Sal·lus Herrero
El llibre de Jordi Gracia José Ortega y Gasset, de 687 pàgines -i si comptem les fotos annexades, més de 700-, publicat a l’editorial Taurus, és un seguiment de les circumstàncies, el pensament i la vida del més ‘gran’ filòsof espanyol, en castellà, del segle XX . L’he llegit amb interès tot sencer perquè darrere hi ha un treball rigorós de recerca i documentació per extreure el moll de l’ós del pensament i de l’activitat política, periodística, de fundador de revistes culturals, les activitats socials i la trajectòria vital d’Ortega y Gasset. No obstant això, després de tanta lletra hom pot tenir la sensació, que confessa el propi Gracia a l’Epíleg (“el vertader secret”): “Encara ‘li manca’ quelcom a aquest llibre que jo ‘no he sabut trobar’. No he donat amb la ruta que porte a la ‘intimitat’ d’aquest home, al lloc d’allò fràgil i allò incert, a l’espai intersticial on la llum s’apaga, la melancolia rumia o els sentiments es liqüen sense força ni per pronunciar-se […] L’efusió vegetativa, segregada sense el vigilant Ortega que Ortega duu sempre a sobre (ho va veure molt bé Indro Montanelli), escasseja i a penes apareix en gairebé cap de les 10.000 pàgines de la seua obra, ni tan sols a l’epistolari. La candidesa humana, els sentiments difusos, els laberints d’ànim exposat a la vaguetat, la vulnerabilitat o la contradicció es reservarien potser al revers de la transparència espontània i jovial que tants recorden i que potser bastava per a equilibrar els seus desànims”.
L’Ortega escriptor i conferenciant és un home que gesticula, representa, teatralitza a dalt de l’escenari o la trona i imposta la veu per tal d’aconseguir l’efecte buscat amb la seua enorme erudició i retòrica de ventríloc, bé cordial, bé emprenyat, que fa riure o plorar, barreja citacions de clàssics o articles d’autors recents amb anècdotes d’anar per casa per emocionar i amenitzar la sala, seduir-la i portar-la ‘al seu hort’ que és el de l’unitarisme dels pobles d’Espanya o d’Europa i del programa perpetu de vida cap al futur. Critica els nacionalismes particularistes tot i sabent que cada poble vol viure de les seues pròpies i particulars maneres de viure i sent ‘antipatia’ per altres formes de vida. Critica com “l’extravagant” idea del segle XVIII segons la qual tots els pobles han de tenir una constitució idèntica produeix l’efecte del despertar romàntic de la consciència diferencial de les nacionalitats, que ve a ser com incitar a cadascú cap a la seua particular vocació, sabent, amb Burke, que “la Nació només arriba a ser plenament i pròpiament Nació si aconsegueix ésser Estat”, si representa els interessos privats i públics de la gent d’una col·lectivitat nacional per a evitar l’aniquilació pels enemics. No obstant, és incapaç de reconèixer l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya perquè pensa que s’aprofitarà per a constituir-se en estat propi i idea l’estat autonòmic com a manera de diluir les nacions amb llengua i cultura pròpia i assimilar-les a l’estat espanyol de matriu castellana.
En el fons és un particularista madrileny que es vol europeista i es creu cosmopolita i universal des d’un provincianisme estatalista. Josep Pla, a Madrid. Un dietari, escrit en abril de 1921 i publicat el 1929, diu que la seua és una “veu plena, de baríton granat, d’una admirable precisió de matisos, d’una vocalització perfecta”. Anys a venir evocaria aquesta veu d’Ortega, segons Gracia, amb un lleuger to burleta dient que tenia “una veu fosca, molt masculina, tirant a dogmàtica, i feia unes pauses impressionants”.
