Josep Sorribes

 

El territori comarcal

Més enllà de l’inexorable procés d’integració de la comarca del Camp de Túria en l’Àrea Metropolitana de València, el perill de “l’engoliment”, tan temut pels defensors de la identitat comarcal, és de raó  que  tractem no sols de delimitar-ne l’espai sinó de definir-ne alguns trets bàsics. Només així cobren sentit les diferents parts del puzzle que tractarem d’anar resolent i les característiques de les ciutats que vertebren la comarca. Afortunadament  en el viatge que vaig fer a la Vallbona, un dels meus acompanyants, Joan Domínguez no sols em va aclarir molts temes per a mi desconeguts sinó que  vaig tindre la sort de descobrir un llibre editat el 2010 (Domínguez, Neus; Fornieles, Josep i Domínguez, Joan. El pobles edetans parlen els uns dels altres. Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria) que m´ha estat de gran utilitat.   Abans de fer referència al llibre esmentat  m’estime més començar per, plànol en mà, tractar de explicar al lector el que podríem anomenar l’estructura bàsica del territori comarcal tal com va fer amb mi Joan Domínguez.

El riu Túria, el By-Pass, el Barranc del Carraixet i la Serra de Portaceli (o  muntanyes de Portaceli  o serra Calderona com diuen més a València, tant se val), defineix prou bé el nostre espai, però dins d’aquesta poligonal hi ha diferents subàrees significatives. Començant pel nord-oest el ramal que connecta l’Autovia d’Ademús amb Pedralba deixa a la seua dreta el que Joan Domínguez definia com “El Camp  o el Pla  de Llíria”  que acabaria amb els contraforts de la serra de Javalambre i que tenen a la capital comarcal Llíria, a  la veïna Benissanó i  a Casinos com a nuclis  urbans  més rellevants. A mesura que  ens desplacem cap al Nord Est i sobrepassem el Barranc del Carraixet, el relleu es complica: estem a la subcomarca de l’Alt Carraixet amb Gàtova, Marines Vell, o Olocau, Marines Nou, Serra, Nàquera i Bètera com a nuclis principals. Per últim, romanen els Pobles Castells (Benaguasil, la Pobla de Vallbona, l’Eliana i Riba-roja de Túria (amb l’enclavament de Loriguilla). Pobles Castells o la Vallbona, una rodona de gran bellesa de la qual parlaré. En aquests tres subespais bàsics hi ha algunes anotacions d’interés. Per exemple, l’existència d’un seguit de petits turons entre l’Autovia i el Carraixet que fan que les aigües baixen a l’Autovia per nombrosos barrancs. O l’evidència que Les Rodanes son el límit natural que separa el Camp de Túria del Pla de Quart. Per això, una part del terme de Riba-roja no pertany stricto sensu a la Vallbona sent un espai de transició. O, per últim, el lligam històric entre Manises, Riba- roja  i Sogorb. Aquesta darrera qüestió té la seua gràcia. A la baixa edat mitjana, després de la conquesta de Jaume I, els Luna eren senyors de Manises encara que prompte  varen vendre el senyoriu de Manises als Boïl a canvi del de Paterna. Però també  eren senyors de Benaguasil i les seues “extensions” (la Pobla i l’Eliana) i de Portaceli. Passant  la serralada per un estret camí conegut com la Manguilla, que passava tot just entre  les terres dels senyors d’Olocau i Bètera i que ara és una zona declarada d’interés natural, s’arribava a Sogorb on els Luna tenien la seua plaça forta. Aquest camí històric, que els Luna recorrien a sovint entre Manises/Paterna, Benaguasil, Portaceli i Sogorb és una dada que no cal oblidar i que marca un precedent als lligams actuals.

Després d’aquesta síntesi sumària i de recomanar la lectura del llibre esmentat (específicament el capítol inicial dedicat al “territori”), m’apressaré a dir que m’he permés algunes llibertats no exemptes de risc a l’hora d’estructurar el discurs narratiu. He pres tres decisions que, a més de discutibles, són per a mi mateix dubtoses. La primera és dedicar la primera peça a l’Autovia a Ademús com a element estructurador de primera magnitud. No és  una subcomarca sinó “sols” una infraestructura,  però poc s’entén de la dinàmica dels darrers 40 anys  si no es posa per davant aquesta “anomalia”. La segona, treure’m del barret un  capítol dedicat a “la Ciutat Angelina” on he tractat conjuntament la Canyada, Sant Antoni de Benaixeve i l’Eliana, la mar compacta de xalets (l’Eliana actual és el producte del solapament de 18 urbanitzacions de baixa densitat) que es pot percebre amb molta claredat en qualsevol orto-foto de l’àrea. És cert que la comarca està  absolutament farcida d’urbanitzacions (i també de cases aïllades molt més difícils de detectar i quantificar) però l’homogeneïtat i contigüitat de la ciutat Angelina (anomenada així en “honor” del paradigma de Los Angeles i també, com una petita broma, a Josep María Angel, alcalde de l’Eliana durant molts anys) no té comparació. El tercer atreviment és sense dubte, el més discutible: tractar Bètera, municipi de gran extensió i de clara transició  en el capítol dedicat a l’arc de Montcada i no com a darrer  municipi de l’Alt Carraixet. En un món de límits que s’esvaeixen i en una comarca que té problemes evidents d’integració (Gestalgar, Bugarra i Pedralba s’autoconsideren dels Serrans i ja fa temps que  Riba- roja  mira molt més a Manises que a Llíria), ubicar Bètera a un costat  o l’altre tal vegada no siga transcendent. En qualsevol cas demane de bestreta disculpes pels atreviments i aprofite l’avinentesa per a  fer una declaració d’intencions: en aquesta dinàmica “glolocal” en què estem  immersos, les identitats ben enteses  i obertes a la discussió i la pedagogia  són el millor antídot  que tenim a l’abast font al mecanismes d’alienació que comporta  la globalització. Per això, i de bon grat, considere oportú reproduir  un petit text del llibre esmentat amb el qual estic  bàsicament d’acord:

 “ Tots els habitants del Camp del Túria  som edetans, membre de ple dret- romà- del municipi d’Edeta.

 A més, l’existència dels doblets Llíria/Edeta, com Sagunt/Morvedre, pot donar lloc a una especialització  semàntica, fent-ne un d’extensió local i altre comarcal… Sagunt és la vila  i  el Camp de Morvedre la comarca. De la mateixa manera Llíria és el municipi actual i els pobles edetans ‘el Camp de Túria’.” (Pàg. 19)

A les pàgines següents, sols alguns municipis eixiran a escena. L’objectiu del treball era abastar un centenar de ciutats del país, i de municipis n’hi ha 547 si no em falla la memòria. Aprofitant l’amplíssima informació del llibre el que si puc  fer és escollir  algunes dites especialment  significatives  que  a més  em  permeten començar la feina amb un somriure cosa que sempre és d’agrair. Heus  ací la difícil selecció:

Benaguasil,

gent de fusil.

Per mitja figa

maten un civil

 

Benaguasil,

la Rússia xicoteta,

perquè està en totes les nacions

i en tots els treballs

 

Tenim un Sant Miquel com un burro

I no fa miracles

I mosatros tenim una Mare de Deu com una vespa (La Montieleta)

I fa tots els miracles que volem

 

Fer com el sord

de Benissanó

que sentia el quarts

i les hores no

 

Jo si que he corregut pobles:

he estat en Benissanó

Benaguasil i la Pobla

 i ara estic a la presó

 

En Bétera són supèrfols:

 van mudats a València,

 però si els pegues la volta

 no els cau ni una moneda.

 

Al mas de Morriss’ha mort un poll,

en tomateta l’han dut al forn

i les criaes no l’han volgut,

el tio Uiso se l’ha fotut.

 

Les xiques de la Diana (l’Eliana)

Són altes i valen poc,

p´a torrar una sardina

desbaraten tot lo foc.

 

Riba-roja, terra roja

 i el molí sense forment,

 Les xiques de l’Eliana

 ballen el ball de Torrent.

 

Les xiques de l’Eliana

S´han comprat una romana

p´a pesar-se les mamelles

una volta a la setmana

 

Anàvem a Benaguasil amb escopetes,

 p´a que no tocaren l’aigua.

 Els de Benaguasil se  pensaven

 que el riu era d’ells

 

El mulló del Pla de l’Arc,

Sant Miquel i la Torreta,

eixos faran testimoni

del temps que Llíria està feta.

 

Són les glòries del meu poble

 Les campanes i la Unió,

 Sant Vicent i Sant Miquel,

 Maimona i el Pla de Caicons,

 Del que ix un vi com la mel.

 

Les xiques el Barranquet

 totes son caragoleres,

 tenen la panxa rasposa

de pujar a les moreres.

 

A l’eixir de Partidors

 i a  entrar en la Placeta

 voràs a Faena-fuig

 en les mans  en la panxeta.

 

Si a Sant Vicent vas demà

 I vols un arròs ben fet,

 només tens que encarregar-li’l

A l’auelo Carmelet.

 

Sant Vicent s’ha agraviat

de vore lo que mos passa,

 que siguent l’aigua de Llíria

 se l’emporten fora casa.

 

En el poble de Cucala

hi ha plantà una tomatera

 que fa les tomates roges

com la boina de Cabrera.

 

Per a lletjos, en la Pobla;

 Les Ventes gent del muntó;

 i p’a  sords de conveniència,

 el sord de Benissanó.

 

València la Vella,

fulles de rave:

 ha caigut una església

 i ha mort un frare.

 

-Qui s’ha mort?

-Joan de l’ hort

-Qui el soterra?

 -Joan de Serra

-Qui ho ha dit?

– Joan Petit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La conformació d’un nou espai urbà: l’Autovia a Ademús

Si no fos perquè dels preàmbuls de les lleis més val no refiar-se mai, l’expansió de València ciutat cap als terrenys de secà del nord-oest semblava una aposta ferma tant del Pla General de València y su Cintura de 1946, com del Pla general de 1966, adaptació  del pla de 1946 a les determinacions del Pla Sud, aprovat el 1961 sota l’impacte de la riuada de 1957. En ambdós documents es donava per fet que la ciutat de València hauria de créixer cap a l’oest aprofitant la menor rendibilitat dels terrenys de secà perquè sols així es preservaria la valuosa horta de València i municipis confrontats. Bons propòsits que haurien canviat de forma radical la forma i estructura de l’àrea metropolitana però que es quedaren en paper mullat perquè la ciutat i el municipis confrontats continuaren creixent als terrenys de l’Horta utilitzant la densa xarxa de sèquies com a clavegueram improvisat.

Malgrat aquest  rotund incompliment dels bons desitjos formulats  pels planificadors franquistes, hi hagué un fet que determinà el creixement exponencial  de l’eix del nord-oest sense que això impedira l’ocupació massiva de l’Horta. Em referesc al fet que en el pla de 1966 es “dibuixen (i s’executen amb prou rapidesa) els nous eixos viaris  de connexió exterior de la ciutat que venien a substituir (o complementar)  als antics camins que connectaven la ciutat amb l’Horta circumdant: Camí de Montcada. Camí de Burjassot, antic Camí a Barcelona, Carretera Real de Madrid… D’aquesta forma, en el termini d’una dècada, València comptà amb les “pistes” de Puçol, Ademús, Madrid i Silla, “pistes“ que no eren sinó la primera fase del que més tard serien grans avingudes d’eixida.

