel resultat d’un càlcul econòmic.

La tercera branca de l’ocupació és un sector serveis, minvat i minvant, en el qual encontrem activitats de diferent naturalesa. Per una banda, a Chelva rauen les seus dels serveis públics de transcendència comarcal: notaria, registre de la propietat, SERVEF i agència forestal així com un dels tres instituts que hi han a la comarca, -els altres es troben al Villar i Alpuente-, a banda de l’escola del municipi, hui per hui, suficientment bastida de xiquets. Per l’altra banda, també el comerç és present, sustentat per xicotets comerços de caire comarcal (electrodomèstics, moble i supermercat de cadena en règim de franquícia), a banda de les tradicionals forns i carnisseria i, o efectes de la globalització!, el basar xinès que fita en Chelva la extensió d’aquest tipus de comerç. Els dissabtes als voltants de la plaça de l’església s’estén un mercat de carrer que congrega a un important nombre de visitants de tota la comarca que l’aprofiten com a lloc de trobada, tot i que no d’intercanvi comercial com ho era en l’època medieval.

En quant a l’hostaleria, un hotel, varies cases rurals i bars de tot tipus (restaurants, bocateries, pubs) resumeixen el sector, que dóna suport a un turisme ocasional, d’estància curta, i a la població habitual, tot i que el turisme de llarga estada vacacional de les classes populars de l’àrea metropolitana de les dècades dels seixanta i setanta ha passat a millor vida, com en la resta de la comarca. Els quinze dies en l’apartament de la platja han guanyat la partida.

Poc a poc, veiem com Chimo Roger va desgranant un panorama amb clarobscurs però, en termes generals, poc encoratjador, sobre tot si ho mirem en una perspectiva de futur. Tan sols reviscola el to quan encetem l’àmbit cultural. La Banda de Música, amb 80 integrants, la Banda Juvenil, una associació com “La Fénix Troyana” i, particularment, el “Cuentantón” (festival de literatura oral que es desenvolupa al voltant de les fogueres en la nit de San Antón), ens ofereixen una perspectiva ben diferent. Un poble, una comunitat viva, que vol perviure i ho fa mitjançant institucions i activitats culturals. No està mal per a resistir-hi, no.

Al voltant del “Cuentantón”, amb varies edicions i difusió creixent, quan les cendres de l’ultima edició encara estaven calentes perquè hem arribat a Chelva dilluns següent, ens conta Chimo Roger l’èxit de la convocatòria, major inclús que les pròpies de les festes patronals, produït potser la major concentració de gent que ha viscut el poble al llarg de l’any. Activitats estes, que comencen a sovintejar a la comarca, oferint una possibilitat alternativa a les tradicionals per atraure l’atenció dels mitjans de comunicació i que alhora resulten engrescadores per a les poblacions organitzadores. Motiu d’orgull i, per tant, d’autoestima que mai sobra en temps tan esquifits. A la conversa venen altres dos exemples que estant tenint una molt bona difusió en mitjans de comunicació, potser les úniques noticies positives de la Serrania que trauen el cap al paper premsa: la “Noche de las Velas” de Titaguas i “Los Carnavales” del Villar, segurament els més massius del País, hui en dia.

No és estrany que acudisca molta gent al reclam d’aquesta activitats com el “Cuentantón”. El passeig que ens proposa Chimo Roger ens farà intuir ben bé la màgia que ha de sortir de la combinació perfecta entre la paraula, el foc, la curiositat del públic, la nit i un marc tan bell com Chelva ofereix. L’estrany és que alçat el dia la gent torne a casa.

Perquè, vaja que el poble mereix una visita a la llum del dia. L’oratge hui ens acompanya, l’onada de fred anunciada ha decidit prendre’ls-ho en tranquil·litat i una matinada tèbia ens permet gaudir d’un poble que s’alça a ritme de dilluns després d’un cap de setmana festiu. Venint del soroll de la ciutat, no és mal regal. Però no, no només es l’ambient.

Encetem el passeig pel barri de Benacàcira, molt a prop de la casa de Chimo Roger, el barri més antic de la ciutat, àrab, clar està. Els seus carrerons estrets, els no menys estrets habitatges d’un blanc moltes vegades lluent i no massa castigades per reformes sense gust, cosa que no és gens habitual, ens ubiquen de seguida en un ambient medieval. Els carrers nets, alguns dels quals conserven encara els restes de les pintures ornamentals de les festes d’agost, ho fan més bonic encara. El grau de conservació sembla prou bo. En varies cases s’observa la presència del inevitable cartell “Se Vende”. No, la bombolla no s’ha deixat Chelva de pas. Benacàcira no és molt gran, però si lo suficient com per a que ens adonem que el poble es molt més del que pot suggerir el seguit d’edificis impersonals que encinten la CV-35. De fet, el viatger s’astora, el subcontractista no tant, ja que s’ho ha passejat alguna vegada, encara que mes bé en nocturnitat i no, no és el mateix. Llueix més ara.

Baixem de Benacàcira per el Portal de San Cristòbal cap a la Plaça de l’Església. Espai magnífic, en el que es confronten l’Ajuntament i la església. La pugna arquitectònica es decanta clarament del costat eclesiàstic. L’església arxiprestal de Nuestra Señora de los Ángeles, una de les millors mostres del barroc valencià, alça el seu campanar de quasi de 60 metres amb una rotunditat escassament contestable. La seua façana ofereix un retaule en el que s’ajunten el quatre ordes clàssics i, per si fora poc, el rellotge ens dóna informació de l’hora, minuts, dia i mes de l’any en que es trobem. Més servei per a l’època d’instal·lació, impossible.

Difícilment, l’Ajuntament que ocupa part de les antigues dependències del “Palacio Vizcondal” pot competir davant de tant d’esplendor. Aquest edifici té interès, històric i també arquitectònic, però al llarg dels segle XIX y XX sofrí moltes transformacions, de tal mena que la seua millor perspectiva es la de la part posterior.

La plaça, molt ampla, oferiria un espai prou coherent i harmònic si l’edifici construït per Educación i Descanso en la dècada dels seixanta del segle passat s’haguera fet amb una miqueta de gust. Per això, la millor òptica s’obté deixant-lo d’esquena. Metafòric, sí.

Pel corredor que s’obri baix de l’Ajuntament, ens dirigeix Chimo Roger cap als barris del Azoque (jueu) i el Arrabal (morisc), sorgit aquest últim després de la conquesta, format més enllà de la muralla per la població desplaçada del de Benacàcira. De nou tornem a un ambient medieval, en el qual podem apreciar vestigis de l’antiga muralla, que ens permeten pegar una ullada als camps de olius i hortes que envolten Chelva.

A la llum del sol hivernal que ens acompanya, no ens resulta gens estrany que el pare Vicente Mares arribara a pensar que poguera haver-se ubicat el Paradís en aquestes terres. Així, el propi Cavanilles, d’una manera un tant àcida, després d’atribuir aquesta afirmació de Mares al “amor desordenado a su patria, y, de una imaginación exaltada” no deixa de reconèixer que Chelva “presta algun fundamento á semejante imaginacion”.

L’interès del patrimoni arquitectònic xelvà es fa cada vegada més palés. El “Consejo de la Villa”, edifici renaixentista que va ser el primer ajuntament de la vila, els carrers, places i fonts, i sobre tot, la ermita de la Soledat, antiga Mesquita del segle XIV i potser la més antiga que es conserva al País, li donen un encant especial al recorregut on, poc a poc, el pas del temps es desdibuixa. La intertemporalitat s’apodera del moment.

Guanyats, definitivament per a la causa Chelvana, el viatjant i el subcontractista conduïts per l’amable conversa de Chimo Roger inicien el camí de tornada cap al segle XXI. L’arribada no serà brusca, primer hem de passar pels carrers que envolten la església en direcció a la carretera on tenim aparcat el cotxe. Una mena d’eixample on es respecta la trama ortogonal.

Però, a petició del subcontractista, ens sortirem del camí per tal de donar un tomb i passar així per davant del “Bar Neutral”, que manté el nom que l’avi de la propietària el posà amb la finalitat de crear un lloc on persones de diverses ideologies pogueren compartir espai i taula. A la vista de la durada del negoci, sembla que la idea no va se gens desafortunada. Davant del caliu que li resta a una de les fogueres enceses per a San Antón, dos nits abans, iniciem ara, ja sí, el camí de tornada.

