Sant Vicent del Raspeig. Un passeig pel Camp d’Alacant

Nèstor Novell

L’Alacantí el conforma una part de plana litoral, el Camp d’Alacant, i uns pobles de muntanya: la subcomarca de la Canal de Xixona (Xixona, la Torres de les Maçanes, Busot i Aigües) i el poble d’Agost, a cavall entre el Vinalopó i l’Alacantí, entre el Maigmó i la serra del Ventós. La gran majoria de la població viu al Camp d’Alacant, amb ciutats, el 2014, entre 23.000 i 27.000 habitants (el Campello, Mutxamel i Sant Joan d’Alacant), Sant Vicent del Raspeig amb 55.946 habitants i Alacant amb 332.067 habitants.

Font. Argos.gva.es

El Camp d’Alacant[1] conforma una conurbació on cada vegada és més difícil destriar les ciutats que la conformen. En realitat és una ciutat dispersa, i no massa dispersa, atenent a com la taca urbana es va completant i ocupant tot el territori de l’antiga horta. Les descripcions de Cavanilles[2] sonen a hores d’ara com paraules d’un altre món, a la vista del profund canvi que  ha sofert.

“La huerta de Alicante tiene una legua de oriente á poniente, y legua y media de norte á sur, contada des de el distrito de los Llanos hasta el llamado Marjal. Hay en ella 29906 tahullas de riego, y 2558 familias, de las cuales 900 moran en San Juan, 150 en Benimagréll, 45 en Santa Faz, 9 en el caserio de Lloixâ, 1100 en Muchamiel, 30 en Peñacerrada, 24 en Tanger, y 300 en Villafranquesa, que algunos llaman Palamó. Toda ella es un vergel ameno que presenta hermosas vistas por la multitud de habitaciones esparcidas por aquellos jardines, todas cómodas, y algunas magníficas como la del Príncipe Pio, la de Pelegrin &c. La variedad de verdes que resulta de los diferentes árboles y plantas, el ancho mar que le cae al sudeste y comunica al ayre frescura y movimiento, el cielo puro y despejado hace recomendable aquel recinto, testimonio nada equívoco de la industria, conocimiento agrario y aplicacion de la gente (…) si no quedaran rastros del estado antiguo de la huerta, si no exîstieran las soberbias obras del pantano, azudes y canales, no podria apreciarse el esfuerzo, los gastos y la dichosa transformación del suelo. Han trabajado los Alicantinos con teson y conocimiento, y hallado recompensa en los campos, que producen deliciosas frutas, rico aceyte, excelentes vinos, gran cantidad de almendras, algarrobas, granos, legumbres, barrilla, seda y otras producciones” (…)

En el cultivo de la viñas son esmerados por todo extremo; tal es la igualdad de linderos, la perfección y suma limpieza de los campos, plantados de cepas á seis palmos de distancia unas de otras (…) Cultívanse varias calidades de uva, como moscatéll, forcallada, blanquét, parréll i monastéll (…) Las frutas de la huerta son excelentes, en especial las peras y los higos, de que hay muchas variedades. El suelo y el clima hacen que en poco tiempo crezcan y fructifiquen toda especia de árboles. Es freqüente allí ver algarrobos, que á los nueve años tienen un tronco de un palmo de diámetro. (…) A beneficio de las aguas que se buscáron y aseguráron sin perdonar á gastos ni fatigas, cogen los Alicantinos preciosos frutos.”

Els pobles del Camp d’Alacant, ara tots demogràficament molt importants, han seguit un trajectòria semblant. Eren pobles petits fins els anys 1960. Entre els anys 1960 i 1980, tingueren un creixement de certa importància i, a partir del 1980, fins ara, el creixement ha estat exponencial. Aquest creixement ràpid ha estat degut principalment a les onades migratòries, andalusos i castellans principalment, per a treballar a la construcció, a la indústria i als serveis turístics.

També es caracteritzen per tindre una densa xarxa de comunicació amb Alacant. Una part de la població d’aquests pobles treballen a Alacant, però també a diverses empreses que s’han situat en els seus termes municipals en conformar una unitat funcional amb Alacant ciutat.

El creixement urbà ha generat una gran quantitat de sòl artificialitzat durant les darreres dècades, acompanyada d’una forta oferta d’habitatge, tant de principals com de no principals (secundaris + buits)

Superfície artificialitzada (Ha.). Dades CLC (1990-2005) i SIOSE (2005-2011)

Font: Elaboració pròpia

La població major de 50 anys autòctona manté el valencià, als joves no els sents parlar-lo a cap.

Les dades de l’Anuari Econòmic de la Caixa ens mostra el paper totalment central de la ciutat d’Alacant i el caràcter satèl·lit de la resta dels pobles circumdants que conformen l’àrea metropolitana. Només d’una manera clara, Sant Vicent del Raspeig manté una personalitat pròpia i una autonomia de funcionament més acusada. En tots ells l’índex d’activitat econòmica, en el període 2006-2012, ha tingut una reducció al voltant del 14%, excepte en Alacant que ha estat del 20%

Font. Anuari Econòmic d’Espanya 2013

Comence el recorregut per l’antiga horta d’Alacant pel Campello, primera població al sud de la primera línia de conquesta Biar-Busot, és a dir, les terres de conquesta castellana que s’incorporaren al regne de València després de la sentència arbitral de Torrelles. El poble es troba a 17 Km. al sud de la Vila Joiosa. El poble nasqué a les darreries del XVIII quan es decidí crear-lo a la desembocadura del riu Montnegre, però el Campello no es constituí com a municipi fins 1901. Em dirigesc a la sòlida torre de guaita contra les invasions del Dragut i altres pirates berbers, que data del segle XVI. Des d’aquest indret es té una magnífica visió del port i de tota la costa fins al cap de l’Horta, on comença la badia d’Alacant. Tota la línia de platja és un seguit de blocs d’apartaments. En el cas del Campello, poble i platja conformen un únic nucli urbà de construcció accelerada dels darrers 40 anys. La costa atapeïda, el poble saturat i poc acollidor. Molts comerços tancats perquè no és estiu. Els bars oberts.  El camp abandonant i a les muntanyes urbanitzacions a dojo.

