Vicent Martínez
A Josep Lluís el coneixia des de la meua època d’estudiant a la Universitat de València. Sirera formava part de la Comissió d’Estatuts de la Universitat que va preparar la ponència per al claustre constituent. Jo, que aleshores estudiava 5è de Matemàtiques a la Universitat, era membre d’aquell claustre. Recorde Josep Lluís com una persona dialogant, enormement culta i amb gran capacitat per arribar al consens, en un moment en què la Universitat vivia una transformació profunda de la qual les persones que formaven part d’aquella comissió varen ser els principals artífexs.
Després passaren molts anys sense contacte amb Josep Lluís, ell continuà amb el seu compromís amb la Universitat, com un excel·lent professor i investigador, i també com a degà de la Facultat de Filologia, director del Departament de Filologia Espanyola, director del Servei de Biblioteques i vicerector de Cultura, en el primer equip del rector Morcillo, càrrec del qual va dimitir, al març de 2011, abans que acabara el seu primer any de gestió.
Fa gairebé dos anys que vaig contactar amb Josep Lluís Sirera per tal de proposar-li que s’integrara en la candidatura que vaig presentar al rectorat i que portava per lema “Canviar el rumb de la nau”. Li vaig demanar que en formara part, precisament, per ocupar-se de l’àrea de cultura. Ens retrobàrem després de tants anys i en aquell encontre vaig quedar novament impressionat per la seua bonhomia, la seua energia i el seu profund coneixement de la Universitat i de les seues persones. Quan uns dies després em telefonà per comunicar-me que acceptava la meua proposta, va iniciar-se un període fantàstic de col·laboració del qual vaig aprendre moltíssim. Les seues idees per a l’àrea de cultura en la Universitat que es vessaren en el nostre programa, el seu coneixement del món i de les persones de les biblioteques, la seua disposició per participar en molts actes de la campanya, fins i tot en l’organització d’activitats teatrals per a l’acte final, feren que cada dia cresquera en mi l’estima i l’admiració que tinc per ell.
En els darrers cursos, a més de les classes a la Facultat de Física, he impartit classes de Cosmologia per a periodistes a la Facultat de Filologia, i he tingut l’oportunitat de veure Sirera sovint, al seu despatx o compartint un cafè: parlàvem de projectes futurs, i jo aprenia, com sempre, quan m’explicava temes relacionats amb la seua gran passió, el teatre. A hores d’ara, quan la prematura mort se l’ha emportat, només em reconforta la satisfacció que sent d’haver compartit eixos moments amb ell. Josep Lluís era una persona extraordinària. El trobarem a faltar.
En un del seus darrers correus electrònics, al principi d’aquest any, a propòsit del 90è aniversari del poeta nicaragüenc Ernesto Cardenal, en haver-li recordat jo que ell havia estat un dels seus padrins en l’acte d’investidura de Cardenal com a doctor honoris causa per la Universitat de València, Josep Lluis em responia:
“Quina persona més extraordinària, Ernesto Cardenal! I quin goig, en efecte, haver sigut el seu padrí (i haver proposat Sonia Matalía per a la laudatio)”.
Acabe precisament amb uns versos que Cardenal va escriure per la mort d’un amic seu, i que voldria jo, ara, dedicar a Josep Lluís Sirera, com a acomiadament:
“No has dejado de existir: Has existido siempre y existirás siempre (no sólo en éste, en todos los universos)”.
Descansa en pau.
Publicat a Levante-EMV.