Continua Jordi Gràcia a l’epíleg: “He dit gairebé cap pàgina, perquè sí que hi ha una que em resulta profundament emocionant (IX, 1766-1767). […] Tracta de filosofia, però no de filosofia com un afer científic o acadèmic, tracta de la vocació intel·lectual que s’activa amb la filosofia com arravatament irrefrenable i rapte físic, com a curiositat i afany, com a desig de saber i continuar sabent, sensació vibrant de tenir un instrument insubstituïble i ‘invencible’ contra l’adversitat, contra el dany o la feblesa: l’exercici de la intel·ligència com a gimnàstica de l’instint, del plaer en pràctiques ‘perpetues’, com a vocació elegida i irreprimible. El seu desdeny per les històries acadèmiques ha crescut de tal manera que és la universitat per si sola qui ha arruïnat des de fa generacions la vitalitat del pensament i resta tan sols la “seua mòmia i el seu esquelet”, com quelcom que s’ensenya “de tal hora a tal hora”. Pensar és una altra cosa, és “terror, entusiasme, desassossec, curiositat, profunda delícia, “exaltació”; és el que es produeix en la nostra vida “als seus moments més culminants, quan el viure s’estira, s’acreix i essent viure és més que viure”. Filosofar és exposar-se, és “fer plorar i fer riure i fer estremir-se als oients, no per caprici, no per ‘artifici’, pura i simple i exclusivament filosofant”. Però si es veiés al filòsof nu i sol, desprotegit de si mateix i abstret pel soroll que porta dins, “quina estranyesa no sentirien i quin espant i quina rialla, veient que de sobte, la mòmia, el ridícul esquelet que s’ensenyava a les càtedres i que “no anava amb nosaltres” començava a moure’s de veritat i a mirar i a veure i a fer veure i a dir, dirs terribles, dirs dramàtics, dirs jovials que ‘s’apoderen’ de nosaltres, que ens posseïen com posseeix cadascú la seua pròpia i personal vida”, i allí es quedava, “dins de nosaltres, per a sempre”. En aquest rampell vital, calent, cap a l’àmbit ‘íntim’ que és ell mateix, observa Jordi Gracia la ‘intimitat’ d’Ortega y Gasset, i anota a la fi de l’epíleg “si tanco els ulls, el veig”.
En efecte, cal tancar els ulls o portar unes ulleres especials per a no veure l’Ortega íntim, potser la ideologia tirant a ‘espanyolista’ de Gracia el cega o el limita per a no veure el “terror” que explicita el mateix Ortega que és la filosofia, aquesta ‘exaltació’ orteguiana des de les primeres obres d’Ortega y Gasset com Meditaciones del Quijote fins a les darreres passant per España invertebrada, La rebelión de las masas o Meditaciones sobre Europa, quan escriu que res més greu pot esdevenir a un home o al seu poble que sofrir ‘l’amputació’ d’eixe òrgan vital que és l’avenir, segurament ho escriu pensant en el que ell nomena el separatisme a Catalunya que imagina com una amputació orgànica, com repeteixen molts dels seus deixebles actuals. Es nota al llarg de la seua obra com detesta tot allò català, amb dedicació i obstinació d’una aristocràcia i alta burgesia madrilenya, les classes extractives de l’estat, que sempre han pensat i pensen en excloure tot allò catalànic de l’estat espanyol. Ortega, les poques vegades que va anar a Catalunya, a disgust, de Barcelona estant excusava els intel·lectuals espanyols d’haver exclòs Catalunya a les darreres dècades. Perquè en el seu cap l’exclusió dels Països Catalans era una condició necessària en la construcció del seu Estat ‘nacional’ castellà.
Al meu parer, el vertader ‘secret’ d’Ortega no és tant fer de la filosofia una eina de reflexió vital, sinó que davant de la pèrdua de les colònies de l’Imperi i la possibilitat que les “colònies” interiors aconsegueixen alliberar-se de la metròpoli tractar de fer una proposta d’unitat nacional espanyola, de matriu castellana, que encara perdura, tot i que siga com a antipàtica “conllevancia”, adaptació resignada de dues societats o nacions incompatibles; “com-portància” que no arriba ni tan sols a ‘tolerància’ ni molt menys a ‘respecte’ o ‘reconeixement’, com a iguals, sinó odiosa resignació, insuportable, es tracta de guardar les formes, les aparences, cínicament, tot i que hi ha una incompatibilitat manifesta entre dues nacions que s’odien a mort i es conclou que no hi ha cap possibilitat de conviure, sobretot la castellana que infringeix una dominació estatal opressiva que mirar tothora d’anul·lar les altres nacions i cultures distintes a la espanyola o castellana. Els qui pateixen l’opressió també odien als dominadors perquè volen alliberar-se de l’odiós jou que no els deixa ésser ni realitzar-se en la història ni defensa els seus interessos privats i públics. Un odi, rancor i ressentiment d’opressors i d’oprimits que s’autonodreixen malaltissament vers la destrucció mútua. Perquè fent servir August Comte, Ortega té molt clar i assumeix que l’estat imposa als altres, de grat o per força, les seues pròpies lleis i manar és “sempre, en última instància, violència”.
