Xavier Ferré i Trill
El fet que una publicació que té per objectiu exposar reflexions en profunditat sobre conflictes presents i “solucions” pendents arribi als cinquanta números no és notícia freqüent. Prou publicacions amb aquest objectiu malauradament han periclitat.
L’Espill fou, en la seva primera etapa –vint-i-nou números publicats entre l’estiu de 1979 i l’octubre de 1991–, una plataforma des de la qual s’exposaven treballs amb vocació de diàleg entre les ciències socials. Ideada i dirigida per Joan Fuster, definia una “il·lusió intel·lectual al servei del poble que som”. Aquest període –enmig de l’ofensiva del contravalencianisme feixista– tingué un especial interès a recuperar trajectòries valencianistes –no en va es proclama hereva de La República de les Lletres (1934-1936)– que tingueren llur màxima expressió als anys trenta. En foren exemple els monogràfics dedicats al filòleg Manuel Sanchis Guarner i a l’activista i mecenes patriota Adolf Pizcueta.
El capvespre d’aquesta etapa –reflex del capolament autonomista i de la crisi socialdemòcrata del PSOE-PSPV–, però, no fou definitiu. Malgrat els condicionaments polítics “externs”, l’au fènix (mai més ben dit) esdevingué realitat una vintena d’anys després. I ho fou a partir de la nova etapa de la revista, d’ençà de l’hivern de 1999, amb el criteri –hereu de la primera etapa– d’“[esdevenir] contrapunt a les inèrcies més aviat estantisses d’un part de la nostra cultura nacional”.
L’esperit de la inciativa ha restat incòlume: fer públiques –amb un cert referent de l’Escola de Frankfurt– polèmiques, debats i estats de la qüestió nacionals que ens interpel·len com a poble i com a condició humana: pensament crític, qüestió nacional, fet educatiu, economia i globalització, historiografia, la nova morfologia del nacionalisme d’estat, literatura d’idees –amb un monogràfic, que no en serà el darrer, de la primavera de 2002 dedicat a Joan Fuster. A més, cal destacar la recuperació de referents intel·lectuals com Walter Benjamin i Manuel Sacristan, la referència a “sis “pensadors estimulants” en un número amb un editorial suggerent –“crisi de règim?” (42: 2012/213) i entrevistes d’especial interès com la realitzada al crític d’art Tomàs Llorens (48: 2014/2015). En conjunt, una impagable aportació a la socialització del coneixement no mercantilitzat: un cert retorn a l’esperit humanista del cinc-cents.
Aquesta trajectòria ha arribat, a hores d’ara, als cinquanta números publicats. En aquest darrer, seguint el referent del capital cultural esmentat adés –i la seva traducció en el tracte de qüestions d’actualitat– ens arriba un nou monògràfic: “La crisi europea. Europa com a idea i com a projecte, avui”. A través dels dinou treballs que s’hi recullen –aspectes que recorren, d’acord amb l’esperit de la revista, els condicionants economicopolítics (“L’euro en el seu laberint”) i de pensament del col·lectiu humà– l’interessat podrà fer-se composició integrada dels avatars pertocants a la utopia ‘Europa’. A més, com cada monogràfic, clou el lliurament l’apartat ‘Documents’ on s’ofereixen treballs que tracten la temàtica central. En aquest cas un article europeista programàtic de joventut de Joan Fuster, però no pas per això menys explicatiu, publicat a la revista Esclat (1948) i un altre del periodista i polític Vicent Ventura Beltran (1972). Aquesta addenda, no pas gratuïta, és una tònica de l’Espill: la generació d’idees nacionals amb projecció temàtica internacional. I ara, en un nou contex polític que malda per transformar nacionalment el País Valencià.
A propòsit de L’Espill revista fundada per Joan Fuster, segona època, núm. 50, tardor 2015