Des de vora la torre, i vora una cabana de volta, s’accedeix a la Illeta dels Banyets de la Reina. Una petita península (abans illa) rodejada d’aigües transparents i netíssimes on s’hi troba un petit despoblat de l‘edat de Bronze. Sobre les construccions prehistòriques els ibers construïren una vila, i a sobre d’ella, els romans feren una vil·la amb unes termes i unes piscifactories excavades en la pedra tosca.

Avui el dia és solejat i clar. S’albira perfectament tot el golf d’Alacant, amb el rerefons del Puig Campana i el Cabeçó d’Or. Cavanilles deia que des d’Aigües tot era un camp de garrofers que baixava des de la serra fins a l’horta.

Tradicionalment el Campello havia estat un poble de pescadors; el príncep Pius de Savoia, que es construí la quinta Musey, va establir unes drassanes al port per a fer vaixells de pesca d’altura. Uns velers que cercaven el peix fins a Larraix. Realment aquest és l’inici del poble. Avui el port és més esportiu que no mariner.

Al Campello funciona des del 1989 la Fundació d’Ecologia Litoral[3], que té com a objectiu la creació, manteniment i desenvolupament d’una base de dades sobre la biodiversitat, en especial dels ecosistemes litorals. Han estat ben divulgades les seues aportacions sobre l’alga posidònia i els seus usos, inclús com aïllant en les construccions.

La principal activitat del poble és el turisme. El Campello arriba a tindre unes 75.000 persones a l’estiu. La seua oferta hotelera és de 6 establiments: 1 de quatre estrelles, 3 de 3 estrelles, 1 de 2 estrelles i 1 d’una estrella. En total 429 places de les quals 202 són de l’hotel de 4 estrelles. També ofereix 873 places en 3 càmpings de segona categoria. Només té dos petits polígons industrials amb empreses lligades al transport i la distribució. El Campello té molt bona comunicació per tramvia, carretera, i autopista amb Alacant.

Al Campello, on els majors de 64 anys són el 19% de la població, els estrangers d’Europa occidental signifiquen el 44,44%. De la resta d’estrangers els d’Europa oriental són el 17,15%; d’Àfrica, pràcticament tots magrebins, el 5,91%;  d’Amèrica el 14,14%; i d’Àsia el 3,05%.

La pròxima parada del meu viatge és Mutxamel. El camp eixut i abandonat des de fa anys. Una figuera o una olivera, de tant en tant, enmig d’un erm. Tot sembla tindre la voluntat de ser un gran PAI, a reparcel·lar, a mig parcel·lar o ja construït. De vegades, una casa, naia, quinta o torre, amb magnífics pins i palmeres que li proporcionen una ombra centenària. Més a sovint, et trobes una petita urbanització i casetes amb un petit bancal, la majoria també abandonats.

En veure l’aridesa d’aquestes muntanyes, l’abandonament dels camps, la tristor d’una horta fins no fa massa temps ufanosament verda i vital, com la descrivia Cavanilles, pense en la manca d’afecte a la terra on s’hi viu i on es conforma la manera de viure. Un text de Perejaume[4] expressa amb una acurada profunditat poètica la importància de l’estima a la terra :

“De cap a cap del planeta, l’espai presenta cicatrius de germinacions antigues i senyals i brots de germinació nova. I estableix proporció, l’espai, per a cadascun de nosaltres, entre la mida que té, l’atenció que ens demana i la grandària que li sabem traure. Que és ben bé com si la potència geològica, botànica i atmosfèrica d’un indret actués, a través d’aquells que hi pesen i hi viuen. I això en tant que la gemació geogràfica únicament té lloc en la mesura que compartim la tendresa nostra amb la tendresa seva”.

Mutxamel conserva una part del seu carrer principal i l’església barroca amb una robusta torre-campanar. La resta del poble manté la tònica de creixement ràpid, nul urbanisme i permissivitat constructiva en el camp. L’horta de Mutxamel també ha estat lloc de segona residència de les famílies acomodades d’Alacant, que feren construir un tramvia. La proximitat a Alacant l’ha convertit en una ciutat de residència de molts treballadors de la capital, cosa que explica el seu gran creixement demogràfic. Les empreses més importants de la població són:

INAER Helicóperos SA, amb 1.300 treballadors i més de 215 milions en vendes l’any 2013, dedicada al transport de passatgers des de l’aeròdrom de Mutxamel. L’empresa de serveis financers Babcock Mission Critical Services, de 5 treballadors i 55,5 milions de vendes. Jomipsa, empresa de preparació de paquets alimentaris d’ajuda humanitària, amb 94 treballadors i 21,5 milions en vendes. I per últim, l’empresa de fabricació de filatura de tèxtil Hilaturas Miel, amb 99 treballadors i 14,6 milions de vendes, el 60% de les quals les fa a l’estranger: països àrabs del Mediterrani, Brasil, EUA i Canadà. Mutxamel té un hotel de 4 estrelles i un total de 562 places hoteleres

La gastronomia de Mutxamel recorda els productes de l’horta: faves, tomaca, olives i nyores. La tomaca ha estat famosa així com l’arròs amb bacallà i tomaca. També són típiques la pericana, l’aperitiu pa-oli-boix (pa, oli d’oliva, nyora i sal grossa) i les coques.