El ressort que travessa tota l’obra d’Ortega, no és tant ‘l’amor’ a la filosofia sinó una catalanofòbia innegable, un anticatalanisme no només contra els independentistes o ‘separatistes’ de “Nosaltres sols” (als qui no pot veure ni en pintura i li produeixen urticària) , sinó inclús en els catalans que podien estar més pròxims a la seua ideologia socialdemòcrata de jove, de dretes i “liberal” (o fins i tot, amb mediacions, para- o protofalangista) després. Jordi Gracia quan ixen els rampells anticatalanistes d’Ortega tracta de suavitzar-ho, de restar-li importància, de minorar-ho o contextualitzar-ho, per relativitzar-ho, és una ‘guitza’ de Josep Pla contra Ortega, és un atac de ‘cinisme’ de Cambó o un Joan Estelrich que el veu als seus ‘Dietaris’ “d’una eufòria quasi delirant”. L’octubre de 1949 de retorn a Madrid, potser perquè “l’home necessitava llorers, els aplaudiments i atencions” que ha rebut i continuarà rebent fins a la mort; el que es demostra al llarg de l’obra d’Ortega és que és incapaç d’entendre, respectar i suportar la catalana gent o la ‘levantina’ que ve a ser el mateix, des del seu madrilenyisme que critica i vol qüestionar però que reprodueix, en el seu espanyolisme de matriu castellana, o asturcastellana. Ortega, molt aviat, a ‘Meditacions del Quixot’, se n’adona de l’odi, del ressentiment malaltís que hi ha des de l’Espanya castellana o madrilenya contra Catalunya [o –millor- els Països Catalans], l’instint autodestructiu que hi ha a Espanya contra la ‘catalanitat’ i tracta de fer una proposta ‘integradora’ i ‘amorosa’ de superació reafirmant la conquesta i la dominació castellana. Però reprodueix l’odi instintiu plebeu que critica, de les seues circumstàncies ‘nacionals’, sota formes de meditacions racionalitzades d’estat de matriu castellana.
Hi ha una possible lectura d’Ortega, en què s’haguera arribat a copsar la seua vertadera i autèntica intimitat, que, per desgràcia, Jordi Gracia no ha fet, o no ha fet prou; se l’ha deixat de banda, l’ha minorat, en restar-li importància. No obstant, no hi és censurada sinó posada en sordina. Evidentment que hi és, l’anticatalanisme d’Ortega, al llarg de l’anàlisi de Gracia de manera intermitent i fragmentària, reduït a ‘anècdotes’, quan es tracta realment de la principal categoria per entendre Ortega, com va saber copsar Joan Fuster en Contra Unamuno i els altres (Américo Castro, Ortega, Menéndez Pidal…). La Generació del 98 que en veure la possibilitat de naufragi d’Espanya, tracten de redimir-la accentuant els trets castellans des d’un patrioterisme literari que menysprea allò catalànic, basc o gallec, tot el que no siga la Castella o l’Espanya amb afanys imperials i de dominació dels “altres” considerats inferiors, febles, poc rectes o lleugers… No remarca Gracia allò tan eficaç d’Ortega sobre, si fa no fa, “només els cap castellans o acastellanats poden dirigir els destins d’Espanya” que encara està tan vigent a l’estat espanyol: el darrer president català fou el general Prim, que a més fou assassinat molt prompte.