Pel que fa al Camp de Túria, la pista d’Ademús tingué un efecte estructurant de primer ordre en l’espai comprés entre València ciutat i Llíria i fou sense dubte el factor determinant de la modificació d’aquest espai. Des de la ubicació de la “vella” FE a Campanar el 1970, l’obertura de Nou Centre el 1979, fins a la promoció a finals dels anys 90 del PAI  de les Corts Valencianes, a l’eix d’Ademús (que afecta a algunes ciutats de l’Horta com Burjassot, Paterna, Bètera, Godella i Rocafort, i a la gran majoria de nuclis urbans del Camp del Túria) fou l’escenari de la ubicació d’un gran nombre d’activitats residencials, industrials i terciàries que determinaren que fora aquest eix el que enregistrà majors creixements  els anys 80, 90 i successius, prenent el relleu de les àrees ja més consolidades de l’eixida a Madrid i la pista de Silla.

Com deia, assistirem a tot un seguit de noves localitzacions recolzades per la Pista d’Ademús (reforçada per la línia 1 del trenet entre Llíria i Castelló de la Ribera), que resulta difícil ubicar en el temps però relativament fàcil anomenar-les  tot i que de segur que hi haurà alguna absència. Després de la FE i de Nou Centre vingueren, seguint un ordre aproximadament cronològic, el Centre de Rehabilitació de Llevant, el Polígon de la Font de Paterna, la instal·lació de la IBM a la Pobla  de Vallbona, el Carrefour confrontant amb el pont 9 d’Octubre, la RTVV, Kinnepolis, els centres comercials de l’Osito i l’Aldana, el Parc Tecnològic, el club de Golf l’Escorpión a Bétera… I pel que fa a l’ús residencial, la colonització fou intensa i extensa: Terramelar, Mas Camarena, Campolivar, Valterna i una miríade d’urbanitzacions i edificacions aïllades que poden identificar-se en qualsevol plànol actual de l’Àrea Metropolitana de València. Aquest mixing d’usos afavoreix la forta dinàmica de l’eix en la mesura que en no tindre cap especialització excessiva suporta millor  les variacions del cicle.

Posteriorment a l’obertura de la Pista fins a Llíria (ara l’autovia arriba a Casinos) es posà en funcionament el 1988 la línia de trenet/ metro núm. 1 que, una vegada  executat el vell projecte d’unir nord i sud, duia des de Castelló de la Ribera fins a Llíria. Sobre el paper  es podria pensar que aquesta nova infraestructura afavoriria encara més el creixement de l’eix però la seua aportació ha estat molt moderada perquè l’existència de trams de via única( de la Canyada a Paterna), l’ elevat nombre d’estacions i, sobretot, l’ estupidesa de fer que el tren s’ature als semàfors enlloc de donar-li preferència, fa que la duració del viatge siga excessiva, per la qual cosa la major part dels desplaçament continua fent-se en vehicle privat generant greus i creixents problemes de congestió. Per altra banda, l’abundància d’urbanitzacions disperses i residències aïllades (l’anomenat urban sprawl) força i reforça la utilització clarament predominant del vehicle privat sense que hi ha cap pla sensat de mobilitat metropolitana. La recent obertura de la línia Manises-Riba-roja no sembla que vaja a alterar  l’statu quo. Com a molt reduirà el fort trànsit tradicional que utilitzava la CV- 370.

Aquesta és la petita i simplificada història del desenvolupament de l’eix. Una història que ve a corroborar la força que tenen les infraestructures (sobretot viàries) en la producció de l’espai urbà. En la mesura en que aquestes infraestructures proporcionen el recurs bàsic de l’accessibilitat, el mercat s’encarrega (sobretot en absència de polítiques territorials compensatòries) de promoure nous usos en l’àrea d’influència. Sense la pista de Ademús (i el by- pass com a element de reforç) no es pot entendre la dinàmica d’aquest subespai metropolità. Una dinàmica que malgrat les resistències mentals dels ciutadans del Camp del Túria ha acabat per integrar totalment aquesta comarca en l’Àrea Metropolitana de València fins al punt de dificultar seriosament el manteniment de la “identitat” comarcal. Una identitat que, a més, no compta en absolut amb el suport dels urbanícoles assentats en urbanitzacions i edificacions aïllades.

 

El sinuós arc de Montcada .

 Una de les subàrees de l’àrea de València que no podia deixar de costat ni menystenir era el quintet Burjassot-Godella- Rocafort – Montcada i Bètera. En sentit estricte, “l’arc de Montcada”(“Montcà” com es coneix en la contornada) faria referència sols als tres d’en mig però de vegades els lligams són tan estrets que cal utilitzat la fuzzy lògic o lògica borrosa. Inclús si, com és el cas, hem d’incloure a Bètera o a la conurbada i populosa Burjassot, que junt a Mislata i Alboraia són espais sense solució de continuïtat amb València ciutat. Tots 5 fan un arc còncau perfecte entre Burjassot i el nucli urbà de Montcada lloc on, de sobte, gira cap al nord oest i travessant Masies( una extensa urbanització de Montcada) arriba a Bétera en menys de 2 Km.

Una qüestió punyent era si aquest conglomerat l’ubicava a la comarca de l’Horta o al Camp del Túria, sent, com és Bétera, un municipi clarament de transició i amb una considerable superfície. Com que el nom no fa la cosa i hi ha elements a favor i en contra vaig decidir finalment integrar “l’arc” com un subespai del Camp del Túria.

Quan vaig decidir no fugir del bou i parlar-ne ( tot i que breument ) d’aquest subespai, vaig tirar mà -de nou- de Joan Masanet que viu a Godella perquè em cercara algun amfitrió que coneguera bé el percal. De nou, l’elecció fou més que encertada i a les 8´30 del matí del 15 de Juliol de 2015, estava jo al bar Parc Central, tot just al costat de l’estació de Godella esperant a Joan i al meu desconegut amfitrió que no fou altre que Voro Carsí, un aparellador de la meua quinta, que era a priori un company ideal i que demostrà ser-ho, a més d’oferir una permanent amabilitat. Agafarem el seu cotxe per tal que jo poguera anar anotant el que m´anava explicant i començarem la nostra tourné, que és el que transmetré al lector en unes poques pàgines. Després, si de cas, completaré la informació sense arribar- ¡¡ja voldria jo!!- al nivell de  llegívola exhaustivitat que assoleix el meu company d’aventura Nèstor Novell al que li he dit una i mil vegades que em produeix molta enveja, confie que sana.

Decidirem deixar Burjassot per al final i començarem fent un tomb per Godella ( 13 217 habitants el 2012). S’endinsàrem al centre històric de Godella pel anomenat “carrer Ample” que ens dugué de seguida a l’afamat Col·legi del Sagrado Corazón de Godella. Es detinguérem a la vora del reixat . Hi havia dues raons. La primera gaudir ( ho faríem després des d’un altre lloc ) de la  bellesa d’uns dels rotgles millors conservats de l’horta: l’ encerclat per  l’arc de Montcada i el Barranc del Carraixet que deixa “extramurs” a Vinalesa i Bonrepós. Al bell mig de la rodona Poble Nou, Borbotó, Carpesa i Benifaraig. A Godella, la Reial Sèquia de Montcada dibuixa un semicercle que a més de limitar el creixement de la ciutat et situa davant d’aquesta joia visual. I  nosaltres estàvem tot just damunt la sèquia i d’un cop d’ull  veiem el que a les màquines tradicionals era el “gran angular”. La segona raó de aquesta primera estació fou l’explicació del llarg contenciós sobre la propietat del gran jardí del col·legi, declarat ja fa anys bosc públic. Les monges demanaren l’expropiació (la llei  ho determina quan es tractat d’un sistema general no adscrit a cap creixement urbà) i, al final, davant la impossibilitat d’assumir els 18 milions d’euros que fixà el tribunal, l’Ajuntament  reduí les seues pretensions i la propietat pública es reduí a costa de renunciar a la zona esportiva i a un altra cedida a la imparable Universitat Catòlica. Al final, uns 8 milions d’euros a canvi d’un espai privilegiat. Ara- em digué Voro- hi ha que condicionar-ho, obrir- ho al públic … Temps al temps.

Si havien baixat fins a la vora de la Sèquia pel carrer ample tornarem cap a enrere per Carrer Major on es veien algunes cases antigues d’evident valor patrimonial. Ací tenien casa- Voro dixit– els Trénor, els Azkàrraga, els Dotrés… La funció de Godella com a destí vacacional històric de les classes acomodades de la ciutat mostrava els primers exemples. Els primers d’un llarg seguit perquè quan enfilarem Peset Aleixandre (on està Sant Onofre), els exemples proliferaven a dreta i esquerra fins arribar a la plaça de l’ermita on girarem a la dreta per a veure el teixit urbà consolidat a les darreres dècades del segle passat, perquè l’esquerra de Peset Aleixandre és ons’havia concentrat el creixement compacte dels anys de la bombolla entre  el 2000 i el 2008 . Un teixit “normal”, amb algun polígon d’habitatge social i l’excepció de la cooperativa dels “Pitufos”, habitatges de baixa densitat dels que tothom parlava en els 80. Al costat de Santa Teresa, prop del Jardí del Pensament, tornarem a trobar un punt d’observació privilegiat de l’arc que adés he esmentat: es veia al fons  el perfil de l’Hotel Melià a l’Avinguda de les Corts Valencianes i tota la resta…l’horta.

Retrocedirem una mica fins a arribar el nus de comunicacions de factura prou recent, entre un ramal de l’autovia d’Ademús i la històrica carretera VO 6044 Burjassot – Torres Torres, camí de Bétera. A la dreta Santa Bàrbara; a l’esquerra Campolivar, l’Ermita Nova i la Creu de Gràcia (aquesta en el llindar de Paterna)i més amunt Mas de Camarena. Al llarg de més de mig hora Voro em dugué amunt i avall d’aquest zona “qualificada” de Godella i Rocafort( tan se val un terme com l’altre) . Em semblen pertinents sols dues observacions. La primera és allò de “s’hi nota, s’hi veu” però en lloc de “la força del PC” podríem dir el pedigree dels ocupants. Silenci, molts arbres al jardins privats, cases de luxe en mig de parcel·les de 4.000 metres quadrats de mínim( després ho han baixat a parcel·les de 500 metres quadrats mínim i es veu la diferència). Molta, molta pasta. Un espai exclusiu i excloent que està a Godella i Rocafort però on els residents “passen “ de Godella i Rocafort. Búnquers que no són  les gate communities americanes perquè no hi ha reixat ni  seguretat( a Mas Camarena si que hi havia el guàrdia de torn) però que tot et diu que estàs fora del teu lloc . La segona  observació, ja l’he repetida moltes ( tal vegada massa) vegades: això no és ciutat. No hi  ha comerç, no hi ha bars, no hi ha cantonades on trobar-se algun conegut. És la negació de la ciutat i tanmateix símbol d’èxit social.