En el camp cultural el poble té un gran deute pendent amb un mutxameler extraordinari, el Museu Arcadi Blasco.

Sant Joan d’Alacant presenta un urbanisme molt més cuidat. La ciutat la vertebra la N-340 i l’avinguda de la Rambla. Millor construcció, més zones verdes, millors carrers, més arbres, més vida comercial. El centre històric en procés de defunció. Només hi queda, isolada, l’església amb la bonica capella del Crist. San Joan està separada de Mutxamel per l’A-70, atés que les urbanitzacions de les dues poblacions pràcticament han fusionat els nuclis urbans.

L’antiga Benialí, i conjuntament amb l’actual pedania de Benimagrell, eren petites poblacions de majoria de població morisca, i després de l’expulsió, tagarina. Durant el segle XVII inicià el procés de segregació d’Alacant, però precisament les hipoteques de la construcció del pantà de Tibi ho va impossibilitar. Durant la Guerra de Successió el cardenal Belluga la va castigar durament per donar-li auxili al cap austriacista Garcia d’Àvila. El 1779 s’independitzà com a municipi.

Terme d’horta i de grans cases d’estiueig de la burgesia alacantina. La rebatejada Sant Joan deu el seu creixement dels darrers 50 anys al turisme i el fet de convertir-se en ciutat dormitori d’Alacant. Tot i això, al seu terme s’han instal·lat algunes industries importants, es beneficia de tindre un campus universitari de la Universitat d’Elx i té un important sector comercial amb una gran diversitat de format, tant de comerç tradicional (5,2 m² per habitants), com hipermercats i centres comercials. L’Anuari Econòmic de la Caixa ens permet fer una comparativa entre les diverses poblacions.

Font: Anuari Econòmic d’Espanya. la Caixa. 2013 i elaboració pròpia

Sant Joan ens mostra la cara més representativa d’aquesta conurbació del Camp de l’Alacantí. Al seu si treballen, en el sector turístic o en el comercial residents d’Alacant o dels altres pobles de la conurbació, mentre que molts residents de Sant Joan treballen a Alacant o a les poblacions veïnes. Per la seua banda, els centres comercials són punt d’atracció de tota aquesta àrea metropolitana. La proximitat de Sant Joan a Alacant és evident tant del poble com de la platja (situada a 2 km del nucli urbà) que ja conforma un continu amb les platges d’Alacant

El campus de la Universitat Miguel Hernández està especialitzat en ciències de la salut. Nasqué al voltant de l’Hospital Universitari de Sant Joan. Contempla els estudis de Farmàcia, Medicina, Fisioteràpia, Podologia i Teràpia ocupacional. També té els centres d’investigació de Neurociències i el de Drogodependències.

La gastronomia, important, es basa en una extensa varietat de coques, però, específicament, a Sant Joan, cal buscar l’arròs amb ceba, el bullitori i el pastís d’ametla. Si és estiu, un refrescant i energètica orxata d’ametles.

Sant Joan aporta al rànquing d’empreses de 2015 algunes empreses ben significatives relacionades amb els sector comercial i amb el sector primari.

Bonnysa és la primera empresa de l’estat en comercialització de tomaques. Havia arribat, el 2012, a fer una facturació de 176 milions d’euros. Fa poc va arribar a un acord amb Mercadona per deixar de ser interproveïdor seu. Una dependència excessiva que ha acabat per perjudicar-la. El seu gerent, Jorge Brotons ha encetat una línia de diversificació dels seus clients i aposta per ser proveïdor de Mercadona, de Mas i Mas i de Carrefour, un camí que ja han seguit altres importants interproveïdors de Mercadona. La reestructuració ha portat l’empresa a un ERO que afectarà al 2% dels 3.000 treballadors que té entre els centres de Sant Joan, Múrcia, Almeria i Canàries. La nova aposta de l’empresa són els productes de quarta i cinquena gamma com fruita pelada, tomaca ratllada, gaspatxo andalús o suc de magrana.

Camí de la platja, el camp combina les grans cases de la burgesia del segle passat amb les urbanitzacions. Qualsevol lloc sembla bo per a construir. L’horta abandonada, tot és un semi solar. La platja ampla i d’arena, una bona àrea residencial, cuidats carrers amples, zones d’esplai, de tant en tant, a vora mar, o enmig del no res, una finca excessiva. Un seguit de PAIs a mig desenvolupar. La construcció és en parcel·les aïllades, tancades i rodejades de jardí amb piscina. Cap possibilitat comercial, cap voluntat de fer ciutat. Sant Joan té 5 hotels de 2 i 3 estrelles amb un total de 354 places, i 3 hostals amb 84 places.