Sistemàticament, en l’obra d’Ortega, apareix el menyspreu i el desdeny cap a la catalanitat; aquesta anàlisi que hauria mostrat el vertader Ortega, el més instintiu i bàsic que “explica” la seua circumstància. No compartisc del tot la tesi inicial de Jordi Gracia de negar que Ortega esdevinguera una mena de falangista i que només són males companyies, posem per cas, influències reaccionàries pro-nazis del Píncep de Rohan i les seues amistats aristocràtiques i de l’alta burgesia madrilenya del tot partidàries de l’”Alzamiento Nacional” i la seua proposta nacional d’una Espanya conduïda pels militars a la manera de Carl Schmitt . Els seus dos fills s’apunten, immediatament, al colp militar de Franco i s’incorporen al Govern de Burgos, Ortega se sent intimidat per milicians comunistes o anarquistes que li requisen l’escopeta de caça i se sent amenaçat, fins al punt de refugiar-se en la Residència d’Estudiants de Madrid i fugir a l’exili. Després de la Guerra Ortega es queda un temps a Lisboa, però després torna i és amic del ministre pronazi Serrano Suñer i altres de la mateixa corda (del director i el subdirector d’ Arriba, Xavier de Echarri i Ismael Herráiz), Carlos Sentís, Zubiri, Heidegger, Mircea Eliade a Lisboa, biògraf del dictador Salazar, de Laín Entralgo, Pedro Sainz Rodríguez, el monàrquic que havia fundat el Bloque Nacional el 1931 amb José Calvo Sotelo, J. A. Maravall, Ridruejo, Manuel Aznar, Nicolás Franco, Díaz del Corral, Antonio Tovar, José Mª Pemán, i a instàncies de Pemán és nomenat, el 1941, mentre estava a Buenos Aires, per al Consell de la Hispanitat, tot i que la família ha negat sempre que cobrara cap sou de la universitat i l’hem vist rebutjar qualsevol vincle amb l’Estat… Jordi Gracia afirma que no pot imaginar que Ortega ingresse cínicament el seu salari de catedràtic mentre enuncia en públic el cost material del seu silenci i la seua inactivitat pública i renúncia a col·laborar inclús en la premsa, tot i que gaudeix d’algunes col·laboracions circumscrites a afers internacionals i es queixa que no pot expressar-se sobre afers ‘nacionals’. No obstant això, tot apunta que el règim dictatorial en declarar-se en públic ‘neutral’ i no afecte i adherit incondicional, el va deixar als llimbs; en algun moment del seu retorn a Madrid, que el règim va orquestrar amb una propaganda monumental per prestigiar-se, Ortega es planteja la possibilitat d’escriure-li discursos al dictador Franco, però, en passar el temps i en sentir-se poc reconegut pel nou règim, això li genera un profund malestar i es distancia, tot i que el ministre d’Educació de Franco, Ruiz-Giménez, tracta d’incorporar-lo a la vida pública i universitària. Se sent poc reconegut, en contrast amb el reconeixements i homenatges que troba a Amèrica, Alemanya, Gran Bretanya, Suïssa, etc.
Ortega se’n va de jove a Alemanya a fer el doctorat en filosofia a Berlín i Marburg, observa, des de la distància i esmolant la reflexió (a la manera de Hegel, Goethe, Nietzsche, Max Weber, Husserl, Spengler, Brentano, Georg Simmel, Nicolai Hartman, Herman Cohen, Paul Natorp, Dilthey), els defectes espanyols al llarg de la història i de la literatura, els dèficits ‘nacionals’ que ubiquen Espanya en una ‘grandesa’ ridícula reduïda a mera ‘pose’ (“ademán”), mentre es desmembra del tot i va cap a l’autodestrucció, per un instint fracassat. Perquè el sòl i el substrat espanyol viu del passat, els morts tenen més pes i vigència que els vius, i cerca en l’art i en la meditació política, literària i filosòfica, la ‘salvació d’Espanya’ (“la redención de las provincias”) per a fer-la immortal com una obra d’art, aconseguir l’Espanya eterna; va rere les petjades d’una obra immortal com el Quixot, per tractar de trobar els elements de revitalització del cadàver Espanya, sense respectar i reconèixer la diversitat de llengües, cultures i pobles o identitats nacionals que formen l’estat espanyol, sinó unificant-lo des de la uniformització i argamassa castellana, com passa encara mateix en la legió de seguidors espanyolistes que habiten l’Espanya del segle XXI. Critica els defectes de la novel·la fracassada i del temperament destructiu de Pío Baroja, el ressentiment, el pessimisme, el caos, el desordre, l’odi, però en les propostes d’Ortega per a la ‘salvació’ de l’Espanya (castellana), no hi ha cap voluntat de reconeixement dels ‘altres’ diferents, hi ha un afany de conquesta i es vanta Ortega que Castella ha tingut la força i l’esperit militar per conquerir, estructurar i dominar les “províncies” de la perifèria i defineix aquesta força i voluntat de domini com allò nuclear d’Espanya . Castella seria la profunditat, l’autenticitat, la transcendència, la força, la noblesa, l’eternitat, etc. i la catalanitat seria allò aparent, doble, fals, immanent, efímer, lleuger, indecent… Ortega té avorrida Catalunya, es vanta de no anar-hi quasi mai, quan hi ha anat no entén res, no té quasi a cap amic català, odia als de “Nosaltres sols”, als de “Solidaritat Catalana”, als de la “Lliga”… el nou catalanisme de 1907 que deplora, diu Ortega que el patriotisme és coartada suficient si naix per promoure la transformació d’Europa, per a ésser millor home i no mer espanyol, i afirma que li importa “més Europa que Espanya, i Espanya només m’importa si integra espiritualment Europa”.