Passarem primer per davant del sòlid edifici de l’antic Banc de València, que té una sorprenent factura de seu del Banc d’Espanya en capital de província, i de les escoles per arribar a la carretera. Ens acomiadem de Chimo Roger, al costat del Centre de Salut, agraint-li la seua companya i la abundosa informació que ens ha facilitat i ell, com no, li llevarà tota la importància del món. Bona gent.

Pugem al cotxe, però no abandonarem de seguida Chelva. Anant cap a ell, al subcontractista li ha vingut al cap la sorprenent història de la construcció de l’Institut d’Ensenyament Mitjà. La obtenció dels terrenys es va fer mitjançant la definició d’un PAI d’extensió desmesurada amb aquest únic objectiu. Alguns dels veïns afectats van anar a la justícia a reclamar l’escassa coherència de la figura urbanística i han guanyat. L’aplicació de la sentència pot ser molt gravosa per l’Ajuntament, però no per als que prengueren la decisió. Clar està. Així és Espanya, senyors!.

Li peguem una volteta motoritzada a l’àrea afectada, per tal de satisfer el morbo del viatjant amb els temes del creixement urbà. Quan creixerà Chelva de manera suficient com per a omplir-lo?. La resposta no la vorem nosaltres. Potser els nostres nets, tampoc.

Encetat el nostre camí cap a la propera cita, Titaguas, no podem deixar de parlar entre nosaltres dels molts atractius turístics que ofereix Chelva. Perquè no és només el seu casc històric. També la “Peña Cortada” i la “Ermita del Remedio” situada en la casi en la cima del Pico, el Convent dels Franciscans o la Ruta del Agua, itinerari excursionista dissenyat al voltant dels sistemes de canalització de l’aigua del riu Tuéjar (Chelva?) cap a les terres de Chelva. Indrets que no hem pogut visitar, però que el subcontractista coneix. I la veritat, no encertem en entendre el perquè de tant desconeixement.

En el camí cap a Titaguas haurem de passar al costat de Tuéjar, poble que mereixeria una visita, però que per les habituals limitacions de temps haurem de deixar per a un altra ocasió. Haguera estat desitjable parar a les seues hortes i el seu barri del “Rejolao”, però el temps se’ns tira damunt. Cal arribar a l’hora de dinar a Titaguas, on tenim una cita en Ramiro Rivera, el seu alcalde.

En passar Tuéjar el camí torna ha experimentar un canvi significatiu per a regal de la vista. Poc a poc, els conreus van donant pas al pinar d’una manera gens abrupta. Un equilibri primari. En deixar a la dreta un gran clot que hi ha només creuar el riu Tuéjar (ací no hi ha dubte del nom), producte d’algun intent de construcció fallit per la bombolla, la carretera discorre per paratges per als quals sembla haver-se aturat el rellotge del temps. Més enllà de la pròpia carretera i les seues senyalitzacions, quasi res es producte de la modernitat. Ametles, vinyes i algun cereal es barregen en els pins, mentre que les cingleres muntanyenques s’ofereixen per a l’admiració del visitant. Hem començat a pujar el Alto de la Montalbana, el port que separa la Serranía Mitja de la Serranía Alta.

En arribar al cim, de nou el paisatge ens ofereix un espectacle colpidor. Baix de nosaltres una extensa planícia conreada, que discorre des de les esquenes del “Pico del Remedio” de Chelva, a la dreta fins las “Caídas del Túria”, que queden a la nostra esquerra. Ningú des d’aquest punt podria dir que estem a quatre o cinc kilòmetres en línea recta del riu. Res fa que es puga intuir.

En una primera línia frontal, també a la dreta, el Cabezo de Alpuente, tot i que ferit per una mina a cel obert, mostra la seua aïllada magnificència. A continuació, i cap a la esquerra, a mitja altura s’intueixen les primeres cases d’Alpuente sota la penya que li acull. I poc després, ara sí, el seguit muntanyenc que protegeix dels vents de nord al Campo de Arriba i a Titaguas, que es recull arrimada a la Loma. A partir d’aquesta, es dibuixen dalt quasi furtant el primer pla al poble, els últims estreps de la serra de Javalambre, la qual es fàcilment identificable a l’hivern per la neu, tot i que hui no hi ha. Més llunyanes i cap a la dreta, per damunt del Cabezo les serres del Toro i Andilla es retallen, fitant l’horitzó.

Descendim el port, per agafar una recta que travessa el fals pla que ens separa de Titaguas. Poc abans d’arribar al poble, ben prop de la carretera per aprofitar el fàcil accés, trobem a dreta i a esquerra, respectivament, la fàbrica de pastisseria “Monte Túria”, fonamental en la vida econòmica del poble i la comarca de la qual parlarem més endavant, i la Bodega de Polo Monleón, que junt a la Cooperativa “Santa Bàrbara”, han aconseguit posar amb les seues marques respectives (“Hoya del Castillo” i “Llanos de Titaguas”) els vins de l’Alt Túria en una alta consideració en el panorama vinícola valencià, per la seua excel·lent relació qualitat-preu.

Arribem al poble i ens adrecem directament a l’Ajuntament. Com que li ha sortit una reunió de matí en la Diputació, Ramiro encara no hi és al poble. Així que mentre fem temps peguem una volteta. Facilita el fet que al subcontractista el poble no li siga gens desconegut. No ha nascut, però manté vincles molt, molt estrets amb la població. Són les dues llargues i pels carrers només ens trobem a una persona que es retira a dinar. El passeget el fem pels voltants de la església. Estos són els carrers més antics del poble i es nota que la dinàmica urbanística de la població els ha deixat de costat. Moltes cases desocupades, algunes durant un llarg temps, posen de manifest un cert abandonament de les façanes.

No, hui el poble no està bonic i no és que no hi hagen indrets bonics, cases interessants i detalls estimables, però hui no hi son massa apreciables. El temps està capgirant i un vent fred del nord mou, així que comença a no ser massa agradable el passeig. Ens anem cap al bar a buscar refugi i a veure si ens poden donar de menjar. A priori no és fàcil. Dilluns l’hostaleria de la Serranía Alta tanca massivament.

Abans d’entrar, el subcontractista amolla la seua teoria sobre l’estat del centre. Ell és molt d’això, d’amollar teories. A finals dels anys setanta del segle passat i amb la nova corporació democràtica es va plantejar l’ampliació del sòl urbanitzable per tal d’estendre el poble i donar resposta a les demandes de la població que demanaven poder construir cases més amples, i així poder cobrir les seues necessitats d’albergar maquinaria i eines agrícoles. La opció triada va ser botar a l’altre costat de la carretera que travessa la vila cap a Aras i Ademúz. El preu, substituir per solars camps de cereals i unes hortes ben primoroses, les úniques properes al poble.

Una trama ortogonal, grans parcel·les i cap limitació urbanística han donat com a resultat l’espai mig consolidat conegut com “La Urbanización” del qual ningú està orgullós; excepte, probablement, els seus habitants. I es que és un espai poc acollidor i estèticament desbaratat. L’individualisme portat al paroxisme. No, l’arquitecte que assessorà la normativa urbanística i la seua aplicació no pot posar-se massa medalles per esta feina. Cert és que tampoc ell ha sigut l’únic i molt menys al nostre país. De vegades, ens plantegem si a l’Escola d’Arquitectura no faria falta alguna assignatura que, senzillament i simplement, ensenyara a dir: ”No”. Al client, al promotor, al constructor, al polític…

El fet es que esta obertura va fer possible el desplaçament de molta població cap als nous terreny, que sumat al procés de despoblament del qual Titaguas no es lliura va donar com a resultat el tancament de moltes cases. Cases per a les quals no hi ha mercat. Per raons no massa comprensibles les expectatives de guany dels propietaris són altes i si no hi ha necessitat, que no sol haver-ne, no es venen, iniciant-se així el conegut procés de deteriorament que viuen els habitatges no habitats.