Manuel Nieto[5] en una recent ponència al Consell Valencià de Cultura sobre la modificació del clima (expressió que prefereix a la de canvi climàtic), i que  afecta molt al Mediterrani Occidental, hi fa una important reflexió sobre la qüestió hídrica (la modificació del clima és aquàtica), que si és important per a tot el País, per aquestes terres eixutes del sud adquireix un punt de major urgència i inclús de dramatisme:

“Los cambios en el uso de suelo afectan tanto a la disminución de las tormentas de verano en las cabeceras de los ríos como a la torrencialidad de las precipitaciones en la zona costera. (…) La franja litoral de la Comunidad Valenciana tiene una superficie de 418.410 hectáreas (…) entre los años 1987 y 2011, hemos pasado de tener 51.813 hectáreas de suelo sellado – que equivalen al 12.38% del territorio – a 98.199 hectáreas, que representan el 23.47%. Es decir, en tan solo 24 años casi se ha duplicado la superficie de suelo sellado en la franja costera (…) a escala municipal este incremento ha sido del 412% al pasar de 122 m²/habitante a 505 m²/habitante. (…) Para un territorio como el litoral valenciano – con prácticamente el 25% de suelo impermeabilizado – y para precipitaciones relativamente moderadas, la escorrentía ocasionada sería prácticamente el doble que si la lluvia cae sobre un suelo agrícola o forestal. En consecuencia, se produce un incremento muy importante del riesgo de inundación; (…)

El desplazamiento hacia el mar de las precipitaciones relacionadas con la ciclo génesis mediterránea, trae como consecuencia una disminución de las lluvias en las cabeceras de las cuencas hidrográficas de los ríos. (…) la relación entre la escorrentía y las precipitaciones es exponencial. De modo que para precipitaciones elevadas (900 mm) la cantidad de agua que se convierte en escorrentía puede superar el 70%, mientras que para valores medios (500 mm) el coeficiente de escorrentía es inferior al 10%.(…) podemos constatar que una disminución del 10% de las precipitaciones puede suponer hasta un 60% menos de escorrentía a los ríos; y que por debajo de los 400 mm de precipitaciones no se produce aportación alguna de agua.

En la Demarcación Hidrográfica del Júcar, en la cual la precipitación media es del orden de 500 mm, el coeficiente de escorrentía es del 0,18. Afortunadamente (…) el 83% de la escorrentía total de esta cuenca son aguas que previamente han circulado por acuíferos.

En los embalses de la cabecera del Segura la disminución, (años 1958-2004) ha oscilado entre el 35% de la Presa de la Toma en el río Taibilla hasta el 47% en el embalse de Fuensanta. Para la Demarcación Hidrográfica del Júcar la disminución en algunas estaciones de aforos de las cabeceras de los ríos va desde el 32,5% en el río Júcar en la Toba, al 58,3% en el río Turia en el embalse Arquillo de San Blas en Teruel

Si aplicamos la correlación entre las precipitaciones y la escorrentía realizada en el punto anterior, se puede afirmar que para explicar la disminución de las aportaciones de agua en las cabeceras de los ríos involucradas en el abastecimiento de las demandas hídricas en la Comunidad Valenciana, y que podemos estimar en el entorno del 50%, puede haber bastado con una disminución de las lluvias del orden del 10%. (…)  que sucedería si, debido al cambio climático, las precipitaciones se redujesen en otro 10%. Dejo abierta la cuestión.”

Sant Vicent del Raspeig. Sequet però sanet

Des de la platja de Sant Joan prenc la carretera de doble carril (CV 821) que em duu, circumval·lant Alacant, a Sant Vicent del Raspeig.

Urbanitzacions disseminades per tot el terme: los Girasoles, el Barranquet, la Borinquen, Pla Conxeta, Ras-pas, Sol y Luz, Haygon, el Ganxo, Villa montes, Casa groga, Colònia Santa Isabel, lo Ramos, l’Advocat i la Universitat.

Hi ha una àrea declarada protegida com agrícola on està una gran finca de Bonnysa. També, diverses casetes i alguna finca més gran del XIX, manté el conreu de cítrics, figues i ametles, però són minoritàries. La vocació del terme és convertir-se en un gran solar.

La meua idea en Sant Vicent és fer un tomb pel poble, dinar i després, prendre cafè amb Xavier Pastor, professor d’institut i ara amb altes responsabilitats als serveis territorial d’educació. Xavier ja m’ha documentat sobre la gastronomia local: Putxero amb “tarongetes” (és a dir, pilotes), bullitori, arròs amb conill i caragols, gaspatxo, coques (la més popular ací és la de pebrera, tomaca i sardina). De postres el pastís d’ametla (tortada), les mantegades i els ametlats.

Als restaurants del centre de la ciutat no n’he trobat cap d’aquests plats en l’oferta del dia, així que dinaré uns bons calamars de la badia d’Alacant acompanyats de verdures.

El centre de la ciutat està molt cuidat urbanísticament. Està fet per a vianants tot i que permet el trànsit durant l’horari laboral. La intervenció és de qualitat, tot llambordes de granit. Els carrers amb arbres. La plaça de l’església i de l’Ajuntament vell i, la contigua d’Ascensión Guijarro tenen bon gust, són amables i, per això, concentra per la vesprada a mares i xiquets. El carrer Llibertat travessa des de la plaça transversalment la ciutat. És el carrer comercial conjuntament amb el carrer Ample, la gran avinguda longitudinal al voltant de la qual ha crescut aquest allargassat poble. Del patrimoni arquitectònic, més enllà de l’àrea contigua a l’església (presidit l’altar major per un imponent i admonitori Sant Vicent Ferrer), poca cosa en resta. Em pregunte si, d’ací 100 anys aquesta arquitectura eclèctica, de barreja de tipologies d’una modernitat insípida, tindrà la capacitat d’evocar un sentiment de pertinença i d’identificació amb un espai diferenciat, o simplement, és una arquitectura feta per a la destrucció consumista a mitjà termini.