No obstant, el 1909 invitat a una conferència ‘transcendental’, a Valladolid, març de 1909, d’Unamuno sobre “l’essència del liberalisme”, Ortega pren apunts i anota en alemany “Apatía” (‘Stumpfheit’), on escriu sobre la “sinceritat radical de ”l’energumen” a l’ésser com és i sentir-se a gust, de “l’arravatament de complaença de si mateix” i del risc de tornar-se una “representació de si mateix”; Ortega admira sense reserves la seua “silueta descomposta de místic energumen”- escriu al Faro- perquè en les seues paraules sol trobar “l’avantguarda en aquesta ‘nova guerra d’independència’ contra l’estolidesa i l’egoisme ambients”. Però si Unamuno amolla alguna barrabassada feridora, com escriure que Madrid “és un patrimoni de la frivolitat”, llavors Ortega es reserva el “dret de pensar que eixes capricioses psicologies de les ciutats són ximpleries, imprudències o injustícies”. No obstant, tot i que critique “la lepra política que és Espanya”, “la raça simiesca”, el particularisme madrilenyista que no veu més enllà del seu melic o del seu nas, la selecció dels pitjors, la vida arrossegada i forçada, la corrupció, les baixes passions dels espanyols, la inèrcia mental de les classes acomodades, la cobdícia capitalista i la vanitat aristocràtica, els textos d’Ortega estan farcits de prejudicis espanyolistes i anticatalanistes que encara perduren en els tòpics i els clixés espanyols quan miren i judiquen, amb odi, ressentiment i enveja cap a Catalunya i els Països Catalans perquè s’han conreat en abundància des de l’artifici de l’estat aquests prejudicis ‘nacionals’ contra Catalunya, posem per cas quan parla de ‘solidaritat’ (catalana) afirma que és “tota agrupació política de ciutadans que renuncien a les seues divergències ideals per a defensar les seues conveniències econòmiques comunes”. És evidentment, sentència Ortega, una immoral i “cínica afirmació econòmica” que s’ha disfressat “amb títols teòrics, científics, extrets d’una història falsejada i d’una antropologia impura”. S’evita així la confessió de ‘materialisme egoista’ i es pot decorar ‘l’egoisme’ amb “termes més bells i espirituals, com patriotisme, interès de la raça, amor a la tradició, honor públic, personalitat històrica, etc.”: ‘reaccionari nacionalisme romàntic’, conclou Ortega referint-se a Catalunya. I òbviament, continuen repetint els mateixos tòpics des de Madrid duent aquest estat a l’autodestrucció perquè, fatalment, el pes de la història i l’odi anticatalanista pot més que qualsevol proposta racional i pragmàtica de reconeixement, de respecte a la diversitat i d’acceptació de la pluralitat nacional des de la llibertat i la igualtat de les diverses llengües, cultures i nacions que hi ha a la Península Ibèrica. En ‘desgraciada’ conclusió: si no tens un estat propi, que represente els teus interessos privats i públics catalànics no tens dret a res; només has de resignar-te, humiliar-te i acceptar, submisament, la dominació de l’Espanya de matriu castellana. Has d’estar prest a acceptar una condició ciutadana basada en la indignitat, en la jerarquització, en el supremacisme espanyol o castellà, en la invisibilització d’allò català (valencià o balear), basc i gallec). La petjada i l’ombra d’Ortega és molt allargada. I tanmateix, no tot és tan simple, també es relaciona amb gent més presentable, com Alfonso Reyes, Victoria Ocampo, Maria Zambrano, José Gaos, Octavio Paz, algunes amistats interrompudes o desbaratades per l’exili, quan Ortega decideix el retorn a Espanya, inclús coincideix a Alemanya, en els col·loquis de Darmstadt, el setembre de 1953, amb Theodor W. Adorno en un debat de sociologia sobre individu i organització i hi ha disquisicions sobre què entén Ortega per “gent”, “col·lectivitat”, poder públic i privat.
