Gustau Muñoz
El resultat tan ambivalent de les eleccions del 20 de desembre –tots guanyen, tots perden- obre noves possibilitats que convé explorar.
Era una mica ingenu pensar que el PP no seria el partit més votat, per dues raons. Una, el gran impuls de Podem i les forces amb què confluïa, que ha reduït fortament la capacitat de sumar d’un PSOE en davallada. L’altra, l’actitud de Rajoy, que no donava senyals de defallir.
El PP és hereu d’una tradició granítica de la dreta espanyola, basada en les xarxes caciquils. Una línia clientelar que ve del sistema de la Restauració en la qual s’han succeït el Partit Conservador, la Unió Patriótica de Primo de Rivera, la CEDA, el Movimiento Nacional, la UCD i el PP. L’Espanya interior, rural i catòlica, i a hores d’ara poc poblada, funciona així. El cau de control i repartiment són les diputacions provincials. Aquestes xarxes són controlades des del centre, volen ordre i autoritat, i un cap convincent. Gran part de l’estratègia de Rajoy anava adreçada a assegurar-se’n el control. L’Espanya urbana, és més volàtil. I Andalusia, que és una altra història, la té bastant perduda.
Amb la llei electoral vigent, dissenyada abans de la Constitució, que fixa la província com a circumscripció, el continuisme del poder establert té molts números al seu favor. Sol acabar-se quan esclata des de dins. Ves a saber si l’avís d’Aznar a Rajoy precipitarà el desconcert. Aquesta dreta espanyola vol sempre una jefatura forta, indiscutida. El desconcert és el preludi de la desbandada, que s’escenifica quan el líder dóna senyals que no controla i comença a defallir, atacat pels seus.
Això són consideracions molt realistes, arran de terra. Caldrà sumar-hi altres variables, evidentment, altres ingredients. Però aquest és bastant important i explica, en bona part, com és que un partit tan corrupte, amb tants casos de brutal detracció de cabals públics, i responsable d’una greu devastació social, ha pogut reeixir a ser el més votat.
De tota manera, més votat no vol dir guanyador. Ni de bon tros. El panorama, com resulta evident, està molt obert. Tret d’una coalició PP-PSOE que es presentaria com a provisional fins la convocatòria de noves eleccions -com un acte de responsabilitat en funció dels “alts interessos”- és prou versemblant una altra opció. Un govern en minoria del PP amb abstenció de Ciutadans i PSOE, en segona votació, i un acord de canvis constitucionals.
Es tractaria, en qualsevol cas, d’evitar un gir radical o substancial en la política econòmica i social i una eixida de la qüestió plantejada a Catalunya a través d’un referèndum. I la retòrica dels “alts interessos” seria intensa… Tant com les pressions dels poders econòmics i financers i dels centres de decisió europeus (l’IBEX 35, la banca, el BCE, la Comissió, el govern alemany…).
És difícil aventurar què passarà. Però hi ha raons per a pensar que s’obren noves possibilitats que el País Valencià hauria de saber aprofitar. Ha arribat l’hora que els valencians tinguen pes en la política estatal. Les prioritats o les condicions sine qua non: finançament just, deute històric, augment proporcionat de les inversions públiques, corredor mediterrani, canvi de fons en les polítiques socials, suport a l’economia productiva, èmfasi en l’educació i la recerca, compromís efectiu per eradicar la corrupció. I a més: defensa de l’autogovern, enfortiment de l’autonomia i garantia de màximes competències, supressió de la circumscripció provincial, reformulació o eliminació de les diputacions provincials i el Senat, etc. Tot un conjunt d’aspiracions que avui són àmpliament compartides i en les quals la ciutadania valenciana podria posar-se d’acord. I per fi la veu valenciana haurà de sentir-se, forta, a l’Estat. La nova situació ofereix possibilitats inèdites (i també riscos). A condició que els nostres representants i governants les sàpiguen aprofitar. Segur que són ben conscients que ocasions com l’actual es presenten poques vegades. Els toca a ells.
