Francesc Miralles i Pep Campabadal
És ja gairebé un tòpic referir-se al moment sociopolític que viu Espanya com a “Segona Transició”, tot just quatre dècades després de la mort del general Franco i de l’inici de l’anterior. Alguns altres, com l’analista Jaime Miquel i el periodista Enric Juliana, s’hi han referit com la perestroika de Felipe VIposterior a que les eleccions europees de 2014 evidenciaren una crisi de Règim i catalitzaren canvis en l’estructura dirigent, decidida a pilotar els canvis des de dalt abans de ser substituits.
Encara hi cabria un tercer paral·lelisme, que ens obliga a anar molt més enrere, a les seqüeles d’aquell desastre de 1898 i el regeneracionisme que el va succeir, el reformisme vertical dels Maura i Canalejas. No és descabellat comparar l’impacte de la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i les Filipines en aquell 1898 amb la sobtada constatació del nou paper internacional d’Espanya i l’escàs marge per a la política social al maig de 2010 a càrrec del govern Zapatero. En un cas, una guerra, en l’altre, la crisi econòmica unit a l’acrític procés de construcció europea, deriven en sengles crisis de representació i obliguen al sistema polític a girs de caire reformista -regeneracionista, en diuen. Prompte, el regeneracionisme dels Maura i Canalejas hagueren d’encarar una crisi en dos fronts: una guerra escalant al Marroc, preludi d’una nova fase colonial i amb ampla contestació interna -la Setmana Tràgica de Barcelona, la sublevació del Numància, els successos de Cullera- i el problema català, que intentaran resoldre de la mà de la Lliga i Prat de la Riba.
Tornant al novembre de 2015, les eleccions espanyoles del 20-D es presenten per al Règim espanyol i el suposat reformisme del PP -i el PSOE- en claus molt semblants a fa un segle: un problema securitari i de retruc migratori amb major protagonisme francès a l’Àfrica septentrional i l’Orient Mitjà (aquesta mateixa setmana el ministre Margallo insinuava de substituir les tropes franceses a Mali i l’antiga Àfrica Occidental francesa per alliberar recursos amb destí a Síria), i un problema territorial sagnant en el cas català, de moment estancat però en risc d’enquistament. També com llavors, la crisi econòmica i una moderada agenda reformista queda com a teló de fons -adés, per suplir el paper de les colònies perdudes, ara, per reconstruir l’economia després de l’esclat de El Dorado immobiliari-financer.
Una ofensiva securitària i en clau d’emergència com a element de mobilització, un problema territorial creixent i la urgència de combustible -literal i metafòric- d’un capitalisme castís sempre anèmic i amb necessitat respiració assistida continuen sent les claus dels successius miracles econòmics espanyols com a mínim des de les tres guerres carlines del segle XIX.
Encamallat sobre les successives crisis econòmiques mundials -1870’s, 1930’s, 1970’s, 2010’s- el capitalisme castís espanyol ha sabut trobar solució als seus problemes estructurals per la via del disciplinament policial i en cas necessari, militar. Tal fou el destí de les dues primeres Repúbliques espanyoles. La principal novetat del cicle 1985-2015, des que la UCD i el PSOE descobriren la fórmula màgica per traslladar els dos dígits d’inflació anual a l’atur i amb l’inestimable ajut europeu convertiren Espanya en “el país donde uno puede hacerse rico más rápidamente”, és que la classe dirigent espanyola ha hagut d’aprendre a fer valdre els seus interessos sense el seu instrument preferit: el colp militar. Això ha possibilitat l’emergència de les primeres generacions de la història espanyola que han passat tota la seua vida en un règim democràtic, tot i les seues greus limitacions.
A pesar del sistema electoral espanyol, construit com a búnquer contra el vot urbà i garantia de l’estabilitat política com a valor suprem -que fóra ja el principal producte propagandístic exterior del règim franquista junt a l’”Spain is different”- el regeneracionisme de principis de segle XXI s’expressa més aviat fora dels Partits Conservador i Liberal d’avui. Però mentre l’aposta dePodemos té un origen sociològic molt localitzat al voltant de l’Administració pública i organismes dependents o satel·litzats per l’Estat (Universitats públiques, però també judicatura i exèrcit), d’una matriu madrilenya i gran èxit entre aturats, exclosos i sector de baixos salaris, l’aposta de Ciutadans-Ciudadanos, que sembla ser l’altre gran partit del moment, té origens ben distints.
Defensa del món financer…
A diferència dels primers exponents de l’espanyolisme a Catalunya que donen origen al brou de cultiu del partit, que provenien del món de les lletres -els Boadella, Espada, Robles, etc- la immensa majoria dels dirigents i diputats de Ciudadanos, ja des de 2006, tenen un perfil molt distint: lletrats de serveis jurídics i departaments de relacions institucionals de grans bancs, elèctriques i constructores de l’IBEX; assessors fiscals, propietaris d’immobiliàries, exmembres de cossos i forces de seguretat de l’Estat relacionats amb promocions immobiliàries i contractes de seguretat privada.