Per a més inri, quatre o cinc any més tard va sortir la possibilitat d’uns nous espais per a la colonització, el que haguera permés preservar els bancalets d’horta. L’extensa àrea de pallers que es troba en les afores de la població, en direcció Alpuente, van quedar sense ús. La mecanització de les tasques de recol·lecció dels cereals va eliminar “la trilla”. El gra ja s’obtenia directament al bancal i la palla s’empacava al camp i era transportada directament mitjançant camions. Els pallers de sobte quedaven obsolets. De resultes, hui en dia resta al poble una extensa superfície estèril i perillosa  pels enderrocaments.

Una pena perquè si haguera trigat una mica en prendre la decisió, els nous espais s’hagueren gestionat amb entrellat i la imatge de Titaguas seria ben diferent ara. De propina, també el poble mantindria un bon trosset d’hortes que de segur il·luminarien les taules a l’hora de dinar i suavitzarien seua imatge i el paisatge de la vila. De totes maneres, el procés va ser com va ser, ningú va tindre la capacitat d’intuir el futur o, si ho va fer, no va tindre capacitat de persuasió i, en qualsevol cas, el fet és que en bona mesura respon a la idiosincràsia dels “titagueños”. La seua disposició a l’acció, el seu pragmatisme, la opció per la funcionalitat front a la estètica són algunes de les característiques que la imbueixen.

Entre estes explicacions i altres comentaris entrem al bar, esperant l’alcalde que ve de València i ens trobem a quatre paisans que celebren un aniversari. Unes tapetes abans de dinar. Conversem amb ells. Els manifestem la nostra sorpresa per la poca gent trobada i ells ens manifesten la seua per veure’ns. Potser que la seua estiga més fundada que la nostra. Al remat la poca gent és l’habitual. Visitants com nosaltres, no.

La conversa adquireix de seguida eixe to melancòlic que trobàvem al parlar en Chimo a Chelva. La gent es mor, ningú torna més que per els caps de setmana i vacances. La gent que es queda es poca. El nombre de naixements és magre, i molts anys no hi ha cap. El poble es dessagna, poc a poc. L’escola es manté, però no sense dificultats.

I és que les dades demogràfiques són incontestables. Els vuit-cents habitants dels anys setanta, ara són només que cinc-cents; dels quals, una tercera part són jubilats, el doble dels menor d’edat. L’escola amb 32 alumnes es sosté sota el règim de centre rural agrupat, compartint recursos i professors amb les de Aras de los Olmos i Alpuente, quan fa trenta anys tenia quasi el triple d’alumnes i només compartia el professor de valencià. Els poquets alumnes d’institut que resten al poble viatgen tots els dies a Chelva en l’autobús, dèneu kilòmetres i el port de la Montalbana al mig. Les botigues aguanten gràcies a la població de cap de setmana i de temporada. El forn ho duu una cooperativa de consum, perquè els privats tancaren…..etc. Gris, gris, gris.

Arriba Vicente, l’agutzil del poble. Ha d’encendre la calefacció de la llar del jubilat. Una caldera nova de pellet. Ens convida a acompanyar-lo. Eixim del bar i de seguida parlem de música, cosa que amb ell és inevitable. El subcontractista el presenta com la persona que a la meitat dels anys 70 li va mostrar qui eren David Bowie i Lou Reed. Sí, el “titagueño” li ensenyava al jove de la capital qui eren les figures de la modernitat. Cal desfer mites. La Serranía està allunyada però no desconnectada. L’aïllament és relatiu. Hi ha barreres físiques i, sobretot, d’infraestructures de comunicacions, però també hi ha components psicològics fonamentals que possibiliten rendir-se a elles o impulsen a botar-les.

L’obertura o l’aïllament són també una opció individual. Es pot viure acaballes entre les tendències de la modernitat i la fidelitat a la tradició. Vicente és un bon exemple. De fet, i a banda de ser l’introductor de la cunicultura al poble, és un excel·lent guitarrista i cantant de rock, que podria haver fet marxa a la capital perfectament. Per si fora poc, un excel·lent compositor d’Albades, que no hauríem de confondre amb les “albaes” de les terres de l’horta. Les albades són cants per a la Nit de Nadal interpretats pels “quintos “, la rondalla i tot aquell que vol ajuntar-se, que és quasi tot el poble, i que segon el destinatari (la Verge, el retor, l’alcalde, las mozas…) les seues lletres adquireixen un to pietós, irònic, sarcàstic, reivindicatiu, procaç…. Les seues són particularment encertades i retraten molt bé el sentir del poble.

El viatjant queda una miqueta sorprès per les facetes del personatge. Però és que açò a la comarca és molt normal i esta és precisament una de les sorpreses que ens depara: els seus personatges. Els Serrans és molt de personatges. Comences una xerrada en qualsevol, cosa que per altra banda no és difícil, i trobes sempre una qüestió interessant en la seua biografia, en la seua filosofia, en la seua activitat, que li confereix una entitat especial. A mode de boutade, de les quals com ja en vist el subcontractista és molt amic, aquestes gents tenen alguna cosa de personatges de western, de western del bo, volem dir, dels que trobes a les pel·lícules de John Ford o Howard Hawks. I no és estrany ni excepcional, perquè potser simplement aquest fet respon a una qüestió d’òptica. Al remat, l’escassesa de la població augmenta la importància de l’individu, el que facilita que al nostre microscopi vital li siga més fàcil atendre als trets que ens singularitzen. A poc que rasques, surt el personatge.

En acabar la faena que Vicente ens explica minuciosament, ens acomiadem d’ell, alhora que l’Alcalde ens avisa que ja es al poble. Tornem al bar on ens trobarem per dinar. En la tornada ja sentim el fred, definitivament. Sort que cal caminar poc.

Quan arribem al Bar ja hi és Ramiro. Bona planta i jove, encara que no un xiquet. Arribà a l’alcaldia al 1999 en menys de trenta anys i encara la conserva, folgadament, caldria afegir. Després de les presentacions, ens asseiem a taula. En fer palesos els nostres interessos, la conversa surt fluïda. Ramiro ens descriu el poble, la seua dinàmica i les seues preocupacions que no són diferents a les que hem sentit abans. Si de cas, ens ofereix un panorama una miqueta més positiu. Per altra banda es el que li toca al polític: l’optimisme de la voluntat.

Així, parla de les experiències empresarials exitoses que estan generant ocupació a la població i, afegeix, a la comarca. Dues. La primera la que el poble coneix como “los mantecados” i que no es més que la nostra vella coneguda “Pastelería industrial Monte Turia, S.A.” que naix a Titaguas als primers vuitanta del segle passat, fruit del “joint venture” entre un innovador forner del poble de Calles, aleshores primer alcalde democràtic d’eixa població, i un forner tradicional de Titaguas. “Coquitos” i “mantecados”, aportats per cadascú, foren la llavor del que ara es la més gran empresa de la Serrania Alta. La empresa seguia l’estela d’altra, “Tupel” que encetà primerencament l’experiència però que finalment no pogué consolidar-se. Monte Túria funciona regularment tot l’any, a dos i, fins i tot, tres torns. Hi pot arribar a ocupar varies desenes de treballadors i treballadores de la Serralada Alta i Mitjana i ven no només a tota Espanya, sinó també a molts països europeus (Portugal, Itàlia, França, Regne Unit, Suècia, Alemanya” i inclús africans (Marroc).

La clau de l’èxit empresarial es, de nou, la ajustada combinació entre qualitat i preu. Amb bones matèries primers, cuidada producció industrial i un ventall de productes que naixeren molt arrelats a la tradició, però que han evolucionat ampliant-se al entendre els gustos dels consumidors sotmesos a noves influències, Monte Túria ha consolidat una experiència que mostra que a pesar de les dificultats, la comarca potser un bon lloc per desenvolupar empresa.

En parlar de pastisseria, innovació i Titaguas, cal fer un incís, perquè no hauríem deixar passar la ocasió per posar de manifest que unes de les senyes d’identitat en la gastronomia popular valenciana, els “fartons”, naixeren, idea i producte, de les mans d’un emigrat “titagueño”, el tío Rodrigo Polo, al seu forn de la plaça del poble d’Alboraia, (ara, plaça de la Constitució), durant la dècada dels seixanta del segle vint. Desenvolupada la idea, ha donat com a resultat la famosa marca “Fartons Polo”, hui de tots coneguda i que, tot hi ha que dir-ho, els titaigüencs senten com a pròpia

L’altra experiència que està generant ocupació al municipi és molt més recent. Porta uns tres o quatre anys i ve de la mà de les dues granges avícoles per a la producció d’ous de qualitat, tipus “campero” que s’han instal·lat a la localitat per l’associació d’empresaris locals, de família també fornera, i forans, i que comença a generar un volum d’ocupació significatiu.

