Ernest Garcia
“Mira el que els humans han fet als gossos. Els han criat per ser inútils. S’han apropiat d’un animal i han jugat a ser Déu amb ell. Han jugat a l’evolució amb ell. Oh, ara farem que tinga potes primes i minúscules i un cos gran i llarg. Oh no, que tinga un cos diminut i unes potes ben llargues.”[1]
L’Home-muntanya, a Downrising-The Coming Apocalypse, de David Nicholson-Lord.
Una vesprada a València. Inicis de l’estiu. Caminant de retorn a casa des de la Malva-rosa. En direcció contrària, cap a la mar, una parella amb un gos. En la trentena avançada, amb pinta de tenir estudis, urbans, informals, moderns. En creuar-nos, un tros de conversa em va colpir: “no sé per què no autoritzen els gossos a la platja; al remat, a eixa platja només van sudaques i gitanos”. L’expressió de classisme més fastigosa que havia sentit des del “que se jodan” d’Andrea Fabra. Vaig ser incapaç de dir en veu alta el que em passà pel cap (i potser val més així, perquè no sé com hauríem acabat).
Un episodi anecdòtic. De cap manera vull suggerir que la forma d’estar al món d’aquell duo infaust siga compartida per tots els propietaris i propietàries de mascotes. Com tothom, tinc familiars, amics i coneguts que tenen un animalet a casa i sé ben bé que no es pot generalitzar, ni en açò ni en res.
El neguit, tanmateix, ha resultat apegalós. Tenia l’anècdota un significat? Fins a quin punt les propostes de “benestar animal” a la moda estan, diguem-ne, contaminades per un mal aire? Li he pegat moltes voltes a la pregunta i he explorat diverses fonts d’informació. He arribat a la conclusió que en formes sovint disperses, diluïdes, implícites, hi ha més d’això del que sembla. El resum de l’argument a continuació.
Comparem dos models diferents d’amics dels animals: Francesc d’Assís i Calígula.
El criteri que hom pot trobar als textos del sant cristià i dels seus seguidors és més o menys així: els animals han de viure en llibertat, se’ls ha de respectar i no se’ls ha d’infligir més patiment del necessari. El corol·lari d’una visió de la unitat de la natura, la germana Lluna, el germà Sol, la germana aigua, el germà vent i, sí, el germà llop. La història de la fera de Gubbio, a la qual calia deixar espai i aliment suficients per què no haguera de matar ovelles i pastors. Sant Francesc hauria estat un ferm partidari del parc natural de l’Albufera.
Hi ha una altra faceta del principi dels animals en llibertat que ens resulta avui més problemàtica, més oberta a diferents interpretacions. És la línia de raonament que comença amb la prohibició estricta de posseir animals domèstics imposada pel mestre d’Assís als seus adeptes: “Ordene a tots els meus germans, clergues o laics, tant si van pel món com si romanen als llocs, que no tinguen cap bèstia, ni al seu costat, ni a casa d’un altre, ni de cap manera”.[2]
La regla estricta formula un criteri ideal, només per als convençuts. Enllà d’això, en contextos més amplis, les interpretacions depenen de valoracions sobre en quines circumstàncies és legítim privar de llibertat o causar patiment a un animal i sobre les situacions en què no és legítim, les que són gratuïtes, les que obeeixen a “mer entreteniment” o constitueixen abús. La lectura en termes actuals no és clara ni fàcil, perquè implica distincions subtils i fronteres morals i culturals difuses. Només podem especular sobre què hauria dit el d’Assís en cada cas concret. Es pot imaginar que els gossos-guia i els gossos d’atura li haurien semblat del tot acceptables. Els de guàrdia possiblement també, tot i l’escassa simpatia que devien inspirar a la colla de captaires rodamons. Probablement, la caça d’ocells amb parany li hauria resultat ofensiva. Hauria discutit si, a més de ser bo per als malalts, menjar pernil amb moderació és o no recomanable. Hauria trobat complicat d’explorar el confort psicològic associat a la noció d’animal de companyia (consol real però carregat de funcions compensatòries).
Hi ha, però, una zona en el mascotisme urbà contemporani que a Francesc d’Assís, sospite, li hauria resultat senzillament incomprensible. Una zona molt moderna, abans residual i ara fortament expansiva. La corresponent a aquelles bestioles que, si no fos per llur condició d’objectes animats, pel fet de no tenir cap altra funció discernible s’haurien de vendre a la secció de complements de moda dels centres comercials. L’anàlisi del significat d’aquesta novetat sociològica demana uns altres referents. Calígula, per exemple, que va nomenar senador el seu cavall Incitatus, reconeixent així els mèrits i els drets de la seua mascota favorita.
La diferència entre els dos models no passa ni per la civilització ni pels afectes. L’actitud de Calígula no era prèvia a la civilització, sinó d’alguna manera posterior a la civilització, pròpia d’una societat en fase inicial de descomposició: una actitud decadent. No s’hi tracta tampoc d’una qüestió d’amor als animals. De fet, Calígula se l’estimava molt, el seu cavall. Era un més de la família. La diferència té més a veure amb la propietat privada i amb l’individualisme. Cal tirar d’aquest fil.
