Blanca Serra
Alguna cosa s’està movent a tot el territori de la nació que obre uns nous horitzons polítics i socials impensables fa uns anys: un enorme i depredador procés amb una economia criminal i unes castes corruptores i corruptes s’està ensorrant a tots els Països Catalans amb més o menys terrabastall ; no es tracta únicament del PP i els seus entorns o el sistema polític de la transició format per l’entramat fins ara de PP-PSOE-CIU amb afegitons de les marques de la tradició comunista, sinó que és tot el sistema monàrquic parlamentari, judicial, financer, d’organització dels treballadors, i del sistema de valors, de drets i deures que han de regir una societat lliure i justa que està corcat i necessita un canvi profund i un començar de nou amb una empenta popular i un plantejament de ruptura de les estructures de l’Estat Espanyol.
Parlo de la necessitat de ruptura i no únicament de regeneració o de recanvi d’aquestes estructures i de les seves castes governants i hem de remarcar que sempre que hi ha una crisi profunda d’aquest estat, la qüestió política de la nació catalana completa apareix com un element clau d’aquesta ruptura i menystenir, ocultar, esborrar, silenciar, refusar, esclafar o destruir la realitat dels Països Catalans és una missió estratègica central que comparteixen tots els unionistes siguin del color que siguin – inclosos els que defensen un dret de decidir no se sap ben bé què- i visquin dins o fora dels Països Catalans.
Qui hagi donat un cop d’ull a les memòries de José Maria Aznar haurà llegit com un dels eixos inalterables que guia la seva política i del qual se sent més orgullós és precisament la destrucció de les relacions històriques, polítiques i de confiança entre la gent del País Valencià i la de Catalunya i la seva substitució pel l’eix València-Madrid , el que els del PP han anomenat “el eje de la prosperidad”! que ha resultat ser l’eix de la corrupció més depredadora! Escriu Aznar :« cambiar el signo político del Levante español representaba para el centroderecha un gran reto y conseguirlo fue una operación histórica que suponía un valioso factor de equilibrio general en España. El vínculo entre Madrid i Valencia generaria por razones de proximidad geográfica sinergías muy importantes a la Comunidad Valenciana, que contribuirían a fortalecer una posición propia ante el expansionisimo del nacionalismo radical desde Cataluña y desde la misma Valencia […] En tan sólo una década el PP pasó a ser la fuerza ya no sólo mayoritaria sinó prácticamente hegemónica; la transformación económica y social ha sido espectacular» Al servei d’aquesta política s’han sacrificat tant un espai comú de comunicació en català com el corredor ferroviari mediterrani, com l’optimització entre els ports i aeroports dels Països catalans, com la política de l’aigua i els transvessaments, i sobretot s’ha fomentat el recel, l’odi i els tòpics de menyspreu i desconeixement mutu entre valencians, catalans i illencs amb quantitats immenses de diners destinades a comprar voluntats i interessos i amb una repressió selectiva contra tot allò que podia refer llaços d’agermanament pancatalanistes.
Ens enganyaríem si pensem que amb el fracàs i l’enfangament en la corrupció d’una part important del blaverisme, la coneguda com a “batalla de València” s’ha acabat; hem de comptar que la construcció política del blaverisme ha rebut un cop negatiu important que es reflecteix fins i tot en la situació del València CF o en la desaparició de les caixes d’estalvi valencianes però per a l’unionisme continua sent una estratègia imprescindible a la qual no renunciaran fàcilment ni el PP, ni el PSOE més estatalista, ni els nous grups polítics, els C’s de manera molt contundent i els Podemos amb maniobres d’encerclament, promeses de veus pròpies i opes més menys hostils. De moment al Congrés espanyol asseguren més una veu pròpia els diputats valencians que s’han estimat més anar al grup mixt que els podemites del Principat que han quedat subsumits a les ordres de Pablo Iglesias.
Ara mateix tot el conjunt de la nació –els Països Catalans- és com si hagués sortit d’una greu malaltia i s’hagués de dedicar , sobretot, a curar les ferides, refer el teixit sa, recuperar la salut psíquica, social, econòmica, cultural i lingüística i restaurar la confiança mútua entre els ciutadans dels PaÏsos Catalans.
Políticament tot aquest procés de sanejament i ruptura pot ser considerat com a part d’un procés constituent molt ampli que vagi desplegant diferents eines i estructures noves a tots els Països Catalans,- assemblees i plataformes reivindicatives entorn a temes concrets com els diferents temes de corrupció, l’espai comunicacional en català, el sentit de sentir-se enllaçats per la llengua a tots els nivells, la lluita conjunta per desobeir la Llei Wert, les accions conjuntes per preservar el territori i la cultura, els temes de l’aigua, dels enllaços ferroviaris, de parar els peus a temes com el Castor, les lluites per una regeneració de les pràctiques polítiques dins i fora dels parlaments autonòmics, l’aprofundiment de la democràcia i la lluita per les millores socials i contra l’avanç de la precarietat i la pobresa.
En aquest context que des del Principat es treballi per un procés constituent cap a la República Catalana Independent que no tanqui la porta a relacions fraternals i organitzatives amb la resta de la nació és perfectament plantejable i factible : Una Assemblea de càrrecs electes dels Països Catalans ha d’aparèixer en un horitzó temporal i polític no massa llunyà com a materialització de les necessitats que – descartat l’infaust eix de la prosperitat aznarià – el projecte tàctic i estratègic estableix per uns Països Catalans lliures.
Publicat a Llibertat.cat (4 de febrer del 2016)