Per últim, la tercera generadora d’ocupació de tercers seria la pròpia activitat municipal de la mà del manteniment dels seus serveis administratius i de les brigades d’obres municipals, finançades per programes fonamentalment provincials i que poden, en determinades èpoques arribar fins catorze llocs de treball, encara que la ocupació fixa seria de quatre empleats.

A banda d’estes activitats, tant el comerç com la construcció i, per suposat, l’agricultura i la ramaderia generen ocupació però fonamentalment en règim d’autònoms. El poble esta ben fornit de bars i també d’ultramarins, oficines bancàries, farmàcia i centre de salut. Però dins del sector terciari, per la seua singularitat, destaquen dues activitats: el centre hípic “Buleries” i la Escuela de Ciencias “Cosmofísica”, centre dedicat a la difusió científica i, ben especialment, a l’observació astronòmica, i disposa potser del més eficient planetari de la península amb la seua coqueta bòveda de dos metres i metres de radi: la màxima informació en el mínim espai.

En la conversa sorgiran dos preocupacions que Ramiro té ben presents. En primer lloc, l’absència o, com a mínim, les dificultats per al relleu en l’agricultura, atès que en estos moments la major part de les activitats agrícoles, poguérem dir, motoritzades son desenvolupades per persones d’edat molt avançada i és molt poca la gent jove que vol dedicar-se a les feines agrícoles. I en segon lloc, la necessitat de fer compatibles els diferents sectors econòmics de la localitat, per tal de aconseguir l’estabilització de la població. Per això, els esforços per reduir els efectes externes d’algunes activitats com la ramaderia estabulada o la agricultura amb, per exemple, el turisme, per tal de mantindre una base econòmica el més ampla possible.

En opinió de Ramiro, per a la pervivència de Titaguas és fonamental mantindré els vincles en la població emigrada. El sosteniment de moltes activitats depén de la demanda que sorgeix de la gent del poble que habita a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana i que visita i participa freqüentment en la vida local. Afortunadament, la CV-35 ha deixat el poble a una hora de camí en cotxe. Un CD i una miqueta. Un sospir.

Però no és només la demanda, es altra cosa més important encara, és la força vital que acompanya. Potser per la tradició cooperativa derivada d’una tradició llibertaria o potser per altres raons, el cert es que la població titaiguenca, la que resta i la desplaçada, té una molt acreditada capacitat per dur endavant projectes cooperatius i associatius que li donen molta qualitat a la vida local. I que, per altra banda, és reconeguda i apreciada pels pobles veïns.

Amb tan escassa població, mantindré una banda de música, la segon més antiga de la província, amb vora 70 músics sembla quasi un miracle. Però, si a més a més, s’ha creat el que és més significatiu i, si volen, important, una Banda Juvenil amb 50 músics més, haurem de compartir que això ja desborda la qualificació de miracle. És altra cosa millor. És la voluntat humana.

Amb l’energia de la comunitat titaiguenca es fa possible mantindre en un estat bastant acceptable les activitats pròpies del cicle festiu propi de la ruralitat, amb les inevitables adaptacions als temps moderns (festes patronals, festa de la verema, Santa Bàrbara, Nadals, San Antón, Carnestoltes, Pasqua, etc…). Dins d’estes festes identitàries destaca la dansa de la “Mojiganga”, que es representa cada set anys, últim vestigi viu junt a la més famosa “Moixeranga” d’Algemesí d’allò que per terres de l’Ebre s’anomena “balls dels valencians”, perquè des de terres valencianes és des on arriba la llavor que donaria lloc als famosos “castellers”.

Però no només és la tradició, inclús recentment s’han generat de noves iniciatives que atrauen a gran nombre de visitants. A partir de la idea d’una regidora procedent de territoris castellans, i prenent com a referència la festa celebrada a Pedraza, des de fa tres anys Titaguas celebra l’entrada del més d’Agost amb la “Noche de las Velas”. Eixa nit, el rovell de l’ou del casc urbà, des que desapareix el sol fins les dues de la nit, s’il·lumina només amb la llum dels milers d’espelmes que han preparat, disposat i col·locat els veïns del poble als seus carrers i a les seues façanes. El poble i els seus carrers, per una nit, se’ns ofereix màgic i bell com mai. Mentre l’efecte combinat de la nit i l’encant de les llums s’apodera del poble, huit grups de musics del poble de amb estils i instrumentacions ben diferents amenitzen el caminar de la gent creant microespais de tot tipus. Subtils, vibrants, romàntics,….

Una activitat d’èxit creixent, amb milers de visitants que només és possible gràcies a la contribució desinteressada de moltes, moltes persones. Eixa disponibilitat és la mateixa que està afavorint també el desenvolupament d’activitats esportives de muntanya, amb la celebració de certàmens o campionats de bicicleta, maratons, de muntanya, carreres, amb un gran nombre de participants. Totes elles, en la opinió de l’alcalde contribueixen a l’atracció d’important numero de visitants i, per tant, de factor dinamitzador de la activitat econòmica del municipi.

Certament, aquestes coses que aporta Ramiro són veritat, encara que alguna de elles seria desitjable que minimitzara els seus impactes sobre camins i sendes. Però, en qualsevol cas, es cert que la pèrdua demogràfica i la davallada de l’activitat agrícola atenuen el seu efecte per aquestes activitats, ja que la vitalitat de la població sembla superior a la dels pobles veïns. Activitats que dissortadament semblen reviscolar només per als períodes vacacionals de la ciutat: vacances, pasqües i ponts. Però, l’horitzó no és pot mirar en massa optimisme si atenem a la dificultat d’atraure o, com a mínim, fixar població jove.

Cal cercar nous camins i noves possibilitats eixe n’és un dels reptes. Des de l’Ajuntament es lamenten de la falta de col·laboració institucional que va fer impossible posar en marxa un projecte municipal vinculat a la explotació de biomassa, confiant que en els nous aires regnants a la Generalitat li donaran sortida.

Certament, l’explotació dels recursos naturals, que no només ha d’implicar el seu consum, hauria de ser un dels possibles vectors de creixement econòmic. La explotació forestal o les activitats esportives i turístiques, totes elles sota paràmetres de sostenibilitat poden resultar actius poderosos.

En este sentit, des de la Mancomunidad del Alto Turia, que també presideix Ramiro, estan molt il·lusionats en la candidatura per a la declaració per la UNESCO com a “Reserva de la Biosfera”, per al territori conformat pels termes municipals dels cinc pobles que la conformen (Aras de los Olmos, Titaguas, Benagéver, Tuéjar i Chelva), dos pobles més del Rincón de Ademúz (Cases Baixes i Cases Altes) i el poble conquenc de Santa Cruz de Moya. De triomfar aquesta seria la primera reserva de la biosfera en territori valencià. Cal afegir, que la Comunitat Autònoma Valenciana junt a la Murciana són les úniques autonomies que no tenen cap espai que haja aconseguit aquesta declaració.

Assumpte, rere assumpte, ens hem quedat a soles al bar, els propietaris esperen per nosaltres i el que és més important la vesprada se’ns ve damunt i tenim molt d’interès en arribar en llum a Alpuente. Última visita del dia de hui. Demanen un cafè ràpid, durant el qual ens dediquem uns minuts a parlar dues qüestions més. La primera, el viatjant declara la seua sorpresa al assabentar-se que als Serrans conviuen dues Mancomunitats, la del Alto Turia, creada fa més de 30 anys, amb els pobles citats i la denominada “Serrania”, formada en 1999, integrada per la resta, excepte Alpuente, que se’n sortí d’aquesta a l’any 2010. Fet que posa de manifest les dificultats de la cooperació intermunicipal, més enllà de la possible racionalitat econòmica o operativa que poguera tindre la coexistència de les dues entitats.