Durant la dictadura franquista és capaç d’escriure, de manera “naïf” (o exculpatòria) que “està convençut que en les altures majors del govern espanyol ‘no es coneix prou’ la manera salvatge com la censura de la premsa s’està exercint avui” i reconeix que Espanya continua igual que sempre, ancorada en el “nostre asfixiant provincianisme”, tot i que només tractarà sobre aquest assumpte a fons “quan a Espanya es puga parlar de temes vertaderament espanyols en compte de dedicar-se a la vana “taratara” d’una retòrica estèril en què avui sol fer-se consistir el patriotisme literari”. Un patriotisme de base orteguiana que continua en vigor a tot arreu de l’estat espanyol, la seua escola, la seua universitat i tots els seus mitjans de comunicació, tret d’algunes extraordinàries i honroses excepcions; molt rares i escasses.
Per últim, assenyalarem que el filòsof català Josep Ferrater Mora col·labora en algun article sobre Ortega al seu Diccionari de Filosofia entorn a “raciovitalisme” i a la revista Insula participa com a homenatge a Ortega, junt a Aranguren, Albert Manent, poc abans de la seua mort el 18 d’octubre de 1955. També des de Barcelona rep Ortega una “navecilla” que navega “pels esculls” que s’anomena Laye i ha muntat un nombre sobre ell amb textos de Castellet, Manuel Sacristán, Joan Ferraté i Gabriel Ferrater. Amb tot, Ortega no pot evitar el sentiment de desfasament o desajustament entre el que és i el que hauria de ser i diu que Insula no passa de ser “un full d e propaganda d’una llibreria que és molt ‘simpàtica’ però que no fa estiu”, com li escriu a Julián Marías en febrer de 1953. A la fi d’aquest any, l’homenatge naix de l’Instituto de Estudios Políticos i la seua revista Clavileño (en el consell figuren Julio Caro Baroja o Lafuente Ferrari) amb un grapat de col·laboracions, totes intencionadament internacionals –Pierre Jobit, Franco Meregalli, Carlo Bo- i l’inesperat i formidable regal d’una extensa evocació de Juan Ramón Jiménez d’Ortega i la seua “clarividència, sovint obcecada”, “vertader modernista i un heroi de fronteres” (‘Guerra en España’). Per molt oficial que fóra la revista, segons Jordi Gracia, Juan Ramón discrimina sense vacil·lacions a Ortega d’altres liberals d’”espinazo más curvo” perquè Ortega no va fer mai de Marañón, de Pérez de Ayala o d’Azorín ni en guerra ni després de la guerra.
No em puc estar de remarcar que Jordi Gracia bandeja les amistats pronazis d’Ortega, una vegada finalitzada la II Guerra Mundial, com les del Princep Rohan i tracta d’ubicar-lo millor amb el Moviment Europeu; Salvador de Madariaga, com a president del recent fundat Moviment Europeu, detecta la òbvia afinitat d’Ortega amb alguns dels plantejaments que defensa eixe grup internacional, impulsat pel liberalisme i la socialdemocràcia europea per a contrarestar l’hegemonia que el comunisme manté viva i forta entre els mitjans intel·lectuals de la postguerra (incloses les afinitats directes amb els nous popes de la filosofia existencialista). Recordem que Madariaga i Ortega, junt a Unamuno, figuraven com adherits al moviment Pan-Europa creat al anys vint com alternativa militant als totalitarismes i avalat per una alta nòmina de noms (de Thomas Mann o Einstein a Paul Valéry, Benedetto Croce, Rainer Maria Rilke o Stefan Zweig). Aquest és el seu ‘espai natural’ molt més que el del Príncep Rohan i el seu reaccionarisme pronazi, remarca Gracia amb èmfasi. Ortega continuarà sent un fidel aliat i pot ser útil a aqueixa causa per la vessant liberal i anticomunista, posició en la que es troba còmode. No anirà a Lausana el desembre de 1949, però ja no es perdran de vista Ortega i les activitats que promou el nou moviment junt al també nou Congrés per la Llibertat de la Cultura. És el marc general en el que cal entendre part de la projecció internacional que obté des d’ara: diverses fundacions filantròpiques nord-americanes financien (a través de fons subterranis que a la seua vegada facilita la CIA) les activitats en que Ortega participa, com ho fan molts altres intel·lectuals, a Darmstadt, posem per cas, o a la Trobada Internacional de Ginebra el 1951.