Mentre passejaven amunt i avall, Voro em feu una observació pertinent: a Godella hi ha molta població escolar en raó a la població censada però també perquè “ l’entorn” atrau a centres “de nivell”: El mateix Sagrado Corazón, el Domus, Gençana, les instal·lacions (residència i formació professional) del bisbe Amigó… Continuarem la razzia i  vaig tindre l’oportunitat de tornar a visitar un paisatge lunar, les Pedreres, que alimentaren les obres del Port i que són  propietat del Baró de Campolivar. Un cartell anunciava la segona fase ( més modesta) de Santa Bàrbara que, amb tota seguretat, la crisi haurà allunyat. Les masies de gent adinerada sovintegen i les àrees boscoses tenen noms i cognoms: Masia de San Fernado, Masia de la Bonaigua (aquesta es lliurà pels péls d’un PAI a l’ús) …No podien mancar altres propietaris tradicionals com ara l’església ( Hort de Sant Mauro de 400.000 metres quadrats) o l’exèrcit amb l’antic polvorí. Acabat el reconeixement del terreny (sense visitar les  urbanitzacions que hi ha entre el by- pass i Bétera ni algunes de Rocafort com ara Meravelles o Cases Altes), esmorzarem en una placeta de Rocafort abans de continuar camí de Montcada. En l’esmorzar parlarem de tot un poc i també em vaig assabentar que a Godella ( i Voro estava, com no, pel mig) hi ha un interessant taller d’Història Local que publica una revista bianual (Qüers) i un Butlletí  periòdic (Cantals). Hi haurà que prendre nota. Néstor i jo hem parlat alguna vegada que quan acabem aquest viatge al llarg i ample del país, no estaria de més fer un llistat de la miríade de publicacions comarcals i locals de tota mena i tractar que, com a mínim, els índex estigueren disponibles  a la xarxa.

Al cap de mig hora agafarem de nou el cotxe i en 5 minuts ja hi érem a Montcada, ciutat més populosa que Godella (22.000 enfront de 13.000 grosso modo) i que tothom coneix per ser des de fa moltes dècades la seu del Seminari Metropolità i seu també del CEU Sant Pablo. També hi és el Col·legi Cumbres que estigué lligat a Cristo Rei però és, afortunadament, molt menys conegut . Montcada està a l’extrem nord de la rodona i no ha crescut cap a sud,  sortosament, perquè l’horta està protegida. Es veu de seguida que al nucli urbà el teixit és relativament antic i poc afortunat( gràcies a les normes de Gran València) i que hi ha poc de pedigree. Un ciutat extensa i amb  no massa interès que, tanmateix, té camí de Bétera no sols algun polígon industrial sinó sobretot una urbanització en el llindar del terme (les Masies) de prou extensió i dolenta urbanització on van desfilant parts més antigues i noves, “xalets” d’envergadura amb altres més d’anar per casa. No ens aturarem gaire i continuarem camí de Bétera, nucli de transició entre el Camp del Túria i l’arc de Montcada i que vaig optar per incloure´l en aquest capítol. Abans d’arribar al nucli urbà passarem per un polígon ubicat a la dreta de la carretera. Està quasi tot vuit- em digué Voro- al  temps que em feia fixar l’atenció en una nau futurista que “cantava” molt. “Això és  un magatzem d’obres d’art amb tota mena de mecanismes de seguretat. Ara està tancat”. La veritat és que la nau no passa desapercebuda. De la resta (és a dir dels usuaris), consultar a Philip Marlowe.

Bètera, que tradicionalment ha viscut prou dels quarters de l’exèrcit i de l’agricultura de secà i regadiu, té, bàsicament, tres temes d’interés “territorial”. El primer és un centre històric interessant que jeu en un promontori i que té un Castell  afamat i ben conservat . També compta la ciutat amb una Casa de la Cultura de gran capacitat i algunes masies interessants (http://www.betera.es/ciutat/turismo-i-patrimoni/les-masies/?L=1).

En segon lloc, l’eix que uneix l’autovia d’Ademús amb Bétera és de construcció recent i ha generat un procés de creixement intens. Abans, a la dreta, hi havia el tradicional Club de Golf l’Escorpió en els terrenys de la Masia Torre en Conill. A hores d’ara aquest eix viari compta, a l’esquerra, a l’antic camí del Botxí, amb La Calderona Spa Sport, l’Hotel Ad Hoc i una  important promoció de Bancaixa Habitat, de l’època del boom, que  estigué “funcionant” més de 5 anys amb grups electrògens i bombeig d’aigües residuals. A la dreta, les instal·lacions del Club de Golf Escorpión i  abans d’arribar al Hotel Golf València al carrer de Sant  Antoni, un PAI  fracassat on sols el caràcter clàssic dels fanals fa que passe prou desapercebut .

Per últim, entre l’autovia i el Carraixet, el terme municipal de Bétera, de 75 Km. quadrats d’extensió (més que Paterna i quasi tant com Torrent) està esguitat d’urbanitzacions http://www.betera.es/ciudad/planos-de-betera/ que continuen a Llíria a l’est de l’autovia. Com que el tema de l’urban sprawl a l’Àrea Metropolitana de València ja el vaig tractar en l’assaig referent al conjunt de l’àrea no repetiré aquí els arguments crítics en relació a aquesta modalitat d’ocupació del territori.

Ja era prou tard però encara ens donà temps a baixar a Burjassot, ciutat populosa conurbada amb València i Benimàmet i que a l’altura de l’antiga fàbrica de ciments Portland es bifurca en dos ramals: el primer segueix el trajecte de l’autovia a Llíria i el segon enllaça amb l’arc de Montcada. Abans de les recents reformes viàries que han modificat l’accés a Burjassot, quan  ú agafava la tradicional Avinguda de Burjassot que neix al Jardí del Túria i s’endinsava en el terme de Burjassot la sensació era d’un atapeïment angoixós, d’una densitat que sols semblava superar Mislata. I les coses, malauradament  no han canviat massa. Tanmateix, al costat (o, millor, al bell mig) d’aquest desastre hi ha alguns elements d’interés que no podem romandre en l’anonimat. Em referesc a quatre o cinc elements el primer dels quals és, sens dubte, les Sitges, magatzem de  blat i cereals de la ciutat de València que més d’una vegada ha reclamat la “propietat” del lloc(http://cvc.gva.es/archivos/113.pdf). Les Sitges tenen un enorme interès històric(https://www.youtube.com/watch?v=5vUDQwni15I). A més de les Sitges( que daten de 1550 i es construïren sota el regnat de Carles III), cal subratllar l’edifici i l’entorn boscós del Castell Residència Sant Joan de Ribera i el Parc de la Granja, ubicat en l’antiga estació fitopatològica i que ara és la seu  de la casa de la cultura.

Al costat d’aquests valuosos elements patrimonials i també identitaris (el cas de les Sitges), alguns elements localitzats a l’àrea d’influència de l’autovia( El Campus de Burjassot de la UV, les instal·lacions de la dissortada RTVV, el Parc Aldan, l’edifici fracassat Crea i l’Hospital paralitzat contigu o les 613 vivendes socials -Burjassot o Paterna tant se val – anomenades Cases Verdes i construïdes per Ballester) no suporten la més mínima comparació. Aquesta ciutat popular i populosa, de quasi 40.000 habitants, on en el camp del Bassot amenaçaven al lineer de tirar-ho a la sèquia de Tormos, que passava tot just a la vora del camp, si xiulava en contra de l’equip local. Aquesta ciutats’ haguera  merescut, com tantes altres del país, un urbanisme amb prou més de seny.

Açò, que nou fou poc, és el que donà de sí l’intens matí que passí amb l’agradable companyia de Voro Carsí la contribució del qual en les ratlles precedents  ha estat absolutament decisiva. Com és normal, hi ha molta més informació disponible d’aquesta subcomarca que es troba fàcilment cercant una mica a la xarxa. El lligam de Rocafort amb Antonio Machado, de Peset Aleixandre i Ignasi Pinazo a Godella, de Vicent Andrés Estellés a Burjassot. El Museu Arqueològic Municipal a Montcada i el recent i acurat Museu de l’Horta a Godella. La importància de la música i les alfàbegues a Bétera. El paper jugar pels barons de Campolivar i Santa Bàrbara i pels Comtes de Bétera( http://www.betera.es/ciutat/historia-de-betera/?L=1) en el creixement de l ´àrea . L’interés arqueològic i històric del Tos Pelat (ibers) i de la Torre Bofilla de Bétera (àrabs) i, com no, l’apassionant història i el paper cabdal jugat en la nostra àrea de referència per la Real Sèquia de Montcada( http://fundacioassut.org/proyectos/la-acequia-de-moncada/) i https://www.youtube.com/watch?v=L9S2cgN3LiI ). Temes aquests que són sols alguns dels items que deixe a la curiositat del lector.

La ciutat angelina.

Anant de València cap a Llíria ens trobem amb un fet prou inusual. A l’esquerra de l’anomenada Pista (o Autovia tan se val) d’Ademús i una vegada superat el by-pass s’estén davant dels nostres ulls (en el plànol o en la foto aèria) una considerable superfície de baixa densitat sense pràcticament solució de continuïtat. Aquesta àrea “xaletera” s’estén des del Plantío, la Canyada, Monte Canyada i la Vallesa per a agafar l’escindit municipi de Sant Antoni de Benaixeve, l’Eliana (com a nucli central de l’àrea) i urbanitzacions de municipis col·lindants a l’Eliana (bàsicament Riba-roja i en menor mesura la Pobla de Vallbona).

L’extensió de l’àrea ocupada justifica l’acudit de denominar a aquest subespai metropolità “la ciutat Angelina” no per fer-li la guitza al que ha estat durant molts anys alcalde de l’Eliana (Josep Mª Angel) sinó perquè, salvant les enormes diferències de tota mena, aquest mar de baixa densitat recorda evidentment al “model“ de Los Angeles. Abans de referir-me al viatge que vaig fer per aquestes terres hostils (ja diré el perquè de l’adjectiu), és important ressenyar que l’Eliana (el centre de gravetat) és una ciutat ben curiosa resultant de la conurbació de ¡¡17 urbanitzacions diferents!! (18 comptant el petit “nucli històric”) que han anat creixent fins a conformar una única unitat “física”. Paga la pena relacionar les urbanitzacions “fusionades”, ordenades, més o menys d’oest a est i de nord a sud: l’Almassereta, el Paraíso, Bonavista, Hendaya, l’Escorial, los Almendros, Vistahermosa, el Carmen, el Lago, Sant Agustí, Torre del Virrey, Casc urbà, Montealegre, Pinadeta del Cel, Montesol, Entrepins, Gallipont i Montepilar. Altres com Monte Alcedo, Entrenaranjos i Montesano ( i un grapat que no “caben” en el Plànol) pertanyen a municipis limítrofs. L’Eliana fou fins al 1958 una de pedania de la Pobla de Vallbona. Qui li anava dir a aquell petit nucli -que ara fa de “nucli històric”– el que el destí li tenia preparat !! .

Fa uns quants anys, quasi una dècada, Josep Mª Angel va encarregar un “reading” sobre l’Eliana (VVAA 2006, L’Eliana. Ajuntament de l’Eliana) ad majorem gloriam, encàrrec del que va eixir un voluminós llibre de luxosa edició al qual vaig ser invitat a col·laborar. En la presentació d’aquest llibre ens obsequiaren als autors amb uns fardatxos de trencadís que recordaven el parc de l’Eliana i que són encara més pesats que el llibre. Un magnífic instrument per a què no se’n volen els papers. Doncs en la meua contribució a aquell llibre -algú em digué, no sé si de broma o no, que no li havia agradat massa a l’alcalde- (Sorribes, Josep 2006. Blanc sobre negre, en VVAA. L’Eliana. Ajuntament de l’Eliana pgs. 79-89) ja vaig dir que l’Eliana com a producte de l’esmentada “fusió” tenia alguns avantatges sobre altres urbanitzacions per allò de les economies d’escala però que, malgrat tot, mantenia molts dels seus inconvenients: l’ocupació d’un gran espai, l’alt cost de manteniment, la utilització massiva del vehicle privat, la dificultat dels viatges a peu per l’extensió del municipi, la concentració de comerç i serveis en un petit espai “històric” (uns quants blocs de densitat mitjana) etc… En mig de la general lloança el meu paper “cantava” una mica, però no dir el que ú pensa és un mal costum.