De la mà de la inclusió de la comarca (atesos el seu perfil demogràfic, envelliment i escassíssima densitat poblacional) en la zona ubicada al centre peninsular, que el catedràtic de la Universitat de Saragossa, Francisco Burillo, anomena la “Sibèria Celtibèrica” o la “Lapònia del sud”, incidim superficialment en el fet que encetava aquest article, els Serrans a l’angle obscur, la seua invisibilitat. A la taula sorgeix la constatació del fracàs de les demandes de reconeixement i, pot ser, la necessitat de que es canviara el discurs, adreçant-lo no tant o, almenys, no només a l’exigència legítima d’una actuació de l’administració publica autonòmica i estatal sinó, sobretot, a garantir la cobertura de les necessitats de la població i per tant dels seus drets. Cal alguna cosa més, cal reformular-lo per tal de convèncer que el costos de la despoblació ho són per a tots i totes, no només per als pobles afectats. L’interés de mantindré una Serrania viva, ho ha de ser per a tots els valencians, independentment del lloc on visquen. En aquest sentit, seria molt desitjable que els estudis no incidiren només en les descripcions de les mancances sinó també en els costos i riscos col·lectius que imposa la despoblació i la pèrdua de vitalitat econòmica de les àrees d’interior.

Ens hem d’afanyar, només queda una hora de llum i hem d’arribar a Alpuente. De camí cap al cotxe ens detenim un moment davant de la imponent casa de los Graneros, del segle XVII, per admirar-la. Llàstima de l’estat de conservació. Caldria una intervenció decidida per conservar-la. Si la propietat o l’ajuntament no poden, hauria de prendre cartes altra institució, perquè seria lamentable que es perguera. El Subcontractista encara la recorda habitada. Si bé això va ser en una infància ben llunyana, ja. Després es va buidar, fins hui. Així està. Confiem que alguna expressió de l’Alcalde vulga dir que la solució és possible.

El comiat el fem a la plaça. Resten moltes coses al tinter, inevitablement, però no podem abandonar la població sense retre-li homenatge, -encara que ja al cotxe-, al més important dels fills de la vila, Simón de Rojas Clemente i Rubio. Botànic, orientalista, ornitòleg, poliglota, lingüista, enciclopedista, diputat en corts, director del Jardí Botànic de Madrid, deixeble de Cavanilles, i viatger impenitent. Figura estranyament obscurida al panteó de valencians il·lustres, per raons que no arribem a entendre, si no és perquè arrosegue l’estigma de l’afrancesat, ja que la seua vida i la seua obra, hereues de la il·lustració però tributàries també de l’època romàntica que li va tocar viure, sense dubte mereixen un reconeixement major. Potser la seua obra siga més reconeguda a Andalusia, que al nostre País, on la seua “Historia natural del reino de Granada” encarregada per Godoy és llibre molt estimat. Afortunadament, la Universitat de Valencia ha donat recentment un pas endavant publicant el llibre “Simón de Rojas Clemente”, basat en la tesi doctoral llegida per el seu autor Fernando Martín Polo a la Universitat de Barcelona “Simón de Rojas Clemente. Vida y Obra. El compromiso ilustrado”. Esperem que esta iniciativa ajudarà a difondre la importància d’aquest personatge de primera línia en la història de la ciència espanyola.

El dia s’accelera, el subcontractista considera imprescindible que el viatjant conega la vila en més solera de la Serrania Alta. Alpuente, capital de la Taifa que duia el seu nom, i solar del que ja en època cristiana depengueren la resta dels actuals municipis de la subcomarca, fins que assoliren la seua independència al llarg dels segles XVII i XVIII.

No queden massa hores de llum, potser una o una i mitja, i els plans del dia s’ha estavellat contra la realitat. Ens hem enredat i això és traduirà en una injustícia inevitable. Alpuente no serà tractat com mereix per la seua història, ni per la seua realitat actual.

No entrarem a la vila pel accés natural des de Titaguas, sinó que prendrem la desviació cap a l’aldea de Báldovar i seguirem les indicacions en les rodones que ens adrecen cap a la població a per tal d’accedir a ella des de l’oest. La bellesa d’aquesta vista ho mereix. Cap poble dels voltants pot competir en ella, si de cas, potser tan sols Chulilla ho faria.

El cotxe a partir de l’aldea de Las Eras (Obispo Hernández) discorre paral·lel a la gorja (“La Hoz”) foradada per la rambla del Reguero, mentre que al front la vila majestuosa se’ns ofereix com un regal als ulls, enfitada per les ruïnes del castell i la penya que li enfronta. En el seu perfil destaquen dos edificis medievals que ens anuncien ja el solatge de la història.

I és que no es pot parlar d’Alpuente sense parlar d’Història i d’història en majúscules, no només història local, como podem comprovar a través de les pàgines de “La Villa de Alpuente. Aportación al conocimiento de un pueblo con historia” de Valeriano Herrero Herrero. Llibre molt interessant editat en 1978 i reeditat en 1993, que ens servirà de guia en aquesta visita i ens acompanyarà durant alguns fulls.

Tot i que d’una probable creació romana de la que no hi queden restes, les primeres referències històriques concretes respecte a Alpuente provenen de l’època visigòtica, i tenen per causa ja el fet que li atorgarà al llarg de molts segles una rellevància ara perduda: el seu caràcter fronterer i, per tant, estratègic.

Fins a la seua pèrdua d’influència amb motiu de la unificació dels regnes d’Aragó i Castella a finals del segle XV, Alpuente gaudirà de papers específics i rellevants en les diferents etapes històriques travessades. Així, per exemple, la primera referència escrita a la localitat, tot i que parcialment discutida, li assigna a l’època de Wamba, finals del segle VII, un paper significatiu com a fita fronterera entre les circumscripcions de València i Valeria, a la qual pertanyeria.

En l’època musulmana, Alpuente assumirà un paper molt més protagonista de la ma dels seus senyors, los Banu-Qàsim, important família descendent d’Abdalmelic, que compta entre els seus membres a Muza II, el qual va establir al segle IX el màxim poder obtingut per la família. A títol de curiositat, cal dir que és a aquesta família a qui li deu el nom l’afamada vila estiuenca de la Plana castellonenca.

En aquesta època Alpuente formarà part de la frontera superior del califat i viurà les vicissituds pròpies d’una època convulsa com a conseqüència, principalment, dels enfrontaments interns al califat, perquè els cristians quedaven massa lluny com per a constituir primera línia de batalla.

La dissolució del Califat a principis del segle XI donarà peu a la constitució de regnes de taifes per tota la península. El d’Alpuente, sota Abd Alláh ibn Qásin, serà un dels quatre que a l’any 1010 es constituiran a l’actual territori valencià, junt als de Xàtiva, València i Dénia. Poc després els dos últims s’uniran temporalment.

La importància d’Alpuente es posa de relleu en un fet gens anecdòtic, que indica ben bé la influència de la família Banu-Qàsim. En el moment de restitució del Califat, en 1031, Hixem III es trobava refugiat a aquesta localitat, des on eixirà cap a Córdova per tal d’assumir el càrrec i ser l’últim califa Omeia de Córdova.

La Taifa d’Alpuente limitava amb els regnes de Morvedre, Albarrasí i València i s’estendria pel territori de les actuals comarques valencianes dels Serrans i el Racó d’Ademús, així com els termes limítrofs aragonesos de Abejuela, Arcos de las Salinas i Torrijas i el castellà de Santa Cruz de Moya.

Durant els 90 anys que durà, quatre van ser els reis de la taifa fins que Channohodaula II va ser desposseït el 1092 pels almohades després de 44 anys de regnat.

En quant a la importància econòmica d’Alpuente en esta època no hi han dades directes, però sí la singular informació sobre la contribució a que fou sotmesa pel Cid, 10.000 diners anuals, inferior a les de València, Lleida, Tortosa i Dénia, però sensiblement superior a les de Sagunt, Jérica i Llíria. Al remat, un indicatiu d’un poder econòmic rellevant. Un altre indicador de vitalitat econòmica durant l’època de la Taifa serà que es registren a la localitat al menys dues emissions de monedes.

