Jordi Muñoz
Fa uns mesos, Pedro Sánchez va decidir aparèixer en un acte públic davant d’una gran bandera espanyola. No va passar desapercebut: el que en la majoria de països no hauria merescut cap comentari, a Espanya va fer parlar molt. Que el líder del centreesquerra busqués vincular la seva imatge a la de la bandera espanyola va sorprendre molta gent.
Aquest episodi és interessant pel que revela, més que pel fet en si mateix, que no deixa de ser intranscendent. El nacionalisme espanyol i la seva simbologia han patit des de la Transició el llast de la monopolització que en va fer el franquisme. La identificació de l’espanyolitat amb una versió determinada d’ella mateixa -catòlica, tradicionalista i autoritària- no només va dificultar que la identitat espanyola fos compartida als territoris amb identitats alternatives, sinó que també va eixamplar la distància entre les anomenades dues Espanyes. La Transició va portar un consens formal entre la dreta i l’esquerra sobre la bandera, l’himne i la forma de l’estat: una monarquia parlamentària, descentralitzada i relativament laica amb què, sobre el paper, tothom es podia identificar.
Però del pacte entre elits a l’acceptació popular d’una nova identitat espanyola, ideològicament més neutra, hi ha un bon tros. Durant molt de temps, i encara ara, les exhibicions públiques de simbologia nacional han resultat estranyes, o incòmodes, per a la gent d’esquerres. Certament, hi ha alguns elements que han contribuït a bastir una identitat espanyola renovada i més fàcil de compartir. El principal és la mateixa transició a la democràcia, elevada a la categoria de mite nacional per dècades de literatura laudatòria. Però n’hi ha més. L’entrada a la Unió Europea. L’arribada del PSOE al govern espanyol. La redescoberta vocació iberoamericana, tant del gust de Felipe González i de multinacionals espanyoles com Repsol i Telefónica. O la selecció espanyola de futbol, rebatejada amb encert com la roja.
Tot això ha cosit les dues Espanyes, i els ha ajudat a viure amb més normalitat la seva condició nacional. Però no del tot. El fet és que, i així ho demostren les dades recollides pel CIS el 2013, encara hi ha diferències importants entre dreta i esquerra pel que fa a la seva relació sentimental amb el fet de ser espanyol i els símbols que hi estan associats. Mentre que entre els que es declaren de centredreta i dreta hi domina clarament un fort orgull de ser espanyol, en l’esquerra sociològica, a Espanya, la reacció és més tèbia: no arriben al 35% els que se senten molt orgullosos de ser espanyols. En cap cas podem dir que en la gent d’esquerres hi predomini el rebuig (el 42% se senten bastant orgullosos de ser espanyols), però la diferència amb el centredreta i la dreta és molt marcada: en aquest grup el 63% se’n senten molt orgullosos i un 30% addicional bastant. En el cas de la bandera, les diferències són, potser, més marcades. Mentre que entre les esquerres només un 13% declaren que senten molta emoció en veure la bandera espanyola en actes o cerimònies, entre la gent de dretes representa un 44%.
Tot plegat configura un panorama d’una certa divisió ideològica, encara, en la identificació emocional amb l’espanyolitat i els seus símbols. Tot i que, en general i arreu, les dretes són més proclius a l’exaltació patriòtica, la fractura espanyola no deixa de ser una anomalia, fruit de l’herència del franquisme.
Superar la fractura
Ara bé, a mesura que l’esquerra majoritària anava assumint i reivindicant també uns símbols que d’entrada li eren estranys, s’han anat matisant les diferències. És cert que alguns excessos de la dreta espanyola, sobretot en la segona legislatura d’Aznar, van contribuir a eixamplar una mica les diferències en l’orgull nacional i la identificació amb els símbols de les dues Espanyes, però la tendència general és a superar la fractura. Si la dreta espanyola acaba per modernitzar-se per la via Ciutadans, es pot consolidar una nova síntesi entre els espanyolismes tradicionalment enfrontats. Una síntesi centralista, més jacobina que tradicionalista, de predomini laic però més agressiva i desvergonyida en la proclamació pública d’un patriotisme que se sent amenaçat per la reivindicació del dret a l’autodeterminació que ve de la majoria social i política catalana.
(Ara, 12 d’octubre 2015)