Extrauré d’aquell escrit alguns paràgrafs que deixen prou clara la meua opinió:

“no hi ha dubte que l’Eliana és un municipi d’èxit. Passar de 7.132 habitants el 1989 a 15.026 el 2004 (i hi ha prou residents no empadronats) n’és una prova aclaparadora. Un municipi com Requena, amb una mica més de població i una gestió també digna de crèdit, sols ha aconseguit passar dels 18. 465 habitants de 1989 als 19.849 de 2.004. La diferencia -és clar- resideix en el fet que l’Eliana és un municipi plenament integrat en l’àrea metropolitana de València i s’aprofita del fort procés de descentralització en curs, tot oferint avantatges de localització residencial que el fan atractiu a noves incorporacions. Un altre avantatge comparatiu de l’Eliana- esta vegada en relació amb altres municipis de l’àrea – és que en no haver- hi solució de continuïtat entre les urbanitzacions ni entre aquestes i el  nucli antic, l’Eliana es salva, en part, de la nefasta dicotomia que s’estableix en molts altres municipis del Camp del Túria i de la resta del àrea metropolitana. Normalment, els residents de les  urbanitzacions “passen” olímpicament de cultura, tradició i identitat i sovint (la Canyada i Sant Antoni són casos que estan molt a prop) s’estableixen relacions conflictives amb l’Ajuntament i amb els veïns “del poble”. Fan la seua vida, van a comprar a les grans superfícies comercials, treballen fora del municipis de residència i no hi ha res que els lligue. Són vertaders aliens, sociològicament parlant. A l’Eliana, sortosament, la conformació física del teixit urbà fa que aquesta dicotomia –tot i que existeix– siga menys frappant .

Tanmateix, els equipaments “cohesionadors”, estan localitzats bàsicament al casc antic, com es lògic, perquè la densitat de la perifèria és baixa i no hi ha altra alternativa raonable. Però aquesta localització “central” no afavoreix malgrat la “continuïtat”, la dinàmica de la cohesió. Fins i tot, la considerable dimensió superficial vinculada a la baixa densitat fa poc operatius els desplaçaments a peu i la utilització del vehicle privat per als desplaçaments interns és poc recomanable i mediambientalment insostenible. Tot plegat que els residents de les divuit urbanitzacions interioritzen la marca “l’Eliana” i tinguen la percepció que pertanyen a una única realitat sociopolítica és una tasca ingent. Tal vegada no impossible però sí molt difícil. L’estructura urbana ja està consolidada i és irreversible. I aquesta estructura urbana juga en contra de la cohesió. Aquesta és una dada que no s’hauria d’ignorar i caldrà dedicar molta imaginació a la superació d’aquest obstacle.

L’altre núvol que hom pot percebre a l’horitzó fa referència a l’obsolescència del terme municipal com a àmbit lògic de les polítiques de planificació i gestió urbanes. Hi ha tantes externalitats, tantes dependències mútues, que és il·lusori pensar que molts problemes es poden resoldre a escala municipal. En sóc conscient de les dificultats però és en l’escala metropolitana on es couen els cigrons encara que la desídia i la ineficiència del govern autonòmic ens haja privat –de moment- de cap instància supramunicipal i subregional de govern. Tot arribarà però cal lluitar en aquesta direcció. La gestió comarcal (la del Camp del Túria) no és probablement la idònia, però partint de governs comarcals (les cinc comarques implicades a la regió urbana de València) es podria arribar a acords estratègics en els temes comuns i tal vegada siga més fàcil, ara per ara, dibuixar l’horitzó de la integració comarcal.

Una darrera qüestió que em sembla oportú posar damunt la taula és la del dinamisme econòmic de l’Eliana a mitjà termini. I això està estretament vinculat a la decisió sobre quina especialització relativa li convé a l’Eliana en el context metropolità. Ser un nucli residencial de població de rendes mitjanes- altes és l’opció actual, però sols una part de la despesa familiar roman al municipi i no garanteix un futur de prosperitat. De nou caldrà molta imaginació i una mica de fortuna per a encertar el camí que cal seguir en la necessària diversificació de la base econòmica de l’Eliana. Ser ciutat dormitori té els seus límits i trencar-los requereix cercar nous nínxols de mercat …” ( pgs 85- 86)

 

Parlava adés del viatge que vaig fer amb un alumne i regidor d’esquerra unida de l’Eliana, Jose Lorente, al que li estic molt agraït per la seua col·laboració. Quedàrem en dia senyalat (el 18 de Juliol  de 2014) i com que jo tinc el costum de perdre’m, fixàrem el punt de trobada a una de les eixides de la Pista, on hi ha un Decathlon. Acordarem la ruta i començarem la nostra razzia. El Plantío i Monte Canyada (al nord de l’estació) foren els primers espais. Xalets i més xalets… jo m’hauria perdut no més començar però José Lorente feu el seu paper de guia a la perfecció. Per cert que al Plantío (abans açò era un secarral -em digué Jose) entre un Restaurant i una Farmàcia (que deuen ser els únics) hi havia un xalet com cal, que destacava molt dels veïns. Sempre hi ha classes. Passejàrem en el cotxe pel Plantío i Monte Canyada. El paisatge aterradorament uniforme, just el contrari del que jo crec que qualifica una ciutat: el carrer viu, la proximitat, el comerç… Allò és, i mai millor dit, un “no lugar“ en expressió de Marc Augé (mínima interrelació social). Per cert que en aquesta part nord els col·legis privats i els centres de majors han proliferat com a bolets i ara –en un treball sobre l’àrea metropolitana en curs- ja tinc localitzats aquesta mena d’equipaments que són legió.

Baixàrem cap a l’estació i el seu entorn (l’únic civilitzat) i entrarem a la Vallesa, un altre laberint del Minotaure. Les cases més a prop de l’estació eren més antigues i es veien un tant obsoletes. A mesura que baixàvem hi havia de tot, però començaven a sovintejar xalets que tenien o pretenien tenir un cert pedigree. El darrer carrer abans del bosc de la Vallesa té el núm.425. Per a morir-se. Quan acabàrem de marejar-nos amunt i avall per la Vallesa, ens acostàrem a Sant Antoni de Benaixeve. Encara romanen alguns edificis de dolenta construcció que serviren, ja fa prou anys, per a acollir a una part dels desplaçats per l’embassament de Benaixeve, però la resta del petit terme segregat de Paterna està ple de xalets (Cumbres de San Antonio).

En lloc de agafar camí de l’Eliana, li vaig demanar a Jose que tornàrem a creuar l’autovia per fer una ullada a Bétera. Només creuar-la ens trobàrem amb un viari tot nou que duia recte a Bétera. A l’esquerra d’aquest hi havien proliferat molts edificis de baixa densitat i aparentment “de qualitat”. A més, el ja preexistent club de Golf  “l’Escorpión” i el conegut hotel restaurant Ad Hoc tenien  com a nou veí un complex (la Caldera Spa Sport) que augmentava l’atractiu d’aquesta pre-Bètera. Arribàrem al poble, esmorzarem en un bar i tornàrem camí de l’Eliana. Jose em va informar que no entenia per què, però en el centre comercial el Osito hi havia 4 o 5 gasolineres i que, comptant aquestes, a l’Eliana n’hi havia 7 o 8. Misteris de la localització.

Ja dins del terme férem com sempre, zig-zag entre les 18 urbanitzacions conurbades de què ja he parlat adés. Dejà vu.  Un altre lloc per a perdre’s. El que més m’interessà- la resta ja ho coneixia pel viatge previ que vaig fer abans d’escriure l’article esmentat adés – fou les “extensions“ cap a la Pobla de Vallbona i cap a Riba-roja. En el primer cas, la urbanització del Camp del Túria té més de 1.000 adossats i està a cavall entre l’Eliana i la Pobla de Vallbona. En el segon cas, en l’eixida de l’Eliana cap a Riba-roja, a partir del carrer Sant Tomàs, (un carrer qualsevol) s’estenen les urbanitzacions de municipis veïns. Passades aquestes ens dirigírem cap a Riba-roja i ens aturarem al Parc de les Riberes del Túria. Quin goig veure un bon toll d’aigua!! Llàstima que no duguérem damunt els atifells de bany i que no tinguérem temps perquè la calor apretava de valent. El paratge del riu era realment atractiu malgrat la pobresa i mal gust d’un mobiliari deixat caure en un replà a la vora del corrent. Quan es declara per llei Parc Natural un espai com aquest, cal també un mínim esforç d’inversió (i de bon gust i seny). Cada vegada hi ha més gent que utilitza les riberes del Túria com a lloc d’esplai però això no sembla ser raó suficient per a la Generalitat.

Mentre miràvem al bell mig del pont el nítid i atractiu corrent d’aigua teníem enfront a Riba-roja, recolzada en un turó, una ciutat que mira a Manises i a la zona industrial del By-Pass i que no té gaire contacte amb la resta de la comarca. Ja en parlarem. El que em paregué un despropòsit és que s’haguera permés que en el seu terme i tocant l’Eliana s’aixecaren a la vora dreta del riu dos urbanitzacions (Masia de Traver i València la Vella) que pertanyen també a la ciutat Angelina.

Pel que fa als problemes “urbans” de l’Eliana, a banda de l’elevat cost de manteniment i els free riders de Riba-roja i la Pobla de Vallbona (gent  que utilitza els serveis de l’Eliana però que paga els seus impostos en els seus municipis) em sobtà el fracàs de la planta desnitrificadora (quasi acabada, amb un sobrecost absurd i 300.000 euros per poder finalitzar l’embolic) i la paràlisi de polígon industrial dissenyat al voltant de la planta. A banda del petit “centre històric” em sorprengué agradablement una nova avinguda ben urbanitzada de densitat mitjana. Això és un altra cosa. Però aquest oasi és quelcom residual al costat del desert de xalets que l’envolta. Ja eren més de les dos i donàrem per finalitzat aquest petit viatge per la ciutat Angelina, una no-ciutat aspra que em tornà a deixar un regust amarg.

He mantingut prou vegades que, a més de ”l’alienació”, del caràcter de no-ciutat i de l’incentivació de l’ús del vehicle privat, la baixa densitat (de la ciutat Angelina i d’altres moltes urbanitzacions del Camp del Túria i de l’Àrea Metropolitana) és molt cara. Es més costosa la inversió de primera instal·lació, però sobretot  és  més  alt el cost de manteniment que han de suportar els Ajuntaments “receptors”. La meua hipòtesi és que als Ajuntaments no els compensa tindre urbanitzacions de baixa densitat perquè l’augment d’ingressos és temporalment puntual (en aquella part que encara han arribat a temps d’aplicar l’impost sobre construccions i instal·lacions de la Llei de 1988) i l’increment per la recaptació de l’IBI addicional (un impost rígid i habitualment amb bases fiscals molt allunyades del valor de mercat) és poc rellevant. En canvi, pel que fa a les despeses, aquestes son “per a tota la vida” i no precisament baixes. Mal negoci, al menys com a hipòtesi. Hi ha molt poca investigació al respecte i per això, a desgrat, sols puc parlar d’hipòtesi. Hi ha, però alguna informació que avala parcialment la hipòtesi, com ara un treball que vaig fer fa uns 8 anys sobre la hisenda de Dénia entre el 2000 i el 2005 i un informe per a la Generalitat sobre el model territorial.

 

 

Llíria, capital comarcal.