Pel que fa a la seua importància cultural, Valeriano Herrero ens recorda les paraules d’Ibn Hazim, l’autor de “El collar de la coloma”: “havia una assemblea literària d’homes versats en totes les ciències, un alcàsser on residien tota sort d’excel·lències, una mansió de tota elegància i pulcritud, una morada de tot honor i dignitat: la cort de l’il·lustre i honrat Abú Abdalàh ben Cásim, senyor de Alpuente”. Caldrà afegir també, sense ànim de menysvaloració però amb el propòsit de salvaguardar la transparència, que Valeriano Herrero ens informa que aquestes frases foren dites en un escrit fet per encàrrec del senyor d’Alpuente.

Siga com siga, no en queden quasi restes d’aquest passat. El segle XII constituirà sota el domini almohade un període de trànsit, del qual no hi resten massa evidències documentals, en el qual Alpuente queda inclòs transitòriament al districte d’Albarracín.

A finals del segle XII i principis del XIII, davant la descomposició de l’àrea musulmana, els castellans portaren a terme diverses incursions que els dugueren fins i tot les immediacions de València, així com altres moviments exitossos al sud en la zona d’Asp. Aquests episodis induïren al governador almohade de València, Zeyt Abuzeyt, a buscar la pau i el recolzament de Jaume I, rei d’Aragó, amb el qual signà una treva al 1225 que ben prompte resultarà impopular per la seua onerositat.

Zeyt Abuzeyt serà enderrocat per Zayàn i es refugià a Sogorb, d’on continuava sent governador de la zona nord, a la que pertanyia Alpuente, subjecte al califa Abulola. No obstant, sotmès a les pressions dels cavallers aragonesos, en 1229 s’oferí a Jaume I com a vassall. Més tard en 1236 es convertiria al cristianisme i donaria en prova de lleialtat al Bisbat de Sogorb un seguit de pobles de l’Alt Millars, la Plana Baixa, el Camp de Morvedre i els Serrans, entre els quals hi trobem Alpuente.

Poc després, Abuzeyt signarà un pacte amb el rei d’Aragó, ratificant els anteriors, pel qual li atorgava Alpuente. A petició d’Abizeyt, el 30 de maig de 2036 Jaume I des de Cedrillas atorgaria als habitants de la vila d’Alpuente, tant cristians com jueus i sarrains una liberal franquesa que els alliberava, anys abans de la seua conquesta, del pagament de lezda (tribut per mercaderies), de peatges (impost per dret de pas), de penso (impost per pesos i mesures) i portatge (impost per travessar les portes de la vila). I el que és més significatiu, tot allò sense cap reserva o limitació, el que donava a aquest privilegi, per aquesta inusual absència, un caràcter excepcional.

Aquest document, que serà ratificat per cadascú dels successors de Jaume I, fita el naixement d’un vincle especial que perdurarà durant segles entre la vila d’Alpuente i la Corona d’Aragó i que s’expressarà en diferents oportunitats, posant de manifest sempre la lleialtat de la vila cap a la Corona.

L’ocupació de la vila per Jaume I encara es retardarà una mica i no es produirà fins després de la pressa de València, al 9 d’Octubre de 1238. La Carta de Poblament s’expedirà al 1240, i serà on se li assignen les aldees de la Yesa, Aras i Titaguas.

Des d’un primer moment, la vila tindrà el privilegi d’estar representada a les Corts del Regne, com a integrant del Braç Reial. L’expressió gràfica d’aquesta presència la trobem al quadre present al Palau de la Generalitat on es representen les Corts a l’any 1593, on el representant d’Alpuente apareixerà junt als de Borriana, Cullera i Llíria.

Com és sabut fins la unificació amb el regne de Castella al segle XV, la vida a la Corona d’Aragó no va estar exempta de conflictes interns i externs. Per un costat l’interés dels senyors feudals aragonesos per tal de limitar o invalidar els Furs del nou Regne o les revoltes ocasionades per la població musulmana que romania al territori del Regne i, per altre, les tensions amb el Regne de Castella atorgaren a l’època un caràcter marcadament convuls.

Com hem dit, la vila es posicionaria en aquests conflictes sempre de la mà del rei i de la preservació dels Furs del Regne. I així seria, d’una manera especial, en els greus conflictes que es produïren sota el regnat de Pere el Cerimoniós, per una banda, amb la insurrecció de D. Pedro de Jérica contra el sotmetiment als Furs del Regne, qui seria rebutjat a Alpuente, i, per altra, amb les invasions de Pedro I el Cruel de Castella, on la vila va patir i resistir, també, les envestides castellanes.

La importància estratègica d’Alpuente i el seu castell, com la del proper Castell de El Poyo a l’aldea de El Collado, decaigueren amb la reducció de les tensions amb el Regne de Castella i van desaparèixer totalment arran la unificació de les dues corones. A partir d’aquest moment, lògicament, la seua presència en la vida política del país decaigué sensiblement. A l’any 1728 es disgregarà la població de Aras del terme municipal d’Alpuente, i al següent ho farà la de Titaguas. La Yesa ja ho havia fet al 1588.

A hores d’ara, no resulta banal aquest procés de separacions i els inevitables conflictes que el continuaren sorgits de la delimitació de termes i de la gestió dels antics drets. Encara que són situacions que semblen superades pel temps, de quan en quan revifen en forma d’incomprensions i rivalitats que impedeixen moltes vegades d’una manera poc comprensible l’aprofitament compartit de plans, recursos i opcions estratègiques. És com si hagueren deixat un pòsit de rivalitat de baixa intensitat, que dissortadament, no es limita als inevitables i divertits tradicionals jocs de paraules, acudits i cançonetes malicioses sobre els veïns que tot poble ha de tindre necessàriament per reafirmar la seua personalitat.

Al segle XIX, els episodis històrics més cridaners a la vila d’Alpuente rauen en les guerres carlines. Particularment, en la primera i tercera, en les quals el terme d’Alpuente va ser escenari d’importants comtesses amb un impacte important en el patrimoni immobiliari dels habitants. En la primera guerra, més d’un terç de les cases de la localitat foren enderrocades i incendiades, així com l’església i dos forns comunals i l’hospital. En la tercera, destaca la pressa del Castell de El Poyo a El Collado, en una de les últimes accions d’aquest conflicte en terres valencianes ja a l’any 1875.

Després d’aquest passeig per la història d’Alpuente, de la mà de Valeriano Herrero, hem pogut comprovar que la vila ha tingut un pes específic gens menyspreable a la història del País, dissortadament, molt poc conegut i, per tant, gens reconegut. Esdevé imprescindible passejar-la. L’antic esplendor de la vila es pot apreciar per la presència de vestigis arquitectònics medievals, tot i que no en la quantitat que seria desitjable, ja que, tot i que la Guerra de Successió no va afectar directament al terme municipal, la tensió anterior es va cobrar una víctima inesperada: el 1707 el castell va ser enderrocat a instància d’un patrici local, poregós de que l’enemic s’apoderara d’una plaça forta i desguarnida.

Però, el que dèiem, independentment de les pèrdues, el visitant no pot abandonar els Serrans sense recórrer els seus carrers, tot i que siga en més pressa de la convenient. Seria simplement imperdonable.

Després de passar per davant d’una ermiteta a l’esquerra (l’Ermita de la Puríssima) i poc després en passar per sota l’antic quartell de la Guàrdia Civil, ara abandonat, que gaudeix d’una vista envejable sobre el poble i la Hoz, arribem a l’entrada del poble. Cases a la dreta i la Gorja a l’esquerra per on continuen a l’altra banda les cases del poble baixant sota les restes del castell per trobar-se en hortes i fonts. Comença a espurnejar. El vent del nord ens porta núvols i un plovisqueig fred. No portem paraigua, el passeig haurà de ser inevitablement curt i ràpid.

Ens adrecem directament cap la torre de l’antiga aljama, on s’ubica hui en dia l’ajuntament de la localitat. Primer creuarem la plaça del Olmo, amb portentoses cases i una font antiga de pedra al mig. Per tal d’arribar a la torre accedim per un passadís empedrat i artesonat, antiga porta de la muralla, anomenat el “Porche de San Antonio” que ens transportarà temps arrere, com si haguérem iniciat un viatge cap al passat, gràcies a la estupenda restauració feta a l’any 1978 per l’equip tècnic de la Diputació.

