Toni Rico
Construir els Països Catalans passa inexorablement per conèixer-los. Una tasca que no s’ha desenvolupat tant com hauria tocat. I menys encara pel que fa als extrems geogràficament més meridionals de la nació. Això, però, no sols es pot dir dels partidaris de l’eslògan “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”, sinó també d’aquells que només s’autoreconeixen com a valencians, delimitant la seua realitat nacional entre el Sénia i el Segura. Un Segura que pateix un abandó identitari del mateix nivell que el mediambiental. Eslògans i rius de poc cabal al marge, vos voldria parlar sobre una realitat cultural, territorial i identitària molt concreta existent al sud valencià: les comarques del Vinalopó.
Les terres del Vinalopó són un territori complex i amb una identitat singular dins el País Valencià, per no dir en el conjunt dels Països Catalans. La identificació dels seus habitants al llarg de la història amb el riu que li dóna nom, ja ens mostra unes terres on la formació d’una identitat comuna ha estat complicada i poc homogènia. De temps medievals coneixem disputes per l’ús de l’aigua del Vinalopó entre els habitants de municipis com Novelda i Elx, fet lògic si tenim en compte la manca hídrica d’aquestes comarques i, a més a més, la salubritat i mala qualitat del preuat líquid. És el riu, però, qui ha donat forma a un territori i ha determinat una relació molt concreta entre els seus habitants i la terra que treballen i habiten. I és el riu qui uneix un territori extens que passa per pobles i ciutats tan diverses com Villena, Elda, Petrer, Novelda o Elx.
La divisió comarcal del curs del Vinalopó ja és complicada. Som tres o quatre comarques? Depenent del mapa que consultem, podem observar com mentre sí que hi ha un cert acord en els límits de l’Alt i el Baix Vinalopó, no passa el mateix amb els del Vinalopó Mitjà. Aquesta darrera comarca en alguns mapes queda circumscrita únicament a les localitats de Monfort i Asp, i trenca així la unitat que suposa geogràficament i econòmica la vall de Novelda únicament per motius lingüístics. En aquests mapes, doncs, Novelda passa a ser capital d’una comarca anomenada les Valls del Vinalopó que s’endinsa territori endins arribant fins a la Serra del Carxe i els indrets murcians que durant el XIX foren ocupats per llauradors de la comarca valenciana. Primer debat que hauríem de tenir: volem unes comarques basades en criteris lingüístics o aquestes s’han de basar també en elements com la cohesió territorial, geografia, economia, etc.?
La identificació nacional dels pobles i ciutats del Vinalopó són un altre element que atorguen a aquestes terres una important complexitat. Municipis com Elda, Asp o Monfort són de llengua castellana des de fa segles, tot i formar part del País Valencià des que Jaume II eliminà la frontera Biar-Busot –la qual psicològicament continua molt present per a molts valencians del nord de l’ultra Sexonam. D’altres com Villena o Sax en formen part des de les modificacions provincials del segle XIX. I com ho gestionem això? Fins ara, bàsicament, s’han dut a terme tres tipus de gestió. La primera, que podríem qualificar com a “oficial”, és la que ha volgut impulsar el nacionalisme espanyol: fer creure que el valencià és una llengua inferior i com que “todos hablamos castellano”, aquestes poblacions poden conviure perfectament amb les catalanoparlants perquè parteixen d’un estatus de superioritat. La segona, que podríem qualificar com de “popular”, és la que s’ha desenvolupat al llarg dels anys pels habitants dels nostres pobles i viles. Així, amb una barreja d’indiferència, i de vegades cert menyspreu, les gents de les diferents viles i ciutats han vist els seus veïns comarcals com uns individus estranys i propers alhora que, simplement, parlen un altra llengua sense preguntar-se el perquè. I la indiferència és recíproca. A Novelda trobem “normal” que a Asp i Monfort parlen castellà “perquè són així” i el mateix passa a la inversa, sense gaire reflexió més. La tercera forma de gestió és la que aposta per començar a crear una identitat comarcal que té el curs del Vinalopó com a marc de referència i que no parteix d’apriorismes lingüístics sinó de l’entensa i comprensió de l’altre. És una forma d’entendre la identitat vinalopenca que parteix de la construcció que hem anomenat com a “popular” però que arriba a la conclusió que no ens hem de donar l’esquena sinó entendre’ns i col·laborar des del respecte als trets identitaris i lingüístics particulars. Un bon exemple d’aquesta tasca és la que desenvolupa fa anys el Centre d’Estudis del Vinalopó.
En definitiva, ens trobem davant d’unes terres complicades en molts aspectes. Unes terres valencianes que contenen elements nacionals diversos i que representen, en certa manera, la insalvable dualitat valenciana que Fuster denuncià ja fa molts anys. Els vinalopencs, però, treballen per superar la dualitat i construir una certa identitat que des de l’heterogeneïtat puga servir per homogeneïtzar una mica més un territori que molts valencians es miren amb llunyania. Una tasca lloable i difícil que necessitaria més atenció tant per part de la resta de valencians com, també, dels mateixos habitants del Vinalopó.