De la ciutat Angelina a la capital comarcal. A Llíria se li reconeix la capitalitat comarcal però amb la boca petita. La història, i en té molta, avala aquesta capitalitat però no sols la integració de la comarca a l’àrea metropolitana de València ha afeblit objectivament aquesta capitalitat (València està massa a prop per l’Autovia i pesa molt) sinó que el propi desenvolupament metropolità ha generat creixements en altres municipis  de la comarca que han diluït una mica la jerarquia comarcal. Els fills s’han fet majors. Sols en termes poblacionals, la  població oficial vigent per a 2015 és :

Llíria                                    23.261

Pobla Vallbona                  22.730

Bètera                                 21.846

Riba-roja                             21.499

l’Eliana                               17.501

Benaguasil                         11.015

Vilamarxant                        9.204

Casinos                                 2.829

Benissanó                             2.287

A la vista d’aquestes xifres no hi ha dubte que Llíria ho té prou cru. A l’Eliana hi ha clarament un tall i les primeres 4 ciutats de la comarca són “equipotencials”, és a dir, no hi ha cap que “mane” clarament. Com a factors agreujants, l’Eliana té un model específic, Bétera és un municipi de transició amb l’Horta i Riba-roja té molta més relació amb Manises que no amb Llíria. I Llíria té poca “massa crítica”. Si Paterna o Torrent estigueren a la distància de València a la que està Llíria, serien clarament subcentres metropolitans. Llíria té l’avantatge de la distància però té poca “densitat” urbana i una capitalitat no tant posada en qüestió com objectivament difícil.

Dit això, però, i abans de treure-li el suc al meu habitual viatge (amb cicerone inclòs) paga la pena d’extreure alguna informació (i opinió ) tant del que jo mateix vaig escriure fa ja 13 anys (Sorribes, J. ( 2002. Un país de ciutats o les ciutats d’un país. PUV ) com del valuós del llibre adés esmentat de “Els Pobles edetans … op. Cit ” Vejam en primer lloc, algunes reflexions que jo mateix vaig fer ja fa més d’una dècada. En primer lloc el títol del capítol era “Llíria, Edeta, Lauro. Ciutat de la música i del dubte”, Allò del “dubte”, és clar, guardava relació amb la difícil capitalitat comarcal a què ja he fet referència. De la resta del text, puc extreure alguns paràgrafs. A més de la descripció paisatgística que oferia Sant Miquel, nucli original iber de la ciutat, hi ha alguns altres trets que m’agradaria destacar:

 “Deixem Sant Miquel i baixem a la ciutat. Abans d’arribar a la plaça de Partidors (cal insistir en la importància de l’agricultura després de llegir el nom de la plaça?), tenim la sort d’esmorzar al bar de la Primitiva. I sobretot, gràcies és clar  al nostre acompanyant, la de poder gaudir del seu magnífic teatre recentment restaurat. No visitem el de la Unió però ja ens avisen que “tanto monta, monta  tanto”. Dos teatres de tal envergadura en una ciutat de poc més de 15.000 habitants és un fet que no es pot deixar de banda. Arribats a la plaça de Partidors, ens adonem de seguida que som al centre d’un petit nucli de negocis: bancs, botigues de cert “cachet”... Pel que em diu Pepe Jordan, aquesta placeta li ha guanyat la partida  a la més gran i institucional plaça de l’Ajuntament, ubicada tres- cents metres a la dreta, i a la qual ens dirigim  per a admirar de prop l’església barroca de l’Assumpció (la de Sant Francesc i el Remei són seu espiritual de les dues bandes de música), el magnífic edifici renaixentista de l’ajuntament (en procés de rehabilitació integral), el monument a la música i l’atractiu mercat on, en la part de dalt  s’ha instal·lat provisionalment  el consistori… i començar la penúltima estació d’aquest agradable -malgrat la calor– viacrucis: la visita del vertader centre històric, del barri de la Sang (nom de reminiscències jueves), ple de carrers estrets i tranquils, l’ antic carrer Major, els merlets supervivents i la magnífica església gòtica de Santa Maria, que malauradament sols es pot visitar en horaris prefixats .La darrera estació és, per descomptat, un molt millorat Parc de Sant Vicent de Llíria (el passeig del colesterol Llíria-Sant Vicent–Llíria que practiquen un bon nombre d’edetans). L’ermita és de 1571, i sense l’aigua de Sant Vicent, Llíria no hauria pogut gaudir d’una agricultura tan pròspera…”( Pgs. 53- 54)

Pel seu costat, el llibre de “Els pobles edetans.. op. cit.) aporta també alguns extrems d’interés:

“A l’extrem oriental de la plana, encavalcada entre els tossals de Sant Miquel, Santa Bàrbara, la Torreta i la Sang, hi ha la bimil·lenària ciutat de Llíria. Deu la seua existència a la font de Sant Vicent (la font de les Nimfes), una font que ja va ser explotada pels ibers d’Edeta i pels romans, que hi van muntar un exitós complex hidrotermal. Aquest brollador abasteix d’aigua la ciutat, movia diversos molins i regava una important zona a llevant de la vila… Just enmig d’aquesta horta hi ha Benissanó, un altra vila segregada de l’immens terme municipal llirià. La lluita per l’aigua entre els dos pobles ha donat molta matèria als creador de dites i cançons tòpiques. I precisament l’aigua és l’element central del folklore de Benissanó. Concretament l’aigua del pou del Bancal, o el pou de la Salut… indicada especialment per al fetge… A escassos metres del pou hi ha un bellíssim exemplar de castell urbà: el castell de Benissanó, complementat, a més, amb tot el conjunt de portals i muralles de la vila. També és important el traçat urbà intramurs. El castell i la vila estan històricament lligats als Cavanilles i als Marquesos de Monistrol, d’on prové segurament el gentilici de “manresans“ amb que són coneguts els benissaners. El pouet, el castell i la troballa de la santa medalla del Fonament, formen la trilogia etnològica de la vila…. Llíria també guarda el record de la vella fissura produïda l’endemà de la conquesta cristiana, a mitjan segle XIII: la vila cristiana i el raval musulmà… la dualitat hi roman: moros i cristians, franciscans i trinitaris, Música Vella i Música Nova, La Primitiva i la Unió, coleres i blederes, la Puríssima i el Remei són binomis que s’han perpetuat al llarg dels segles fins als nostres dies… Però es tracta d’una fractura tòpica, sense complicacions socials profundes… que ha donat fruïts tan excelsos com les incomparables bandes de música i un grandíssim nombre de músics excel·lents repartits per les cinc parts del món.

Llíria conserva, encara, un bon elenc de mostres del seu mil·lenari passat ibèric, romà i musulmà. Hi ha bellíssims exemplars de gòtic primitiu, renaixement civil i barroc religiós… En aquest període anterior al segle XX, Llíria desenvolupà una tímida indústria artesanal provinent del secà: de la garrofa, de la figa, de l’oliva (almàsseres), de la vinya (cellers per al vi i destil·leries per fabricar aiguardent) i sobretot de l’espart (sogues i estores), el cànem i el jute, d’on extreien la llata…. Tanmateix sembla que al segle XX la burgesia local no connectà suficientment amb la industrialització i la vila de Llíria visqué una lànguida vida agrícola desmesuradament llarga, sent així una capital comarcal de caire rural, ben diferent de l’aire més modernitzat d’altres capitals comarcals com Gandia, Xàtiva o Alzira.

Aquest son acabarà amb la construcció de l’autovia d’Ademús i l’arribada, en tromba de la globalització (pgs. 27-30)

Parlant de Benissanó, Joan Domínguez em contà una anècdota que reflexa prou bé la sempiterna competència entre Benissanó i Llíria pel tema de l’aigua. Des de temps ja llunyans, l’Horta Vella tan de Llíria com de Benissanó (l’Horta “nova” és la que s’estén cap a Casinos) es rega amb aigües de Sant Vicent i no amb aigües de la sèquia Major que travessa la Vallbona. Doncs bé,   el dia de la festa grossa no voràs a ningú de Benissanó. Però el que jo no sabia és que l’endemà es celebra “Sant Vicentet “ i eixe dia als que no trobes són als de Llíria. Més clar, aigua.

Ara sí, amb aquest bagatge, puc comunicar al lector el que donà de sí el meu segon viatge a Llíria, amb el mateix imprescindible amfitrió –Pepe Jordán – que ja vaig tindre l’any 2000. Viatge i algun que altre aclariment posterior que tingué lloc al despatx de Pepe Jordán, com sempre tot saviesa, cordialitat i disponibilitat. No és debades que quan en alguna conversa em referesc a ell utilitze l’acudit de “Sant Pepe Jordán”, llirià de soca-rel i home volgut a tot arreu. Vaig quedar amb ell un divendres de la primavera de 2015 ( aquesta vegada no apuntí la data). M’acompanyava en aquesta ocasió el meu alumne Mario.

El primer que férem fou dirigir- nos a l’Ajuntament perquè Pepe havia quedat amb un funcionari local de l’àrea de promoció econòmica. La veritat és que el jove funcionari estigué durant la curta entrevista molt tens. Hi havia hagut alguna baralla judicial i no cal oblidar que encara era alcalde l’ínclit Manuel Izquierdo Enguídanos. Li vaig preguntar per l’impacte de la crisi immobiliària i es limità a dir-me que a Llíria la febre dels PAI´s havia començat tard i per tant n’hi havia molts que ni tan sols s’havien desenvolupat. Pel que fa a les urbanitzacions i al problema històric a Llíria de les urbanitzacions i cases aïllades sense llicència (i a sovint sense clavegueram,) no vaig aconseguir més informació que la pura localització de  les noves promocions: Sant Gerardo (Caramello), Costa del Cosí, Vall de Llíria… I això que és vox populi que Llíria té un problema no resolt amb les nombroses urbanitzacions i cases aïllades que  tenen greus problemes de sanejament. La xifra de més de 10.00 habitatges il·legals a Llíria ha eixit abastament als mitjans de comunicació però la transparència al respecte  és proverbialment baixa. Pel que fa als preus post-crisi em reconegué que havien baixat prou i que ara per 60.000 a 80.000 euros tenies una casa i per 110.000 un xalet.

El tema de les urbanitzacions em sembla d’una importància territorial cabdal i malgrat l’absència d’una informació accessible i fiable sobre la situació, la simple observació d’un plànol “turístic” que no agafa, ni de lluny, tot el terme, ja ens indica que no parlem d’un petit problema. Paga la pena, si més no, relacionar les urbanitzacions grafiades al plànol esmentat, per  a que el lector tinga una idea aproximada. Així, a la dreta de l’Autovia en direcció a Casinos, el plànol ens informa de l’existència de les següents urbanitzacions: Llometa de Mallol, Cabeçó de l’Aguila, Montecollado, Collaico, Sant Gerd, el Caramello, Edeta, la Xelvaneta, la Monja, Mont Jarque, Corral de l’Albert, Coto el Català, Tos Pelat, Oasi de Sant Vicent, Olivera de Sant Vicent, Corral de la Marquesa, Puig–i–Lis, Jardí de Lauro, Formidables, Safareig, Alt de la Botigueta, la Sima. I, a la vora esquerra, les Travesses, Pla del Sord, Corral Blanc, la Volta, Pou de Sant Joan, Costa Revessa, Llometa de Félix, Corral del Riquet, Corral Blanc, Montaragó, Montcatí, Carrasses i Sant Miquel. I açò és sols una aproximació.