Ultrapassat el porxo, a la nostra dreta es troba la escala que ens du a la torre de la Aljama. Una sòlida construcció de planta regular, amb 16 metres d’alçària, coronada en merlets i construïda de sillars. Segons les referències, al pis alt d’aquest edifici es reunia la Llotja de contractació i la governació àrab. En la sala que ocupa els baixos de l’edifici és on la tradició dicta que es reuniren les Corts del Regne sota el regnat de Jaume II en 1319 i en 1383.

Al segle XVI se li afegí a l’edifici una sala que hui alberga al saló consistorial.

A la vista del conjunt, és clar que la vila requereix una visita més acurada. El fred i la pluja no ens lleven la sensació d’injustícia que comporta la visita. Sensació que s’agreujarà quan girem els nostres passos cap a l’esquerra per tal d’adreçar-nos a l’església, erigida al 1376 en substitució de la construïda per Jaume I sobre la mesquita “purificada”, sota l’advocació de “Nuestra Señora de la Piedad”.

L’església, just a les faldes de la muntanya on es troba el Castell, destaca per el seu campanar, de forma octogonal, a la manera del Micalet de la Seu, ha estat sotmesa a diferents transformacions com a resultat d’una existència atzarosa molt marcada per la destrucció patida a la primera guerra carlina i la posterior reconstrucció, així com per les accions sofertes durant la guerra civil del recent segle XX. No obstant, des de l’exterior transmet una imatge de solera i autenticitat suggerida per la puresa de les seues línies. Per si fóra poc, els pins que arriben fins les seues parets li afegeixen un encant addicional.

Per arribar-nos a la porta de l’església hem hagut de passar per davant d’un palau d’estil herrerià, on la tradició diu que es retirava Jaume I al descans. Caldria afegir que, lògicament, abans de la reforma. Siga com siga, l’espai té un elevat valor. Si haguérem volgut continuar, al costat de l’església surt un camí que ens porta a una de les vistes més impressionants que existeixen sobre la Hoz. Però el dia no acompanya i no ho farem. Com tampoc pujarem cap a les ruïnes del Castell, el que farà que ens perdem la vista definitiva sobre la població i l’entorn. No obstant, i per tal de minimitzar estes pèrdues, girant les nostres passes no deixarem de pujar dins del poble al mirador que domina la vessant sud del Reguero, quan s’adreça cap a la recerca de la rambla d’Arquela. Davant nostre una vista magnífica que abarca des de la cara nord del Pico del Remedio de Chelva, a les properes ruïnes de la Hortichuela, però a 124 metres de desnivell per sota i una miqueta més lluny, les aldees de Campo Abajo i la Carrasca, estenent-se al fons les muntanyes que ens duran més enllà al port de la Montalbana i, encara més enllà, a l’altra banda del Túria, el Picarcho i el Pico Ranera. Un espectacle magnífic. Que no serà des del Castell d’on podríem afegir una vista cap de 360º i incorporar les serralades del Toro i Javalambre, les muntanyes de Titaguas, Baldovar i el Collado. Cal tornar, sense dubte.

El fred ja fa més que convenient tornar i la pluja ens dóna l’ordre definitiva. No obstant, donem una xicoteta volta per tal d’aprofitar el respatller que ens ofereixen les cases del poble. Ens acompanyen cases amb escuts i bells racons. De persones, no en trobem cap. No hi ha massa gent al poble, als carrers cap. En passar per l’únic bar obert hui, trobem dues taules amb hòmens jugant a les cartes. Encara que abelliria entrar a fer-se una copeta per entrar en calor i una xerradeta amb algun habitant, cal tornar a València. El dia ja s’apaga i hi ha cites que atendre al cap i casal.

Queden al tinter molts interrogants que caldria haver respost o, com a mínim, haver intentat obtindré una resposta. Els clars atractius turístics del municipi ens fan preguntar-nos com es plantegen els responsables del municipi la seua potenciació i la seua comercialització. Com veuen les possibilitats de la cooperació intermunicipal en aquesta i altres àrees, com per exemple la gestió de serveis i recursos i, també, si hi veuen possibilitats d’escometre estratègies de desenvolupament comarcal, no sols turístiques.

És cert que la història pot remetre a un cert sentiment de pèrdua, en quant la seua importància passada ha estat sotmesa a un dur procés d’independència de municipis i un cert abandonament ocasionat per unes comunicacions en un estat lamentable, atesa la llunyania de la CV-35 i les dolentes comunicacions amb Titaguas, el punt més proper de l’eix comarcal viari per excel·lència. Unes comunicacions que tan sols han estat millorades parcialment en l’última dècada i que encara poden perfeccionar-se bastant més.

Però més enllà de disputes o desencontres històriques hui poc profitosos, el fet és que des de 1900 la població del municipi d’Alpuente, és a dir la vila i les seues aldees, -hui en dia en són onze les habitades-, ha passat de 3.077 habitants a només 695 en 2014, amb l’ inevitable envelliment poblacional.

És, entre altres raons, per això, pel que resulta sorprenent que la inevitable i desitjable existència de moltes relacions familiars entre les poblacions d’Alpuente i Titaguas o Aras, no vaja, pràcticament, acompanyada de la cooperació entre institucions per resoldre problemes comuns. Perdó, no és només sorprenent, és simplement incomprensible.

Ja amb la companyia de la fosca de la nit, tornem a València, comentant les impressions de la jornada. Només ens separen de la Dama ibèrica de M. Valdés de la rotonda del Palau de Congressos del cap i casal una hora i deu minuts. Açò també fa més incomprensible la invisibilitat d’aquesta comarca i particularment de una vila com Alpuente. El viatjant està gratament impressionat i el subcontractista clarament satisfet. Al menys per un dia, i per a un amic, un dels seus tresors particulars ha estat ben apreciat. El dia ha valgut la pena. Però això, sí, ja veurem qui escriu.

Amb el “ja veurem qui escriu” finalitza Octavi la seua crònica del nostre primer viatge, la qual cosa demostra que, al final, el viatjant va aconseguir que el subcontractista escriguera, crec que en benefici de lector (ell es resistí dient que no li eixiria tan bé com a Néstor o a mi. ¡¡Ja!!). Jo vaig complir la meua part del compromís, fent junts les dues passejades i és just i necessari que també ajude en la redacció. Com que el segon dia -el viatge al Villar de l’Arzobispo- fou més breu (sols poguérem disposar d’una vesprada) em vaig oferir a rematar la jugada sabent d’avantmà que no arribaria al nivell que havia marcat Octavi, un bon amic i company, abans alumne, en el qual mantinc una bioquímica més que raonable i al que no tinc mai inconvenient de deixar-li la cartera perquè sempre me la torna (una metàfora meua per a definir l’ amistat). Sabia i sé que em seria difícil superar el seu text quan vaig llegir el seu paper, tal i com li vaig dir per e-mail:

Ara, amb motiu d’aquesta petita aventura literària, torne a tindre raó, aquesta vegada en un altra vessant. Quan et resisties amb l’excusa de que Nestor i jo escrivíem “massa bé”, vaig tindre que maldar de valent per a que el subcontractista acceptara l’ encàrrec. Afortunadament per als hipotètics lectors, al final acceptares. M he passat  quasi tres hores llegint el teu text  que sols he tocat en molt contades ocasions  i sempre per qüestió  d’accents, punts i a banda, i coses molt menudes. Val a  dir: el text està de conya, escrius  molt bé i li has posat cor, ironia i poesia, a més de molta informació. Moltes gràcies.

Dita la qual cosa, em pertoca resumir el que dona de sí el nostre segon viatge. Fou, com he dit sols una vesprada, quinze dies després del primer viatge. Quan ja estava prop del Villar les mines a cel obert ja m’anunciaven un dels temes més punyents del que parlaré. Cap a les 4 de la vesprada arribarem al Villar on havien quedat amb el nostre amfitrió, César Salvo, cronista oficial de la Vila, personatge il·lustrat i alhora gran i bon discutidor. Anàrem a la plaça de Villar i varem seure en una tauleta del bar del fons. La plaça, rectangular, havia estat reformada i tenia un cert encant i les magnifiques escoles flanquejaven un dels costats. Feia fresca però anaven ben abrigats i a més Salvo i jo dúiem els nostres barrets moda anys 50, mentre que Octavi es protegia un cap brillant en tots els sentits amb una boina més moderna.