La població de Sant Vicent s’ha multiplicat per 6,36 en els darrers 55 anys. La piràmide de població mostra uns percentatges manifestament superior a la mitjana provincial per a les edats entre 0-10 anys, i de manera més acusada encara, per a edats entre 25 i 44 anys. Per contra, la població major de 55 anys és molt inferior a la mitjana provincial. La taxa d’atur és del 14,95, a 31-10-2015. Intente imaginar quins trets caracteritzaran un poble que ha crescut tan de presa. Sent parlar sovint en valencià, tot persones majors. Els joves i els xiquets quasi tots parlen castellà.

Les dotacions públiques són magnífiques, grandiloqüents i abundants. Enormes instal·lacions públiques i de prestació de serveis, i també el parc, d’una arquitectura de qualitat. L’ex conseller del PP Garcia Antón és de Sant Vicent i la seua dona n’era l’alcaldessa. Tot indica que eren un matrimoni ben avingut.

Si fem un petit recorregut històric, cal dir que el 1411 a la partida de Raspeig, l’ase de fra Vicent Ferrer va perdre una ferradura. Un llaurador del Raspeig es va apropar a parlar amb ell i en reconèixer-lo li va demanar aigua per al ressecs camps de la partida. El sant valencià per excel·lència, integrista de família conversa, que sempre predicava en valencià i a tots llocs l’entenien (Occitània, Provança, Bretanya, Itàlia…. potser perquè no mai predicà a Madrid), de vegades mostrava un gran sentit de la ironia, i respongué: un terme sequet, però sanet. Finalment predicà a l’ermita de sant Ponç (avui l’església parroquial de sant Vicent). D’aquest fet ve el nom del  poble (en els seus inicis Sant Vicent Ferrer del Raspeig), i la iconografia del seu escut, obra de l’alcalde dels anys 1960, amb dues ferradures sota les quatre barres i el lema: “Sequet però sanet”.

La referència a la sequedat del terme és un fet ben cert, però segons Cavanilles[6], la transformació de terres en aquest sequeral va donar uns resultats fantàstics:

“Caminé como una hora hácia el norueste para exâminar el Raspeig, que comprende los distritos llamados Cañada, Verdagàs, Moralét, Serreta, Rebosál, Alcoraya, Rebolledo, y el propio de su nombre; la extensión de todos es de dos leguas de diámetro. No hay en el más agua que las que las zuas sacan de las entrañas de la tierra, y por ser en corta cantidad deben reputarse secano aquel recinto, donde alternan llanuras y colinas hasta los montes occidentales. No hay en el reyno de Valencia prueba mas evidente de la aplicacion de sus habitantes, y del prodigioso aumento de nuestra especie que la que presenta San Vicente del Raspeig. Todo era maleza al principio del siglo actual; el cultivo se reducia al que podian hacer 15 famílias con quatro pares de mulas; fomentóse la agricultura, acudieron varios vecinos, y se han multiplicado de modo que hoy pasan de 800, de los quales 120 se hallan reunidos en el pueblo á una legua de Alicante, y los demás moran en cortijos esparcidos por aquellos campos: desaparecieron los eriales, convertidos hoy dia en campos útiles plantados de olivos, almendros, algarrobos é higueras, ó sembrados de granos y barrilla”

Sant Vicent es va convertir en un poble agrícola, segons Pascual Madoz, a mitjan segle XIX, tenia 300 cases al poble i 600 en les diverses partides del terme. La població compaginava les tasques agrícoles i el treball de carreter, en aprofitar la seua situació en el camí de la costa cap a les comarques industrials de l’interior.

El 1837 al caseriu de Sant Vicent del Raspeig se li concedí l’autonomia d’Alacant, i el 1848 es delimità el seu terme municipal.

Als inicis del segle XX el poble estava comunicat per tramvia (primer de tracció animal) amb Alacant, cosa que facilità l’establiment de diverses segones residències al camp. El gran canvi en el poble es produí amb la instal·lació, el 1913, d’Alicantina de Cementos, després la gran empresa Valenciana de Cementos, i ara la mexicana CEMEX. El creixement de la ciutat va seguir una estructura lineal al voltant del carrer Ample de Castelar-Avda. d’Alacant que en gran part encara defineix el poble.

Com hem vist, el creixement exponencial de la població es produí a partir del anys 1960. La majoria de la població vivia de l’empresa de cement, i també, de la indústria del moble, de l’agricultura o treballant a Alacant. L’altre canvi radical es produí amb la instal·lació de la Universitat d’Alacant en els terrenys de l’antic camp d’aviació.