Per últim, pel que fa als fracassos més palmaris de la política urbanística sortiren lògicament a col·lació el polígon industrials de les Carrasses, camí de Casinos (més d’un milió de metres quadrats esperant a Godó i que ni tan sols té trifàsica ) i l’Hospital situat al costat del Polígon que duia temps acabat però sense ús i que en la darrera precampanya electoral de Maig de 2015, s’inaugurà a calbots i ple de provisionalitats.

Quan eixírem de la crisi del taulell i les seues conseqüències (ni tan sols vaig poder fer-me amb un plànol fidedigne del terme), el nostre jove funcionari es relaxà visiblement. Havíem entrat en la clàssica pregunta de “De què viuen els llirians? I, pel que es veu, això era tema més “neutral”. Amb l’ajuda sempre valuosa de Pepe Jordán anaren eixint a la conversa algunes activitats econòmiques rellevants a la capital comarcal: la important empresa de plàstics SGR ( 83 milions de facturació el 2013); Tejas Borja; el grup Sanz de plàstics que també fabrica sulfatadores; DISBER, camí de Domeño, que es dedica a la distribució de begudes i a la confecció de caixes de Nadal; Bodegas Vegamar; la important Cooperativa Vinícola de Llíria, que comercialitza també productes d’horta i fruits secs i que està associada a ANECOP etc…També isqué a col·lació el negoci de la comercialització de tractors, els problemes socials derivats de l’atur procedent de la construcció i l’agricultura, amb una presència rellevant d’immigrants magrebins, i el sempitern tema del turisme i la seua espasa de Democles: Llíria té coses a veure però ningú fa nit a la ciutat per eixa raó.

Jo ja sabia que Llíria tenia una potencialitat econòmica limitada i mal que bé la conversa em serví d’element de confirmació. Mesos més tard, treballant el llistat de les 5.000 empreses del país ordenades per volum de vendes del 2013 vaig obtenir una altra confirmació. Per exemple (i la mostra és significativa), si comparem Riba-roja amb Llíria, les xifres són de 1.530 milions d’euros de vendes, 5.612 treballadors i 119 empreses front a 250 milions de vendes, 1.123 treballadors (gràcies a l’aportació cabdal de SGR a Llíria) i 24 empreses. Per tant, s’imposa la modèstia.

Quan acabàrem la nostra entrevista a l’Ajuntament es dirigirem directament a l’església de la Sang. Pepe tenia un compromís inesperat i no podria acompanyar-nos tot el matí però sí que volia que visitàrem el centre històric i explicar-nos algunes coses des d’una atalaia on segons ell s’entenia  molt bé l’estructura global del terme. Anàrem doncs al barri de la Sang -jo ranquejant per la coixera que m’ha acompanyat aquests mesos- i ens passejàrem a gust. Vaig entrar -no ha havia fet en l’altra visita- al Forn de la Vila i també, gràcies als bons oficis de Pepe Jordán, poguí visitar l’església gòtica, una meravella.

Com que el rellotge no perdona, (el pobre Pepe Jordán es desfeia en excuses), acabàrem aquesta part del matí anant a un mirador que està al costat de l’Església des d’on Pepe ens donà una bona lliçó que em recordà la que vaig rebre ja feia 15 anys al tossal de Sant Miquel. Des d’aquella barana tot es feu lògic . L’autovia que encercla Llíria i es dirigeix cap a Casinos ha esdevingut un element bàsic per al joc de les localitzacions. La primera eixida ha donat origen a una nova centralitat: la del Pla de l’Arc (on hi era la important fàbrica de sacs Ríos). El Pla de l’Arc (anomenat així pel mi arc romà que queda) és la nova àrea de creixement que s’estén a l’interior de la rodona que dibuixa l’autovia en la part interior de l’eix que va a Marines i Olocau passant pel Parc de Sant Vicent . Hi ha al Pla de l’Arc un seguit d’equipaments civils i religiosos: l’església de María Madre, els Jutjats, l’ambulatori, l’IES Laurona, el Pavelló poliesportiu, la Piscina… Superada l’autovia, en el ramal d’Olocau i Marines trobem el selecte col·legi el Prat (que s’anuncia a les sales de cine de València), restaurants … i noves urbanitzacions, tot a l’àrea d’influència del magnífic Parc de Sant Vicent.

En el ramal d’Alcublas té les seues naus la important cooperativa Hortofrutícola. I com ja he dit, camí de Casinos, ens trobem amb el polígon industrial de les Carrasses i amb el nou Hospital. Per tant, el traçat de l’Autovia  ha generat un joc de localitzacions que ha canviat els centres de gravetat de Llíria.

Pepe Jordán ens deixà cap a les 12´30 i Mario i jo decidírem de fer una ullada a la zona de Sant Vicent. Jo feia temps que no hi anava i allò va, indubtablement, a més. El Parc és molt bonic i agradable i està molt ben cuidat. I l’entorn, doncs, com sempre, s’aprofita dels avantatges de localització que proporciona un parc com aquest. Després es dirigirem cap a Casinos, comprovant el que ja ens havien dit. Per un costat, a la dreta es topetàrem amb l’Hospital (encara sense inaugurar ) i, a continuació el polígon de les Carrasses, Passant aquests dos exemples d’ineficiència, l’horta “nova” s’estenia a esquerra i dreta. Arribàrem a Casinos i vam tornar pel carrer principal. Allò semblava un poble de pel·lícula de l’oest El moviment era mínim i sols alguns cartells ens recordaven que estàvem al país de les peladilles, producte local per antonomàsia . Reprenguérem en sentit contrari a l’autovia, deixàrem Llíria a la dreta i continuàrem camí de València. Feina feta. Bo a mitjes, perquè després del viatge sempre roman la fase de documentació, dubte… i redacció. Quan escric aquestes ratlles (14 d’agost de 2015) pense i agafe aire. Coses de l’ofici.

Encara que han anat eixint elements valuosos del patrimoni edetà, no em perdonaria deixar d’insistir en l’interés d’alguns d’ells. Perquè, a banda de les dificultats objectives de fer del turisme cultural una font d’ingressos rellevants per a Llíria, no es pot ni es deu menystenir la seua riquesa patrimonial. Per això no em fa nosa insistir al lector en que no es perda alguns elements imprescindibles com ara, el Monestir del Tossal de Sant Miquel, el barri i l’església de la Sang (i el seu esmentat mirador), l’església de l’Assumpció, el MALL (museu arqueològic municipal força interessant), les termes romanes (Levante-EMV 12 d’Abril de 2015), els banys àrabs https://www.youtube.com/watch?v=R0r38nfxzbg, el parc de Sant Vicent i el museu de Silvestre d’Edeta, escultor llirià de projecció nacional i internacional. Aquest és el “paquet“ turístic mínim. Llíria, ciutat dels ibers, dels romans i dels musulmans, ens ha deixat un ric patrimoni del que hem gaudit i que encara justifica la capitalitat comarcal de Llíria, més enllà de les seues febleses.

 

La Vallbona

Després del meu viatge a Llíria i d’haver-me quedat a les portes de Riba -Roja en ocasió de la visita la ciutat Angelina, era evident que em calia un darrer viatge a la comarca perquè pràcticament no sabia res de la resta de nuclis rellevants de l’àrea: la Pobla de Vallbona, Riba-roja, Benaguasil i Vilamarxant. Mai no trobava el moment però a la fi, el 2 de juliol de 2015 vaig poder lligar una excursió en què, a més vaig, comptar no amb ú, sinó amb tres acompanyants: Joan Domínguez, Josep Jorge i Javier Descalzo. I m’alegre especialment d’haver-ho fet per dos motius: per la més que agradable i sabuda  companyia (sobretot, aquesta segona, en el cas de Joan Domínguez) i perquè vaig descobrir una de les rodones màgiques del país que competeix en bellesa amb la veïna rodona de l’arc de Montcada. A més, he de confessar que mai havia caigut en el compte de que existia un paratge multi-centre que es deia – amb raó com veurem- la Vallbona. Jo sabia, és clar, que existia la Pobla de Vallbona però no lligava caps. Fou per mi tot un descobriment que em dispose a compartir amb el lector, no sense abans donar fe d’alguns textos que en fan referència.

Pel que fa a aquests, en el llibre ja vàries vegades esmentat de “Els Pobles edetans…” hi ha algunes ratlles que ajuden, i molt, a entrar en matèria.

“Al sud de la comarca el riu flueix dolçament sobre una terra inundada a mans plenes per mitjà d’un complex i racional sistema de reg. Al voltant d’aquesta horta s’han desenvolupat cinc viles: Benaguasil, la Pobla, l’Eliana, Riba-roja i Vilamarxant les quals aguaiten a l’horta i es reparteixen el seu espai… Una cadena muntanyosa, les Rodanes, tanca a migdia el marge dret del riu. A l’altra banda hi ha el Pla de Quart amb Loriguilla. Al nord de la Pobla i de Sant Antoni hi ha una sèrie de pujols, com el Tos Pelat o la Conarda, que separen aquesta subcomarca de la Conca del Carraixet. I cap a l’est, després de Riba-roja, el riu passa per una zona muntanyosa i boscosa: la Vallesa, la qual, amb el pla del Pou separa el Camp del Túria de l’Horta de València. Només cap a l’oest hi ha la continuïtat geogràfica amb Llíria i Benissanó. Ací conflueixen les hortes de la Vall bona i l’horta vella de Llíria i Benissanó regada amb la font de Sant Vicent”. ( pg.31-32)

Tres vegades se’n ocupà Cavanilles d’aquest singular paisatge i les tres estan recollides al llibre. Escolliré la tercera, la que més m´ha agradat, fruit de la seua estada al Santuari de Sant Miquel:

 “Mirando hacia el mediodía se ve correr el Turia desde que sale  de los montes de Pedralba hasta más allà de Ribarroja, y se descubren las verdes alfombras que presentan las Huertas de aquel valle: más distantes a la derecha del río aparecen las de Villmarchante y Ribarroja separades por cerros; y a la izquierda las de la Pobla, Benaguacil, Benisanó y Llíria que ocupan dos leguas. Blanquean entre aquella verdura de diferentes tintes los edificios de los pueblos y las casas de campo” (pg. 33).

 Pel que diu el llibre, el terme de Vallbona té clars arrels medievals: la Vall Fosca, la Vall Digna… la Vall Bona. Tot i així, a partir del XIX també es popularitza el terme “Els pobles castells” per a referir-se a aquest entorn. Aquesta expressió prové de l’associació de municipis (Benaguasil, la Pobla, l’Eliana, Riba-roja i Vilamarxant, però també, Pedralba i Bugarra) que es constituí el 1860 “per tal de defensar mancomunadament els seus interessos   referents a l’aigua de reg”(pg. 33). Aquí “castell” cal entendre-ho com “castells de l’aigua”, és a dir, els merlets o fortificacions que defensaven i protegien les comportes de les sèquies.

Un altre tret històric d’interés és que malgrat, com hem vist adés, que a hores d’ara Benaguasil i Vilamarxant tenen una demografia molt més modesta (probablement per haver mantingut més la seua especialització agrícola), Benaguasil i Llíria són els municipis amb més força en aquesta part del país. El fet que la Pobla es diguera al llarg de molt de temps “la Pobla de Benaguasil”, que no s’independitzara fins al 1609 de Benaguasil, que l’Eliana fos també una escissió de la Pobla el 1958, i que Benissanó siga també una segregació de Llíria, són fets que duen als autors del llibre a parlar de “una història de matriusques russes”.

