Laura Peris
El 30 de setembre de l’any 2005, hui fa deu anys, s’aprovava al Parlament de Catalunya el projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Fou Artur Mas qui el va defensar davant del Congrés dels Diputats espanyol, i qui el va vendre posteriorment a Zapatero. L’esmenaren, en van desvirtualitzar el sentit original i el van apropar més al document del 79 que al que havia aprovat inicialment el Parlament de Catalunya. ERC i PP votaren en contra. Durant anys fou un vertader fenomen mediàtic. El Tribunal Constitucional, a instàncies del Partit Popular, en va declarar inconstitucionals tretze articles i, com a reacció a la resolució, es va convocar una manifestació multitudinària amb el lema «Som una nació, nosaltres decidim». A aquesta primera gran mobilització, la seguirien d’altres ja de sobra conegudes, l’última de les quals va tindre lloc el passat diumenge. Aquell dia, hui fa precisament deu anys, s’iniciava el procés definitiu de disjunció entre Catalunya i l’Estat Espanyol.
En deu anys han passat moltes coses a Catalunya.
Però no podem dir el mateix del País Valencià.
L’aprovació de la reforma de l’Estatut d’Autonomia valencià també ha complert enguany una dècada. Anteriorment, portava negociant-se des dels anys 90, tant a nivell valencià com a nivell estatal. No es varen interrompre mai aquestes negociacions, llevat de quatre ocasions que varen coincidir, clarament, amb campanyes electorals. Des de la perspectiva històrica, resulta evident la inconveniència que plantejava per als partits i govern de torn estatals una reforma de l’Estatut d’Autonomia valencià en període electoral. Cap dels dos grans partits es podia alçar com el defensor dels drets nacionals del poble valencià perquè això significava entrar en contradicció amb els fonaments del nacionalisme espanyol, que ambdós continuen compartint. Ho varen aconseguir: mantingueren els valencians en un silenci molt idoni per a Espanya. Fins ara.
Si en aquell moment quedà clar que el problema valencià era incòmode per a l’estat espanyol, ara ho és més. El joc de les aliances entre el govern espanyol i valencià ha canviat. El nou govern d’esquerra, que pel vessant nacionalista de Compromís, no ret obediència a cap força política estatal absoluta, pot portar al parlament espanyol les exigències més urgents del País Valencià sense cap mena de complexos, deixant de banda el discurs de l’herència rebuda en l’hemeroteca i traient a la tribuna un nou discurs, el de la justícia social.
Açò pot semblar el final del camí, però si mirem el 16 de setembre veurem com n’és d’equivocada l’afirmació. El públic dels delegats valencians en el Congrés dels Diputats era el 17% del parlament. Si els valencians som un 11% de la població total de l’Estat Espanyol, podríem entendre que solament preocupem a un 6% i que a la resta, l’altre 83%, senzillament, els hi donem igual a nivell polític.
Aleshores, a qui ha de preocupar el futur dels valencians i valencianes? La resposta, tan simple, ens ha costat vora dues dècades d’entendre. Ara, però, que per fi la societat valenciana s’inquieta pel seu propi avenir i que hem aconseguit canviar de govern, hem d’actuar. Cal esperar més? L’obsolescència de l’Estatut és incontestable: el nou govern n’és la prova, com també la barrera del 5 %, el terme quasi amagat de País Valencià i el tabú absolut de la unitat de la llengua. Però no parlarem solament de l’Estatut. Actuar implica fer factible el canvi radical que es llegia en tants pamflets, s’escoltava en tantes tertúlies i s’aclamava en tantes assemblees. És la política que va crear l’Estatut i les seues últimes reformes les que estan obsoletes. És difícil creure que la sessió del 16 de setembre fóra la conversa de sobretaula de moltes famílies valencianes. És per això que resulta d’obligació inexcusable lliure la política a la societat valenciana. Cal fer un Estatut que el poble valencià senta com a propi. El despotisme en la política valenciana és inadmissible; s’ha de reconéixer d’una vegada per totes la sobirania de la ciutadania. De principi a fi.
El poble valencià té molt de poder a les mans. És capaç d’incomodar els qui s’asseuen còmodament a Madrid i fer perquè ens tornen tot allò que per dret ens pertoca i que necessitem amb desesper. Tanmateix, sembla que no en som conscients. Potser perquè ningú no ens ho recorda des de fa molts i molts anys. Estem acostumats a agrair el poc que tenim i a considerar-nos afortunats pel fet que no ens hagen pres res més. Però tenim poder. L’hem tingut i sempre el tindrem, perquè és innat a la nostra pròpia condició de nació històrica.
Si no en fem ús, continuarem instal·lats en l’ambigüitat que ens defineix, de marges difusos que poden derivar fàcilment en la invisibilitat. Per combatre-la, hem de ser contundents i afermar la nostra presència, que els siga impossible ignorar-nos o silenciar-nos. No cal anar en contra de ningú, sinó, simplement, al nostre favor. Així hem de ser els valencians i les valencianes. Així hem de voler ser.
Per assolir la sobirania i la justícia social, al nostre poble no li cal cap tutela de l’Estat. Ja s’ha demostrat sobradament que subjugar-nos als dictats dels polítics espanyols no ens ha beneficiat, ni ens beneficiarà de cap manera. Tot el contrari; els governs autonòmics passats i recents, integrats per autèntiques sucursals de partits estatals, han hagut de callar en favor d’uns interessos que es mostraven més importants pel fet de procedir de Madrid. En la llibertat de decisió és on rau la nostra força i qui la pretenga limitar és perquè ens vol dèbils i sotmesos.
Un nou Estatut que avance cap a un autèntic reconeixement de la sobirania valenciana, un canvi de sistema econòmic basat en la justícia social i la igualtat plena; tot, al nostre voltant, ens exigeix que ens empoderem des de les assemblees fins als parlaments, des del Consell fins als barris. Només aquest pot ser l’escenari que aculla un futur digne per al poble valencià. Un futur que, d’ací a deu anys, ens enorgullisca contar.