L’expansió de l’empresa de cement va atraure molts immigrants, de Granada i de la Manxa, la majoria s’instal·larien al barri del Monjo (la part exterior de l’Avda. Ampla). Segons em diu Xavier Pastor:

“En aquella època al poble es diferenciava entre els “valencians”, és a dir, els que érem d’ací, i el “coreans”, nom pejoratiu que rebien els castellans”

Amb la ubicació de la universitat, el 1979, s’accelerà el creixement demogràfic del poble, molta gent d’Alacant se’n va anar a viure a Sant Vicent. La Universitat d’Alacant té els seus antecedents en la Universitat d’Oriola, fundada en 1545, i el CEU d’Alacant de 1968. Segons dades de la pròpia universitat[7]:

Una cinquantena de titulacions, més de setanta departaments universitaris i unitats i grups d’investigació en Àrees de Ciències Socials i Jurídiques, Experimentals, Tecnològiques, Humanitats, Educació i Ciències de la Salut, cinc Instituts Universitaris d’Investigació projecten una activitat investigadora de les més prestigioses del país.

La nostra Universitat és la primera empresa de la província d’Alacant amb més 2.000 treballadors (personal docent i de serveis) i un pressupost anual entorn dels 15.000 milions de pessetes. (…)

Està considerat un dels millors campus d’Europa: un milió de metres quadrats amb el millor disseny urbanístic, la més innovadora arquitectura en un marc d’excel·lència mediambiental (extenses zones verdes, disseny paisatgístic, àrees per als vianants, culturals, esportives, educatives…) i una extensa varietat de serveis.

Aquest entorn universitari es localitza en l’àrea més estratègica de la província i del mediterrani espanyol: comunicació directa amb l’A-7 (Autopista del Mediterrani) i l’autovia de l’interior formant cruïlla en els límits del Campus. A cinc minuts de la capital de la província, a deu de l’Aeroport Internacional de l’Altet, a menys de vint minuts dels principals enclavaments industrials, a menys de quinze minuts d’àrees lúdiques pròximes (residencials, platges, camps de golf…) i amb una línia de ferrocarril que circumda l’oest del campus i futur Parc Científic. (…)

La Universitat d’Alacant aconsegueix cotes del major prestigi en l’àmbit del seu ferm compromís amb la cultura i el patrimoni. Un dels millors museus universitaris europeus, el Parc Arqueològic de l’Alcúdia, el millor edifici renaixentista valencià, seu universitària durant dos segles a Oriola (1610-1808): la Universitat Històrica d’Oriola, el Palau Comtal medieval de Cocentaina, les cases Palau de Benissa… propicien un creixent prestigi en l’entorn nacional i internacional.

Amb l’arribada i expansió de la universitat molta gent d’Alacant, amb un nivell de formació elevat, se n’ha anat a viure a Sant Vicent, tant per la proximitat del lloc de treball com perquè l’habitatge és bastant més barat que no a Alacant. Aquesta població més recent provinent d’Alacant s’ha ubicat als barris al voltant de l’Hort de Lo Torrent.

Un altre sector que ha arrossegat la universitat ha estat les empreses de serveis de tota mena. Xavier Pastor m’informa sobre el sector comercial:

“El creixement de Sant Vicent i la població estudiantil li dóna vida al centre comercial, que també té un cert caràcter comarcal, però per altra banda, el comerç tradicional, de tendes en la població no ha experimentat grans canvis. Aquest és un comerç de proximitat. Hi han poques botigues de roba, joieria i d’articles més sofisticats. Tampoc s’han establert tendes de franquícies. Alacant comercialment absorbeix molta demanda local en aquest sentit. Al poble només trobaràs botigues tradicionals, bàsicament d’alimentació, bars i restaurants. Fixa’t que només hi tenim una llibreria, que per cert és molt bona”

En el sector comercial cal destacar el nou mercat municipal amb 3 plantes d’aparcament al centre de la ciutat, però que comercialment no té massa èxit. El mercadet dels dissabtes, i l’oferta de supermercats i hipermercats. També té el centre comercial Sant Vicent, de 36.500 m². Els motors del centre comercial són el centre d’oportunitats del Corte Inglés, Carrefour i Nike; a més de les 15 sales de cine.

L’oferta d’hostalatge, més enllà de les residencies universitàries i els pisos de lloguer a estudiants, és ben minsa, un hostal amb 43 places.

Sant Vicent té una bona comunicació per transport públic que la uneix a la resta de l’àrea metropolitana d’Alacant. Està unida amb Alacant pel Tram (l’antic va desaparèixer i el nou és del 2009), amb parades a la Universitat, l’Hospital General (12 minuts) i la plaça Luceros d’Alacant (25 minuts). També està unida a la capital pel tren de rodalies del nucli Alacant-Múrcia i per últim, gaudeix del TAM (Transport Alacant Metropolità).

El creixement de la ciutat i la seua relativa prosperitat, com ja he dit, no s’ha traduït en la conservació del seu patrimoni arquitectònic. En els anys 80, els successius governs socialistes encetaren un procés de renovació urbana amb la premissa de substituir les cases antigues del nucli històric per altres de modernes. Del poc patrimoni que en resta cal ressenyar en tot cas algunes cases del segle XIX: la casa del molins, la casa d’estiueig de Vila Josefina i la casa modernista d’Evarist el Lleig.

