Gustau Muñoz
Segons el periodista M. A. Bastenier un munt d’escriptors llatinoamericans, uns residents a Espanya i altres no, s’han mostrat d’allò més preocupats amb la hipòtesi de la independència de Catalunya (l’opció més votada pel poble català a les darreres eleccions). I més que preocupats, diríem que emprenyats, visceralment contraris. No tan sols els peruans Vargas Llosa i Santiago Roncagliolo o Alfredo Bryce Echenique, sinó també el colombià Héctor Abad, els mexicans Enrique Krauze i Héctor Aguilar Camín, el veneçolà Ibsen Martínez, entre uns quants més.
Els arguments són variats, com els manaments, però es resolen en uns pocs. Presenten el cas com un nacionalisme identitari, excloent, ètnic, intolerant i xenòfob. Com un cas de provincianisme egoista i tancat. Ho adoben amb crítiques urbi et orbe al nacionalisme, així, en abstracte, culpable de molts mals i de dues guerres mundials, com a poc.
Sobta, en qualsevol cas, l’escassa finesa de l’argumentació i l’estrabisme pronunciat d’aquests escriptors. Normalment provenen de països i cultures polítiques d’un nacionalisme extrem, tot i que ells van de cosmopolites i mig europeus. També, és clar, miren per damunt del muscle, amb desdeny i animadversió, l’indigenisme. Però valdria la pena saber què pensen de la vena patriòtica i nacionalista dels seus països, que al capdavall s’independitzaren d’Espanya.
I si tan preocupats estan pel nacionalisme, tenen un molt a la vora (perquè ara van desplaçant-se cap a Madrid, on ragen les fonts de l’Instituto Cervantes, el Ministerio Cultura i el diari El País –entre altres). Un nacionalisme creixentment agressiu, assimilista, excloent dels qui no s’hi sotmeten, molt allunyat del model cívic i civilitzat basat en el lliure consentiment, l’estima i el pluralisme assumit. Del nacionalisme espanyol, no en diuen mai ni pruna!
Estranya i poc amable, l’actitud d’aquests escriptors llatinoamericans. Gens respectuosa. Escassament amatent a la realitat d’un moviment civil radicalment democràtic i pacífic, inclusiu, integrador, que no mira orígens. Que vol simplement, decidir. I que mereix el respecte i el diàleg, no l’anatema gratuït i desinformat. A Catalunya, una certa tradició de timidesa o d’inhibició, o d’educació gens procliu a perdre els estreps –ves a saber-, fa que no hi sovintegen les respostes contundents. Potser no serien sobreres.
Aquests escriptors tenen moltes tribunes al seu abast. Què els preocupa exactament? No tindre assegurat el favor real i reial del Poder espanyol? Perdre quota de mercat, si la cultura catalana ocupava el lloc que li pertoca? Potser una mica de tot, encara que s’equivoquen bastant. En fi, deixem-ho estar.
Olímpics i cosmopolites, el nacionalisme (dels altres) els causa horror. A mi també. Incloent el seu i el que tenen davant dels nassos i no comenten. Aquests escriptors em recorden allò que un diplomàtic sud-americà li va dir a Joan Estelrich: “La patria es lo mejor que hay, a condición de vivir fuera de ella y de ella”. Són peruans, cosmopolites i viuen a Madrid, i alguns de Madrid, la seua Roma particular. El millor dels móns possibles! I els altres, ja s’apanyaran.