Pel que fa a l’aigua de reg, element primordial del desenvolupament tant dels Camps de Llíria com de la Vallbona, convé aclarir que la Sèquia Major (sense parlar de les seues filloles) és la responsable del reg de tota la Vallbona ja que neix del Túria a Benaguasil, molt a prop de Pedralba, i va a morir al mateix riu en el barranc del Mandor, a la Vallesa de Riba- roja. En canvi l’Horta Vella de Llíria i Benissanó es rega, com ja he dit, amb les aigües de Sant Vicent.

Si fem un “excurso” en la història econòmica contemporània de la Vallbona, és clar que fins a fa mig segle, l’àrea ha conservat el tarannà agrícola del que ens parlava Cavanilles. Primer, fou l’arròs (tan odiat per Cavanilles per raons de salubritat) i les moreres, que foren el suport de la indústria de la seda des de mitjans del XVIII fins a la crisi de la indústria un segle després. La peculiaritat de la Vallbona (i també en part del Camp de Llíria) fou que, així com en altres contrades la morera deixà pas als cítrics com a conreu dominant, en el nostre cas aparegué un invitat peculiar: la ceba( amb la varietat pròpia anomenada lliriana).

“I Benaguasil, “l’autoproclamat poble de la ceba, acabaria elevant aquest bulb als honors de l’heràldica tot i posant una ceba en el seu escut. L’adjectiu “ceber” es convertí, gairebé en el gentilici comarcal, com ho demostra aquesta cançó manresana:

Fadrins de Benissanó

Això vos ho dic de veres.

Si voleu casar-se a gust,

caseu-se tots en ceberes

 

I per suposat, també arribà la ceba a convertir- se en un referent poètic de la bellesa femenina, almenys a la Vallbona:

Tinc una cebera a l’horta

I en la cebera un roser

I en el roser una rosa

Que com tu volguera ser” pgs. 36- 37

Aquesta curiosa especialització que generà moltes iniciatives de producció, transport (el ferrocarril que duia les cebes al port i d’aquí a Anglaterra i a tota Europa), i comercialització, bé es mereixeria un estudi monogràfic en profunditat.

Amb aquests elements de partida puc, ara sí, compartir amb el lector el viatge que vaig fer amb els tres meus col·legues i que em deixà algunes altres informacions i reflexions que presumptament, poden tindre interès.

Només arribar a una gasolinera que estava a l’inici de la Pobla em vaig trobar en els meus acompanyants (sols coneixia per telèfon a Javier Descalzo) i, com ja és habitual entràrem al primer bar( el bar Esperanza) i amb el plànol davant els expliquí el “projecte” i el que anava cercant, que no era altra cosa que un millor coneixement del terreny. Javier és regidor d’Esquerra Unida, Josep Jorge era un xaval molt jove, prim i amb cara  de xiquet que estava treballant en l’àrea de cultura a la Pobla i Joan Domínguez era una mica més jove que jo, professor d’institut i, com de seguida es posà de manifest, un sabut en el millor sentit del terme. Si li dic savi igual em protesta. Estiguérem una bona estona. Joan duia la iniciativa i m’emplenà el plànol de ratlles, gràcies a Déu. Agafàrem el cotxe de Javier i mamprengueren l’excursió: faríem la rodona en el mateix sentit que les agulles del rellotge: la Pobla- Riba-roja-Vilamarxant-Benaguasil- la Pobla .

No més eixir pararem un moment perquè a la esquerra de la carretera hi era el Mas de Tous, una construcció del segle XVIII que va pertànyer al   conegut terratinent Danvila i que sols està parcialment restaurat. La segona sorpresa no trigà gaire en presentar-se. El seu nom: PAI Sector Golf, a la esquerra de la carretera Una animalada pròpia del boom immobiliari que es va partir en 11 unitats d’actuació el 2004 per a “facilitar“ l’execució i que a hores d’ara està com era d’esperar: camps i camps plens de brossa i matolls que aguaiten una ¿solució? Allò més lògic seria desclassificar-ho però, qüestions legals a banda, Javier m’informà d’una “petita“ hipoteca”. En compensació a altres expropiacions i actuacions municipals dels anteriors governants, s’havia produït una transferència d’aprofitament, de forma que hi havia particulars amb dret sobre 117.000 metres quadrats que a un preu d’expropiació estimat de 100 euros el metre quadrat són 11 milions d’euros de deute. 11 milions que en un Ajuntament com la Pobla pesen com una llosa en el pressupost. Una gràcia.

Continuarem el camí, passàrem per un altre mas (El mas Nou) i arribàrem prompte a Riba-roja. Jo de Riba-roja tenia unes poques idees prèvies: que ja feia dècades (des que es consolidà l’àrea logística i industrial en el creuament del By-Pass i l’autovia de Madrid) miraven molt més a Manises que a la Vallbona o a Llíria. Abans no era així, em precisà Joan. Per cert, que per falta de temps no agafàrem la carretera que va a Porxinos i Loriguilla que em digueren que havien millorat molt i que reforça junt a l’extensió del ferrocarril de Manises a Riba-roja el lligam entre aquestes dos ciutats.

L’altra idea prèvia era obvia: l’alcalde Francisco Tarazona Zaragozá (1995-2015) del PP és un dels protagonistes principals de l’affaire Porxinos, pel qual la Vall de Porxinos, d’una gran bellesa paisatgística, es convertia en ciutat esportiva del València CF en una operació a quatre bandes coneguda com “el pelotazo de Soler” (Sorribes Josep. Valencia 1940- 2014. Construcción y destrucción de la Ciudad, PUV. Pgs. 284-293). Un PAI clarament il·legal i que ha estat suspès pels tribunals tot i que encara romanen dubtes i temes financers per resoldre amb els nous propietaris del València CF.

A banda d’aquestes dues idees, jo en sabia poca cosa més. Havia observat Riba-roja en el meu viatge per l’Eliana, recolzada en un turó i amb el Túria  (¡¡amb aigua !!!) al seus peus. He de dir que, afortunadament, Riba- roja  és alguna cosa més i que, en concret, té alguns elements patrimonials valuosos que estan pràcticament tots a la costera que acompanya el curs del Túria. A l’oficina de Turisme -molt amables per cert- ens ompliren d’informació i després  varen poder veure sols una part: els dos molins (el de dalt i el de la fàbrica de Farines), la església neogòtica del Sant Gregori, el magnífic Castell…. Paga la pena anar a Riba-roja en temps i tranquil·litat perquè encara estic neguitós per haver-me perdut l’Ajuntament, l’església de l’Assumpció, el pont Vell, la Cisterna, les ruïnes de València la Vella, el visigòtic Pla de Nadal, la xopera de la Masia de Traver, l’om de Traver, la muntanya del Frare i la Vall de Porxinos, a banda, és clar, de les Rodanes. Hi caldrà tornar.

Però tempus fugit que deien els romans i encara ens quedava prou feina. Continuàrem el viatge per a tornar a aturar-nos a Vilamarxant després de travessar masos, molins, cisternes i basses de reg. Vilamarxant és un municipi petit i molt tranquil, amb carrers llargs i estrets, que s’estén entre el curs del Túria i el barranc de Teulada. Camí de Xest, en la V-50, té un petit polígon industrial que, com els poliesportius, és un element que tenen la gran majoria de municipis d’una certa dimensió. Joan Domínguez era el nostre guia i ens dugué de seguida a veure la prominent i interessant església que es divisa des de tota la Vallbona: la de Santa Caterina de Siena, construïda al llindar del segle XX (1887-1900). Al costat mateix  hi ha les restes de l’antic castell musulmà que ara fa de contrafort a les cases que donen a la petita plaça del Castell. En la pujada a l’església, a l’esquerra, hi ha un interessant edifici modern, molt ben integrat en l’entorn, que fa les funcions de Casa de la Cultura. Però, amb diferència, el més interessant fou visitar la Cisterna que hi ha a l’edifici de la biblioteca de l’Ajuntament (lleig per altra banda, a l’igual que la plaça contigua del 2 de Maig). Visitar la Cisterna, ara dedicada a Sala d’Exposicions,. és realment un luxe. Les cisternes són un element important del sistema d’aigua de boca, llocs a la vora de sèquies on es guardava l’aigua en previsió de temps de sequera. Hi ha per tot arreu però algunes com les de Riba-roja i Vilamarxant s’han reconvertit a ús cívic.

Deixarem Vilamarxant i per indicació de Joan, pujarem a un mirador d’aquells que no tenen preu. L’ermita de Montiel. Una ermita construïda en un turó però no en el mateix cim on hi ha una creu (la maledicència diu que si l’hagueren construït dalt del tot seria més alta que el tossal de Sant Miquel i això haguera estat causa de disputes). Des de la barana construïda en l’ermita hi ha una vista magnífica de tota la Vallbona que, de nou, ens entretinguérem en analitzar amb Joan Domínguez d’impagable mentor. Però a més, des de l’Ermita de Montiel es veu amb gran nitidesa Benaguasil (d’on és nat Joan) i com que el temps, definitivament se’ns havia tirat damunt, i tampoc havíem pogut parlar ni veure amb una mica de tranquil·litat ni la Pobla de Vallbona ni Benaguasil,

tinguérem que ajornar el treball. Caldria una tercera( o quarta visita).

De fet, es feu d’esperar l’oportunitat i no fou fins al dimarts 8 de Setembre de 2015 que vaig tornar a trobar-me amb els meus amics, a la mateixa gasolinera. No hi era Josep Jorge però “l’equip”s’havia ampliat. A banda de Joan Domínguez i Javier Descalzo ens acompanyaren en aquesta ocasió Beatriu Palmero, regidora també d’Esquerra Unida i que treballa a l’àrea de cultura i Jesús Tortajada ( el fotògraf com el coneixen tots).

De nou, anàrem a “L’Amanecer” i mentre Joan es dedicava a llegir i corregir les primeres 30 pàgines del text, Javier, Beatriu i Jesús, amb un plànol prou detallat de la Pobla que m´havien dut, em donaren un bon repàs. Jo no feia més que ratllar i apuntar fins al punt que em digueren:” I tu, t’aclariràs?”La veritat és que fou tanta la informació que deixa constància no és gens fàcil. Nogensmenys ho intentaré.

Una mica abans del mas de Tous, en l’autovia a Llíria hi ha dos polígons industrials: el del Cap de l’Horta i el del Mas de Tous. En aquest darrer punt surt una carretera que travessa  el nucli urbà al final de la qual hi ha un altre polígon: el del Rajolar. Aquesta carretera té, per altre costat, la utilitat de senyalar la partició dels dos sistemes de reg: al nord d’aquesta (més extens) el reg es fa mitjançant pous mentre que el sud depèn de les sèquies. A simple vista, al plànol es diferencien  les urbanitzacions dels masos, tot i que a sovint aquests darrers han donat origen a urbanitzacions( com la urbanització el Mas de Ximenes). Els meus interlocutors m´asseguraren que hi havia “sols” 45  urbanitzacions, sense comptar les cases aïllades il·legals “regularitzades” i, de fet, al plànol són omnipresents. Una de les més importants és la de Rascanya, promoguda per un tal Marimón, alcalde insigne de temps pretèrits. Relacionar-les totes faria que açò es semblara massa a un llistí telefònic. Pel que fa als masos que conserven aquest nom, són prou abundants però sense arribar a l’extrem de les urbanitzacions: el mas de Maquiva, el mas de Tous, el mas de la Llosa, el mas de Miralles, el mas d’Antim…

Capítol a banda mereixen dos fets singulars. El primer d’ells és de l’existència d’un important mas ( el de la Casa Blanca) que abastia des de fa molts segles les necessitats de la Cartoixa de Porta celi i que ha estat absurdament derruït no fa molt. És cert que a prop, un mica al nord,  es troba una “urbanització de la Casa Blanca però aquesta sols ocupa part del terrenys del mas i no justifica en absolut la seua destrucció. L’altre fet singular  és la referència que el plànol en qüestió feia dels “catxirulos”, barraques de pedra seca utilitzades pels pastors i que després vaig veure alguna  restaurada ( junt a una cebera) a Benaguasil. A la Pobla encara romanen uns quants: el catxirulo de Gualta, el de Doménec, el de Cervera, el del Obreret…

Pel que fa al nucli urbà pròpiament dit, el que més crida l’atenció és que no hi ha un sinó tres: el poble (la part més antiga), les Ventes (l’origen del qual són les ventes que hi havia camí de Llíria ) i el Barri de Sant Josep, més recent, “roig “ i relativament marginal on els propis residents l’anomenen “barrio”. Tres nuclis sense solució de continuïtat  són l’actual Pobla de Vallbona.