El gran projecte socialista va ser la creació, a finals dels anys 1990, del Parc-Hort Lo Torrent, del qual s’han desenvolupat diverses fases. És el veritable pulmó verd de la ciutat i té més de 65.000 m² d’extensió. El Parc combina unes importants àrees verdes amb una diversitat d’àrees d’esbargiment i lleure, dissenyades amb intervencions molt modernes, impactants i agradables. S’hi poden trobar parcs infantils, circuits esportius, circuit de bici BMX, parc de cotxes i de naus conduïdes per ràdio-control, pista poliesportiva, etc. Segons em diu Xavier Pastor:

“A Sant Vicent no hi ha hagut mai una política urbanístic clara ni ha existit un pla de conservació del centre històric. El 2002 arribà el PP gràcies a una trànsfuga del PSOE i entrà d’alcaldessa la dona de Garcia Antón. El PP continua la mateixa política respecte al centre històric, però aconsegueix importants inversions que fan canviar absolutament la ciutat. És en aquesta època que es fa la gran millora en els carrers i la seua conversió en àrea de vianants i també, és el moment que es fan infraestructures molt importants i amb uns costos molt elevats i d’arquitectura avantguardista: el nou ajuntament, d’un aspecte i d’unes dimensions quasi ministerials; l’Auditori del Centre Social que pot acollir 400 espectadors per a tota mena d’actes culturals i on també es troba el Conservatori Vicente Lillo Canovas de música i dansa, conferencies, teatre, concerts, etc. El nou mercat municipal amb 27 puestos i aparcaments; la Biblioteca Pública Municipal, premi FOPA 2006 a la millor obra de la província; la Biblioteca Infantil Municipal a la plaça de l’Ajuntament; l’edifici de la policia municipal; també cal incloure la moderna urbanització del polígon industrial. Per altra banda, s’inicia la reforma de l’antic ajuntament i la polèmica actuació en l’Almàssera per convertir-la en museu de l’oli, atés que enderrocaren l’edifici (una antiga casa de volta), i les quadres”

El museu de referència a Sant Vicent és el MUA (Museu de la Universitat d’Alacant), que va nàixer el 1999 amb la voluntat de no només fer exposicions d’art contemporània, sinó especialment de ser un lloc de reflexió, difusió, investigació i dinamització cultural en els diversos formats plàstics i estètics. El MUA presta especial atenció als llenguatges i tendències més avantguardistes, sense oblidar els importants artistes alacantins com Eusebi Sempere, Azorin o Antoni Miró.

D’espai naturals tampoc no n’hi ha massa, només la declaració ZEPA del llit del riu Montnegre. També són d’interés, les Mines de ocre del Sabinar, d’on s’extreia l’ocre groc utilitzat en pintura i que majoritàriament s’exportava a Anglaterra durant el segle XIX. La finca del Sabinar és un dels lloc preferits dels santvicenters per anar a menjar-se la mona en Pasqua, en ser un paratge especialment amable i particular. El 2008 es van poder paralitzar les intencions municipals de convertir-lo en camp de golf amb hotel.

La ciutat gaudeix també de molt bones infraestructures esportives i educatives amb 12 centres d’ensenyament bàsic, 4 instituts d’ensenyament secundari i un centre integral de Formació Professional. Xavier em matisa:

“Una característica dels centres educatius és la qualitat constructiva d’alguns dels seus edificis i, per l’altra banda, el fet que el 85% dels centres educatius són públics”

La situació econòmica que ha heretat l’actual multipartit que governa el municipi des del 2015 (PSPV, Guanyar, Si se Puede i Compromís) presentava, el 2104, un baix pressupost per habitant 773,98 € i un deute viu envejable, 184,18 €/hab. Però les inversions, dades de 2012, i amb la crisi que hi ha, no arriben al 3,91% en euros constants d’allò que foren l’any 2002. Respecte a les despeses del pressupost mostra una característica comuna a molts ajuntaments del PP, la despesa de personal significava el 42% dels ingressos municipals. Com a punt de comparació, el 2002, any del darrer govern socialista n’eren el 27% del pressupost.

L’empresa de cement, la proximitat a Alacant i la millora de les comunicacions i la universitat, successivament, propiciaren una constant procés d’industrialització de la ciutat. A Sant Vicent hi ha 3 polígons industrials, amb prop d’1 milió de m², que aprofiten les importants comunicacions de què gaudeix la ciutat, tan per ferrocarril com per carreteres.

Font: argos.gva.es

El polígon Canastell, situat a la carretera d’Agost, té una urbanització molt acurada, amb les rotondes amb escultures. És el polígon que actualment està en creixement. Ja hi ha instal·lades més de 250 empreses de tota mena: materials de construcció, embalatges derivats de goma, etc. Les empreses més importants són Almendras Llopis i Smurfitt Kappa

El d’Immediacions correspon bàsicament als terrenys de l’empresa CEMEX. Excepte una part petita de cements especialitzats, aquesta fàbrica està en procés de desballestament. El gros de la producció es va traslladar el 2008 a Fontcalent després de les nombroses denúncies de la Universitat i de Greepeace pels insuportables índexs de contaminació que generava.

El polígon de Torregrosa és de marcat caràcter mixt. Acull la Universitat d’Alacant i més de 50 empreses industrials i comercials. La principal empresa és Helados Alicante

Les empreses més importants segons el rànquing d’empreses 2015 són:

Xavier Pastor és una persona particularment amable que parla del seu poble amb un entusiasme contingut i amb un gran coneixement de tot el que hi passa. No és una persona xovinista, té una mirada crítica respecte del seu entorn al temps que demostra una gran estima, no només pel seu poble, sinó també pel conjunt del País. Em diu:

“És una desgràcia que Alacant i València estiguen tant lluny, i no ho dic en termes físics, sinó mentals. A més, la inexistència d’un espai comunicatiu valencià i, amb la segmentació provincial dels mitjans de comunicació, no s’hi fan presents a la societat els problemes i els reptes compatits. Alacant i València són dues àrees que es desconeixen mútuament”

Jo me n’aprofite de la seua paciència, del seu coneixement profund del poble i de predisposició que té a col·laborar amb mi, tot i que a la terrassa de la cafeteria de la plaça comença a fer frescor. Li demane sobre les relacions de Sant Vicent amb la resta del territori:

“Sant Vicent ha estat una ciutat que no ha parat de créixer. Té indústria, serveis, universitat, molta gent d’una manera o altra en l’administració pública. Això si, el camp o s’ha venut o s’ha abandonat. Relativament no té un problema d’atur. Tampoc és una ciutat dormitori, perquè hi ha una mena d’intercanvi entre les persones que es traslladen a treballar a Alacant i les que venen d’Alacant a treballar ací.