Cambó als seus Dietaris escriu sobre Ortega, consigna les seues “apressants dificultats materials” el 1942; creu Cambó que la seua fugida d’Espanya el 1936 va crear en Ortega la sensació “més íntima i més exquisida” de fer un “gran pas per a reintegrar-se a l’estament social que desertà” quan decidí posar-se al servei de la República el 1931. Ortega havia passat de l’afalagament i la confortabilitat material de la República al greu desdeny republicà: “En lloc d’adorar-lo com un ídol –com ell havia esperat-“, la República “el tractava sense el menor respecte i es mofà ben aviat de la seua pose i de la seua manera. Els pedants de la democràcia es plaïen a humiliar aquell a qui no perdonaven haver conviscut amb l’aristocràcia”. A alguns el cataclisme els ha fet un poc millors persones i Cambó no oblida la “gran infàmia” contra ell dels articles orteguians de 1931, durant el debat sobre les propostes d’estructuració territorial de l’estat en autonomies i sobre l’Estatut de Catalunya, però avui el preu està sent massa alt per a “una gran dignitat de vida” com la d’Ortega, “un bon home”, tot i que fóra “pedant”… com un filòsof, com un poeta i com una triple”.
Indro Montanelli entrevista a Ortega, al que no li agafa cap simpatia ni al personatge ni a la casa en la que habita a Lisboa, després de la Guerra, el 1946, un “apartament prou ample, ventilat, moblat amb gràcia freda i severa, escassament cordial” i “ungemütlich” [incòmode]. Quan li esmenta a Franco, Ortega fa un salt literal perquè no és més que un “vulgar demiürg” que sembla que “m’ha manat dir que desitja veure’m”. Ortega ha respost a l’intermediari, potser Eugenio Montes, que s’ocupava de l’institut espanyol a Lisboa i l’ajudava en intendències, que “estaré a Madrid a fi de mes i que em consideraré honorat de rebre’l, si vol anar a veure’m, però que, tot i en aquest cas, hem de continuar tractant-nos de vostè”. Franco no és tant un dictador cruel i sanguinari per a Ortega sinó “un pobre home” que es creu que ha inventat el ‘cesarisme’ perquè mai ha tingut temps per a llegir els meus llibres ni intel·ligència per a comprendre’ls”. Potser per la seua afició a llegir a Ricardo León, que segons Ortega expressa en una conferència a Madrid, el 1948, és de les coses que l’avorreixen desesperadament. Franco representa a la massa “que sols pot tenir per representant a un mediocre. El molt ximple no convoca eleccions per por a perdre-les, quan en realitat les guanyaria, i deixaria de ser un dictador per a ser president i deixaria sense arguments a les democràcies. “Si no ens tractarem de vostè li ho diria”. Un Ortega que potser, en alguns moments, pensà que podia ser conseller del dictador militar; no en va Ridruejo, encara falangista, va suggerir -en algun moment- la possibilitat de fer-lo president del Govern. Conclou Gracia, per l’entrevista amb Montanelli, que Ortega s’ha tornat boig. O peca d’excés de confiança. O de megalomania podem afegir. Sovint apareix el filòsof retòric que vol ser lúcid i brillant, que amb erudició revisa i examina el passat per a no enquistar-se en el present i obrir les possibilitats d’un avenir ‘millor’, sovint esdevé un home grotesc, terrible, com un bufó o un triple prepotent i superb que reprodueix allò que critica i el passat no desemboca en cap futur viable i inclusiu, on els no castellans ni assimilats (catalànics, bascos o gallecs) puguen sentir-se a gust, acceptats, respectats i inclosos en un estat que els minoritza i exclou. Perquè -així- el present esdevé l’etern retorn del passat, amb alguns matisos, aparences o disfresses menors amb cinisme i discriminació dels altres no reconeguts. El pes dels morts continuen aixafant i oprimint els vius; un esperpent espanyol a la manera castellana que conrea tant l’instint com l’artifici estatal anticatalanista, des del domini i la destrucció dels altres no castellans, com a enemics a excloure del tot. Ortega ens ubica en aquest atzucac d’un estat espanyol de matriu castellana que no reconeix els altres ni respecta la diversitat nacional, amb conseqüències i efectes destructius, en els que encara hi som.