Calígula era emperador i, sortosament, ara ja no n’hi ha, d’emperadors. Ara només hi ha persones. I les persones són totes iguals. Per a l’individualista post-democràtic, format des de la infantesa en el menyspreu sistemàtic dels béns públics, això és un fàstic, perquè complica molt l’autorealització. Per això, l’individualista post-democràtic, tant se val si de dretes o d’esquerres, tindria prou amb dur el seu gos a la platja en autobús. Perquè amb això esdevindria immediatament, sí, distint. Salvades totes les distàncies, els valors que ha desenvolupat s’assemblen als capritxos del tirans en el que tenen d’asocials, de menyspreu dels costos, les obligacions i els compromisos de la convivència civilitzada. I crec que haurien de ser combatuts amb les armes de la civilització: paraules, consensos normatius, taxes, multes.
Arribem així al punt central. L’ús animal dels espais i serveis públics és polític perquè incideix sobre les relacions socials. I una normativa massa condicionada per la propietat privada i l’individualisme expressa una mala política. No crec que siga casual, per exemple, que les regulacions d’accés de mascotes als transports públics siguen màximament permissives en determinades ciutats de l’est d’Europa, de l’antiga zona d’influència soviètica, on la corrupció neoliberal del teixit ciutadà és avui molt fonda. L’esperit que movia a Calígula no s’ha esvaït, però en l’univers consumista ha deixat de ser imperial i ha esdevingut qualunquista, ignorant de la dimensió política de la vida en societat.
Supose que ja està clar per què em sembla malament que l’Ajuntament de València considere la possibilitat d’admetre animals als transports públics i d’habilitar platges per a gossos. He llegit a la premsa una presumpta justificació invocada des de la regidoria a càrrec del tema: “És que n’hi ha demanda”. Bona raó per obrir una tenda, molt insuficient per decidir una ordenança municipal. Açò últim implica sospesar els pros i contres, contrastar la demanda amb les càrregues que el fet de satisfer-la imposaria a la resta de ciutadanes i ciutadans. Per exemple: Val la pena augmentar els problemes que ja tenen les persones d’edat avançada? Està justificat excloure del transport públic les persones al·lèrgiques? Quin pressupost requeriria l’adaptació dels equips, o la vigilància, o la neteja? Etc.
Són preguntes menys senzilles del que pot semblar perquè les respostes estan condicionades pels contextos concrets d’aplicació, no sols per principis genèrics. La densitat de persones i de mascotes a l’àrea metropolitana de València és molt elevada; el conflicte d’usos, doncs, és potencialment molt gran. De fet, el conflicte ja és ben visible a molts carrers, jardins i zones de jocs infantils, així que prolongar-lo en nous àmbits seria, si més no, un pèl imprudent. Com passa sempre amb les normes d’utilització dels béns i espais públics, les quantitats compten. Obliguen a matisar i ajustar les regulacions. I, sovint, a imposar o mantenir restriccions que en altres circumstàncies podrien flexibilitzar-se sense massa problemes.
Espere que els animalistes em donaran la raó. Per raons de principi, no poden estar a favor de l’esclavitud animal. I crec que no haurien d’acceptar el privilegi com a compensació suficient de la privació de llibertat. Sovint, qui està acostumat a alleugerir el sofriment d’altres éssers vius ho té prou clar. Com el senyor Serdà, president del Col·legi de Veterinaris de Girona: “Un gos en un pis és una forma de maltractament animal”.[3] Supose que les opinions de persones lligades a societats protectores i altres formes tradicionals d’interès pels animals domèstics han de contenir matisos rellevants: aquesta gent sol saber molt bé que les modalitats més frívoles de mascotisme tendeixen a acabar malament; amb abandó, per exemple. Però, en qualsevol cas, no veig per què el tema hauria de quedar en exclusiva en mans dels grups “especialitzats”. Supose que moltes altres veus deurien ser convocades: associacions de veïns i de jubilats, grups ecologistes, partits polítics, sindicats, universitats…
Així que, company Ribó, per favor, no tinga vostè pressa. Recomane al seu equip una valoració imparcial i a fons dels pros i els contres. No es deixe guiar per simpaties, modes i grups de pressió, que l’assumpte demana reflexió, debat i un cert control de les emocions.
[1] [Look what humans have done to dogs. Bred them to be useless. Took an animal and played God with it. Played evolution with it. Oh, I say, let’s have little tiny legs and a great long body. Oh no, let’s have a little tiny body and great long legs.] Brighton, Picus Press, 2013, p. 127.
[2] [Ordino a tutti i miei frati sia chierici che laici, che vanno per il mondo o dimorano nei luoghi, di non avere né presso di sé, né presso altri, né in nessun altro modo, alcuna bestia.]
http://www.sanfrancescopatronoditalia.it/rubriche/sanfrancesco/scritti/regola_non_bollata.pdf
[3] http://www.lavanguardia.com/lacontra/20151211/30725150034/un-perro-en-un-piso-es-una-forma-de-maltrato-animal.html