Les comunicacions amb Alacant són molt bones. Amb Elx i amb la resta de la comarca que no siga l’àrea metropolitana, són molt roïns. La relació amb Elx més important se’n deriva dels estudiants que van a la Universitat d’Elx a fer enginyeries o psicologia. No hi ha a Sant Vicent una visió territorial més enllà de l’àrea d’Alacant.”

Hi ha un darrer tema que vull tractar. Sant Vicent era una població valencianoparlant fins a temps bastants recents. Voldria saber com es conviu en una ciutat amb un allau immigratori tan bestial, com es viu quotidianament la llengua, i quina és la vida cultural de la ciutat:

“Les principals associacions són les esportives i les festives. Ací s’organitzen moltes festes i en els darrers anys l’ajuntament les ha potenciat més. Les principals festes són les Patronals, on es fan els moros i cristians i la setmana santa, una festa que cada vegada s’ha potenciat més i més, encara que tots són els mateixos, ara són moros i demà són penitents. A més, tenim les fogueres, que ací les dèiem falles, i les fem en juliol”.

La principal associació cultural en valencià, i no sempre, és el Cercle d’Estudis Sequet però Sanet (CESS). Des dels anys 1990 realitza conferències i ha fet més de 50 publicacions sobre temes locals. La temàtica és d’allò més diversa: història, literatura, patrimoni, medi ambient…. Les persones que la duen són professors de la universitat i d’ensenyament secundari. Compten amb el suport de l’Ajuntament

A una altre nivell cal esmentar l’Orquestra Simfònica de Sant Vicent amb una plantilla de més de 60 músics i que va adquirint un cert prestigi.

Respecte de la llengua és una mica dramàtic. Quan jo era jove la llengua era el valencià. Ara sent parlar en valencià, però és a una part de la població i sempre persones majors. Mira, l’any 2001 només el 15% dels santvicenters eren nadius, i ara encara deu de ser pitjor. Ara comencen els alumnes d’institut, per primera vegada, a demanar que els parlen en castellà que no entenen el valencià. No hi ha hagut cap interés per fomentar la llengua a cap nivell, no cal que et diga el que ha fet l’ajuntament del PP. L’altre dia li deia a ma mare, mira, només sentim parlar el valencià quan anem al cementeri. Així, literalment, no sé perquè al cementeri la majoria de la gent parla valencià. No saps la intranquil·litat personal que em va causar el principi de curs de l’any passat quan els professors del departament de valencià plantejaren ensenyar el valencià amb la metodologia d’una llengua estrangera, per a mi que és i ha estat la llengua del meu poble, la llengua que estime i en què m’expresse. Però clar, els alumnes no tenen cap àmbit social per a fer ús de la llengua, s’ha convertit en una falsa situació social pensar que la llengua té un ús social. Ni a casa, ni l’escola, ni entre els amics, ni als mitjans de comunicació. És irreal dir que els joves viuen en valencià.

A Sant Vicent teníem uns girs lingüístics específics i també uns costums diferenciats d’Alacant. Ara Alacant ens foragita lingüísticament i en els costums. Quan ací fèiem les falles (les fogueres) per la festivitat de la mare de Déu del Carme, adornàvem els carrers i la foguera era l’excusa per fer la festa del veïnat. Amb l’arribada dels alacantins s’ha imposat la foguera, el monument capitalitza la festa i el sopar al voltant de la foguera per recaptar diners. Així s’ha perdut el contingut social de la festa. També està passant en el vestit de santvicentera, que és més paregut al de fallera que al de bellea, però els d’Alacant van imposant el seu model”

Ja fa una llarga estona que s’ha fet de nit. Xavier té que acabar un informe urgent. La nova administració educativa té una gran repte per davant i li desitge el millor dels encerts. M’agraeix que escriga sobre la seua ciutat i que haja comptat amb ell. El que ell no sap és el goig que dóna sentir, en una narració culta, amena i mesurada, la vida, les expectatives i les desesperances, d’una ciutat del meu País, de la qual només tenia una idea superficial, i per tant equivocada.

[1] Vicenç M. Rosselló Verger. Ensayo de una división comarcal a la província de Alicante. Universitat de València. 1965

[2] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. 1795. Albatros ediciones. 1984.

[3] http://www.ecologialitoral.com

[4] Perejaume. Mareperles i ovaladors. Museu Nacional d’Art de Catalunya. 2012

[5] Manuel Nieto Salvatierra. Cambio climático: Desertificació, reforestació i cicle hidrològic en el Mediterrani. Consell Valencià de Cultura. Comisión de Ciencias. Sesión extraordinaria del día 7 de octubre de 2015

[6] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. 1795. Albatros ediciones. 1984.

[7] http://web.ua.es/va/universidad-alicante