Com ja he dit en apartats precedents, la Pobla ha assolit un cert nivell poblacional ( 22.730 habitants) molt a prop de la de Llíria i clarament  superior  a la de Benaguasil i Vilamarxant. L’explicació més raonable és que, per un costat, hi ha moltes més urbanitzacions i part dels residents estaran lògicament empadronats a la Pobla. L’altra és la major presència de la indústria, superior a la de Llíria amb RNB (cosmètics per a Mercadona) i Celestica (antiga IBM com a empreses més destacades). A la Pobla, la ceba tingué també molta importància i encara roman alguna empresa que es dedica ( els “Sona” de mal nom amb la marca Garibaldi). Malgrat això, coses que passen, mentre que Benaguasil té al seu escut una ceba, la Pobla optà per posar-ne tres moreres. És clar que a la Vallbona, l’arròs, la ceba i la morera estaven presents i cadascú escollí  el que millor la diferenciava.

Parlarem per últim d’allò que “paga la pena “ de la Pobla en termes patrimonials i culturals : la Casa Blanca que la varen enderrocar als anys 80 i en la que no saben encara què fer ;el parc natural de la Manguila,un bosc de pins,  prop de Portaceli; La Casa Gran, propietat dels coneguts al poble com “els Senyorets”(Francisco Iranzo Benedito i Donya Pura Mata Mañez) i on l’Ajuntament ha instal·lat el Museu  Etnològic; L’església “de baix” de Sant Jaume, gòtica; La Casa Bernal, (BRLI o Bé de Rellevància Local Integral), antiga venta ocupada per Teodor Llorente, adquirida el 2014 i en fase de restauració; el  mas de Tous i el mas Nou; l’ ermita de Sant Sebastià  ( el patró del poble) om encara es disparen les escopetes a l’aire i, per últim, algunes cases modernistes.

Eren prou de les dotze del migdia i tots estàvem una mica esgotats, uns d’explicar i jo de tractar de comprendre i anotar. Com que tenia encara l’assignatura pendent de Benaguasil, em vaig acomiadar de Javier, Beatriu i Jesús i em quedí al bar amb Joan. Trigarem mig hora en l’explicació de les esmenes que em feu al text escrit, quasi totes d’errades lingüístiques i alguna que altra precisió, i es disposarem a conèixer  Benaguasil, el seu poble, no des de la perspectiva de l’ermita de Montiel sinó amb l’instrumental del flanneur, és a dir, passejant.  Abans d’eixir, Joan em feu un croquis molt útil sobre els orígens de la vila .La vila murada musulmana, localitzada a la vora del camí ( avui carretera ) que unia Benaguasil  amb Vilamarxant i Benissanó tenia  abans de la conquesta algunes cases senyorials com ara  la de Ben-Al- Wazir, Aben- Amir i Xerrin, fins que uns senyors de Vizcaya, els Arrue els substituïren . A banda d’aquestes tres grans cases al segle XVI es va construir un castell (el “Castell de la Vallbona”) que fou estúpida i malauradament enderrocat fa quatre dies, el 1980. La sèquia de l’Alguacil discorria paral·lela al camí esmentat i més enllà, camí de la Pobla,s’estenia l’horta.

Agafarem els dos cotxes, passarem pel carrer major de la Pobla i de seguida arribarem a Benaguasil, un poble/ ciutat gran que té als extrems dos petits polígons industrials ( el de les Eres camí de Vilamarxant i el de La Pila camí de Benissanó). La primera parada que  vam fer( una mica abans  hi havia una cebera i un catxirulo en pla testimonial i de record)  fou al Carreró de l’Hort tot just abans del carrer de l’antiga  muralla àrab( l’actual  carrer  Les Eres)  i fou força interessant. Allí roman encara la vila que es feu construir Ciril Amorós quan (a més del vi) s’interessà pel negoci de la ceba. De fet fou ell qui aconseguí  que el 1888  es posara en marxa la línia de trenet València – Llíria, una línia que encara que duia passatgers es dedicava en bona part a dur el caolí i, sobretot, la ceba. El tren parava a l’Estacioneta de València però amb els vagons carregats continuava el seu viatge fins al mateix Port, permetent l’exportació de la ceba a tota Europa. Ja existia la línia de l’Actual  Renfe València- Riba-roja – Llíria però la nova línia de trenet fou molt més funcional. Doncs encara està allí la casona original que continua sent utilitzada pels hereus de Ciril Amorós i que es mereixeria una restauració dels exteriors, massa deteriorats. Però la casona es manté tal qual es construí i paga la pena.

Feta aquesta primera parada aparcarem els cotxes al final del camí de les Eres per a fer un tranquil  i  encisador passeig per la vila antiga que el meu cicerones’encarregà d’il·lustrar. Això és el que tenen les bones companyies. De seguida es trobarem  en la primera entrada de les antigues muralles medievals avui desaparegudes. Com m’explicà Joan, a totes les entrades hi havia una bifurcació de carrers (El Cid a l’esquerra i Garrido Pastor recte) i em feu fixar-me en un gran albelló que hi havia al creuament. I que era element comú a totes les portes. Seguirem caminant  i es trobarem  amb un atzucac conegut per tothom com la placeta dels porcs( probablement era el lloc on es sacrificaven) però que  l’han re-batejada com a Plaça de Sant Joan de Ribera. Molt oportú.

Pel carrer de l’Abadia arribarem de seguida a la Plaça Major deixant a la dreta, en el carrer Artal de Luna, una casona de poble condicionada com Ajuntament. A la Plaça,s’imposa  l’envergadura de l’església parroquial, del segle XVIII, de principis del rococó.. La plaça té el seu encant però dos edificis ”moderns” l’han tirada a perdre. Agafarem  el carrer del Castell  per arribar al modern edifici marró que és seu de la Unió Musical i que substitueix al Castell enderrocat el 1980. L’edifici és de gran volumetria i pretensiós, imitant en el seu exterior les tubes de l’orgue. Joan conserva encara algunes fotos d’abans de la desfeta, per a vergonya dels responsables .

El periple ( seleccionat, és clar per Joan) ens dugué al carrer Cristians – perpendicular a Músic Plasencia-, un carrer que té una interessant història al darrere. Mentre que a Llíria,com a ciutat reial, la conquesta suposà l’expulsió dels musulmans al Raval, a Benaguasil el senyor feudal no volgué enfrontar-se amb el que era la seua ma d’obra i determinà que els nous cristians construïren les seues cases al llarg del carrer del mateix nom .Alguns no estaven molt d’acord i se’n anaren a la Pobla però així quedà  la cosa. Anant pel carrer cap a l’esquerra es troba un carrer perpendicular anomenat encara carrer de les Rendes en record als tributs feudals. Tot just en el creuament hi ha una casona molt respectable que encara tothom coneix com la Casa de les Rendes. Passejant pel carrer de les Rendes i com que – casualitats de la vida – el dia 8 de Setembre era la festa  de la Montielada (la verge de Montiel) es creuarem amb  “la mujer de rojo” una atractiva jove, tota vestida de roig, amb els llavis pintats del mateix color i que al compàs dels tacons es dirigia tota solemne a la festa.

Arran de l’expulsió dels moriscos, el 1613 tot l’espai fou ocupat pels cristians que rebatejaren tots els noms dels carrers amb noms del santoral. Al final del carrer de les rendes a la dreta,s’obri un viari important, l’avinguda de Montiel (molt animada per ser dia de festa) que abans no hi era. Al bell mig hi era el Forn de la Vila gestionat pels anarcosindicalistes que tenien molta força al poble. En ser enderrocat el forn després de la guerra, desaparegué el símbol i  va néixer l’avinguda. Ja eren quasi les tres i Joan tenia dinar familiar. De camí al cotxe encara li dona temps a fer una darrera observació. A la Festa de la Verge de Montiel sols desfilen els homes, els confrares. Tradició i cultureta.

Bo, doncs açò és el que dona de sí un agradable i instructiu passeig per Benaguasil, terra de afrancesats, il·lustrats i anarquistes que tenen fama de no necessitar massa motius per a la gresca (Benaguasil, gent de fusil).

 

 DE POSTRE, CONSOLAT DE MAR

Diu l’evangeli que els primers seran els últims i això és el que em passà al Camp de Túria. Perquè, per indicació de Pepe Jordan la primera visita de “treball” que vaig fer fou per a entrevistar-me amb Carles Subiela, president del Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. I això fou a principis de l’estiu de 2014. Carles té a Benaguasil una tenda (Consolat de Mar) d’instruments musicals- molts importats de la Xina -i nodreix de material a l’inesgotable afició musical de la comarca i del país-. Carles, alt i prim, es deixà el treball al camp i emigrà a la Xina d’on tornà amb una idea de negoci clara que és la que, supose i confie, li dóna de menjar i li permet la seua tasca d’agit-prop cultural Em va rebre amb molta cordialitat al seu despatx i de la seua boca vaig sentir algunes coses que després he pogut comprovar: el distanciament de Riba-roja, l’auto-adscripció als Serrans de la gent de Bugarra, Pedralba i Gestalgar… També em va fer partícip del seu escepticisme sobre la consciència comarcal i em traslladà la seua convicció que la comarca “s’aguanta” sols gràcies a la música i al moviment de l’escola valenciana. Pel que fa a la música, es queixà amargament que, per posar un exemple, que a Beniatjar- de 270 habitants- hi ha 70 músics a la banda i no reben ni un gallet mentre l’Orquestra Jove de Veneçuela rep el  Príncep d’Astúries. M’omplí de libres i revistes i, de sobte, em preguntà: Tu ja has esmorzat?

Em vaig quedar una mica sorprés perquè no dúiem ni mitja hora parlant, però afortunadament, vaig deixar que m’invitara a esmorzar al magatzem. De seguida vaig entendre el tema: tots els dijous s’ajuntaven una colla d’amics “musicals” i enmig de les piles de caixes d’instruments, en un taula de fusta i amb plats i gots de plàstic vaig assistir a un esmorzar inoblidable: guisat de creïlla i anguila, cacaus i faves, carabassa, una coca salada que li diuen “bollo” i vi i gaseosa abans del cafè o del carajillo. Un esmorzar potent (eren mitja dotzena quasi tots grans llevat d’un jove músic de Borriana) que es féu curt  escoltant la conversa sobre bandes, bombardins, l’homenatge que havien fet feia pocs dies al mestre  Rafael Tortajada i altres assumptes de l’inexistent ordre del dia.

Agraint de tot cor la invitació, vaig comprar de record una curiosa trompeta (jo no sé ni el què és el do major) i vaig tornar a València. Havia començat el meu periple pel Camp de Túria que duraria un any llarg.