Un regeneracionisme fill de les llargues bombolles immobiliàries i financeres, una classe emergents de quadres mitjans que treballa per recuperar a qualsevol preu la seua prosperitat i trajectòria ascendent de la dècada passada. En una societat envellida, preocupada per les pensions, i de forma molt majoritària -més del 80%- formada per propietaris, la riquesa dels quals depén del valor creixent dels immobles, les veleïtats moderadament revolucionàries de Podemos han trobat un fre en un regeneracionisme que no amenaça la preponderància del sector financer, únic sector econòmic que la majoria d’espanyols poden ja recordar com a font de riquesa.
… I punt final a la qüestió territorial
Aquesta disputa a quatre, a dos entre les forces emergents i els seus camps d’aliances, té lloc a Catalunya, i en especial als territoris “perifèrics” -o, si mirem les xifres de finançament i inversions territorialitzades, directament colonials- amb una especial virulència. Aquí, la matriu catalana de C’s els hi dóna un avantatge indubtable: nascuts per fer impossible la tímida apertura territorial que el PSC i el PSOE estaven protagonitzant fins a 2006, Ciutadans pot exhibir deu llargs anys de lluita al fang contra el catalanisme. Ara, l’ha escampat a d’altres territoris: més d’un terç dels regidors expulsats de Ciutadans-Ciudadanos des del maig és al País Valencià, per haver formalitzat pactes amb Compromís per desallotjar el PP d’alguns Ajuntaments. La lògica antinacionalista, que porta alguns dirigents com el diputat valencià de C’s Juan Córdoba a impulsar la creació d’una Societat Civil Valenciana, com a franquícia de la catalana “per lluitar contra la llavor secessionista” n’és el cas més extrem, però no precisament aïllat.
També en aquest tema, el creixement del regeneracionisme ‘ciudadano’ amenaça directament les úniques sortides pactades que la qüestió territorial podia oferir a Catalunya, i fins i tot al País Basc i Navarra: en primer lloc propugnant una reforma regressiva de la Constitució que discipline els territoris amb clàusules d’unitat de mercat, de centralització fiscal -propugnant eliminar els concerts fiscals forals- i allunyant de ple qualsevol possibilitat de consulta per via de referèndum de qüestions clau -l’autodeterminació catalana, però també l’eventual apertura d’un o diversos processos constituents i altres elements polítics.
Ciudadanos se suma al PP i al PSOE en proposar una reforma constitucional vertical a l’ús espanyol tradicional, així com a sostindre el consens parlamentari en elements clau, governe qui governe. Això, a part d’acabar amb la possibilitat a curt i mitjà termini amb una oferta federal creïble, acaba de retruc amb el gran element d’estabilització territorial de les últimes dècades: el peix al cove. Ni CDC -o la marca que eventualment puga succeir-la- ni tampoc l’EAJ-PNV i en menor mesura Coalición Canaria tindran ja possibilitat d’exercir de partits frontissa amb tant de poder com en el passat, amb un sistema parlamentari molt més inestable però on molt probablement primaran els acords entre partits estatals, amb un d’ells obertament antinacionalista.
Albert Rivera és el rostre de moda. Ha tingut més vides -polítiques- que un gat o que el propi Artur Mas des d’aquell llunyà 2006: és l’exmilitant Noves Generacions del PP que amaga el carnet; l’espanyolista català que es despulla per fer campanya; el qui reconeix en les europees de 2009 que es ven a un multimilionari irlandès “perquè no es poden rebutjar tants milions” ; el tertulià hiperventilat d’Intereconomia i 13TV; la “jove promesa” a qui els seus amics Eduardo Zaplana i José Bono (fundadors de la Fundación España Constitucional) presenten en societat a Madrid; i finalment el reformista a l’escandinava que ha aparegut enguany. No sabem quin de tots els rostres prevaldrà: però en tot cas està cridat a ser un dels actors clau en l’ofensiva lampedusiana d’un Règim tocat i ben tocat.
El Règim de la Primera Restauració espanyola encara resistiria tres dècades l’embat de 1898, amb una guerra colonial i una dictadura de per mig; les eleccions del 20-D -com les catalanes del 27-S- poden evidenciar que l’agonia pot ser més llarga del que alguns no es pensaven, per més que els temps polítics s’acceleren. La reacció, en el plànol econòmic, polític i territorial, unit a governs municipals i autonòmics amb una lògica oposada pot ser un catalitzador del canvi. No seria la primera vegada. Només el temps ho dirà.
Publicat a Crític (2 de desembre de 2015)