Salvo és sens dubte un personatge peculiar. Ell mateix es presenta:

César Salvo (Villar del Arzobispo, 1949). Licenciado en Literatura Española. De pequeño leía cualquier cosa que caía en mis manos, aunque no acierto a discernir qué fue primero, si mi afición a la lectura o la pulsión por narrar historias. Escribir forma parte de mi vida y he publicado poesía: Te morderás la cola y te devorarás a ti mismo. Rev. Bulto, Valencia y Panegírico a la obra de Uiso Alemany, Cuadropoemas y Poemas Objeto. Te­sis Doctoral, A. Carlos García Raffi, El compromiso social en el arte valenciano contemporáneo: el Grupo Bulto. Fac. de BBAA, U.P.V; relatos, Mi amigo el centauro y yo. Rev. Tribuna Médica. La ciudad del valle. Rev. Abalorios; Vuelta a casa. Rev. Ateneo; Vlad tiene una cita. Ed. Tucumán; El castigo con perdón. La Fénix Troyana y dos libros de investigación: Linajes valen­cianos en El Villar (1324-1994) y Crónica de la Guerra Civil en El Villar. Editados por el Ayto. de Villar del Arzobispo. He sido finalista en los premios de novela Ciudad de Valencia, La Sonrisa Vertical y Vall d’Albaida. http://www.consdecor.com/WEBamb/p_llamame_germana.htm

Al llarg de quasi dos hores parlarem de tot i de res: de les foses comuns de la Guerra; de l’errònia percepció de lo important que són per al poble les explotacions de caolí a cel obert que destrossen el paisatge i són, a més, un greu problema de salut pública (hi paguen poc o gens i ni tan sols els camions son del Villar, sinó d’Onda i altres municipis de la Plana cap on va la matèria prima). Pel tema de la salut esta sobradament demostrat que quan fa una mica de vent les partícules en suspensió superen tots els límits permesos. Vergonya, cavallers, vergonya. El fet de que les llicències siguen competència de Fomento no minva la responsabilitat (penal?) dels governants regionals i locals. Parlàrem també de l’activitat econòmica local, dels rifirrafes de les dues mancomunitats dels Serrans, de la parla de la Serrania que Salvo anomenava amb el mot “xurro”,- tot i ha que dir-ho, amb l’amistosa discrepància de l’Octavi que la considera· inclús despectiva; al nivell de “maketo” i “xarnego”- i del turisme com a element de progrés. En el tema del turisme, tant Octavi com jo discrepàvem una mica perquè Salvo -que havia intervingut en el tema dels programes Leader– era més optimista. Si el Villar és, amb diferència, el nucli més important dels Serrans i el que millor està suportant la crònica regressió poblacional de la comarca, pensem que es deu més al seu paper de nucli de serveis públics i privats i a l’agricultura de secà, que no a l’activitat minera (d’elevats costos socials) o a altra mena d’activitats industrials de molt feble presència.

Evolució demogràfica

1795	1900	1920	1950	1960	1970	1981	1991	2001	2004	2005	2008	2010	2012	2014
2.250	3.929	4.497	4.303	3.973	3.697	3.526	3.398	3.459	3.626	3.673	3.863	3.952	3.777	3.665

Parlàrem també d’un tema central com és la història del poble i la seua vinculació amb l’església, pràcticament des dels temps de la reconquesta. És un fet prou conegut que després dels ibers, els romans i els àrabs, el 1271 Jaume I, donà la població en règim de senyoriu a Hurtado Lihory, senyor del Villar de Benaduf. Tanmateix, poc després, el 1300 el senyoriu passà a pertànyer a la Baronia d’Andilla però, al mateix temps, va ser patrimoni de la Mitra Valentina. Malgrat que haja hagut d’esperar el 1795 per a que Carles IV li canviara el sobrenom de Benaduf pel de l’Arzobispo, perquè de fet la església era la que manava. I el Villar no fou un patrimoni més. Entre el segle XIII (1381) i el XVI s’hi alçà el Palau Arquebisbal, de gòtic Renaixentista, i se li atorgava el títol de vila reial. Aquest estatus de llosc d’estiueig de l’Arquebisbe (molt semblant a allò que passà a Puçol) durà fins a la desamortització de Mendizabal de 1836. Cal dir que el Villar fou, al segle XIX, quarter general de les tropes carlines.

Un darrer tema de conversa tingué com a objecte les Carnestoltes del Villar, la fama dels quals s’estén, any rere any com a taca d’oli. Salvo ens confirmà no sols la seua fama creixent, sinó també el caràcter lliure i transgressor de les murgues. Aquestes festes queden suficientment descrites en aquest paràgraf de la Wikipèdia:

En febrer, se celebra la festa més rellevant de Villar del Arzobispo: el Carnaval, la seua data varia en funció de la Quaresma. La vesprada del dijous desfilen els xiquets del Centre Ocupacional i per la nit es vela a la “morca” (botifarra feta de cartó pedra). El divendres per la vesprada desfilen els xiquets del col·legi del municipi, Fabián i Fuero. Eixa nit se celebra el Concurs de murgues i a continuació una gran revetlla. Destaca la desfilada de disfresses del dissabte de vesprada i la cremada del “Chinchoso”. A mitjanit, es fa l’Enterrament de la Morca acompanyat amb una desfilada de torxes i música. Després hi ha revetlla fins a l’alba quan es llancen les cendres de la morca al Balsón (una bassa gran del poble).

Des del punt de vista patrimonial, a banda del Palau Arquebisbal, del qual es conserva sols la part noble, destaquen l’església de Nostra Senyora de la Pau, del segle XVI, també d’estil gòtic renaixentista i que duu, a la façana, medallons dels arquebisbes de València. D’ordre menor és l’ermita de Sant Vicent (segle XVI). El Museu Etnogràfic, ubicat a la Casa de Los Cintero, és un edifici del XIX de considerable presència. Hi conserva els elements constructius i els estris de l’època. La visita és ben recomanable.

Malgrat que la vesprada era assolellada, la temperatura començava a baixar i ens havíem quedat gelats com a titos. Fou llavors quan César Salvo ens invità a un passeig tranquil, durant el qual, ens va demostrar sobradament els seus coneixements d’arqueologia i història. Passejàrem de nord a sud i d’est a oest pels estrets carrers de la vila i es detinguérem, de forma especial, al límit de la muralla i al Palau, els punts més elevats i des d’on hi havia una magnífica vista del pla. Com que reproduir la conversa és força difícil, recomane al lector la lectura d’una ponència presentada per Salvo al ’Primer Congreso de Arquitectura Rural y Patrimonio’, celebrat els dies 16, 17 y 18 d’abril a les localitats de Tuéjar, Alpuente i el Villar La ponencia té com a títol “Aproximación histórica a la evolución del poblamiento en El Villar” i està publicada al llibre “Actes ARQUITECTURA TRADICIONAL Y PATRIMONIO DE LA SERRANÍA”, Valencia, Ed. General de Ediciones de Arquitectura, abril de 2015. A la ponència, es fa un recorregut des dels ibers fins a la topografia urbana contemporània, amb molta informació i gràfics detallats.

Deixaré aquí la crònica d’aquella vesprada. Tornarem a València ja entrada la nit (cap a les 8 de la vesprada) amb la petita satisfacció d’haver ampliat una mica els nostres coneixements (sobretot els meus).

Abans d’acomiadar-nos, cal un darrer aclariment: aquestes pàgines, a més del context general, només fan esment de Chelva, Titaguas, Alpuente i el Villar. Però, cal dir-ho?, els Serrans és molt més, més nuclis i més històries. Octavi em va insistir que això ho deixara clar. Jo el vaig tranquil·litzar, ja pensava dir-ho, però la seua insistència se li va tornar en forma d’efecte bumerang, li vaig dir: – Anima’t i fes un llibre més complet sobre tot els Serrans. És clar que per limitacions temporals i d’espai només hem pogut avançar al lector una aproximació a les joies a l’angle obscur del País. Si Octavi s’anima, i passa del dit al fet, la cloenda seria perfecta.

 

.